Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 21 de novembre de 2020

Relats d'un Educador Social. Crònica, reflexions i resistències a ambdues bandes de la frontera

Tenim disponible aquest llibre editat per la Editorial Descontrol. 

La meitat dels beneficis van destinats a Radio Nikosia https://radionikosia.org/ 

Envia un correu a fcastellarnau@gmail.com i fem enviaments. O demana el llibre a la teva llibreria habitual! 

Són relats sobre la pràctica educativa i els malestars i vivències d'un mon social que a vegades no és com esperem. 



dijous, 26 de març de 2020

El tiempo y su virus


El tiempo ocupa los primeros puestos de la escala de valores en la mayoría de las personas. Expresiones como: si tuviera tiempo y dinero o el tiempo es oro son muy comunes en nuestro día a día. Quizás es porque el tiempo no se puede recuperar, es algo que se escapa de nuestro control y avanza independientemente de lo que pase. Mucho se ha escrito sobre ello, ya en la época de Platón, Aristóteles o Newton y muchos otros pensadores contemporáneos. La física también se ha posicionado en la noción de espacio – tiempo, dando lugar a extensas consideraciones sobre este concepto.

Para mí, el tiempo nos da estructura. Un segundo está inscrito en una hora, una hora está inscrita en un día, el día lo está en una semana, la semana al mes, el mes al año y así infinita y circularmente. Mientras, el sol y la luna se alternan la presencia, cambian las estaciones y los planteas de nuestro sistema solar van orbitando alrededor del astro rey. A los humanos, esto nos da seguridad porque podemos enmarcar nuestra vida en esta estructura. Podemos planear, idear y fantasear estando seguros que toda esa disposición temporal sucederá.

Pero el liberalismo y nuestro sistema económico y cultural le han puesto precio y consciencia al tiempo. Precio en función de nuestra capacidad productora y consumista. Es decir, nuestro tiempo se valora en relación a lo que podemos producir o consumir. El tiempo de ocio o de trabajo se tiene que ocupar con tareas, actividades o quehaceres para no parar. Aquí entra la consciencia. La consciencia que nos recuerda que parar no es bueno y no nos conviene porque entramos en recesión, en crisis. Personal, social y económica. Si el país para, se hunde y si una persona para, se deprime. Quizás porque la vida actual es insostenible, porque no nos soportamos, porque no aguantamos el dolor que causan nuestras acciones o nuestra forma de vivir. Quizás porque el capitalismo lo ha invadido todo, pensando que todo será infinito y que la vida en el planeta será eterna. Quizás porque hemos tapado toda la miseria comprando cosas que no necesitamos, y ahora que no podemos hacerlo, petamos. 

El virus del COVID-19 nos ha obligado a detenernos, a parar. A nosotros y al sistema. Y en este parar, irremediablemente nos ha provocado una mirada interna. ¿Qué no funciona del sistema? ¿Cuánto de efímero es todo esto? ¿Y en nuestra vida, qué no funciona? Y así muchas preguntas que aparecen cuando paras. Parar es disidente pero doloroso. Porque la incertidumbre y los malestares ocultos tras la producción y el consumismo, ahora florecen e invaden nuestros pensamientos. A veces, esto es insufrible. 

Por suerte, siempre nos quedará la seguridad inequívoca de que el tiempo, pase lo que pase, avanzará. 


dimecres, 20 de novembre de 2019

normalidad, sexualidad y jóvenes


Ayer un joven, en una entrevista me preguntó si una práctica sexual concreta era normal. Le removía la situación en tanto que consideraba que eso que quería hacer no formaba parte de esa “normalidad” que tenemos integrada hasta la médula. Se sentía raro.
Yo, pensé y le comenté: hace muchos años que nos hacemos esta pregunta, pero es una pregunta clave. ¿Qué es normal? Porque la normalidad intenta decirnos que hay un patrón hegemónico que rige las normativas obviando las diversidades. Y que yo sepa, los cuerpos, las mentes y las vidas son diversas. Por lo tanto, las sexualidades también. Definir la normalidad, inevitablemente nos lleva a definir la anormalidad y así nombrar y ubicar todo aquello que queda fuera de la norma. De esta manera, quizás sin quererlo, ciertas personas, prácticas, estéticas, patrones o culturas, las designamos como anormales, con toda la carga peyorativa que eso conlleva.

