Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 28 de maig de 2014

Barcelona tiene poder



En Ramón es mou amb comoditat pels carrers del barri, com si caminés pels passadissos de casa seva. Coneix els seus racons, les seves ombres, els seus avantatges i els seus inconvenients. Sap quina finestra obrir quan necessita més llum. És un home de relacions, de vivències, on una simplicitat ben entesa, el converteix en una persona sincera i entranyable. Ell és de la Barcelona íntima, personal, on s’entrecreuen les converses i on les histories brollen a cada cantonada. No té res a amagar, ni tampoc res li sobra. Però és un gran savi de la ciutat. L’experiència de la vida l’ha fet fort i de la seva mirada en desprèn coneixement. Tot i així, en Ramón desconeix la Barcelona del Passeig de Gràcia, la de Pedralbes o Sarrià. Mai s’ha sentit atret per aquella Barcelona tan llunyana.  Es mostra incòmode amb la fira del mòbil, l’espanta veure els creuers gegantins i no sap perquè els botiguers han d’obrir els diumenges. Ell viu en una altra Barcelona, en una altra ciutat. On ell viu hi ha una policia corrupte que assassina persones, (Juan Andrés Benitez, el cas del Raval) que tortura a les comissaries i que fa perdre ulls a manifestants. On el Ramón viu, les persones són desallotjades de forma impune i salvatge, i els moviments veïnals i associatius són reprimits amb violència i mentides.

Ell viu en una ciutat real, on no tot són imatges de postal i comerços de luxe preparats per aquells visitants espontanis. Ell és d’un lloc on els carrers són engolits per les histories, on els aparadors reflecteixen la diversitat i on tot s’impregna d’una olor a experiència. La seva gent no en saben d’economia, ni de política ni de lleis, però disposen d’allò que els fa tant valedors; l’amor sorgit en les vivències i en la quotidianitat del barri. Coneixen les relacions, el moure’s amb bon gust en una ciutat plural i contínuament perfeccionen l’art heroic de sobrepassar aquelles barreres que ens imposa la vida. I no és d’estranyar que en Ramón experimenti un vincle quasi simbiòtic amb aquesta Barcelona, perquè és la seva ciutat i se l’estima. Aprecia els dinars a la plaça, l’ajuda mútua, el petit botiguer, la diversitat cultural, les festes de barri. Comprèn i simpatitza amb les lluites populars, amb les prostitutes, amb els “discapacitats”, amb aquells denominats malalts mentals i amb tots els que viuen fora de l’altre Barcelona, rica i elitista. Per això en Ramón és un pou de saviesa, perquè sense estudis cars ni una vida acomodada, ha estat capaç d’apreciar aquells i allò que guarneixen la ciutat i l’omplen d’una grandiositat plena de vida. Mentalitats com la d’en Ramón ens fan créixer com a comunitat, ens fa ser partícips d’un model de ciutat que sense excepció, posiciona primer les persones i després tot el demés. Perquè amb persones com en Ramón, Barcelona tiene poder.

diumenge, 18 de maig de 2014

Anàlisi del film Las sesiones



La pel·lícula “Las Sesiones” ens brinda la oportunitat de reflexionar sobre la temàtica sexual de les persones amb diversitat funcional. I engloba dues esferes, sexe i discapacitat, que encara pertanyen a les ombres de l’àmbit social degut a les pors i les peculiaritats que formen quan s’ajunten. Des del model mèdic i rehabilitador s’escarrassen a millorar habilitats personals, laborals, socials etc, però encara queda enterbolida la concepció de què l’accés al sexe ha de ser un dret humà. I aquesta concepció és clau per enfocar-ho, ja que la diversitat funcional s’ha d’enfocar en clau de drets humans per tal de lluitar per una igualtat d’oportunitats.
El protagonista Marc O’Brien, batalla per aconseguir viure la seva sexualitat de forma plena, intentant gaudir de les mateixes possibilitats que qualsevol altre persona. Així, intenta viure i experimentar, i en aquest sentit és molt significativa una oració que diu quan esta al llit amb la terapeuta: Siempre había pensado que mis padres o dios no hubieran permitido esto”. Ens deixa palesa la repressió a la qual ha estat sotmès durant anys amb la qüestió del sexe, tan a nivell familiar com religiós. En l’àmbit eclesiàstic el sexe sempre ha estat i és un tema tabú, i en moltes llars s’ha instaurat aquest discurs, generant una clara desigualtat en una qüestió tan humana com són les relacions sexuals. En les persones amb diversitat funcional s’ha omès, o superat de maneres rudimentàries, aquesta necessitat. La evident dificultat que suposa la diversitat funcional a l’hora de trobar parella, ha deixat a tot un col·lectiu de persones amb una necessitat i un dret sense cobrir, només en els millors dels casos podien solucionar-ho per elles mateixes o amb l’ajuda de familiars o amics. Amb aquesta situació es reafirma el concepte de què la discriminació i l’opressió s’entenen com a causants de la construcció social de la dependència, i no pas la pròpia persona i el seu cos. En el film observem com en Marc no ha disposat mai dels mitjans necessaris per a gaudir d’una relació sexual, ni tan sols per plantejar-s’ho. L’entorn i tot allò social l’ha empès durant anys a viure d’esquenes a una necessitat i a un plaer sexual.

