Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 24 de setembre del 2015

El TDAH, el gran invent per diagnosticar la infantesa



En l’actualitat els infants es veuen immersos en una societat supèrflua i líquida, on predomina la immediatesa i els referents mudables. S’han perdut els lligams socials i els agents culturals són volàtils i espontanis. Som en un context on tot dura poc perquè no té sentit allargar-ho, on amb un moviment de dit pots aconseguir una gran quantitat de coneixements. I en aquest entorn estan creixent els infants, en un núvol d’informació ràpida, en el paral·lelisme amb un establiment de menjar ràpid: on hi pots trobar molta informació en poc temps però sense assegurar-ne la qualitat. 

En aquesta situació voluble hi cal sumar la immensa quantitat d’estímuls provinents de l’exterior que perpetuen aquesta conjuntura. Molts infants disposen de l’ús de telèfons mòbils, tablets, ordinadors i televisió sense cap límit i s’han convertit en el seu referent cultural, social i comunicatiu. 
Aprofitant aquest nou emplaçament les farmacèutiques i les branques biologistes de la psicologia i la psiquiatria han aprofitat per engrandir la classificació de trastorns mentals i les seves corresponents medicacions. Amb el que denominen el TDAH. Però la perversitat arriba molt més lluny en la mesura que es pretén tenir infants quiets i submisos en aquest món tan immediat i consumista. Sense reflexionar i indagar sobre els territoris i les relacions que esdevenen en la vida dels infants, on la resiliència es pertorba amb consignes autoritàries que perden poder en tant que mai l’han posseït. 

Per atendre el TDAH es medica als infants amb una depravació insultant, administrant dosis desproporcionades d’una droga que en edat adulta és il·legal: les amfetamines. 
Per acabar d’adobar i condimentar tot aquest entramat també cal analitzar la realitat contextual dels infants a les escoles. S’obliga a aprendre textos sense capacitat crítica sobre temàtiques no demandades, només per complir currículums escolars. En aules buides de vida i plenes d’obligacions imposades. En un sistema educatiu que discrimina i exclou, que no està preparat per integrar les diferències. Per tant, com podem demanar als infants que segueixin la trajectòria escolar sense revelar-se? És contradictori, com per una banda l’entorn social i cultural promou estímuls d’immediatesa i a l’escola es demana perseverança i obligacions respecte temàtiques que no interessen. Així, en aquest antagonisme els infants es mouen en un mar d’estigmes, medicacions i prejudicis que els encaminen cap a una edat adulta medicalitzada i protocol·litzada. 
Penso que si més no, cal un aturament i una reflexió entorn de la patologització de la infantesa, que ens condueix a un allunyament de la diversitat humana per apropar-nos a la higienista idea de la perfecció i la normalitat.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Diari d'un educador: Deslliurar-se del poder professional



Al llarg de la trajectòria professional d’una persona, són molts els dies en què un va a treballar. Però sempre hi ha algun dia que s’ha convertit en peculiar, i sobretot en el món social on cada persona i vivència es converteix en una nova realitat plena d’enigmes i d’interrogants. Un d’aquells dies en què m’ha tocat viure coses magnífiques. Ser que aprenc a través de la continuïtat del dia a dia, però hi ha moments que són per rememorar.
Recordo, un dia en què se’m van trastocar molts esquemes i concepcions preestablertes. Tot allò que jo entenia, que promulgava, se’m va presentar davant meu d’una manera espontània i improvisada. Vaig experimentar l’alteritat en tota la seva esplendor, i la veritat és que no esperava una proximitat tan real.
Ella és una noia amb la que treballo. Una persona de 52 anys amb diversitat funcional. Fa més de 4 anys que ens coneixem, i aquell dia em va despertar aquell punt que fa que definitivament canviï de mirada i m’aproximi més a la interdependència i els seus simbolismes. En un principi, ella i jo mai ens hem apropat, és més, crec que les nostres energies no fluïen. Més aviat quedaven enfrontades per la nostra manera subjectiva d’afrontar la vida. Però va succeir allò màgic, allò que només s’adquireix prestant atenció i endinsant-se en l’alteritat des d’una posició d’escolta activa i personal. Una posició allunyada de la mítica distància professional, aquella que ens situa en un lloc extern al subjecte, col·locant-nos en la figura d’aquell que controla, vigila i actua sobre les seves vides.