Cada persona tiene una subjetividad intransferible. Que nos ubica dentro de la humanidad como seres únicos e irrepetibles. Por eso creo que es importante entender, que dentro de nuestra subjetividad, tenemos una dimensión infinita de la sexualidad. Porque en una situación específica, con una persona concreta y en un momento determinado, nos puede apetecer compartir cierta práctica sexual. Pero si cambiamos alguna de esas variables, puede que ya no queramos hacerlo.
Si nos manejamos con el discurso de la normalidad en el ámbito de la sexualidad, todas las personas seriamos heterosexuales, todo giraría en torno al pene del hombre, a conseguir la eyaculación o el orgasmo, etc.
Pero esa mirada deja fuera a muchas personas. Porque no tiene en cuenta el deseo. No piensa en que desean las personas en cada momento concreto. Por lo tanto, ante tu pregunta de si esa práctica es normal creo que hay que darle la vuelta y preguntarte, ¿a ti te apetece hacer eso porque lo deseas?  ¿Todo esto responde más a un ideal de la sexualidad basado en el porno o es realmente algo que anhelas? ¿La otra persona también lo desea?
Porque quizás con esas preguntas, dejas de juzgarte y puedes empezar a mirarte y a respetarte. Y como hombre, es el primer paso para tener relaciones sexuales libres de violencias, de faltas de respeto y de responsabilidades que son impuestas por el patriarcado. Quizás, de esa manera nos puede ser más fácil y llevadero dejar de ser esos hombres que esperan que seamos, hipersexuales, agresivos y proveedores. Quizás y solo quizás, podemos empezar a pensar en las cosas desde el deseo y no desde la masculinidad normalizadora.

dimecres, 21 d’agost de 2019

Colpit per la violència masclista


L’altre dia vaig atendre una dona víctima de violència masclista. Amb marques i estigmes gravades al cos, visibles i emprades com un recordatori de qui posseeix el poder. Igual que el senyal d’obligació que et posiciona i et marca el camí. Són l’empremta distingible de la barbàrie, de la inhumanitat i de la situació de violència que viuen les dones. No estic acostumat a viure-ho tant de prop i això m’ha sacsejat.

La dona, desolada perquè el seu exmarit va ser abusador (condemnat) i així i tot ella va estar al seu costat. Potser per por o perquè no sabia que fer o perquè no tenia alternativa. Però ara se sent culpable, perquè es pensa com a còmplice de les atrocitats que va fer aquell home. En un instant de desesperació, ella va demanar el divorci i per la condició de dominació, va cedir la custòdia dels fills al seu exmarit. Ara no té res, lluny dels seus, sense llar i fins i tot se sent invalidada per denunciar les agressions.


Jo, mentre la mirava sentia terror per les conseqüències del patriarcat i la violència masclista. És esfereïdor escoltar aquests relats i no em puc ni imaginar el que deu ser viure-ho en primera persona. I el pitjor de tot és que no és un cas aïllat, sinó que esdevé una cadena imparable de casos d’assassinats, assetjaments i atacs contra les dones, perpetuats per homes. 

Perquè al final tot ens porta al quid de la qüestió; la situació de desigualtat i d’opressió que viuen les dones pel fet de ser dones. I els agressors són homes.

No tinc la solució, ni molt menys, i em costa pensar en com podrem abatre un sistema que perpetua els estereotips de gènere i fomenta la desigualtat d’una forma tan profunda i insistent. El camí serà difícil, dur i amb molts pendents quasi impossibles de superar. Però aquesta brutalitat ha de tenir data de caducitat, perquè no ens podem permetre com a societat més violacions, ni cops ni amenaces. La sang comença a bullir i els ànims es van caldejant. I en algun moment la situació estarà massa tensa per parlar de conscienciació, treball comunitari i educació.

