Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 20 de gener de 2016

La racionalització de la criança

És innegable que l’estudi de la ciència ens ha permès evolucionar com a espècie. Hem solucionat qüestions dificultoses que ens plantejaven greus dificultats, des de l’invent de la roda fins al descobriment de la penicil·lina. Són avenços que sense cap pretensió idíl·lica han provocat una marca en la història de la humanitat.

Ara, en la postmodernitat algunes persones es qüestionen l’ús massiu de la tecnologia, en tant que correm el perill de deshumanitzar tot el que fins al moment ha estat colonitzat per les relacions, les mirades, les paraules... En definitiva, defensen que alguns elements tecnològics ens roben espai a les persones.

Aquest afany tecnològic, també s’ha transportat al món social, cultural i educatiu. Ara, els projectes s’han d’avaluar com si fossin experiments de laboratori, amb grups control, grups tractament, dades, estadístiques, qüestionaris i molta burocràcia. Segons es diu, és l’única manera d’assegurar que un projecte funciona i aconsegueix els objectius marcats. Per tant, tornem a tecnificar i quantificar allò que era voluble i impalpable.

La criança dels nostres fills, sembla que també esdevé una llaminadura per aquells amants de la quantificació de la vida. Algun personal sanitari i social, (pediatres, ginecòlogues/egs, llevadores, infermeres/ers, educadores/rs...) ens extenuen amb discursos basats en termes científics. Que si el cervell fa això, que si s’ha demostrat allò altre, que si les proves indiquen no sé què... tot davant de situacions on el que fem com a pares i mares no els acaba de convèncer. Per mi, és el discurs de la por i la ciència davant la intuïció humana.

Però on queda la part genuïna que tots i totes tenim a dins? De veritat hem de fer cas de metges amb cara graciosa com l’Estivill? que ens diuen:

“...lo más probable es que en ese momento esté llorando a moco tendido... Ni caso. Seguid hablando como si nada...”

El seu estudi està basat en dades científiques, i ell mateix aporta aquestes dades. Però retornant als nostres orígens, recordant que som mamífers, em pregunto en quin moment de l’evolució ens hem perdut tant per deixar plorar els nostres fills i filles sense atendre’ls o deixar-los dormint allunyats de la nostra protecció.
Quin altre animal mamífer estableix aquesta relació amb les seves cries? I quin utilitza la ciència per sobre del que sent com a mare o pare? És clar que la resposta és cap. La primera relació d’afecte que experimentem com a éssers humans és amb la nostra mare, esdevenint una connexió simbiòtica ineludible en tant que la mare necessita el nadó en la mateixa mesura. Desestabilitzar aquest primer contacte amaga un rerefons ideològic.

Així, aquesta desafecció i abandonament (per molt que sigui momentani), aquesta necessitat de deixar sol algú davant una demanda, aquesta voluntat d’aprendre a base d’aïllament... només em condueix a la perpetuació del model hegemònic del capitalisme. Soles davant el perill, soles davant la por, soles davant les adversitats, soles davant l’aïllament. És l’educació perfecta per un sistema individualista i egoista.

Tot i aquesta conjuntura, cada cop s’obren més projectes en favor d’una criança respectuosa. Promouen el contacte físic, la confiança amb les decisions preses, l’autoregulació dels infants, la lactància a demanda i altres iniciatives que ens transporten cap a l’origen genuí de les nostres intencions.

En els últims anys, les escoles d’aquest tipus estan florint com a bolets, els grups de pares i mares que s’ajunten són cada cop més nombrosos i els projectes de pre-part, part i postpart respectuós també augmenten significativament. I això només és símptoma que ens estem apoderant. Que s’ha decidit passar a l’acció davant un discurs oficial que no agrada. La racionalització està deixant pas a la improvisació i la intuïció.

Les mares i els pares que no estem alienats amb la desafecció produïda en els discursos en l’àmbit clínic i educatiu estem buscant alternatives i les estem trobant. Per això, es veu cert aire d’esperança. Podem utilitzar la ciència per aprendre, conèixer, evolucionar i augmentar la nostra qualitat de vida, però per damunt de tot, seguim sent mamífers i seguim el nostre instint.


Per altra banda, aquesta situació hauria de ser un senyal d’alarma per les institucions mèdiques, socials, culturals i educatives.  Estan observant, en el rol d’espectadors atonits com cada cop, més mares i pares ens allunyem de la normalització imposada i ens acostem a altres mirades menys racionalitzades. 

Crec que la reflexió és necessària per induir a una autocrítica estructural d’unes institucions que no deixen espai al saber profà. 

dimarts, 5 de gener de 2016

Carta d’agraïment a la meva companya de vida, a una Doula i a una consultora de lactància



Aquest viatge va començar fa uns mesos. Teníem clar que volíem tenir un fill o una filla però en realitat no en sabíem massa sobre l’embaràs, el part, el post part, la lactància i sobretot el que envolta aquest món tan meravellós.

