Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 30 de juny de 2013

Les institucions com a discurs social.



Aquesta temàtica es desvia una mica de la pedagogia pròpiament dita,  però crec que gaudeix d'una gran importància, sobretot en el món de l’educació social. He escollit la pel·lícula Horas de Luz per relacionar el tema de les institucions i el control social ja que crec que expressa d’una forma encertada el funcionament dels mecanismes de les institucions penitenciàries i permet una reflexió antropològica intensa i interessant. 


El fet que la majoria d’un grup humà o una societat, empresoni, desautoritzi  i desacrediti a un conjunt menor de la seva pròpia gent, fa que ens plantegem diversos debats sobre l'existència  de les presons. Al llarg de la història de la humanitat, l'ésser humà i les seves societats, han oscil·lat en la forma de reaccionar davant les conductes antisocials o asocials d’alguns integrants. Antigament la manera de corregir i castigar certes actituds o comportaments per part del poder establert eren les execucions, crucifixions, mutilacions i altres càstigs salvatges. Durant el segle XVIII el filòsof britànic Jeremy Bentham va intentar que existís una connexió més concisa sobre el càstig i el delicte. Bentham creia que el plaer podia mesurar-se en contrast amb el dolor dins de totes les àrees de la conducta humana. Argumentava que si els delinqüents coneguessin el sofriment causat pel seu delicte deixarien de delinquir, així creia oportú i necessari que el dolor de la pena superés el plaer de cometre el delicte. Actualment, en les societats més modernes, ja no s’apliquen aquests tipus de càstigs sinó que s’ha passat a la segregació i l'aïllament com a intent de rehabilitar les persones, d’aquesta manera neixen les presons tal com les entenem avui en dia.
Sobre el naixement de la presó, no com a forma física, sinó com a institució, ens hem d’apropar a les paraules de Michel Foucault. Explica que les diferents institucions que apliquen control neixen com a resposta de l’estat o del poder a una necessitat social i moral i que aquestes són l’espai on la societat necessita col·locar a la gent que pel seu comportament o les seves actituds no compleixen els paràmetres socials i morals per conviure correctament en societat.
Amb aquesta reflexió som capaços de comprendre la presó des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i fa que tingui sentit de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control com la presó. Un dels components més importants de les institucions és la consecució d’un ordre social. L’existència de les presons intenta que l’ordre en el comportament humà es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. D’aquesta reflexió, comprenem que la presó no és tan sols un centre de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. D’aquesta manera ens podem preguntar si una institució penitenciària és la solució per a una persona que ha assassinat, com és el cas de Juan José Garfia, ja que ens obre la porta a la pregunta de si la persona delinqüent és tancada per rehabilitar-se i castigar-la o només per calmar i reeducar a la societat.
Entenc que la presó com a institució exposa dos discursos. El primer és el de castigar a la persona que s’ha comportat d’una forma irregular o fora dels paràmetres de la jurisdicció penal amb l’aïllament. En el cas de Juan José Garfia és amb l’aplicament dels Presos FIES (fitxers interns d’especial seguiment). El règim de presos FIES sorgeix a partir d’una sèrie de mesures aplicades des de l’Administració Penitenciària Espanyola, que consisteixen en un major control sobre els presos. S’aplicava segons la tipologia dels delictes comesos, la trajectòria penitenciaria o la pertinença a organitzacions criminals. Algunes de les mesures més habituals eren la intervenció de les comunicacions escrites i orals, retirament del vestuari propi, observació i anotació diària per part dels funcionaris de totes les activitats que realitza l’intern, aïllament total 24 hores, i tot un seguit d’actes que atacaven directament els principals drets humans. Actualment aquest règim és il·legal. D’aquesta manera, el poder exhibia la teoria que la finalitat d’aquest procés bastat en el conductisme del premi – càstig, era la recuperació de la persona per poder introduir-se de nou a la societat d’una manera adequada.

