Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 26 de novembre del 2015

Sensibilidad, Salud Mental y Educación Social

Para todos aquellos que tenemos alguna relación con la salud mental, hemos oído muchas veces que personas con diagnostico se autodenominan: personas sensibles o con mucha sensibilidad. No solo me refiero a aquellos diagnosticados de Alta sensibilidad, sino más bien quiero hacer referencia a la subalternidad en la cual viven los trastornos mentales, los diagnósticos y la salud mental en general, donde la sensibilidad es un tema recurrente. 

Antes de empezar creo que es necesario deconstruir la palabra etimológicamente. 

La palabra sensibilidad viene del latín “sensibilĭtas” y significa “cualidad de poder sentir estímulos, por medio de los sentidos”

Si analizamos el ser humano y su sufrimiento des de la óptica de la diversidad, podemos entrever que toda persona indistintamente de como sea, es capaz de sentir. Por lo tanto, es capaz de ser sensible. 

En este sentido, la RAE nos dice que, 

sensibilidad.

(Del lat. sensibilĭtas, -ātis).
1. f. Facultad de sentir, propia de los seres animados.
2. f. Propensión natural del hombre a dejarse llevar de los afectos de compasión, humanidad y ternura.
3. f. Cualidad de las cosas sensibles.
4. f. Grado o medida de la eficacia de ciertos aparatos científicos, ópticos, etc.
5. f. Capacidad de respuesta a muy pequeñas excitaciones, estímulos o causas.

Me llama la atención la descripción 2 donde aparece el concepto “Propensión natural” dado que se concibe como un hecho intrínseco “a dejarse llevar de los afectos de compasión, humanidad y ternura”. Así, deducimos la sensibilidad por una cuestión emocional que va de serie en el ser humano, como un distintivo más dentro de la ecología de elementos que caracterizan una persona. 


Esta introducción es relevante en tanto que demuestra como la sensibilidad es inherente a nuestra especie. No hay personas insensibles, no hay nadie emancipado del dolor, ni del propio ni del ajeno. Entonces, ¿Por qué se castiga ferozmente a las personas sensibles? ¿Por qué expresar lo que uno siente es símbolo de fragilidad y no de humanidad? ¿Qué relación tiene esto con la salud mental? 

La sensibilidad hace de puente hacia la compresión de los demás. Nos acerca hacia el otro, como legítimo otro. Nos conduce por los senderos de la emoción ajena, como condición de lo vivo y de lo subjetivo. En su sentido, la sensibilidad nos habla de alteridad y de comprensión, de empatía y de cercanidad. Sin ella, seríamos solo seres aislados y mecanizados. 

Aun así, también cabe destacar que no todos somos ni debemos tener el mismo sentido de sensibilidad. Partimos de contextos, entornos e historias diversas en tanto que sujetos particulares. Pero esta nos asegura evadirnos de ser sujetos impasibles, dominados y acríticos. La sensibilidad nos proporciona esa abertura del horizonte, nos revela más complejidades de un escenario y por lo tanto nos apodera. En palabras de Alejandro Reisin (2005) “La sensibilidad habilita el pensamiento creativo y éste es fundamental para poder tener una visión crítica del mundo”

Entonces, ¿qué ocurre con la salud mental y la sensibilidad? 

Los sujetos con diagnóstico de salud mental han sido expropiados de sus palabras. Sus ideas se han evaporizado dando paso a conceptos borrosos que nada tienen que ver con la razón hegemónica. Por ese mismo hecho, su relación con el entorno solo se ha construido des de la vertiente médica. Sus vidas han sido colonizadas por discursos bastante alejados de lo humano y lo social. 

Pero la experiencia y la teoría nos avalan en la crítica de la insensibilización de las personas diagnosticadas. Esas personas tienen una sensibilidad especial, diferente, incomprensible para la mayoría y eso provoca miedos ante situaciones desconocidas. Son sensibilidades diversas que han sido reprimidas por fármacos y especialidades profesionales.

En esta sociedad se aleja la comprensión del otro a un segundo plano, se discrimina aquellos que traspasan la frontera de la individualidad, aquellos que no miran al imaginario social de una forma obediente. La salud mental produce inquietud, y en una comunidad extremadamente individualista es difícil encontrar un lugar a los que ocasionan turbación. 