Per les vides i el futur de totes les dones, no pararem de lluitar juntes fins que aconseguim un món lliure de violències. Sigui quin sigui el camí.

dimecres, 13 de març de 2019

Escola Lliure al Pirineu

Portes obertes a un projecte d'educació lliure i activa  en un espai idíl·lic del Pirineu. Us animo a venir! 

dilluns, 24 de desembre de 2018

La interseccionalitat i la violència contra les dones


Aquests dies, malauradament seguim escoltant notícies d'assassinats de dones. I no puc parar de sentir malestar, ràbia i angoixa. Això també em fa més conscient dels privilegis que tinc com a home davant les desigualtats que pateixen les dones.

I penso que les dones són assassinades pel fet de ser dones. Però també existeixen altres formes de discriminació que no són pas paral·leles, sinó que interseccionen entre elles constantment. Formes d'opressió que són violentes igual que la violència de gènere. Les persones dels col·lectius LGTBI, les persones amb diversitat funcional, les persones migrades o les persones amb experiència pròpia en salut mental són alguns dels exemples de com els sistemes d'opressió apareixen i ataquen sense pietat. Amb estigmes, amb assassinats, amb discriminació, amb assetjament escolar o amb qualsevol altra forma de violència.

Una dona lesbiana té més probabilitats de ser agredida que una dona heterosexual. Una dona amb diversitat funcional també és més probable que pateixi qualsevol tipus de violència. I és aquí on veiem que el fet de ser dona interactua amb altres formes de discriminació igual d'importants. Per això entenc que és imprescindible incorporar la mirada interseccional en la nostra quotidianitat.

Perquè com va dir Chimamanda Ngozi, podríem caure en el perill de la història única. Una història generalment creada per homes, occidentals, heterosexuals, bípedes, normatius, etc. Una història única que ens relata només una part de la gran diversitat d'històries subjectives. Perquè si no posem en evidència totes les formes de violència per igual, entenent que interaccionen en molts moments i espais concrets, deixarem de banda i silenciarem masses veus.

D'aquesta manera, entenc que la intersecció entre els diferents moviments que lluiten per la defensa dels drets de qualsevol col·lectiu (feminisme, LGTBI, diversitat funcional, salut mental, antiracisme, ecologisme, etc) és el punt de trobada més potent que tenim, és on la revolta adquireix sentit precisament perquè es posen en joc totes les lluites en un sol punt.

Per tant, des de la política, l'educació, el treball personal, les relacions i tot allò que tingui incidència en les persones, s'hauria d'incorporar la mirada interseccional per relatar la història des de la diversitat i aconseguir definitivament una societat igualitària i justa.

divendres, 7 de setembre de 2018

adaptació escolar, un dret dels infants



Dimecres comença una nova etapa per molts menors: el primer dia d'escola a P3. Un dia molt especial que hauria de presentar-se amb el màxim de respecte i amor cap als infants.
La nostra filla es troba en aquest moment i m'agradaria poder fer una reflexió.
A l'escola que li ha tocat ens han dit que no fan adaptació, que el millor que podem fer és deixar-la el primer dia i marxar. Que d'aquesta manera s'adapten de pressa i sense complicacions.

Nosaltres, pensem que això és una aberració. De fet, pensem que és violent. Us imagineu que les persones que més estimeu us deixen un dia en un lloc que no coneixeu i amb gent desconeguda, així sense més dilacions, i sense saber si us tornaran a buscar? I no tan sols les persones que més estimeu, sinó que són les persones que et donen seguretat i pertinença.

La sensació de desesperació, d'abandonament i d'angoixa pot ser molt dolorosa. Com en totes les situacions a la vida, hi ha persones que tenen més facilitat per sobrepassar-les, però el que és segur és que d'altres, patiran molt.