L’altre discurs que exposa la presó és exterior, de cara a la societat. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als altres integrants de com es castiga un comportament incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Durant el llargmetratge la infermera Marimar és assetjada per part dels seus superiors i companys per intentar que no ajudi a l’intern Juan José Garfia, fins al punt de perdre la feina. També comença una lluita aferrissada per l’aboliment dels presos en règim FIES. D’igual manera rep negacions i vexacions perquè deixi la seva pugna contra les institucions penitenciàries. Aquestes actituds són donades per la pressió impulsada per la mateixa societat del poder i el control social.

Quan parlem de control social, fem referència al grup de normes i regulacions de diferent tipologia i que són establertes per una societat per mantenir l’ordre dels individus i permetre el desenvolupament d’un nivell de vida organitzat i controlat. El control social pot aplicar-se de diverses maneres, tan a través de practiques socialment acceptades (com és en el cas de Marimar) o també a través de la violència i la coacció.

El control social sustenta a la població dins d’un ordre que, formalment tothom accepta, i que té com a finalitat generar una pau social i uns estils de vida organitzats i no conflictius. D’aquesta manera tots els membres d’una societat han de complir les lleis, els estatuts i les regulacions imposades per l’Estat si no volen rebre el càstig pertinent. 







¿Puede extrañar que la prisión se asemeje a las fábricas, a las escuelas, a los cuarteles, a los hospitales, todos los cuales se asemejan a las prisiones?

La prisión es el único lugar en el que el poder puede manifestarse de forma desnuda, en sus dimensiones más excesivas, y justificarse como poder moral.

Michel Foucault

 

dilluns, 24 de juny de 2013

Si los tiburones fueran hombres



Aquest text és extret del Llibre de Claudio Naranjo, Cambiar la educación para cambiar el mundo, pag 128. M’ha semblat d’especial interès per la gran descripció simbòlica que ens presenta d’una societat submarina. En el text es pot observar una gran comparació amb la nostra societat i en la que descriu George Orwell en el llibre 1984.

El subcomandante Marcos escribió:
-Si los tiburones fueran hombres- preguntó al señor K. la hija pequeña de su patrona-, ¿se portarían mejor con los pececitos?
-Claro que sí, respondió el señor K. Si los tiburones fueran hombres , harían construir en el mar cajas enormes para los pececitos, con toda clase de alimentos en su interior, tanto plantas como materias animales. Se preocuparían de que las cajas tuvieran siempre agua fresca y adoptarían todo tipo de medidas sanitarias. Si, por ejemplo, un pececito se lastimase una aleta, enseguida se la vendarían de modo que el pececito no se les muriera prematuramente a los tiburones. Para que los pececitos no se pusieran tristes habría, de cuando en cuando, grandes fiestas acuáticas, pues los pececitos alegres tienen mejor sabor que tristes. También habría escuelas en el interior de las cajas. En esas escuelas se enseñaría a los pececitos a entrar en las fauces de los tiburones. Estos necesitarían tener nociones de geografía para mejor localizar a los grandes tiburones, que andan por ahí holgazaneando. Lo principal sería naturalmente, la formación moral de los pececitos. Se les enseñaría que no hay nada más grande ni más hermoso para un pececito que sacrificarse con alegría; también se les enseñaría a tener fe en los tiburones, y a creerles cuando les dijesen que ellos ya se ocupan de forjarles un hermoso porvenir. Se les darían a entender ese porvenir que se les auguraba solo estaría asegurado si aprendieran a obedecer. Los pececillos deberían guardarse bien de las bajas pasiones, así como de cualquier inclinación materialista, egoísta o marxista. Si algún pececillo mostrase semejantes tendencias, sus compañeros deberían comunicarlo inmediatamente a los tiburones. Si los tiburones fueran hombres, se harían naturalmente la guerra entre si para conquistar cajas y pececillos ajenos. Además, cada tiburón obligaría a sus propios pececillos a combatir en esas guerras. Cada tiburón enseñaría a sus pececillos que entre ellos y los pececillos de otros tiburones existe una enorme diferencia. Si bien todos los pececillos son mudos, proclamarían, lo cierto es que callan en idiomas muy distintos y por eso jamás logran entenderse. A cada pececillo que matasen en una guerra a un par de pececillos enemigos, de esos que callan en otro idioma, se les concedería una medalla y se les otorgaría además el título de héroes. Si los tiburones fueran hombres, tendrían también su arte. Habría hermosos cuadros en los que se representarían los dientes de los tiburones en colores maravillosos, y sus fauces como puros jardines de recreo en los que da gusto retozar. Los teatros del fondo del mar mostrarían a heroicos pececillos entrando entusiasmados en las fauces de los tiburones, y la música sería tan bella que, a sus honores, arrullados por los pensamientos más deliciosos, como en un ensueño, los pececillos se precipitarían en tropel, precedidos por la banda, dentro de esas fauces; habría así mismo una religión, si los tiburones fueran hombres.
Esa religión enseñaría que la verdadera vida comienza para los pececillos en el estómago de los tiburones. Además, si los tiburones fueran hombres, los pececillos dejarían de ser todos iguales como lo son ahora.
Algunos ocuparían ciertos cargos, lo que los colocaría por encima de los demás. A aquellos pececillos que fueran un poco más grandes se les permitiría incluso tragarse a los más pequeños. Los tiburones verían esta práctica con agrado, pues loes proporcionaría mayores bocados. Los pececillos gordos, que serían los que ocupasen ciertos puestos, se encargarían de mantener el orden entro los demás pececillos, y se harían maestros u oficiales, ingenieros especializados en la construcción de cajas, etc. En una palabra: si los tiburones fueran hombres habría por fin en el mar una cultura.