De esta forma, las personas que no responden al modelo inhumano de la sociedad postmoderna, son clasificadas de débiles, de enclenques, de deleznables: de sensibles. Se utiliza como un adjetivo peyorativo, como algo malo que hay que remediar, como un desperfecto, una lacra, un deterioro. En el capitalismo hay que ser fuerte, si no, te pisan y te comen. 

Por eso, des de la Educación Social creo que es importante analizar que para subsistir en una colectividad como la nuestra es esencial percibir al otro, notarlo, olerlo, inscribirse en su subjetividad. Hacer este ejercicio de extroversión requiere de otro más profundo quizás, pretende una recóndita mirada introspectiva para ver nuestra propia sensibilidad. Si nos reconocemos como sensibles, podremos reconocer al otro de la misma manera. Así, en el acto educativo o en las prácticas socioeducativas nuestra posición será diferente porque indagaremos en la alteridad des de lo sensible y no des de lo clínico, lo dogmático y lo puramente superficial.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Filosofia a la presó. Carències en l’anàlisi d’una institució total

per resumir aquest documental, extret de la pròpia pagina:


Durant 11 setmanes, a la presó de Lledoners, prop de Manresa, set presos i set estudiants de dret d’ESADE participen en una sessió de dues hores de diàleg Socràtic que comença amb filosofia però que ràpidament gira cap a l’experiència vital (felicitat, por, responsabilitat, justícia…). Els dos grups són diametralment oposats: cada pres té una història dura que es reflecteix en la seva mirada i en cada porus de la seva pell; els estudiants, de famílies benestants, s’enfronten per primer cop als efectes del que estudien en els llibres

La meva opinió és que es va produir un reduccionisme ideològic en l’anàlisi d’una institució complexa, que requereix i es mereix molta més profunditat reflexiva. En primer lloc comentar que la meva crítica no va enfocada a la classe benestant que representen els estudiants d’ESADE. En realitat, tant és de quina universitat i classe social fossin, aquesta no és la qüestió.

Retransmetre un documental a la televisió pública simbolitza donar empenta i visibilitat a un tema en tant que l’audiència és suficientment significativa com per generar debat social. Per tant, crec que si es vol reflexionar sobre les presons, cal un apropament molt més ampli i meticulós que el presentat.

En cap moment es van tractar les lògiques de tancament en institucions totals, com aquestes interfereixen en la vida pública i col·lectiva o com el control social intervé en les identitats personals. De quina manera s’articula la presó com a mitjà de coerció? Quines inèrcies esdevenen allà dins? Perquè no s’accepten els errors judicials i s’han d’acceptar els delictes forçosament? Perquè es manté un model basat en la rehabilitació, quan aquesta és totalment infructuosa?

Cal analitzar com la presó és un escenari on totes les activitats passen al mateix lloc, amb la mateixa gent, amb el mateix horari, sota la mateixa autoritat. Es produeix el que Goffman anomenava la mortificació del jo. La identitat personal queda substituïda per una identitat institucional. En aquesta inèrcia els presos queden reduïts a mecanismes processals que res tenen a veure amb un apropament cultural o social, si no que més aviat viuen forçosament una aproximació a la normalitat hegemònica carcerària.

Per altra banda, la presó també esdevé un residu on aparcar tot allò sobrant de la societat, aquella gent que no serveix ni per viure en els marges. Aquells subjectes que han traspassat les línies de la moral, l’ètica i les normatives socials, jurídiques i culturals. Per això, també seria necessari un exercici de reflexió davant institucions que promovent una pràctica excloent intenten incloure. I en el documental va faltar molt anàlisi d’aquesta temàtica. Per què no es produeixen més mesures comunitàries allunyades d’aquestes institucions? Per què no es promou l’incloure per integrar? Per què totes les mesures van dirigides a mantenir els mateixos escenaris dins la presó?

Davant conductes que afecten no només a la víctima, sinó com argumentava Foucault, a tota la societat, el càstig s’ha de produir al cos i a l’ànima. Com a mesura preventiva, com a arma de control social i com una lectura d’autoritat. Per això mantenir la mateixa línia d’institució tancada cap a dins permet sustentar les lògiques de poder davant la conflictivitat civil d’una societat.