També és interessant observar com el protagonista té recursos per aprovar una carrera universitària i desenvolupar unes relaciones laborals que el permeten mantenir-se econòmicament. Tal i com afirma Nussbaum, “tota persona és mereixedora de tenir els mitjans necessaris per a desenvolupar el seu propi talent” (Palacios, 2008, pg163). Però la qüestió és, perquè en el tema del sexe no? Perquè en aquest sentit penso que les persones amb diversitat funcional viuen en una dicotomia que els enfronta amb els prejudicis socials i amb la necessitat d’experimentar sexualment. Per un costat el sexe és tabú, i per una persona amb un cos “no-normalitzat” aquesta diferència encara ho agreuja més. I és en aquesta diferència on crec que hi resideix un dels elements més discriminatoris, perquè negar-la és potenciar la dependència. Culturalment ens han venut un ideal de cos perfecte al qual es pretén arribar, i és el que de manera social està acceptat. El concepte d'anormalitat o cos anormal pot aplicar-se a sinònims com cos desviat, deformat o alterat. Però tots aquests adjectius entenc que disposen d’un significat que ha estat adquirit socialment, es a dir, que si un cos és deformat és perquè social i culturalment així s’ha definit.  Aquest fet produeix un doble afecte, a nivell col·lectiu no s’accepten els cossos amb les seves peculiaritats i a nivell personal la persona es situa en una posició d’opressió que ella mateixa s’autoimposa al no acceptar el seu cos tal i com és, el propi subjecte interioritza les formes repressives de poder (Goffman, 1961). Per afrontar aquesta posició d’inferioritat, Lucrecia Masson (2014) ens proposa un rebel·lió que necesariamente, rechaza la frontera entre el cuerpo normal y el deforme, el cuerpo saludable y enfermo, el cuerpo válido e inválido.” Crec necessària aquesta rebel·lió per allunyar-nos de la concepció que ens mostra el cos i la persona com a centre de la problemàtica per apropar-nos a una mirada basada en l’opressió i en entendre l’entorn com a factor discriminatori. Tal i com hem vist, la societat és un element que “discapacita”, al negar la possibilitat de viure i de gaudir d’una relació sexual a causa dels estigmes i els prejudicis.
Penso que l’ésser humà realitza judicis davant una situació desconeguda per categoritzar-ho tot i d’aquesta manera reafirmar la seva pròpia identitat, saber en quina posició es troba un a través de l’alteritat. En el cas de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional ens ubiquen en un buit ple d’interrogants sense resposta; i davant d’aquest fet sorgeixen els estigmes, el rebuig i la negació. Per això crec que és important destacar aquesta temàtica en clau de drets humans, tal i com Esther Sánchez, coordinadora de ANSSYD comenta, “a pesar de que la asistencia sexual ha causado polémica entre los sectores más conservadores, está protegida por un concepto clave: los derechos sexuales, los cuales son Derechos Humanos. En el moment en què es reivindica i es justifica un acte en quant a drets humans es genera una posició de respecte i de desig d’igualtat. D’aquesta manera tornem a focalitzar la problemàtica en l’entorn i en la societat i no en la persona i en la negació de les seves diferències. Per a executar aquest dret humà es fonamental analitzar la figura de l’assistent o terapeuta sexual i la relació que s’estableix amb la persona usuària del servei. En primer lloc cal destacar la importància d’aquesta figura ja que permet l’autogestió de la pròpia sexualitat i desenvolupar els interessos personals d’aquest àmbit. Possibilita una experiència vital digne, en el moment en què en Marc pot decidir amb qui i com ho realitza, d’igual manera que la majoria d’éssers humans. Per un altra banda les relaciones que esdevenen entre la terapeuta i en Marc ens demostren com sorgeixen des d’un tracte entre iguals, amb tots els acords i negociacions que aquest fet comporta. Veiem com la terapeuta parteix de l’experiència i de l’alteritat, i tracta en Marc amb una simpatia necessària per generar relacions d’iguals. Aquesta tipologia de tracte fuig del binomi cuidador/cuidat que provoca un encasellament en el rol de “discapacitat”, i promou una acceptació de les diferències per aprendre a relacionar-se des d’una posició igualitària.
Un altre fet rellevant mostrat al llarg metratge és la figura de l’assistent personal. En Marc manté la vivenda pròpia i pot decidir qui vol que l’ajudi amb les tasques de la vida diària. Aquest element és important degut a què afavoreix una vida lligada a la comunitat i sobretot pel respecte cap a la persona en quant a la presa de decisions. En Marc viu diverses situacions amb les seves assistentes, (s’enamora d’una noia, a una altre l’acomiada) i això és possible perquè es generen unes relacions entre persones humanes i com a tals, hi flueixen els sentiments. Així, es possible fugir d’institucions deshumanitzades i tancades que comporten una privació de llibertat on tot aquest mar d’emocions es negat contínuament per protocols, normes i horaris.
Com  a conclusió final, penso que encara queda molt camí per recorre per entendre, respectar i facilitar el sexe de les persones amb diversitat funcional. D’alguna manera, a nivell social, encara persisteix la visió paternalista i rehabilitadora, tan a nivell de pensament com de metodologia, i aquesta lectura només porta a una infravaloració dels drets humans d’aquestes persones. Les diferències s’haurien de viure com a tals, i ser acceptades de la mateixa manera que es va acceptant les diferents tonalitats del color de la pell, les qüestions de gènere, etc. Penso que s’ha d’acceptar que existeix una interdependència, i intentar millorar l’entorn perquè tothom pugi desenvolupar-se en tots els àmbits de la vida (laboral, sexual, comunitari, etc) Crec que la figura d’en Marc O’Brien ha obert una porta a la reflexió, al qüestionament i sobretot a la valentia perquè altres persones tirin endavant els seus projectes vitals. Però també crec que els actes de la nostra quotidianitat són una arma transformadora en tant què podem generar teixit de canvi i de reflexió per aconseguir una societat en què almenys, la igualtat d’oportunitats no sigui minvada per l’entorn.