Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 16 de desembre del 2021

Las luchas confrontadas en tiempos de virus

Son tiempos convulsos para la humanidad. Todo esto nos vino sin avisar, sin turno para respuestas ni momentos para levantar la mano y preguntar. De un día para otro todo cambió y aún no logramos entender el porqué. Significaciones como las prohibiciones y las obligaciones, el miedo a morir o los confinamientos y los aislamientos se han convertido en las notas musicales de la melodía que predomina nuestras vidas. Y esta música a alcanzado un ritmo frenético, grave y delirante que mientras suena, nos encontramos anonadados en una gran sala de baile con el volumen tan alto que no permite comunicarnos. Nos hablamos, pero no nos escuchamos; el ruido es demasiado fuerte. Nos miramos incrédulos, con la bebida en la mano, esperando que algo cambie con la misma precipitación con la que empezó. Las horas pasan, la fiesta se alarga y nada cambia.

Parece que el cuento se repite una y otra vez, en diferentes contextos, situaciones y personajes, pero el hilo conductual de esta obra es semejante a las anteriores representaciones. Unos contra otros, rojos contra azules, católicos contra protestantes, aliados contra el Eje, sunitas contra chiítas, vacunados contra no vacunados … la lista es interminable.
Bandos confrontados que se establecen cada uno como veracidad absoluta y, en consecuencia, identifican a los otros como los enemigos porque precisamente cuestionan esas verdades. El ritual es idéntico e irremediablemente caemos una y otra vez en las mismas dinámicas. Tenemos un enemigo contra quien luchar porque así refuerza nuestra postura e ideales. Sin él, no tendrían sentido demasiadas cosas así que esta disputa dual es necesaria para mantener viva la fiesta que nos ciega. 

Por otro lado, todas las crisis son una oportunidad para resignificarse, para moverse y volver a encontrar nuestro sitio. Esta no es diferente y deberíamos poder hacerlo. Pero el resultado fluye hacia la misma dirección con resultados análogos. Sería momento de cuidarnos, respetarnos, agruparnos y poner las curas en el centro de todo. Es el instante donde podríamos parar la maquinaria macabra del sistema y hacerla tambalear para construir estructuras cercanas, cooperativas y justas.

Aun sabiendo todo esto seguimos señalando al divergente, juzgando al que confronta y rechazando lo opuesto. Quien tenía mucho ahora tiene más y el que tenía poco ahora tiene menos. Si lográramos parar esa música que nos colapsa y levantáramos la cabeza, podríamos ver una realidad espeluznante. Ha aumentado el precio de la luz, el agua, el petróleo, el gas, la comida, el transporte… los desahucios siguen residiendo en el orden del día, el suicidio infantojuvenil ha aumentado drásticamente y el pronóstico de la situación parece nefasto.

Mientras la música siga sonando, nosotros aguantamos la bebida esperando que todo pase, esperanzados que podremos volver a la misma fiesta que antes.  



Imatge: https://ryanlintott.com/an-equation-free-explanation-of-machine-learning/

dijous, 2 de desembre del 2021

Carta oberta a les estudiants d'Educació Social

Aquesta setmana participava com a ponent en una conferència a la Universitat de Barcelona en el grau d’Educació Social on les estudiants relataven malestar amb relació a la distància existent entre la teoria i la pràctica.

Demanaven que a la Universitat es treballin temes més actuals perquè la sensació és que aquest allunyament entre el que és teòric i la quotidianitat cada cop és més extens. Feien seves les demandes d’incloure la perspectiva de gènere, el llenguatge inclusiu, etc. a la vegada que demanaven més recursos per saber com acompanyar a les persones que atenem en el nostre ofici. Si em permeteu la gosadia, aquí us deixo la meva opinió sobre aquests temes.

Estimades futures educadores socials: (i dic estimades perquè la majoria sou i/o us considereu dones) 

La nostra professió és molt jove, té poc recorregut històric i encara tenim pocs referents “purs” que ens parlin de l’educació social com una ciència o com un ofici particular. Venim d’un entramat de formacions i professions com són la pedagogia o la psicologia social i això cal que ho tinguem present perquè ens hem d’emmarcar en aquest “d’on venim”. Oblidar el passat seria desastrós pel nostre present i futur.

A poc a poc i a mesura que moltes companyes han anat visibilitzant la professió, des del camp pràctic i també des del camp acadèmic se’ns va reconeixent, però d’una forma diluïda. En general tenim la sensació que ningú sap què fem i potser és perquè hem assumit un ventall d’encàrrecs massa ampli. Ens han donat la missió d’habitar l’extraradi i la subalternitat essent al costat d’aquelles persones que encarnen les conseqüències d’un sistema injust i desigual. I moltes vegades sense recursos i dins d’institucions, serveis i entitats que més aviat són a la banda de les dinàmiques macabres del sistema.

Atenem a persones sense llar, persones amb diversitat funcional, persones amb experiència pròpia en salut mental, persones migrades, infants i adolescents en situació de risc d’exclusió, etc. I dins de cada col·lectiu tenim lloc a distints dispositius amb estructures i energies molt remotes. Això fa que anem perdudes incloses nosaltres mateixes. És normal, no us culpeu perquè no és responsabilitat vostra. Aquesta situació no és casual, la fragmentació del sector d’atenció a les persones és la materialització del lloc que ocupen els residus del capitalisme; en llocs dividits, precaritzats i desdibuixats en un marc institucional difús i complexa.

Transitar per aquests marges és perillós, perquè adquirim i assumim que les qüestions que tractem no són purament biològiques o subjectives. Estem cridant a veu alçada que la pobresa, la salut mental o els desnonaments no són patrimoni únic de la persona que ho viu, sinó que formen part del conglomerat social, cultural i polític, per tant, la societat en té part de responsabilitat. Això, companyes no sempre és fàcil de digerir. Posem el dit a la llaga i diem que atenem massa situacions que no haurien de passar, que si el sistema en el qual vivim fos més amable i curós no intervindríem des de la urgència i la desesperació, sinó que podríem realment ser-hi des de llocs més profunds i respectuosos.

Dit tot això i vinculat amb com podem acompanyar davant d’aquesta conjuntura us voldria dir el següent. No és senzill i probablement no ho serà en un termini curt de temps. Cap estudi acadèmic us prepararà per al que us podreu trobar, perquè les vivències ens impacten de formes diferents a cada una de nosaltres. No tenim varetes màgiques, ni solucions immediates ni resposta a tot. Doneu-vos temps i marge per anar assumint tot allò que us passa. Donar i permetre’s temps és un acte revolucionari quan la immediatesa i la volatilitat envaeixen l’imaginari col·lectiu.

També dir-vos que en l’acte d’acompanyar irremeiablement viureu la circumstància on els protocols i les guies us orientaran, però us trobareu soles davant de l’altre i el vincle que hi pugueu establir dependrà de la vostra mirada. Amb això haureu d’anar convivint perquè són premisses que formen part de la vida. Les professionals també som vulnerables i ens hem de cuidar acceptant els nostres límits i les nostres possibilitats d’actuació. Per tant, crec que el millor regal que podeu oferir a les persones amb qui treballeu és que estigueu bé amb vosaltres, que us sentiu a gust amb el vostre cos, amb la vostra forma de viure i us deslliureu dels prejudicis que portem totes a sobre. Si aconseguiu fer això, segurament podreu atendre les persones des de posicions molt més respectuoses perquè acceptareu el que us trobeu tal com us vingui.

Per acabar, dir-vos que el nostre ofici és meravellós i si ho volem està ple de vida. Nadem a contracorrent i a vegades l’esforç es fa feixuc, però si aixequem la vista veurem que estem rodejades d’altres companyes que neden al nostre costat; aprofitem aquesta inèrcia per generar contextos més humanitzats i propers.  

L’educació social és necessària, precisament perquè és un dret de la ciutadania. Fem-la valer.