Així, els delictes esdevenen una resposta a problemes que són atesos només des d’aquestes ordenades de tancament, no s’articula cap altre mecanisme per atendre unes situacions que probablement tenen orígens socials i culturals. Aquesta és la falta de raonament que vaig trobar a faltar a Filosofia a la presó. On des de la simplicitat emocional que comporta entrar a una institució total, es va tractar banalment una temàtica profunda com són els mecanismes de tancament i les presons.


- Com a punt de crítica, també penso que altres documentals que tracten aquestes temàtiques han estat censurats i han hagut de traspassar moltes fronteres per poder ser emesos a la televisió pública catalana. Un exemple clar de no voler tractar la justícia i la presó des d’altres mirades és el documental ciutat morta-

Entrevista a Radio Nikosia de Vilanova sobre acompanyament social

Una entrevista on tinc el plaer de compartir una hora de radio amb Radio Nikosia de Vilanova i la Geltrú. Parlem sobre l'acompanyament social en les pràctiques educatives!
Moltes gràcies per aquest espai. 



dimarts, 3 de novembre del 2015

La sociedad del no dolor -No sufrir, esa es la consigna-

Des de hace un tiempo vengo meditando algo que se presenta como habitual en mi día a día. La negación de vivir las emociones en diferentes ámbitos de la vida obstaculizando la capacidad y necesidad de experimentarlas.

En procesos como el parto, en el ámbito de la salud mental, la discapacidad o en la educación no hay opción a elegir. El dolor, el llanto, la tristeza o sus antónimos son aniquilados y reprimidos.

En el parto, la mujer que decide no utilizar los métodos anestésicos des de un principio es enviada a un submundo de locos donde se le asigna el gusto por el dolor gratuito. Se atisba delante de nosotros la demoníaca loca que prefiere padecimiento a indolencia. Se presenta aquella mujer que pretende poner en tela de juicio años de investigaciones e inversiones médicas. Pero la reflexión no va mas allá, se queda solo en la pura simplicidad de la oscilación entre la preferencia por el dolor o por la inoperancia.

Es un claro ejemplo de la desconexión de lo humano en lo humano, donde pararse a vivir es la negación de una sociedad rápida, inmediata e indolora. Por eso hay mujeres que prefieren intentar un parto sin anestésicos, para experimentar ese suceso tan mágico y especial como es el nacimiento de una hija/hijo. De hecho, somos el único mamífero que utiliza sedantes por doquier  para tener descendencia. Y como muchas cosas de la vida, ese proceso necesita de tiempo, respeto y esfuerzo. Y un querer integrarse de nuevo con lo natural con la intención de reconectarse en lo personal.

En el campo de la salud mental también se vislumbra una negación efervescente de las emociones. El duelo, la ansiedad transitoria, la tristeza o el llanto son parte de nuestras vidas. Somos seres vivos, activos y emocionales por lo tanto experimentamos diferentes estados a lo largo de nuestras vidas. ¿Y cómo se tratan estas sintomatologías des de las ciencias más puras y sus instituciones? Como síntomas de algo incorrecto, de algo que hay que eliminar lo más rápido posible. Da miedo, pánico, terror y pavura saber que podemos padecer. Pero entiendo que somos vulnerables y eso nos hace personas, nos acerca más al orto y a sus circunstancias. En el momento en que esos estados se reprimen de nuevo con medicación y con estigma, se nos aleja de lo más genuino que tenemos: nuestra idiosincrasia como seres culturales.

Entre otras cosas estos hechos responden a una sociedad camuflada de superhéroes y superheroínas que pueden con todo y contra todo. El aumento de la medicalización psiquiátrica demuestra como todo malestar es tratado des de la simplicidad sintomatológica dando lugar a la evasión de lo que nos interfiere, de aquello que nos duele.

