Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 12 d’octubre de 2014

L'Educador Mecanitzat

Quan esdevinc màquina?
L'evasió de la realitat palpable

Gairebé mai recordo si he tancat o no la porta amb clau i he de tornar a mirar-ho, òbviament la he tancat. Tampoc recordo si he mirat la hora al telèfon i puc treure'l tres cops seguits sense fixar-me en l'hora. Vaig a buscar algun objecte a l'habitació del costat i no recordo que estic fent allà. És problema de la memòria? O d'un trastorn obsessiu? O d'un dèficit d'atenció? No.
En la nostra quotidianitat automatitzem molts actes i funcions que realitzem. Aquesta automatització fa que siguem capaces de reproduir un procés o una acció una i una altra vegada sense prendre'n consciència, ja que tenim aquest acte o tasca tant apresa que no ens cal prestar-hi atenció o implicar-hi un gran esforç. En permetem prestar la nostra atenció en altres pensaments abans que en allò que estem fent i, personalment, considero que mirar l'hora que és o tancar una porta no m'apassiona pas. No hi poso sentiment a l'hora de tancar la porta, no gaudeixo amb el fregament de les claus a la meva mà, no m'emociono amb el soroll del tancament de la porta, no m'apassionen els mecanismes que s'accionen quan giro la clau. Aquesta manca que passió i implicació emocional fan que en molts moments del dia esdevingui una maquina on el meu meu cos i la meva ment semblen separar-se. Per tant, esdevinc una maquina allunyada de la implicació emocional, de la reflexió i de la passió pel que estic fent.
Però, que succeeix quan aquesta automatització i aquest esdevenir maquina es traspassa al món educatiu? Que passa quan l'educador automatitza les intervencions? Que passa quan l'educador no reflexiona en la practica? Que passa quan l'educador no s'apassiona pel que està fent?

Què és l'educador mecanitzat?
La passió i l'emoció contra la màquina

Tots -i m'incloc com a educador i treballador amb persones amb diversitat funcional-, passem per moments d'estrès o malestar personal els quals ens porten a preocupar-nos i prestar major atenció als nostres problemes abans que al procés educatiu amb les persones amb qui treballem. Una situació personal desfavorable ens pot portar a pensar en allò que tant ens preocupa i que acompanyem a algú al lavabo sense mantenir el ritme adequat de la persona. Patir cansament ens pot portar a la passivitat en la dinamització d'una activitat. La preocupació per un examen ens pot fer que durant un canvi de roba no informem a la persona de que estem fent o no ens fixem en la seva reacció. Hi ha tants aspectes que poden fer que ens evadim de la nostra practica com a educadors i esdevinguem màquines. Però, les persones amb qui he anat treballat han suposat i suposen individus molt estimats i importants per mi, per això, es mereixen tota la meva atenció i implicació emocional. I, per aquesta mateixa raó, m'autocritico els meus moments que em transformo en educador mecanitzat. Tot i això, aquesta mecanització en concret suposa un mitjà per pal·liar el malestar personal del moment.
El verdader problema apareix quan la nostra feina no ens apassiona i busquem altres estímuls per distreure'ns. No heu vist mai educadors donant de menjar a una persona i espiant o fixant-se en una altra cosa? No heu vist mai educadors que realitzen els canvis de bolquers de forma automatitzada sense interaccionar o tenir en compte a la persona? No heu vist mai educadors espiant i escoltant darrera de les portes deixant les persones amb qui treballa de banda? No heu vist mai educadors absorts mirant a la paret a un punt indefinit? No heu vist mai educadors esperant el soroll d'una porta per activar-se i fer veure que fan quelcom? Existeixen persones, o més aviat maquines, les quals no s'impliquen emocionalment amb el que estan fent. No els hi importen les persones amb les quals treballen.
En l'àmbit de la diversitat funcional, molts educadors no presten atenció a les persones amb qui treballen. No els hi importen, ja que els consideren éssers inferiors. Només cal veure els termes emprats pels “professionals” per referir-se a ells: usuaris, pacients, discents, nens, discapacitats... sempre són termes referint-se a “els altres”, “els que no poden”, “els que no saben” i, en conseqüència, no han de ser escoltats i estimats. Aquesta manca de passió porta a una manca de responsabilització, compromís, a una evasió i a una automatització dels actes i intervencions en els processos educatius. Porta a esdevenir educador mecanitzat. Les maquines produeixen. I en el treball amb persones no es necessiten maquines, sinó persones que treballin amb persones.
També pot succeir que automatitzem les intervencions perquè no ens emociona el que succeeix amb l'altre: No heu vist educadors que fan crits, suposadament per “motivar”, mentre no es dirigeixen a ningú? No heu vist mai educadors que canten de cara al no res com el qui canta a la dutxa per distreure's? No heu vist mai educadors dient NO en qualsevol intervenció sense contextualitzar el “no” ni pensar la situació? No heu vist educadors repetint una i una altra vegada la mateixa frase que el seu company com si es seguís “el mètode correcte”?
És cert que moltes vegades ens trobem amb dificultats per a realitzar una intervenció. Tenim por a fallar i reproduïm allò que veiem o sempre s'ha fet. Ens és difícil saber com estimular a l'altre. O creiem que no disposem dels recursos necessaris per a intervenir. Tot això pot ser cert, o no. El que no pot ser és que les nostres intervencions com a educadors siguin copies, no estiguin reflexionades i les fem per fer. I el que resulta encara més pervers, és justificar amb arguments pedagògics intervencions que hem fet per automatisme o per manca d'implicació emocional. Altre cop esdevenim maquines i, a sobre, justifiquem la manca d'implicació emocional amb arguments “pedagògics”. Tot i que molts dels professionals que he conegut no disposen ni d'aquests arguments, ni d'un trist discurs per a justificar-se.

