Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 21 de març del 2022

Incloure i integrar, és només un encarament dialèctic?

 

En el camp socioeducatiu, igual que en tots els àmbits, tenim una semàntica específica que singularitza les nostres professions. Utilitzem un llenguatge que ens proporciona coneixements concrets i que a la vegada construeix i emmarca la nostra realitat. Per això és important entendre que si volem analitzar les pràctiques, el llenguatge també ha de ser revisat.

En la majoria d’encàrrecs que rebem, observem que els termes inclusió i integrar formen part de la terminologia més usada. Ho veiem en els objectius dels projectes, en els principis rectors de les entitats, en els decàlegs de les professions, etc. Crec que són conceptes que tenen molt pes en aquest entrellat institucional i valdria la pena parar i repensar-los bé.

La paraula "inclusió" ve del llatí includere i significa "acció i efecte de posar alguna cosa dins". Els seus components lèxics són: el prefix in- (cap a dins), claudere (tancar), més el sufix -sió (acció i efecte). Per tant simbolitza l’acció de clausurar alguna cosa, inscriure-la en uns límits marcats. Generalment en el nostre camp aquesta definició s’interpreta com incloure algú en les nostres accions (projectes, treballs, propostes, etc.)

El segon anàlisi seria sobre si la persona o col·lectiu (ja inclòs) està integrat i en cas negatiu què caldria fer perquè ho estigui. Però aquesta reflexió també ens podria portar a reflexionar sobre com fixem els paràmetres de la integració. Per què, deixar de funcionar sobre uns ideals propis per passar a formar part de la normativitat i de la comunitat no és, per tant, una renúncia a la identitat subjectiva?

El primer qüestionament és un relat que ens acostuma a passar sovint en diferents àmbits en tant que guarda molta relació amb la interseccionalitat. Quan pensem en projectes, accions o idees és important que sempre tinguem present la pregunta, ens estem deixant algú? Alguna persona o col·lectiu no podrà participar de la nostra proposta?

Podríem posar molts exemples:

-    En una zona de Barcelona van crear dinars populars per fer cohesió de barri fins que es van adonar que deixaven a tota la comunitat musulmana de banda perquè no hi havia proposta alimentaria per ells.

-    Tots els actes culturals que es fan sense intèrpret de llengua de signes es discrimina directament a les persones no oients. Que els espais no estiguin adaptats a la diversitat funcional també elimina l’opció d’assistir-hi a aquest col·lectiu. 

-    Molts estudis sobre pobresa que s’utilitzen per crear polítiques públiques no tenen en compte el factor del gènere en tant que són les dones el tant per cent més elevat de persones pobres.

-    Moltes intervencions amb joves s’elaboren, es plantifiquen i s’executen sense la veu de les joves. Per tant, segur que es deixen interessos i casuístiques que impossibiliten l’accés a algunes persones.

-    Massa vegades s’implementen accions i serveis per pal·liar problemàtiques sense tenir present als involucrats. En aquest sentit, el moviment d’activisme de persones amb diversitat funcional van crear el lema “res sobre nosaltres, sense nosaltres”. 

Podríem estendre els exemples però crec que ja queda palès que és important la mirada holística i interseccional per crear espais, escenaris i territoris inclusius on tothom hi tingui cabuda independentment de les seves característiques i històries de vida.

Arribats a aquest punt llavors caldria pensar en el segon plantejament, com podem integrar. Entenc que cal una mirada introspectiva cap a un mateix i cap a l’encàrrec que rebem per repensar les accions i poder integrar les persones i/o col·lectius amb els quals treballem. És a dir que caldrà fer modificacions per permetre aquesta transició de la subalternitat cap a la comunitat normalitzadora.

Per això també em qüestiono i em pregunto si aquest pas sempre és necessari i que pot comportar per la identitat de les persones. Durant els anys 80 i 90 amb el fenomen del "barraquisme" a la perifèria de la ciutat de Barcelona van desmantellar moltes comunitats construïdes sense permisos i en la majoria dels casos es va ubicar a les veïnes en pisos construïts per l'administració pública. És a dir que van incloure aquelles persones en la reconstrucció dels barris, però no van pensar en l'acte d'integrar-les.

Alguns testimonis explicaven com els van empitjorar la vida després de perdre l'habitatge (considerada barraca) per passar a viure a un bloc de pisos. Conten que no tenien aigua corrent, però exercien una litúrgia d'anar-la a buscar a les fonts, tenien espais exteriors on cultivaven verdures i hortalisses, feien molta vida comunitària i alguns cuidaven d'animals de granja.

Quan els van derrocar els habitatges i van anar a viure a pisos tancats, moltes persones van desenvolupar problemes de salut tant física com psíquica. Perquè els van arravatar una forma de vida, una identitat subjectiva que estava ubicada en l’extraradi de la normalitat, però una normalitat que mai ha estat definida pels que no la integren. Per tant, eren envestits a una realitat que no el pertanyia tot i que les intencions eren integrar-los a la quotidianitat dels temps moderns a les grans ciutats.

Aquest exemple ens mostra com el fet d’incloure i posteriorment integrar no sempre obté els resultats esperats, precisament perquè no es dona la intersecció dels objectius dels projectes amb les necessitats reals dels destinataris. Per aquest motiu des de l’educació social reivindiquem tant la paraula de l’altre, perquè el llenguatge i el coneixement que ens transmeten ha de ser la base per començar a construir quelcom. El poder professional, les presses, la mirada normativa i voluntat d’estandarditzar a tothom pot fer que ens perdem en aquell oceà institucional que tot ho arrasa.

La dialèctica, que hauria de ser implícita en el nostre ofici, és la que ens pot diferenciar d'altres professionals. La circulació de la paraula és el fet que dona sentit i validesa a l'altre. És l'únic mecanisme que tenim per fer propostes amb i per a la subjectivitat. D'altra manera, ens podem plantejar incloure i/o integrar, però acabarem donant respostes a unes necessitats institucionals que no coincideixen amb les de les ciutadanes i, per tant, aniquilarem les històries de vida.