En el ámbito de la discapacidad, igual que en la salud mental, ocurre exactamente lo mismo. Ocultamos a los sujetos bajo paradigmas psicoeducativos (añadiendo también la parte farmacológica claro está) que reduce a estas personas a sujetos pasivos e inactivos. El mero hecho de una exaltación emocional es corregido mediante pautas conductistas que reconducen a la persona al estado hegemónico de tranquilidad y bondad. No  se deja llorar, gritar o reír más allá de lo permitido. Sin darnos cuenta (o si) estamos perpetuando las dinámicas y lógicas de la sociedad indolora e inhumana, donde las personas ya no pueden ser personas, sino que tienen que ser elementos fríos e insensibles. O como mucho se da el margen de libertad para expresarse, pero marcando los límites que lo cultural, social, político y médico han establecido como periodo normalizador de las emociones.  Es decir, puedes reír, llorar, estar triste o lo que sea pero solo el tiempo máximo establecido. Fuera de esa temporalidad hay que tratar, rehabilitar, modificar y en consecuencia intervenir.  Sinceramente, me parece dramático.

Siguiendo con esta línea la educación es la analogía de la sociedad del no dolor. En los colegios, a los niños y niñas ya se les educa en esa inexpresión. ¿Cuántas veces habéis oído las frases: no llores que los niños mayores no lloran o relájate que estas muy contento? Frases lapidarias que entrenan a los niños y niñas a ser personas mayores inexpresivas. Frases que hacen mucho daño a lo humano y a lo colectivo. Des de pequeños estamos amaestrados para persistir en esta sociedad que nos aleja de lo humano.

Ahora, des de lo que a mí me ocupa, me pregunto ¿cómo des de la educación social podemos deconstruir y/o reconstruir otras formas de alteridad y de expresión para y con el otro?

Nuestro papel no es fácil, trabajamos con aquello intangible (sensaciones, percepciones, conceptos, etc.) en un espacio/tiempo que muchas veces no controlamos. Por eso nuestras acciones se ubican en la incertidumbre, y es allí donde entiendo que deberíamos desenvolvernos. Trabajando con aquello que los sujetos nos comentan, nos dicen o no nos dicen y con aquello que nos confían. Las personas que mayoritariamente atendemos, en esta sociedad del no dolor, nos regalan y nos permiten sus sentimientos de padecimiento. Es toda una suerte poder ofrecer estos espacios y que nos respondan con esa gratitud. Por eso creo que la educación social debe ofrecer territorios de pausa, de seguridad, de no control donde los sujetos puedan liberarse de esa presión que nos impide mostrarnos tal como nos sentimos. Así, quizás en esa vacilación que nos rodea podremos entrever a personas con sentimientos, opiniones y derechos. Y sobre todo, con voz propia para poder expresarlos. 

divendres, 30 d’octubre del 2015

Sexe i temperament en tres societats primitives

M’agradaria rebre homenatge a una antropòloga que amb les seves teories va esdevenir una de les precursores de la desconstrucció de les teories de gènere i identitat. El seu llibre Sexe i temperament en tres societats primitives és una obra mestra pionera en el camp de l’antropologia cultural i els estudis de gènere. En estudiar la seva obra, ens podem adonar que les construccions que intentava desmantellar encara són presents en la idiosincràsia cultural de l’actual món anomenat “desenvolupat”.

Se recordará que el propósito fundamental de mis estudios directos en Nueva Guinea consistía en descubrir en qué medida las diferencias temperamentales entre los sexos eran innatas o hasta qué punto estaban determinadas culturalmente, y además investigar en detalle los mecanismos educacionales en sus conexionses con estas diferencias”

Margaret Mead (Filadèlfia, 16 de desembre de 1901 - Nova York, 15 de novembre de 1978). Antropòloga cultural que pertany a l’etnografia nord-americana de mitjans del segle XX, deixeble de Franz Boas i de Ruth Benedict.
De fet, Boas, amb l’obra “The Mind of Primitive Man” va deixar palès que la lingüística, la física i la cultura no estan entrelligades, fet trencador amb els pensaments de l’època. Mead, hereta d’ell el relativisme cultural i emfatitza la importància de l’estudi d’altres cultures per a l’obtenció d’aprenentatge, definint la diversitat cultural com un recurs i no com un inconvenient.
Mead, va estudiar l’estructura bàsica de la personalitat en un temps marcat pel racisme, el nativisme blanc i els nacionalismes ferotges. Destaca per ser la introductora dels estudis etnogràfics sobre la sexualitat humana i la construcció social de les categories de gènere. Va ser també, una de les pioneres dins dels antropòlegs de la seva època per dirigir els seus estudis a cultures no americanes i juntament amb Benedict, són les figures claus d’una escola que estudia la variabilitat del caràcter i l’estructura bàsica de la personalitat dels pobles àgrafs.
Per ella, els patrons de racisme, bel·licisme i explotació ambiental eren considerats costums adquirits i com a tals, la societat era capaç de modificar-los i construir-ne de nous, totalment diferents d’aquests.