dissabte, 22 de juny de 2013

La figura de l'educador/a



La figura professional de l’educador/a sempre porta implícita una moral i uns valors pels quals es regeixen les seves actuacions. D’aquesta manera s’ha de fugir d’adoptar una actitud investigadora que podria conduir-nos
a la ingerència. Qui rep l'ajuda pot sentir-se interrogat, pot pensar que l'educador percep el seu cas com una curiositat, pot percebre que no ho acull, que no comprèn el seu problema sinó que observa els detalls més insignificants. L'educador/a no ha de caure en el parany d'avaluar o jutjar moralment l'usuari, ja que pot produir-li situacions d'inhibició, bloqueig, sentiment de culpabilitat i sensació d'angoixa. Sempre s’ha de potenciar que sigui l'usuari qui interpreti els seus propis fets des de l'objectivitat i no interpretar el que expressa la persona ajudada.  Quan s’intervé, sovint es fa ús de la compassió, de la visió paternalista que actua com a efecte tranquil·litzador, com a sedant. Aquesta actitud compassiva és contraproduent ja que, fàcilment, es justifica la nostra intervenció des de la capacitat compassiva. Una relació d'ajuda, només basada en la compassió eternitza i genera més demanda de llàstima que es converteix en sobreprotecció i dependència i no permet arribar a la confrontació i resolució dels conflictes. Si partim d'aquesta visió objectiva, l'educador/a ha d'escoltar, és a dir, interessar-se des de la seva implicació en la relació. No és el mateix sentir que escoltar. L'escolta activa és un acte volitiu, és el primer pas i el més difícil, i ens ha de permetre el fet d'intentar acollir i comprendre.
Donats tots aquests conceptes, es pot comprendre que és molt difícil delimitar les nostres accions a coneixements teòrics i no caure en la subjectivitat. És complicat aplicar de manera correcte l’empatia i no entrar mai a terrenys personals, però l’experiència, els fracassos i les recompenses personals són el que ens guiaran per intentar realitzar de la millor manera possible la tasca pedagògica.