No fa massa temps vaig llegir que els infants quan entren en una escola d'aquesta manera, adquireixen la relació amb l'adult per necessitat, en tant que no poden sostenir l'emoció que els supera i llavors s'acosten a un adult. Així, la relació amb l'altre esdevé per una necessitat d'acabar amb el patiment i no per una voluntat pròpia d'estar amb aquell altre. També, ens preguntem com pot un adult (o dos en el millor dels casos) sostenir 21 infants en aquesta situació.

Creiem que les escoles haurien d'oferir l'oportunitat a aquelles famílies que així ho desitgin de fer un procés d'adaptació respectuós. Proposar l'opció de presentar l'espai i la gent que el conflueix amb els temps que es necessitin. Perquè es visqui aquell lloc com un espai segur i els vincles no siguin per pal•liar patiment, sinó que sorgeixin des de la relació voluntària. Perquè, no hauríem d'oblidar que els infants tenen dret a ser respectats i a què es tinguin en compte les seves necessitats.

També entenem que vivim en un sistema capitalista on les cures queden reduïdes davant la necessitat productiva. La prioritat és produir, no cuidar. I per tant, fer una adaptació respectant les necessitats (i els drets) dels infants moltes vegades no és compatible amb la rígida vida laboral. Però per començar a donar més valor a les cures, és necessari que les escoles tinguin una mirada més harmoniosa permetent que les famílies tinguem l'oportunitat de fer processos respectuosos durant l'adaptació.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Els moviments activistes en primera persona



Des de ja fa un temps, que les associacions de persones amb experiència pròpia en salut mental estan guanyant força. Estan creixent en número i en població. I no és fruit de la casualitat. Anys d'exclusió individual i col·lectiva ha portat a moure's a unes persones que històricament han estat negades.

Però un tema interessant és que tot plegat transcendeix molt més enllà de la mateixa acció associativa. Precisament perquè qüestionen una concepció molt arrelada al capitalisme, que és: nosaltres sols, podem amb tot. La idea d'absoluta autonomia, de la no-vulnerabilitat i de l'individualisme extrem són construccions fabricades per seguir produint i consumint costi el costi. Aquestes associacions, amb la seva presència ens recorden que som vulnerables i que des de l'autogestió es pot reivindicar una ajuda mútua que neix de la solidaritat i de la companyonia entre iguals. Som dependents, necessitem dels altres per viure i depèn de la forma en què tinguem aquestes relacions, la nostra vida serà més o menys afable. 

Kay R. Jamison, en el seu llibre Una mente inquieta deia: Es la historia de nuestras amabilidades lo que hace que este mundo sea tolerable. Si no fuera por eso, por el efecto de las palabras amables, de las miradas amables, de las cartas amables… Llegaría a pensar que nuestra vida es una broma del peor de los gustos.

Al final, totes les persones patim, tenim pors, èpoques d’angoixa i ansietat i moments on la vulnerabilitat hi és present. Perquè és part de la vida, perquè som éssers finits i emocionals. Per això, la vida es presenta més senzilla quan rebem paraules afectuoses, abraçades i mirades de confiança. 

Aquestes associacions, entre moltes altres coses estan oferint aquest espai d’acolliment que fa sentir a les persones com a tal i no com a objectes subjugats a manuals d’instrucció psiquiàtrica. Entreguen un temps dotat d’importància, en tant que en la majoria de casos suposa un lligam amb la vida que permet construir un projecte vital amb sentit i singularitat. 