“Sexe i temperament en tres societats primitives” està escrit en la dècada dels anys trenta. En aquell moment històric, Adolf Hitler augmentava el seu poder, i les tessitures racials i sexistes afloraven en les classes intel·lectuals. Mead exposa idees trencadores amb els pensaments basats en la superioritat de races. Manifesta que és la cultura qui marca la personalitat individual, indiferentment de la fisonomia o de la procedència geogràfica.
Defensa que la interacció entre la biologia, la psique i l’entorn és qui marca les personalitats humanes. Així, les seves idees van sorgir en un moment cultural molt delicat.

Margaret Mead, a més, intenta donar resposta a diverses qüestions antropològiques. Amb el seu llibre demostra que els trets de la personalitat que es podien considerar masculins i femenins depenen de les condicions culturals vigents, fet que corroborava la veritable permeabilitat de la naturalesa humana. Segons la cultura on et trobes, es ressalten unes característiques o unes altres. Així doncs, la cultura i les circumstàncies socioculturals configuren i influencien en la personalitat dels individus. No es tracta de trencar la línia divisòria que provoquen els sexes i substituir-la per alguna altra, sinó basar-se en la reconeixença de les especificacions individuals genuïnes que particularitzen cada individu, aportant una millora tant a la societat com els seus participants, tant en l’àmbit col·lectiu com en l’àmbit individual.

Així doncs, Les aportacions realitzades al llibre en qüestió, van definir unes tessitures on es mostrava una gran innovació cultural respecte el context històric del moment. Mead, s’enfrontà amb l’egocentrisme de l’home blanc i amb les idees culturals vinculades a la superioritat de races

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Radio Nikosia, educació social i alteritat

Nikosia ofereix molt més que una ràdio, proposa un lloc legítim a aquell altre diferent, concedeix un espai de concòrdia amb la bogeria, un territori de lleugeresa i de connexió amb la diferència. Proposen acostar-nos a la diversitat humana des de mirades més properes, on l’altre és rebut amb valor. Donant veu aquells que han estat desposseïts de la paraula, aquelles persones que el seu discurs només s’ha intentat dominar, callar i controlar. A Ràdio Nikosia aquesta veu té sentit, valor i potencialitat. Per això és un projecte significatiu, perquè treballant des dels marges deslliuren de repressió als participants i a la vegada posicionen la por i el desconeixement de la salut mental a peu de carrer. No només apoderen al diagnosticat, sinó que també interpel·len a un tercer, als espectadors.

La feina per trencar amb els estigmes en salut mental ha de néixer d’aquesta necessitat de reestructurar les hegemonies institucionals i mèdiques, on la veu dels afectats recobri el sentit en tota la seva ecologia de pensaments i accions. Però també és indefugible intentar trastocar l’exterior, provocant una primera mirada estranya d’incomprensió que s’alteri i avanci cap a una metamorfosi conceptual i ideològica. L’ocupació de les consciències públiques és talment necessari per desestabilitzar els serveis i institucions de salut com a únics elements viables en el tracte i l’atenció als trastorns mentals. Sense aquesta mudança en la concepció la revolta és infructuosa. I Ràdio Nikosia hi tenen molt a dir, en tant que aporten aquesta transgressió antropològica que situa a l’oient davant del fet desconegut.

En l’àmbit de l’educació social, aquesta incidència en la col·lectivitat és una de les raons de ser de la professió. Emergeix de la part genuïna de la intervenció socioeducativa en tant que en tot aquest entramat intervé un altre subjecte inesperat. Per tant, entrar amb força a la comunitat, desconstruir la idiosincràsia cultural i social i interpel·lar als ciutadans són maneres d’afrontar l’educació social com una eina de dissidència i transformació política.  
Genèricament, s’apunta a la societat com un element excloent i discriminatori. I no nego aquest efecte, sinó tot el contrari; l’afirmo. Però penso que també cal entrar en les subjectivitats, en les maneres personals d’afrontar aquesta situació a través de l’educació social. Perquè és fàcil culpabilitzar el domini de l’àmbit col·lectiu en favor del que és personal. En un exercici que respon a la necessitat de no sentir-nos autors d’aquesta exclusió, en ubicar-nos en l’aferrissada lluita contra la discriminació social. Però, aturem-nos un moment, fem una pausa amb calma i reflexió.

