Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 15 d’abril de 2014

El treball com a instrument discapacitador biopolític

Un dels aspectes claus que determinen la construcció cultural i històrica de la discapacitat, tal i com la concebem des del discurs hegemònic cultural occidental (que determina el llenguatge i discurs plasmat en l'àmbit jurídic, polític, mèdic i educatiu), és la relació entre treball i discapacitat. El CIDDM (1980) és l'instrument que construeix l'estructura ideològica hegemònica del que concebem actualment com a discapacitat. Aquest instrument ens mostra explícitament que la construcció de la discapacitat va estretament lligada al treball i la producció. La discapacitat, en el CIDDIM (1980), s'entén com la deficiència que afecta i dificulta l'activitat de la persona i, en conseqüència, a la seva producció o capacitat per a treballar. Per entendre millor aquesta idea, cal que desenvolupem millor la idea d'activitat i la seva relació amb el treball considerat productiu en la societat capitalista.

L'activitat, és un tret que ens caracteritza com a humans. Com ens planteja Hannah Arendt (1958),  l'ésser humà materialitza aquesta activitat implícita en l'home, ja sigui cerebral o física, de diverses formes, una d'elles és el treball. El treball es naturalitza socialment com una institució clau que vertebra les nostres vides, ja que té el privilegi de representar un verdader integrador social i creador de vincle social – com ens diu Orteu el vincle social del treball comporta la creació d'identitat personal i social, estructura l'activitat social, condiciona l'urbanisme de les ciutats, determina les ideologies, incideix en els sistemes d'aprenentatge, atorga rols...-. Aquest estret vincle construït entre persona i treball fa que el treball es mostri com una necessitat social, però no és una necessitat únicament creada per la retribució econòmica a canvi de la força de treball.
El treball, com a construcció social i cultural, ha canviat la seva construcció al llarg dels anys. A la Grècia clàssica el treball era mostra d'esclavitud, tant sols els exempts de treball eren els qui podien gaudir de llibertat i plenitud personal i social (Orteu, 2012). En canvi, en l'actualitat es culpabilitza la inactivitat, la ganduleria i la no productivitat. Tot això succeeix, tal i com ens explica Weber, per l'aparició del capitalisme i la seva clara relació amb l'ètica protestant. Aquesta relació entre protestantisme i capitalisme porten a la creació d'una cosmovisió religiosa sobre el treball, fent que  es crei una moral i ètica sobre el treball donant valor a l'esforç, la constància i la disciplina. I, en conseqüència una clara discriminació a la inactivitat, ganduleria i no productivitat. Aquesta construcció del treball s'arrela a la cultura hegemònica per habitus, produint una cosmovisió concreta sobre el treball i un elogi a la productivitat i dependència del treball.
D'aquesta manera el treball, principlament l'assalariat, es construeix com un pilar fonamental en la nostra vida fent una relació entre subjecte actiu = ésser humà i subjecte actiu  = subjecte treballador i productiu = ésser humà.
Aquesta construcció cultural del treball genera un imaginari social de viure i entendre la realitat que gira entorn a la dependència del treball com a instrument humanitzador i integrador i, en conseqüència  fa que s'estableixi un ordre i estructura de pensament i funcionament social (Foucault, 1973). Doncs si el treball és un pilar fonamental per la persona, la pèrdua d'aquest transporta a l'individu a una pèrdua del vincle social establert, de la seva utilitat social, de la seva i la seva llibertat i plenitud. El transporta a tornar-se un subjecte vulnerable a l'exclusió i a perpetuar-se com a normal i treballador. tot aquell qui no té relació amb el treball i la producció no es concep com a treballador, actiu i, en conseqüència, humà o semi-humà. Però aquesta condició semi-humana d'exclusió, anormalitat i inproductivitat és la que els subjectes amb diversitat han experimentat històricament en el món del treball.  
La definició de discapacitat en el CIDDM (1980), va estretament lligada amb les dificultats del subjecte per a dur a terme qualsevol activitat i per a dur a terme qualsevol treball. Llavors, ser discapacitat suposa ser valorat com a inactiu, improductiu, no treballador i, per tant, no humà. La categorització de discapacitat suposa llavors una categorització d'infravaloració i estigma cap a la persona, ja que aquesta és, per tal i com la societat està estructurada discursivament, improductiva. No es fa pas a reflexió que la maquinaria productiva no s'adapti al subjecte, o que el subjecte no pugui dur a terme altres treballs que no siguin mecanitzats i rudimentaris, o que les qualitats i potencialitats del subjecte no hagin d'estar vinculades a cap dels treballs que els se'ls intenta incloure mitjançant els centres ocupacionals. Es construeix el subjecte discapacitat com a improductiu i com a tal, no es busquen mecanismes reals d'inclusió en el treball normalitzat. La discapacitat és llavors una discapacitat biopolítica i el treball és un instrument més per a perpetuar-la i mostrar-la com a natural i no com a cultural.
El treball com a discapacitador biopolític exclou de forma directe i eficaç al subjecte amb diversitat funcional d'establir un vincle social, per tant, d'adquirir una identitat visible, d'organitzar-se o d'actuar com a subjecte polític ideològic pel treball. El treball porta a la cosmovisió d'avaluació del subjecte divers a ser un subjecte discapacitat com a subjecte treballador i subjecte actiu.
Amb tot això m'agradaria crear un debat a totes aquelles persones qui creguin en la teràpia ocupacional, totes aquelles qui visquin pel treball i totes aquelles qui creguin que la discapacitat és natural i no cultural.