Així, des del món social i cultural, estem guanyant un valor importantíssim que espero que segueixi creixent i tenint aquest sentit d’apoderar i acompanyar des del respecte per l’altre. Crec que humanitzar la vida és quelcom revolucionari en un món cada cop més instrumentalitzat.

dilluns, 22 de maig de 2017

El riu com a metàfora/el río como metáfora

El riu com a metàfora

Estava mirant el riu Segre, pel seu pas per Martinet, a la Cerdanya. Allà, reflexiu, vaig estar pensant en la imatge global que estava presenciant. La meva mirada enfocava un marc concret, un paisatge físic amb elements observables. Els arbres, l’aigua, les pedres, els ocells, el pont, la carretera... tot era allà. Ja coneixia aquell lloc, i evidentment no deixava de ser el riu Segre pel seu pas per Martinet. Però observant atentament veia com en aquella fotografia, els elements eren canviants perquè en un segon l’interior de la imatge havia canviat. L’aigua corre, els arbres es mouen, les herbes es remenen en el riu, els ocells van i vénen. Per tant, vaig entendre com l’interior d’una mateixa imatge, d’un lloc concret, canviava en qüestió de segons. Si es pot notar un canvi en tan poca dilatació en el temps, em vaig imaginar com seria la transformació si tornés en una estació diferent.
Un altre fet important que em va venir, és com estava jo allà. Quina sensació tenia quan observava aquell paisatge, com estava i d’on venia. Eren qüestions importants perquè la meva connexió amb allò que m’envolta no la puc deslligar de la meva situació personal i històrica. Així, davant meu tenia una concepció global però que mutava de forma incessant i que tot allò que em feia sentir mantenia relació amb la meva conjuntura subjectiva. 


Això em va fer pensar en el vincle quasi obligatori que tenia aquella reflexió amb la meva feina. 
Una demanda, una trucada, una atenció o una visita de la mateixa persona en moments diferents necessita ser atesa com un element únic. Aquella persona és un conjunt de construccions que s’han edificat, alterat i mutat amb el pas del temps, igual que la imatge del riu, i per tant necessita ser escoltada i compresa des d’aquesta particularitat que designa un context i un moment determinat. No és el mateix escoltar algú abans de rebre un diagnòstic psiquiàtric que després, ni tampoc abans de perdre o trobar feina, o de viure sol o acompanyat, de rebre o perdre una pensió econòmica o simplement perquè és un dia diferent i “ha baixat molta aigua” des d’última vegada que ens havíem vist... Crec que cal reivindicar aquesta necessitat perquè de fet, el que fem és valorar la persona. Estem donant importància a les seves paraules, a les seves vivències, al seu saber profà i acceptant la subjectivitat variable en funció del context, el moment i la conjuntura.

Al cap i a la fi, és apropar-nos a l’altre des del desconeixement, i a la vegada des de la certesa, que qui té més a dir és qui hi està implicat. 



El río como metáfora 

Estaba mirando el río Segre, por su paso por Martinet, en la Cerdaña. Allá, reflexivo, estuve pensando en la imagen global que estaba presenciando. Mi mirada enfocaba un marco concreto, un paisaje físico con elementos observables. Los árboles, el agua, las piedras, los pájaros, el puente, la carretera... todo estaba allí. Ya conocía aquel lugar, y evidentemente no dejaba de ser el río Segre por su paso por Martinet. Pero observando atentamente veía cómo en aquella fotografía, los elementos eran cambiantes porque en un segundo el interior de la imagen había cambiado. El agua corre, los árboles se mueven, las hierbas se remueven en el río, los pájaros van y vienen. Por lo tanto, entendí como el interior de una misma imagen, de un lugar concreto, cambiaba en cuestión de segundos. Si se puede notar un cambio en tan poca dilatación en el tiempo, me imaginé cómo sería la transformación si volviera en una estación diferente. 

Otro hecho importante que me vino, es como estaba yo. Qué sensación tenía cuando observaba aquel paisaje, como me sentía y de donde venía. Eran cuestiones importantes porque mi conexión con aquello que me rodea no la puedo desatar de mi situación personal e histórica. Así, ante mí tenía una concepción global pero que mutaba de forma incesante y todo aquello que me hacía sentir mantenía relación con mi coyuntura subjetiva.

Esto me hizo pensar en el vínculo casi obligatorio que tenía aquella reflexión con mi trabajo. 
Una demanda, una llamada, una atención o una visita de la misma persona en momentos diferentes necesita ser atendida como un elemento único. Aquella persona es un conjunto de construcciones que se han edificado, alterado y mutado con el paso del tiempo, igual que la imagen del río, y por lo tanto necesita ser escuchada y comprendida desde esta particularidad que designa un contexto y un momento determinado. No es lo mismo escuchar alguien antes de recibir un diagnóstico psiquiátrico que después, ni tampoco antes de perder o encontrar trabajo, o de vivir solo o acompañado, de recibir o perder una pensión económica o simplemente porque es un día diferente y “ha bajado mucha agua” desde la última vez que nos habíamos visto... Creo que hay que reivindicar esta necesidad porque de hecho, lo que hacemos es valorar la persona. Estamos dando importancia a sus palabras, a sus vivencias, a su saber profano y aceptando la subjetividad variable en función del contexto, el momento y la coyuntura.
Al fin y al cabo, es acercarnos al otro desde el desconocimiento, y a la vez desde la certeza, que quién tiene más a decir es quien está implicado.

dissabte, 13 de maig de 2017

a los que no tenemos nada

Parece que no aprendemos. La “crisis del ladrillo” no ha terminado y volvemos al mismo punto de partida. El círculo se cierra. Alquileres por las nubes, ciudades mudándose a la periferia de la periferia, grúas desengrasadas preparadas para una nueva época de trabajo intenso. Y entre todo eso, las personas vamos perdiendo dignidad y calidad de vida.

Cuando hay una brecha, un hueco o una fisura el capitalismo se afana a penetrar con sus garras para alcanzar hasta el último espacio conquistable. Y no con sutileza, sino más bien con despreocupación. Nos pasa por la cara y no podemos hacer nada, o muy poco.

Nos han subido el alquiler. Y que podemos hacer? Cualquier acto de disidencia, de protesta o de lucha sabemos que tendrá el mismo final. Nosotros fuera del piso y otros inquilinos (foráneos esporádicos o conciudadanos con más dinero) ocuparan nuestro lugar.

Ahora se está montando un sindicato de inquilinos. Espero que tenga fuerza, influencia y algo de sentido para parar este holocausto de la vivienda.

Los que no tenemos nada tampoco tendremos dónde ir. O dónde vivir. Porque nos echan, nos expulsan. Los pobres, para el sistema solo servimos en función de nuestra productividad. Más allá de eso no servimos para nada. Molestamos. Vale más un turista. Se gastará el triple o más que tú en una semana, usará muy poco los servicios públicos, y luego ser irá. Sin molestar, ni protestar, ni causar más inquietud que la suciedad que pueda dejar por la urbe. Como mucho perderá una maleta y pondrá una reclamación.

En cambio, los que habitamos estas ciudades, tenemos que ser desterrados. Dónde no haya turistas, dónde no seamos una carga para la sociedad. Para dejar paso a los que hacen más ricos a los ricos. 

Lo alarmante es el silencio de las administraciones. Están viendo como la población vuelve a agonizar por aquello que desató la mayor crisis (política, económica, social) de la era postfranquista, y el mutismo es su respuesta. No pasa nada. Los cruceros llegan llenos, los aeropuertos están colapsados. No hay de qué preocuparse. El dinero corre por sus mesas, las tiendas de grandes marcas facturan lo que deben, el IBEX 35 se mantiene, los hoteles no dan abasto. Todo va bien.


Los que no tenemos nada, seguiremos sin tenerlo, pero ahora alejados y despojados por la avaricia de un sistema que nunca tiene suficiente. Me hace pensar que no hay fin, que todo lo luchado en estos años de crisis ha sido en vano. Los bancos rescatados con dinero público vuelven a funcionar, los "partidos del cambio", de la "nueva política" se han quedado en intento de serlo, y la diferencia de poder adquisitivo en nuestro país es más elevada que nunca. Eso es el ejemplo de que siempre ha ido todo bien. La crisis solo ha afectado a quien debía. 

Los que no tenemos nada, buscamos un lugar para seguir sin tener nada.