dijous, 13 de juny de 2013

NEOHIGIENISME EN LES PRÀCTIQUES EDUCATIVES



La higiene es va formular a partir del concepte on es relaciona la societat amb les malalties del moment. Consistia en l’eradicació de certes malalties que afectaven sobretot a les classes més baixes de la societat. Es van categoritzar gran part de les patologies i de les persones que les patien per poder actuar d’una manera més precisa. Aquesta inventiva ens porta directament al concepte d’eugenèsia, que implica prevenció. S’intenta millorar, prevenir i eliminar els defectes de l’ésser humà, tant de salut com de conducta, per tal de perfeccionar l’espècie. S’acosta la idea d’higiene al cos social. En aquest punt totes les intervencions higienistes (i a la vegada eugenèsiques), es justifiquen mitjançant la moralitat del progrés. Es realitzen les actuacions pel bé de la comunitat. D’aquesta manera apareix l’higienisme, amb la premissa d’eliminar totes les conductes considerades errònies o socialment incorrectes. Es crea un control social on tot queda registrat i on es vincula la pobresa amb la malaltia. Així, aquesta classe social queda determinada com el “perill” que cal controlar i modificar. Actualment, en època de capitalisme postmodern, el poder i el control es presenta de manera invisible. (Z. Bauman, 2008) Està present en una xarxa flexible, descentralitzada i globalitzada, que genera noves modalitats de control. S’ordenen tots els aspectes de la vida en termes de mercat, i aquest infereix totalment en l’esfera de la cultura i l’educació. Així, neix el terme neohigienisme, una nova manera d’aplicar el control social.  En les pràctiques educatives actuals el neohigienisme està plenament instaurat. Com anomena la cita es busca prevenir i eradicar conductes socialment incorrectes. La base de la problemàtica rau en què o qui dicta les pautes d’actuació per prevenir o eliminar conductes i sobretot en quines conductes es consideren incorrectes. Com ja s’ha anomenat, els mercats i l’economia capitalista han envaït tots els àmbits de la vida social. D’aquesta manera les actuacions dels professionals aniran marcades també per aquestes premisses i es buscaran recursos per atendre aquestes problemàtiques sota l’atenta mirada del control social. S’utilitzaran recursos controladors com les institucions i els seus protocols que permetin atendre els subjectes de manera que no molestin en el procés imparable de creixement de la societat dels mercats.


El terme prevenció és un concepte clau en el neohigienisme. Està relacionat de manera directe amb la necessitat de controlar a tots aquells considerats perillosos per la societat. Aquest fet promou una estigmatització de les persones. Es classifica a totes aquestes en col·lectius que encara indueixen més a etiquetar-les. En lloc de treballar de manera educativa, es sotmet als subjectes a un control exhaustiu vinculat a institucions que no fomenten l’ingrés a la cultura. Amb aquesta actuació s’obliga als subjectes a acceptar el model de vida presentat o quedar totalment al marge i persistir en un abandonament social. Amb programes com el SAVRY, (programa dissenyat per ser utilitzat com a ajuda o guia en les valoracions professionals sobre la situació personal i soci-familiar dels joves) només es busca posseir unes pautes d’intervenció per evitar la reincidència i els actes delictius. Aquest fet ja implica una declaració d’intencions, on no es busca introduir als subjectes en l’univers cultural, sinó que se’ls etiqueta i no se’ls ofereix altre possibilitat que acceptar el seu paper de delinqüents i totes les intervencions a què es veuran sotmesos. Des del discurs neohigienista de gestió poblacional s’intenta optimitzar els dispositius de control per aconseguir una homologació de les poblacions. En la nostra societat es predeterminen totes les persones que pertanyen als sectors socials més pobres, en presos, malalts mentals, delinqüents, etc. També es busca uniformar totes les intervencions per tal de generar un discurs únic amb una premissa generalitzada del bé comú, on només un model gestioni les intervencions.  Aquestes van destinades a fabricar una societat sana on es previngui qualsevol acte o conducta que alteri la normalitat establerta. Aquest fet produeix que els professionals i institucions es declinin més a la classificació i gestió de la població que en l’actuació en si.

Les pràctiques pedagògiques haurien d’oferir la possibilitat d’un canvi, però d’un canvi basat amb la integració del subjecte amb totes les visions que ofereix la vida, amb un foment dels recursos personals per tenir capacitat de tria i obrir totes les portes que proposa la cultura i l’educació. S’han d’entendre els subjectes com persones que no estan predestinades i confiar en la cultura per obrir nous camps de coneixement i de lligam amb la vida.

dissabte, 8 de juny de 2013

El panòptic de Bentham i el control tecnològic



En el moment en què la societat va sofrir la revolució industrial, la mentalitat i la forma de vida de l’ésser humà va canviar dràsticament. Les classes dominants de la societat han utilitzat els avenços tecnològics i socials per perpetuar el seu poder. Actualment els mòbils, els GPS, les “tablets”, internet, les xarxes socials, el DNI electrònic i sobretot l’educació, són elements, que es poden entendre com a factors de control cap a les grans masses de ciutadans. En aquets sentit es podria vincular la metodologia de control que ens ofereix el panòptic de Jeremy Bentham amb el domini de l’Estat cap als ciutadans. Els avenços tecnològics podrien ser eines de control amagades sota la imatge de modernitat? L’educació actual genera pors i inseguretats que perpetuen les mesures de control? Totes aquestes preguntes ens porten a pensar si en l’actualitat els ciutadans patim, de manera desconeguda, la mirada controladora de l’Estat i de quina manera i quina relació hi guarda amb el panòptic de Bentham.
Jeremy Bentham (Houndsditch, 1748 - Londres, 1832) va ser un filòsof i pensador anglès, pare de l'utilitarisme. Defensava la utilitat de les accions com a premissa per a actuar, Aquello que es útil es aquello que produce la felicidad en el hombre, las acciones son buenas o malas en la medida en que tienden a aumentar o disminuir la felicidad del individuo”1. Va dedicar gran part de la seva vida a l'estudi del que la llei hauria de ser, produint una enorme quantitat de material manuscrit sobre dret, economia i política, i sobre la filosofia que naturalment sorgeix d'aquestes matèries. Va inventar el panòptic com a forma de concepció de les presons. En ell, mostrava una presó en què en la perifèria s’aixecava un edifici circular i en el centre una torre; aquesta apareix travessada per àmplies finestres que s'obren sobre la cara interior del cercle. 
L'edifici perifèric està dividit en cel·les, cadascuna de les quals ocupa tot l'espessor de l'edifici. Aquestes cel·les tenen dues finestres: una oberta cap a l'interior que es correspon amb les finestres de la torre; i una altra cap a l'exterior que deixa passar la llum d'un costat a l'altre de la cel·la. Només cal situar un vigilant a la torre central i tancar en cada cel·la a una persona. Mitjançant l'efecte de contra llum es poden captar des de la torre les siluetes presoneres en les cel·les de la perifèria projectades en la llum. Planteja el problema de la visibilitat, però pensant en una visibilitat totalment organitzada al voltant d'una posició de domini i de poder. En aquest sentit, l’advocat i professor de dret J. Corbella i Duch, ens diu “Identifica aquell edifici construït de tal manera que, tot el seu interior, es pot veure des d’un sol punt, i així, amb poca despesa, hom pot controlar tot el que hi passa”
En tots els avenços tecnològics hi podem experimentar un doble sentit. El primer és el simple missatge que ve donat, que és la utilitat dels aparells. Ens mostren com un dispositiu pot facilitar alguna tasca. Exemples com en l’electricitat, la informàtica, la logística, o en la comunicació ens fan plantejar si algú podria argumentar contra qualsevol d'aquestes coses, o contra qualsevol avanç tècnic que ha fet la societat moderna. L’altre sentit que li podem donar a l’evolució tecnològica fa referència a que tots aquests avenços han creat un món en el qual la sort de l'home ja no està a les seves pròpies mans o en la dels seus veïns i amics, sinó en la dels polítics, executius de corporacions i buròcrates en els quals com a individu, l’home de peu, no té poder per influir. Entenem que quan s'ha introduït una innovació tècnica, la gent normalment es torna dependent d'ella, tret que sigui reemplaçada per alguna innovació encara més avançada. La gent no només es torna depenent com a individualitats d'un nou producte tecnològic, sinó, fins i tot en major grau, el sistema com a conjunt es torna dependent d'ell. Un filòsof i sociòleg alemany, Herbert Marcuse, ens mostra com les necessitats que l’estat complau són artificials, creades per la raó tecnològica i industrial i les llibertats i les necessitats es converteixen en mercaderies.
Amb això Marcuse, intenta dir que el progrés tecnològic, amb tots els ideals i falses necessitats que promou,  aliena a les persones. L’autor fa referència a aquesta temàtica en una de les seves obres, l’home unidimensional, el aparato tecnológico se muestra capaz de conseguir los logros del progreso y las nuevas formas de vida que promueve se convierten en formas de adoctrinamiento
Amb l’aportació de Marcuse s’arriba a la conclusió que el poder que disposa l’Estat en el funcionament de la societat representa el debilitament de les possibles ments emancipades. Relacionant el poder i les noves tecnologies amb el panòptic de Jeremy Bentham, observem la societat actual industrialitzada i els seus estats, com el vigilant central del panòptic i tots els ciutadans són els presos, que estan limitats per les parets de les cel·les però de forma inconscient, ja que experimenten la falsa sensació de llibertat produïda per l’educació rebuda i les noves tecnologies. Els ciutadans d’una ciutat es mouen lliurement per on vulguin, però sempre amb els mitjans i els recursos oferts per l’Estat. D’aquesta manera el panòptic ha de ser comprès com un model generalitzable de funcionament, una manera de definir les relacions del poder amb la vida quotidiana de les persones.

