Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 23 de juliol de 2015

La necessitat de codificar l’acompanyament en la diversitat intel·lectual

En les últimes dècades del segle XX i en el que portem de XXI, les reflexions i les anàlisis sobre les pautes conceptuals i metodològiques des del camp de l’Educació Social, van dirigides a l’apoderament, a donar veu a l’alteritat com a subjectes actius. En diferents àmbits com en la Salut Mental, en la diversitat funcional, presons, etc. s’està despertant des de certs moviments (encara minoritaris) una lluita dissident que pretén almenys, generar reflexions i preguntes que qüestionin les institucions i les praxis establertes.

Tot i estar d’acord, recolzar i participar en aquestes accions penso que cal replantejar-se aquesta crítica en la diversitat intel·lectual. En molts dels col·lectius esmentats, quan els subjectes són apoderats amb la paraula, la utilitzen com a generador de discurs propi, de defensa contra les adversitats, de protesta contra les injustícies, de justificació dels seus actes. Però que passa amb les persones amb diversitat intel·lectual que no habiten en el mateix llenguatge o que no esdevenen actius en la cosmovisió comunicativa homogènia?

Aquestes persones necessiten l’alteritat des d’altres categories en tant que la dependència i la relació amb l’entorn i els seus significats són distints. En aquest traçat jo no pretenc aportar solucions úniques a aquest requeriment, sinó més aviat obrir replantejaments per suscitar debats i reflexions que ens permetin repensar-nos com Educadors/es Socials davant d’aquest col·lectiu.

En els serveis d’atenció directa on entra en joc l’Educador/a, plantegem aquesta figura com un acompanyant, com aquell que se situa caminant “al costat de”. Però en la diversitat intel·lectual observem com aquesta intervenció sovint queda curta, persisteix ubicada perillosament en una línia que es dirigeix cap a l’abandonament si no es procura oscil·lar amb coherència entre acompanyar i apoderar.

En molts dels àmbits de l’acció social la figura de l’acompanyant és aquell qui percep sense jutjar, qui persisteix davant el conflicte i posiciona les diferències en el centre de la relació. És qui produeix relacions respectuoses i horitzontals en un marc pedagògic amb finalitats distintes. En la diversitat intel·lectual no és diferent, però sí que cal acceptar que es generen altres dinàmiques davant necessitats que requereixen més presència. L’acompanyament ja no és tan sols aquell que camina “al costat de”, perquè els subjectes de l’acció requereixen quelcom més que això. La situació ens remet a desxifrar traçats, en la línia conceptual de Deligny, on s’utilitzen les diferents formes de presentar-se al món i de conviure-hi per connectar subjectes, cultura i entorn.

Tanmateix, només procuro aportar aquesta conceptualització en un moment i context determinat on el concepte “acompanyament” comença a florir en els projectes socioeducatius. Intento determinar la necessitat de replantejar aquesta figura en la diversitat intel·lectual on les maneres d’estar al món, a vegades es converteixen en enigmes illegibles. Per això cal incloure la tasca de descodificar i llegir els simbolismes que acompanyen aquestes persones, per fer l’acte d’aproximar-se a les seves cosmovisions des de models respectuosos que fugen de l’estigmatització, els prejudicis i la rehabilitació.



divendres, 17 de juliol de 2015

CRÍTICA I PROPOSTA METODOLÒGICA AL SERVEI DE TERÀPIA OCUPACIONAL (STO) I AL SERVEI OCUPACIONAL D’INSERCIÓ (SOI)



Les persones usuàries dels STO i SOI estan oblidades pel sistema, doblement excloses, ja que pertanyen a la categoria de discapacitat i a la vegada assisteixen a unes entitats que es mantenen en unes metodologies alienants i discriminatòries.
La importància d’aquest treball respon a la necessitat de canvi, de repensar i de reflexió sobre aquests emplaçaments, que tot i saber que no responen als seus objectius, no han estat revistats amb suficient intensitat. Per tant, aquí s’intenta efectuar una investigació acadèmica sobre aquest àmbit, a través d’una proposta metodològica i un estudi de camp. En la proposta s’inclouen tots els elements conceptuals i pràctics per establir unes pautes que responguin a les necessitats reals dels subjectes, així com la redefinició de la figura de l’educador/a social.
En l’estudi de camp es testifiquen les flaqueses dels serveis, on apareixen noves inquietuds, necessitats i subjugacions sorgides a través de les entrevistes i de l’observació participant.
En aquesta línia, un dels valors d’aquest treball és que dóna visibilitat i veu a les persones usuàries, escoltant-los i observant els processos diferencials que viuen dins les institucions. Per això, es desconstrueixen els serveis per elaborar una nova proposta basada en una perspectiva holística i sistèmica. 



Aquí teniu l'enllaç del treball:






https://www.dropbox.com/s/gi7lb2gr954umdk/TFG_Ferran_CastellarnauFort.pdf?dl=0

dimecres, 8 de juliol de 2015

La sexualidad y la afectividad en la diversidad funcional, ¿solo autogestión?

En los últimos debates sobre sexualidad y diversidad funcional, y la figura que lo acompaña, se están abriendo caminos que nos conducen a un concepto deslucido por su desmedido uso: la autogestión. Creo que esta significación se interrelaciona y se despliega con la perspicacia libertina que nos ha traído la postmodernidad,  la libertad de dejarnos solos ante nuestros actos y asumiendo las consecuencias. Esto se produce sin querer y sin intenciones malévolas, más bien se predica todo lo contrario ya que se evoca a un discurso liberador fortaleciendo el empoderamiento de unas personas que por su diversidad funcional, intelectual, etc, han sido excluidas y discriminadas de (por) todo lo social, cultural y sexual. Pero hay algo de peligroso en ese alegato, algo que nos interpela continuamente ya que ese anhelo de autogestión no contempla una realidad substancial de esas personas, la interdependencia. 
La autosuficiencia, o el ser autosuficiente es un mito irreparable condenado y creado por una sociedad superflua y liquida. Lo que comemos, lo que vestimos, la silla donde me siento y todo lo que me rodea está ocupado por elementos de alteridad, de influencia de otros. Por lo tanto, no puedo negar que la alteridad me afecta, me importa y de alguna forma me crea una responsabilidad con el otro. Como decía Lévinas, “es apertura hacia fuera, es infinito”. Es innegable que necesito al otro para forjar mi propio yo, en un escenario perene de relaciones y contextos diversos.   

Si nos situamos en la órbita de la diversidad funcional, ese “alter ego” adquiere otra dimensión más reveladora ya que la interrelación entre las dos partes asume un rol de acompañamiento, de soporte, de ayuda. Sobre todo en la diversidad intelectual, donde sería un ejercicio irresponsable no aceptar que se requiere a ese otro para desarrollar ciertas esferas de su vida. En esta concepción coge fuerza la idea de interdependencia, como una dependencia recíproca en la capacidad de ser ese otro. Por lo tanto, hablar de autogestión en según qué personas puede ser contraproducente, nos puede ubicar en una de las contrariedades de la ética práctica; el abandono. 
Promover a toda costa y de forma unánime la autogestión, la independencia y la supuesta libertad de escoger con quien desarrollar la erótica acarrea una representación implícita y errónea en cuanto a la no aceptación de que no todos estamos en el mismo punto. La diversidad intelectual (y mucha otra gente) requiere esa figura acompañante, de lo que nosotros llamamos acompañante íntimo y/o erótico (AIE). Esta figura no es antónima de la autogestión, más bien adquiere la funcionalidad de puente hacia ella, pero entendemos que negarla es obstaculizar unas necesidades existentes en unas personas que pertenecen a un submundo ubicado en el extrarradio de la normalidad hegemónica.  
Por otro lado, no se pretende una instauración universal de este concepto, ni suspirar una imposición de algo que no es útil y necesario para todos. Al contrario, pretendemos generar contextos y narrativas que promuevan nuevas preguntas, nuevas hipótesis y nuevos escenarios mientras llevamos a la práctica la figura del AIE.

Porque también creemos que la práctica nos da la teoría, nos hace bajar del mundo de las ideas para recabar en lo que estamos haciendo. De esta manera, entiendo que la sexualidad y la afectividad en el ser humano son naturalezas cambiantes, históricas y contextuales. En consecuencia,  defendemos un continuo replanteamiento de los métodos, los conceptos y las prácticas que a ella se refiere sin caer en dogmatismos y discursos irrefutables. Ambicionamos y aspiramos a una autogestión de la erótica de todo ser humano, pero queremos acompañar y dar protagonismo a las personas en todo el camino hacia el empoderamiento de su sexualidad, afectividad y erótica. Dando lugar a reflexiones, replanteamientos y discusiones continuas sobre cómo, porque y para quien hacemos las cosas.