Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 10 de febrer de 2017

hiperpaternitat i Educació Social

Últimament s’està parlant del concepte “hiperpaternitat”.

M’agradaria entrellaçar aquesta idea amb l’Educació Social. Sobretot per definir-ho molt més enllà dels titulars mediàtics. Potser a simple vista pot semblar una combinació una mica estrambòtica i llunyana, però hi ha molt més en comú del que ens podem imaginar.
La hiperpaternitat, resumidament és definida com aquella criança on els pares assumeixen un rol sobreprotector avançant-se a totes les decisions, accions i paraules dels seus fills i filles. Tot es pensa en termes de futur, i se’ls apunta a moltes activitats per provocar un augment dels seus coneixements. Amb la voluntat de preparar-los millor pel seu futur.

La hiperproductivitat i la positivitat desbordant de la qual ens parlava la Asun Pié ens porta a necessitar omplir el temps amb qualsevol cosa, però amb tasques productives que en teoria haurien de fer-nos més feliços. Des de l’educació social, pensant-la com una pràctica educativa, podria estar passant quelcom similar.

Diferents serveis d’atenció, on l'educació social és present, es troben en inèrcies d’omplir el temps per omplir. Amb protocols, activitats, treballs, tallers, dinàmiques, etc. I tot des de mirades quantificables per poder ser avaluades. Per això em pregunto, on queda la improvisació i l’atzar? Ja en parlava en un article anterior, on actualment les accions socioeducatives estan agafant una mirada productiva que ens anul·la moments de vida desinstitucionalitzats. Passejar sense rumb, descansar examinant el “no res”, una conversació genuïna, un silenci voluntari o una activitat improvisada poden ser moments de molta potencialitat educativa. Sobretot perquè generen vincle i perquè sorgeixen des del respecte per les voluntats i els temps dels subjectes de l’acció.

Quan es dissenyen projectes es tendeix en atapeir el temps amb programacions i calendaris on s’intenta produir un vincle pedagògic a través de certs documents. Tenim moltes formes d’anomenar-ho: Contractes educatius, Pla individual de treball, Pla educatiu individual, contracte de rehabilitació... diferents noms que acaben representant el mateix. Un compromís redactat per la voluntat dels professionals per transformar, rehabilitar i educar. A subjectes incomplets esgarrats i trencats.  Amb la intencionalitat d’entrar per totes les esquerdes possibles, per tots aquells racons de la vida on pensem que es pot treballar. Moltes vegades aquests contractes no són validats pels subjectes i només representen una imatge visionada i seccionada des de la normalitat.

En certa manera aquesta necessitat d’omplir els espais amb objectius, activitats i compromisos es podria anomenar “hipereducabilitat”. On tot pretén ser educable, rehabilitable i  apropat a l’hegemonia conductual, cultural i social. Treballar des d’aquesta mirada suposa colonitzar la vida de l’altre envaint aquelles intimitats que la nostra consciència i la nostra moral creu errònies o ens fa veure mancances difícils de sostenir. Així, també implica posicionar als subjectes en el rol passiu de receptor, de desinformat i de desconeixedor. Igual que els pares i mares atapeeixen la vida dels seus fills i filles (receptors, desinformats i desconeixedors) amb activitats extraescolars, a vegades la nostra professió farceix la vida dels usuaris dels serveis amb múltiples tasques amb finalitats socioeducatives.

D’aquesta manera, pretenc reivindicar el dret en l’àmbit de l’Educació Social a no fer res. A mirar a l’altre, a escoltar-lo, a sentir-lo i notar el que ens travessa d’aquella persona. Pensar en espais i moments no premeditats, permetre’ns saltar-nos una activitat per fer el que la dinàmica del moment ens demana.

Posar les emocions en joc i sentir el que el nostre cos ens diu. Experimentar la vulnerabilitat que tenim i que veiem, fer una pausa en la velocitat feroç que ens arrossega a viure pensant en el demà, perdent el que ens passa avui. Així, potser podrem omplir el temps de treball amb necessitats del moment present i sobretot sorgides de demandes reals (implícites o explicites)  dels subjectes de l’acció.