La necessitat d’un poder i una educació dominant
L’Estat, entès com a l’element vigilant del panòptic, ha de perpetuar el seu domini, per poder seguir mantenint la categoria de vigilant, i conseqüentment, ha de crear institucions on es realitzi aquesta funció. És important comprendre institucions com la presó o els psiquiàtrics, des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i els legitima de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control, i que aquestes exerceixin el seu poder sense quasi restriccions.

En aquest sentit el filòsof i historiador francès, Michel Foucault ens diu en el seu llibre “Vigilar i castigar”:  “La prisión es el único lugar en el que el poder puede manifestarse de forma desnuda, en sus dimensiones más excesivas, y justificarse como poder moral”.  Les classes dirigents intenten que aquesta moral, en el comportament humà, es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials, ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. Des d’aquest punt de vista extern, s’observa com no són tan sols centres de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als demés integrants de com és castiga una conducta incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Un altre dels mètodes per el qual l’Estat perpetua la seva posició dominant, és mitjançant l’educació. La pedagogia actual, lluny de crear noves actituds, reflecteix i confirma els valors i tinences que impregnen la societat existent. A tot el món les escoles són empreses organitzades i destinades a reproduir l'ordre social i polític. L'escola és un instrument de l'Estat i crea la subordinació a ell. Samuel Bowles i Herbert Gintis, exposen que “el sistema educatiu no és el mitjà que produeix les desigualtats socials sinó el que les perpètua” Qualsevol forma de poder ha de garantir la seva supervivència i sobretot la seva justificació. L’educació és un element clau, ja que permet formar persones amb uns criteris i uns valors determinats i a la vegada dotar-los de sentit. Així, veiem com les persones alienades i modelades al gust de la societat són incapaces d’obtenir una visió crítica, perquè la seva educació no els va ajudar, o no la van saber aprofitar per assimilar les regles del joc social de manera objectiva i crítica, per no sotmetre's a relacions socials alienades caracteritzades per la pertorbació, la desestabilització i la difícil comunicació.
Així, observem com l’educació pot ser un mitjà per el qual es confeccioni una falsa idea de llibertat, que permet moure i pensar lliurement a les persones, (però sempre dins de les seves celes) mentre el vigilant (l’Estat) les observa i les corregeix. En relació amb l’educabilitat, els éssers humans quan naixem, tenim la necessitat de ser acollits per un adult.  Aquest, ja sigui a nivell escolar o familiar, guiarà a l’alumne en el seu creixement personal mentre estableix un vincle amb el seu entorn i la seva cultura. En aquest sentit, es crea una relació quasi indestructible del nen amb el medi, en la qual l’infant experimenta una llaç emocional indissoluble. Si s’educa als infants amb els valors instaurats en la societat actual, que promouen, entre d’altres, la alienació a les tecnologies i a l’Estat, s’aconseguirà crear persones sense cap capacitat critica i amb personalitats obedients a l’ordre establert. Philippe Meirieu, ens diu, fent referència a aquest fet, que aquél que llega al mundo sea acompañado por el mundo… que sea introducido y no moldeado, ayudado y no fabricado”.  El model d’aprenentatge que proposa Meirieu, s’acosta a una alternativa real per a crear persones lliures de pensament i amb una capacitat verdadera de lliure elecció.