Fa poc que ella havia establert una relació amb un home amb el qual assisteix al mateix taller. Jo, que sempre estic donant moltes voltes a la sexualitat i a l’afectivitat en la diversitat funcional, li vaig preguntar com es sentia en aquesta experiència nova. Va ser en un moment d’intimitat en què ella va entrar al despatx per preguntar-me quelcom. En aquell moment la seva mirada es va transformar i les nostres energies d’alguna manera es van alienar. Em vaig adonar que mai ningú li havia preguntat allò i tenia una necessitat afectiva d’expressar-ho. En paraules textuals va dir: “Sóc molt feliç, els meus problemes han desaparegut. Abans era molt controladora i patia molt. Ara estic tranquil·la”.
La seva relació amb aquest home, i ho dic per entendre la reflexió, no entra dins la normalitat sexual i afectiva del poder social hegemònic. No practiquen el sexe fal·locèntric que ens ven la pornografia. Ell va amb cadira de rodes i té moltes dificultats de mobilitat. Però que voleu que us digui, se’m posava la pell de gallina quan m’explicava la relació que tenien i el que els hi aportava. Un exemple clarificador de què tots els éssers humans som sexuals i en conseqüència, tenim aquestes necessitats per cobrir.
Ells mantenen una relació basada en les seves voluntats. Es fan companyia, van al cine, prenen alguna cosa, passen junts el temps que poden. Tot això quan les institucions a les quals pertanyen els permeten aquestes trobades. Actualment les necessitats sexuals i afectives no estan cobertes per segons quins col·lectius, ja que es considera que són éssers asexuals, o que no és tan important cobrir aquests aspectes de les seves vides. Per tant, es dificulta que sorgeixin torbades com aquesta. Tot i així, la seva relació pot adquirir un cert punt a bucòlic, però quan es tracta de dues persones amb diversitat funcional, que han hagut (i segueixen) superant obstacles, exclusions i opressions físiques, psicològiques i socials, la història cobra molta potencialitat en tant que és un clar exemple de necessitat sexual i afectiva.
La nostra conversació va anar molt més enllà. Històricament, aquesta dona, sempre ha mantingut una relació molt maternal amb una companya seva del pis on viu. Tant és el punt que sempre està molt pendent, l’ajuda a vestir-se, rentar-se les mans, etc. I des de l’equip de professionals s’ha censurat aquesta relació, ja que enteníem que minvava l’autonomia de l’altra dona. Però, la nostra trobada em va donar la versió més important d’aquesta història; la seva. Em va explicar com ella des de petita entenia que no tindria mai marit, ni parella ni tampoc fills. Des de què va entrar al pis va establir una relació molt afable i afectuosa amb aquesta altra persona, d’aquesta manera tenia algú a qui “atendre”. Les seves paraules explicaven d’una manera humana una relació d’amistat i afecte, que en realitat beneficia a les dues persones, ja que cobreix una necessitat afectiva que cap de les dues tenia coberta fins al moment. L’altra dona també promou aquest contacte i manté el vincle de la relació. La intencionalitat és bidireccional, ja que es busquen mútuament. Tota aquesta conversa, em va apropar al seu saber profà, aquell coneixement que ella té sobre la seva situació. Em vaig adonar que aquesta conversa va ser un autèntic moment d’apoderament, on ella tenia la paraula i la força per exposar el que volgués i situar-se en el món d’una manera sincera.
Sempre he entès la dependència com aquella relació que ens situa davant de l’altre, aquell “alter ego” que ens fa por, que ens ubica davant la vulnerabilitat humana. Ens demostra, i a la vegada ens apropa, a la fragilitat i a la part més sensible de les persones. Per això, entenc que a través del contacte amb la dependència i amb l’acceptació de les diferències personals podem establir relacions més properes i humanes.
Així, en una tarda, la mirada sobre una persona que durant tres anys no havia estat gaire propera, es va transformar gràcies a fugir del saber professional i de la figura de l’educador mecanitzat. Em vaig situar com un acompanyant, com algú proper que estava al·lucinant amb el que escoltava. En definitiva, em vaig apropar a la part més humana de la dependència, un element necessari per evadir-se dels estereotips i prejudicis que els mateixos professionals instaurem en els nostres actes.