Som o ens tornen educadors mecanitzats?
La passió i l'emoció eliminada per la disciplina institucional mecanitzadora

Un altre dels aspectes que poden convertir a una persona en educador mecanitzat és la disciplina. Qualsevol institució educativa té un discurs immers en ella, aquesta, segons la seva història, la seva direcció, els seus membres, la seva intenció, el seu projecte educatiu o el seu capital econòmic, tindrà una ideologia implícita que impregnarà als seus professionals. Les institucions juguen un paper d'educadors d'educadors, i els hi ensenyen com han de realitzar intervencions o quin ha de ser el seu discurs amb les persones amb qui treballen. Alguns professionals es mostren resistents a aquesta obligació institucional i, molts cops, han d'acceptar aspectes que no comparteixen. Altres professionals, incorporen aquest discurs institucional, no només l'accepten, sinó que l'assimilen i reprodueixen com a forma de pensar i fer el que els hi ha inculcat la institució. Aquesta forma de disciplinar els professionals forma part d'una altra forma de mecanitzar-los. Les persones perden el seu pensament crític, la seva capacitat reflexiva, la seva habilitat per pensar i qüestionar. En el moment que la disciplina és efectiva i els professionals reprodueixen el discurs de la institució cegament es transformen en educadors mecanitzats. Desapareix aquella passió per al canvi, desapareix l'amor per a repensar, desapareixen les característiques i discurs subjectiu de cada professional.
Recordo i em fixo en aquestes persones qui no s'apassionen per l'altre ni per la seva feina. Però sobretot em fixo amb les reaccions i vincles que mantenen amb les persones amb qui treballen, veig que són vincles freds, nuls, distants, de dominació, d'enemistat. També em poso en la pell del participant i em pregunto: quan un educador no té passió, no sent i no s'implica amb el que fa, com ha de ser per l'altre? Quan el teu educador referent l'odies, veus com no s'implica, et desprestigia, et violenta, t'evita o no t'estima com aprendràs tu? Com acceptaràs que aquesta persona t'acompanyi en un procés educatiu? Com li agafaràs confiança per poder-te obrir a ell? Com podreu compartir sentiments? Com podreu arribar a experiències impactants? Com podreu aprendre recíprocament? No pot existir transformació personal si no hi ha vincle, i aquest vincle es fa fort a través de l'afecte i l'emoció.
Em pregunto llavors perquè al llarg de la carrera universitària d'Educació Social a la UAB la gran majoria dels docents ens deien com no ens havíem d'implicar emocionalment i aïllar els sentiments de la nostra practica educativa. La universitat i el seu poder d'influència també juguen amb aquest mecanisme de disciplina per produir uns perfils educatius concrets.

Si no hi ha emoció no hi ha canvi. Si no hi ha passió no hi ha vincle. Si no hi ha sentiment no hi ha persona. Si no hi ha persona som maquina.

Emocionem-nos i apassionem-nos!

Amat Molero Borràs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada