Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 11 d’octubre de 2016

la senzillesa

Mirar per la finestra i no fer res. Contemplar el paisatge, quasi com quelcom desconegut. Fa temps que no el miro. Sobretot amb consciència. No observo els detalls que m'envolten ni les persones que hi transiten.

Em desplaço d'un lloc a l'altre sense parar, ni pensar ni mirar. Amb un recorregut fix, estanc, inamovible. Les presses provoquen aquesta sensació de velocitat i desorientació en la immediatesa pràctica.

Em perdo els detalls, allò que identifica i fa singular a un lloc o una persona. Ho intento però veig que se m’escapa, per això he decidit aturar-me un cop al dia. Parar, tancar els ulls i fer respiracions conscients durant un minut.

En el meu treball atenc a persones que m’expliquen situacions extremadament complicades, buscant algú que els miri, els escolti o si més no simplement demanen sentir-se acollits.

Per afrontar aquestes situacions, provingudes del més enllà del raonament de la justícia, la mala sort i les desigualtats, cal estar conscient. Són vivències dures i condicions de patiment que sobrepassen a qualsevol. Generalment aquestes persones han navegat per un mar d’institucions i professionals, que lluny d’escoltar-los, els han aconsellat, dirigit i marejat per l’oceà social de la societat del benestar. En aquest navegar, les famílies i les persones afectades s’han perdut i s’han sentit soles. Per això busquen algú que els escolti, algú que aculli el seu patiment i no el faci fora amb un: ja ens veurem a la propera visita (dintre d’uns mesos com a mínim).

Així, jo he d’estar conscient i alerta per atendre les necessitats d’aquestes persones.


Els educadors i educadores socials no ens podem permetre ignorar els detalls i les senzilleses de les persones que tractem. Perquè llavors, penso que s’esvaeix l’escènica que caracteritza la nostra professió. Aquell tracte personal i proper, que des d’un vessant teòric i pràctic, aconsegueix generar vincle amb l’alteritat.