dimecres, 16 de setembre del 2015

No a la Llei Wert. (ni a les estructures hegemòniques del sistema educatiu)




Reedició i amplicació d’un post de just fa un any:

A la nostra terra tenim una gran tradició pedagògica de personatges que van intentar aplicar mètodes innovadors i humanistes, radicalment trencadors pel moment històric i polític en el qual vivien. Estic parlant de Ferrer i Guardia, Rosa Sensat, Pau Vila, Joan Bardina i un llarg etcètera. Tot un seguit de persones que davant la repressió educativa, evidentment lligada a la social, van decidir innovar i abocar-se cap a camins que s’allunyaven d’allò establert. No van tenir por, o potser si, però van ser valents i van utilitzar la desobediència educativa per apropar-se als seus objectius. A més a més aquí a Catalunya també tenim una llarga tradició d’escoles cooperativistes creades per mestres on es van generar importants avenços en l’àmbit pedagògic.

Amb l’entrada del capitalisme més salvatge estem perden aquest llegat històric, la cultura humanista i renovadora que ha caracteritzat una part de l’ensenyament del nostre país es difumina en una negror de lleis i obligacions. Tornem a l’educació conductista del premi i el càstig, a promocionar la competència inhumana entre iguals, a no respectar els processos vitals i d’aprenentatge de cada persona. Estem preparant alumnes per una vida sense vida, on no s’aprèn a compartir, a estimar o valorar. On no es deixa créixer, sinó que s’obliga a créixer. On els sentiments queden engolits per les obligacions i els currículums escolars. Estem arriscant el futur social amb una educació repressiva on preval la llei del més fort, o dit d’una altra manera, la llei del qui té millor nota.  


Per altra banda, en el paraigua d’una educació heteropatriarcal, bípede i capacitista, les diferencies queden en un marge, apartades i discriminades. Són les mateixes ensenyances i construccions socials apreses en la infantesa que més tard es reprodueixen en l’edat adulta, on aquell “altre diferent” és repudiat i exclòs de tot allò social, cultural i sexual. La diferenciació entre classes socials, entre funcionalitats o entre gèneres són concepcions instaurades en les intencionalitats i profunditats del sistema educatiu més primari.

I ara, en aquest inici de curs, ens plantegem de nou l’aplicació de la llei Wert, una llei clarament anti-pedagògica que està efectuada per aquells que subestimen l’educació. Però no ens equivoquem, no és més que un pedaç ideològic, un afegit amb color polític, una consecució de l’educació capitalista. La contrarietat no radica en si fem una hora més de matemàtiques, o de socials o si posen religió. El problema és més profund: és estructural.

En termes generals els sistemes educatius, perden cada dia més valor i importància en les opinions de les persones, ja que mostren cada vegada més la seva falta de perícia, no solament per seleccionar els continguts que aprendran els escolars, sinó que tampoc saben seduir a infants i joves per ingressar a l'aventura del coneixement.

En aquesta nova fórmula pedagògica, dins del sistema capitalista, s’entén el paper del professor com un obstacle en el procés d'aprenentatge. L'alumne ha d'enfrontar-se solament amb el material preparat pels experts. S'ha substituït la idea de transmissió de coneixements per la nova fórmula d'aprendre a aprendre; es tracta que l'alumne desenvolupi la seva intel·ligència formal guiant-lo cap a la resposta sense que el professor intervingui més que com un mediador o un vigilant.
Tampoc recau gens d’importància a la capacitat critica i d’anàlisi que puguin generar aquests individus en la societat, promovent així, l'individualisme i la competència innecessària entre els estudiants, per demostrar qui pot aconseguir millor nota, coaccionant així qualsevol iniciativa de solidaritat entre els éssers socials que interactuen entre si dins de les diverses institucions educatives.

Crec que la pedagogia es caracteritza per la paciència i la necessitat de perdre el temps per anar teixint laboriosament i lentament les experiències de la vida, fomentant la capacitat crítica i l’acceptació de les diferències. Però sense una desobediència pedagògica aquests canvis estructurals es perdran en un mar de protocols, currículums i avaluacions.

dimarts, 8 de setembre del 2015

La masculinitat en la diversitat funcional.