Jo, sempre he tingut la petita intuïció que les coses no passen per casualitat, que quan busques, trobes; i nosaltres vam trobar. A la primera visita a l’ambulatori ens va acollir una llevadora que tenia aquesta màgia especial, que et fa sentir a gust, segur, amb confiança i t’emociona quan parla. En aquell moment no vaig intuir que no seria l’única persona que durant tot aquest procés ens provocaria aquell terratrèmol d’emocions. Ens va mostrar com la maternitat és cosa de paciència, amor, respecte i consciència. Que ens deixéssim portar per les nostres sensacions i que el més important era cuidar-nos i respectar els senyals que dóna el cos.

Aquesta primera trobada ja ens va obrir la mirada cap a un part respectat. Després d’endinsar-nos en aquests escenaris i conceptes nous, ens vam apuntar a una formació de pre part al Mare Nostrum, un espai de Salut Familiar. Aquest va ser el segon lloc clau de la història, l’obertura on es van gestar els preparatius de l’intens viatge. Allà, entre altres persones (Àngels Massagué, Sofia Gil, Vanessa Mata), totes elles amb una llum espectacular, vam conèixer a l’Anna Mª Morales i a la Vanesa Ibernon. L’Anna és consultora de lactància i la Vanessa és Doula.

L’Anna, durant la formació ens va contar d’una manera molt explícita, tot allò que no t’expliquen i que és necessari saber. Aquells detalls essencials que retornen a la humanitat el que sempre ha estat seu, les decisions sobre el propi cos i el respecte per la dona durant el part. Igual que la resta de mares i pares que fèiem la formació cada cop estàvem més decidits en el que volíem i en el que no. A causa de la proximitat i seguretat que ens transmetia, vam demanar a l’Anna que ens fes de consultora de lactància en el post part. En una d’aquestes narracions, també ens va parlar de la figura de la Doula, i la importància que té en tot el procés. Decidits, vam contactar amb la Vanesa per fer una primera trobada.
Quan vam començar a parlar, tots tres vam quedar copsats per la intensitat energètica que ens unia. Crec que són coses que no es poden explicar amb paraules, simplement veus que tot flueix, que és fàcil i agradable. Des del primer moment vam tenir clar que volíem que ella ens acompanyés.

Amb la Vanesa ens vam trobar més cops abans del part, per seguir coneixent-nos i establir vincle afectiu. És important en tant que estaria present en un moment tan íntim i personal com és el naixement de la nostra filla.

Durant tot l’embaràs sempre havia fet imaginaris sobre el dia del part, amb els meus dubtes, interrogants i altres qüestions que em podien inquietar. Però quan va arribar el dia, tot això es va esvair en un corrent de fum. Gràcies a la formació que havíem fet, i a l’acompanyament de la Vanesa, vam començar el treball de part a casa durant força hores. Allà va començar el viatge final.

Seguidament va apropar-se el moment del part, que també va esdevenir una història increïble. La meva companya estava en un món a part, endinsada en el subconscient personal i entregada totalment. Va ser tot molt intens però indefugiblement bonic. No hi ha manera d’explicar racionalment el fet de veure sortir vida de dins d’una persona que estimes amb bogeria. Crec que són moments que marquen una existència.

Per això, aquest relat és per agrair eternament el treball fet per les professionals del Mare Nostrum (en especial a la Vanesa i a l’Ana) i per l'admirable fortalesa, decisió i valentia de la meva companya de vida Espe.

Vanesa, et voldria donar les gràcies per acompanyar-nos en aquell viatge amb tant d’amor. Gràcies per respectar les nostres decisions, els nostres temps i les nostres necessitats. En algun moment vas dir que quasi no havies hagut de fer res, però tant l’Espe com jo et diem que vas fer moltíssim. Ens vas donar seguretat, confiança, tendresa, amor i vas permetre que l’Espe entrés en un estat inconscient tan necessari en aquell moment. Gràcies també pels consells que ens vas donar abans i després del part, i sobretot per haver acceptat ser la nostra Doula. La Nora, la Espe i jo estarem eternament connectats amb tu.

Anna, la teva presència i les teves paraules han estat vitals per aquest viatge. Metafòricament ens has ajudat a preparar les maletes, a decidir quina roba agafar, si anem amb cotxe o avió, a instal·lar-nos i a aprendre a conviure en aquest nou país que és la maternitat i la paternitat. Sense els teus consells, les teves representacions i sobretot sense la teva tendresa a l’hora de comunicar-te, mai haguérem viscut igual aquests moments. També donar-te les gràcies per la teva dedicació cap a nosaltres, una altra vegada, ens omples de seguretat i de confiança.

Espe, que puc dir-te que no t’hagi dit... M’has regalat el millor moment de la meva vida i junts hem fet possible l’existència de la Nora. Crec que mai havia experimentat la felicitat en un estat tan pur. Ens queda un llarg camí per endavant però el prendrem com hem fet sempre, amb pauses, reflexions i consciència. També dir-te que vas fer un treball que poca gent aconsegueix, vas evadir-te, centrar-te i sobretot et vas respectar. Crec també que poca gent té l’habilitat d’escoltar-se el cos com tu ho fas, i això de ben segur que et farà ser una gran mare. A part, llueixo l’enorme capacitat que tens per estimar. Jo també t’estimo, i molt.

Finalitzo i em quedo amb una frase que ha dit la Espe:

Si pogués regalar alguna cosa a una dona embarassada, li regalaria a la Vanessa i a l’Anna.