Amat Molero Borràs

dimecres, 9 d’abril de 2014

Transgénero cultural




El otro día, iba con unos compañeros y de repente paso alguien que nos desequilibró los esquemas generados culturalmente sobre el género. Vimos como se acercaba una persona con abundante barba y vello por todo el cuerpo, pero con vestimentas típicamente femeninas (zapatos de tacón, medias, un top, etc.) también llevaba los labios pintados, las pestañas resaltadas y los mofletes coloreados.
La primera respuesta de mis compañeros ante esa imagen fue de rechazo, de incomprensión, esa persona no entraba en ninguna posición dentro de su estructura. Se preguntaban: ¿es un hombre que quiere ser mujer? ¿y qué le gustan, los hombres o las mujeres?

Pienso que el ser humano realiza juicios constantemente para categorizarlo todo y de esa manera reafirmar su propia identidad, saber en qué posición se encuentra uno a través de la alteridad. Estos juicios son utilizados para establecernos en las pautas sociales, siempre partiendo del concepto de normalidad, que nos brinda lo que socialmente esta aceptado y lo que no. Si se que yo no soy pobre es porque hay alguien que si lo es. Con el género sucede exactamente lo mismo. A nivel cultural y social hay unos patrones que hemos aprendido e interiorizado de cómo debe ser un hombre y cómo una mujer. Y las diferencias entre ambos remarcan la existencia de las identidades de género. Si tú eres una mujer y te gustan los hombres, yo soy un hombre y por lo tanto me gustan las mujeres. Este sistema binario de relaciones, clásico y funcionalista, se viene abajo cuando vemos una persona como la que vimos. Nos deja solos ante el vacío, nos abre interrogantes sin respuestas y ante eso surge el rechazo y la negación. Indirectamente nos manda un mensaje claro, la masculinidad y la feminidad son elementos identitarios que surgen de hechos culturales y sociales. Margaret Mead llegó a esta conclusión hace tiempo con sus teorías antropológicas y etnológicas. Pero aun hoy en día surgen estos problemas con todos los colectivos de personas que no responden al modelo clásico de heterosexualidad, y aun más en el terreno de la diversidad funcional. Creo que todo surge de lo mismo, esas personas transgreden la categorización de lo “normal” y demuestran que no hay una razón absoluta, universal y única. Y por eso aplaudo a esa persona que vi, porque a pesar del rechazo social al que seguro que se debe ver sometidx, aun que sea a sus espaldas, se muestra tal y como es. También realiza, no sé si voluntariamente, un ejercicio crítico en el momento en que genera emociones que pueden derivar en una fructífera reflexión. Entiendo que tal y como definió Goffman (1989) “al encontrarnos frente a un extraño las primeras apariencias nos permiten prever en que “categoría” se halla y cuáles son sus atributos, es decir su identidad social.” Así se demuestra como todo aquello que no entra en nuestros parámetros de normalidad lo definimos des de fuera, y lejos de intentar comprenderlo, lo rechazamos. Y entiendo que es la manera por la cual hemos aprendido a relacionarnos socialmente en el territorio de lo público, para satisfacer la necesidad de estar tranquilos delante de lo desconocido. De esta manera creo en la idea de deshistoriarizar, en relación a olvidar y desestimar la historia de los individuos antes de realizar enjuiciamientos. También soy consciente que en una sociedad exageradamente patriarcal, donde aun hay dudas sobre la igualdad de derechos en cuestiones de género o de diversidad funcional, todo esto se encamina en una batalla apoteósica. Pero des de la educación social, y desde muchos otros frentes como nuestra cotidianidad, podemos ofrecer la posibilidad de repensar las identidades des de miradas lejanas que se oponen a la separación binaria y clásica del ser humano.