Quan parlem de gènere ens referim a un concepte que ha estat elaborat per  facilitar la reflexió, l’anàlisi i la superació de les desigualtats generades per les societats a partir de les representacions dels sexes. Aquestes desigualtats produeixen jerarquies caracteritzades per unes diferències substancials de poder, per tant el gènere se suma a una categoria generadora de discriminació, igual que l’orientació sexual, la religió o la diversitat funcional.
En l’actual diversitat de cultures, la masculinitat i la feminitat afronten conceptes distints elaborats en l’àmbit social i cultural. A Occident i en la gran majoria de cultures del món autoidentificat com a “primer món”, la masculinitat està vinculada a conductes, pensaments i actes que generen discriminació i desigualtat.  Idees com la impulsivitat sexual incontrolable, la necessitat de compartir les “conquestes sexuals” o amagar qualsevol “error” o inadequació en les falocèntriques relacions eròtiques són concepcions necessàries per mantenir el concepte de masculinitat patriarcal, (heterosexual, impositiva, bípeda, fèrtil, etc.) Tot el que ens envolta ens porta a pensar que aquestes són veritats inqüestionables que formen part de la nostra naturalesa masculina biològica.
En aquesta situació, tant la dona com l’home amb diversitat funcional pateixen diferents exclusions a causa de l’expulsió que pateixen dels conceptes homogenis de dona i home. És evident que en una societat extremadament normativa-hetero-bípeda-patriarcal la dona amb diversitat funcional queda reduïda a molt més que un objecte, quasi a un residu inexistent que queda limitada a una silenciada existència.

Sense cap ànim de restar importància a la situació actual de la dona amb diversitat funcional, em pregunto també, que passa amb els homes que han adquirit una diversitat funcional en l’edat adulta, quan tenien tots els patrons de gènere adquirits i instaurats? O amb els adolescents amb diversitat funcional que se’ls educa també amb aquests patrons?
Quan un home deixa de ser home, quan la masculinitat apresa a través de la cosmovisió hegemònica s’esfuma, la identitat de gènere es veu trastocada. En el moment en què un home pateix una diversitat funcional ja no val distanciar-se del que és femení, demostrar contínuament la masculinitat, evidenciar la virilitat nomenant les conquestes sexuals, etc. Tots aquests patrons ja no serveixen per realitzar-se com a home en la societat actual, tot es resumeix en termes de discapacitat. Ara és un home incomplet, dèbil i generador de sentiments de llàstima i compassió. La normativitat funcional ataca directament a les identitats de gènere, en tant que en una societat fal·locèntrica, bípeda, heterosexual, etc tenir una diversitat funcional et deixa al marge dels referents masculins. Per això, entenc que no és un procés fàcil deslliurar-se de tot el pes del patriarcat per entrar en una identitat pròpia i subjectiva, marcada pels trets personals i no tant pels socials i culturals.

Així, projectes com Tandem Team Barcelona o Yes, we fuck estan abordant aquesta temàtica d’una forma necessària i urgent amb molta força. Actuen des d’una posició activa i d’apoderament, on no s’ha de demanar permís ni perdó per voler atendre la pròpia sexualitat i afectivitat, en formes, escenaris, eròtiques i aparences allunyades de la normativitat vigent. Creant possibilitats reals i a la vegada trastocant consciències d’una societat dis-funcional. 

dimarts, 1 de setembre del 2015

Com arribem al món



En els pròxims mesos seré pare, i aquest fet m’ha obert un món nou que desconeixia per complet: la instrumentalització de l’embaràs i el part. Quan aquest escenari apareix a la teva vida sorgeixen molts dubtes i qüestions que la medicina, les institucions i certs professionals han atrapat per controlar el que fins fa pocs anys, era un procés natural.
Michel Odent ens diu i ens recorda que l’ésser humà és un mamífer. Per què ens ho rememora? Perquè ens hem oblidat que totes les femelles mamíferes quan van a parir s’amaguen, busquen un lloc tranquil, fosc i petit per tenir les cries. Històricament l’ésser humà també ho feia, però els avenços tecnològics i la necessitat provinent de la biomedicina d’aclaparar tots els processos vitals ens han conduit a una situació alarmant. Per això cal retrocedir, cal mirar al passat i recuperar aquell instint animal que ens permet viure processos tan màgics com és l’embaràs, des d’una perspectiva respectuosa i subjectiva. La paraula animal, a moltes persones potser els incomoda, però jo l’entenc com aquell vincle que encara ens queda amb la terra, amb la connexió més genuïna que ens vincula amb el nostre passat.
En els hospitals la dona contínuament és incomodada per personal, per proves i aparells en un ambient clínic que no propicia confiança. No es contempla la privacitat i la intimitat com a conceptes fonamentals perquè un part vagi bé i sigui ràpid. Durant el procés, el neocòrtex (que és la part racional del cervell), es desactiva per donar pas a elements intrínsecs de l’inconscient que faciliten la sortida del nounat. Però quan una dona està envoltada d’elements que repetidament la condueixen a utilitzar la racionalitat, el part s’allarga i es complica. La instrumentalització no deixa transcorre el procés mental, espiritual i fisiològic d’una manera natural. Per tant; com més instrumentalització, més perill i més complicacions. Odent, M (2009) ens ho exemplifica amb dades científiques i amb l’experiència de 40 anys atenent parts.

Evidentment la tecnologia i la ciència han evolucionat i estan aquí per ser utilitzades quan siguin necessàries. No cal renunciar a res, simplement saber que ho tenim al nostre abast. Però el tema clau és que està en joc la manera en com arribem al món. Com podem criticar un món exageradament protocol•litzat i normatiu si hi arribem en un ambient protocol•litzat i normatiu? Com podem propiciar noves formes d’entendre i repensar la nostra relació amb l’entorn, si ja en la gestació ens aparten dels elements més vinculats a la nostra part animal? No es deixa a la dona que visqui l’embaràs com a dona, sinó que se la dirigeix i se la ubica com a pacient en tot l’entramat biomèdic. Cal recordar que no està malalta, està embarassada.
Després d’assistir a diferents hospitals públics, la meva parella i jo hem pogut observar com les llevadores estan intentant retrocedir en les metodologies i en major o menor mesura, es fomenta el part respectuós. Però encara tenen trajecte que recorre, perquè aquesta lluita pertany i sorgeix de l’apoderament de les dones, que en un moment determinat van exigir ser consultades i poder decidir en el procés de gestació i en el part. Estan fent camí, i han aconseguit molts avenços però també ens toca part de responsabilitat a les mares i als pares que utilitzem els recursos públics. Per això us deixo alguns detalls importants que els podeu fer vostres:

- Dins de la xarxa d’hospitals públics es pot triar a quin voleu parir, per molt que hi posin pegues argumentant que cadascú tenim un hospital concret de referència. És un dret que tenim i es pot exigir.
- No tenen per què fer cap prova ni intervenció sense el consentiment de la mare. (episiotomia, anestesia, etc.)
- La decisió de quedar-se amb el fill/filla amb el cordó umbilical fins que deixi de bategar és de la mare.
- Es pot demanar l’habitació de part natural. Que poden tenir banyera, les parets estan pintades de color i tenen moltes més possibilitats. Per demanar aquesta habitació no vol dir que renuncis a tenir accés a l’anestèsia, la pots demanar en qualsevol moment del part.
- Si el part va bé, hauria d’intervenir la llevadora, no la/el ginecòleg/a.
- Teniu dret a ser informats sobre les diferents intervencions mèdiques que poden tenir lloc durant el part i postpart i participar activament en les decisions sobre les alternatives diferents si és que existeixen.
- A ser considerada com a persona sana, de manera que es faciliti la seva participació com a protagonista del seu propi part.
- Respecte pels temps biològics i psicològics, evitant pràctiques invasives i subministrament de medicació que no estigui justificada.
- A ser informada sobre l'evolució del seu part, l'estat del seu fill o filla i, en general, al fet que se li faci partícip de les diferents actuacions dels professionals.
- A no ser sotmesa a cap examen o intervenció el propòsit de la qual sigui de recerca.
- A triar qui l'acompanyi durant el treball de part, part i postpart.
- A tenir al seu costat al seu fill o filla durant la permanència en l'establiment sanitari, sempre que el nounat no requereixi cures especials.
- A ser informada, des de l'embaràs, sobre els beneficis de la lactància materna i rebre suport per alletar.
- A rebre assessorament i informació sobre les cures de si mateixa i del nen o nena