En molts serveis, institucions i entitats que no responen a les lògiques d’apoderament i d’incidència col·lectiva encara es perceben les pinzellades paternalistes i positivistes en les seves metodologies. I en aquestes institucions l’educació social i té molts encàrrecs. Per tant, aquí és on les subjectivitats entren en joc. Què fem cadascú de nosaltres per desestabilitzar aquestes inèrcies? Culpar a la societat?


Sembla un tòpic però és imprescindible mencionar que tots els canvis col·lectius comencen pels personals. I en aquesta mutació subjectiva és on s’incideix en el que és comunitari, com provoca la funcionalitat de Ràdio Nikosia, interpel·lant amb els seus actes a terceres persones. Així, evoco i promoc un exercici de reflexió i anàlisi de les pràctiques socioeducatives en l’àmbit de l’educació social. Perquè sense aquesta voluntat de transformació comunitària els models assistencials, biologistes i paternalistes seguiran guanyant terreny i penetrant en les consciències col·lectives. 

divendres, 9 d’octubre del 2015

Disforia de género en niños

Todas las personas, al nacer se nos ubica dentro de un grupo social dependiendo de nuestro sexo. Al aceptar estas categorías sociales se nos identifica con unos elementos que se han generado dentro de un contexto, tiempo y lugar concreto. De esta manera, a la diferencia biología se le ha asignado un contenido psicológico, social y cultural.

Esto lo digo porque indagando por un manual al que le tengo demasiada manía, el DSM-V, he observado como en un apartado pone lo siguiente:

Disforia de género en niños. 302.6 (F64.2)
A. Una marcada incongruencia entre el sexo que uno siente o expresa y el que se le asigna, de una duración mínima de seis meses, manifestada por un mínimo de seis de las características siguientes:

Y entre estas características, llega lo más sorprendente:
ü  Una marcada preferencia por los juguetes, juegos o actividades habitualmente utilizados o practicados por el sexo opuesto.

ü  Una marcada preferencia por compañeros de juego del sexo opuesto.

Con esta clasificación, se puede atisbar un peligroso ejercicio. Caemos en un territorio donde se promueve el acto de estigmatizar e incluso medicar y diagnosticar a niñas y niños. Pero por un problema que va mucho más allá de la necesidad higienista psiquiátrica de controlar y catalogar a las personas, ya que responde a una inadecuación en las conductas homogéneas de género. Aquel niño o niña que no responde a las pautas conductuales normalizadoras ya es mirado con lupa, con una precisión psiquiátrica para ver qué le pasa. Algo se sale de lo normal, algo va mal. En consecuencia, hay que actuar. ¿Cómo es posible que prefiera los juguetes del sexo opuesto? ¿O prefiera jugar con el sexo opuesto?
Ante estas preguntas, me doy cuenta de que el problema es mucho más estructural y complejo de lo que pensaba. En el momento en que preferir jugar con el sexo opuesto pueda ser una característica de un trastorno mental, es que el poder biomédico está alcanzando cotas totalmente insospechables. Por otro lado está el tema que a la inconformidad con el sexo subjetivo solo se le dé respuesta des de la vertiente clínica y médica, hecho que nos conduce a este tipo de clasificaciones. Y también a repensar el papel de lo social en el marco de lo trans.

Pero en la base de la educación, en uno de los pilares psicoeducativo referentes en la vida de una niña o niño, ya se tratan las diferencias con el patrón de género des de una perspectiva biomédica. La diferencia no es aceptada. No se piensa en que una persona con sexo masculino pueda tener actitudes, idiosincrasia y pensamientos diferentes de la construcción social de género establecida.  Necesitamos catalogar, controlar y silenciar aquellas voces inconformes con las estructuras sociales y culturales. Esas niñas y niños tienen (o son propensos a tener) un trastorno mental. Esa es la respuesta rápida, fácil y que perpetua este sistema que excluye, discrimina y medicaliza.

Por lo tanto, solo pienso que debería haber otras alternativas para afrontar las situaciones en que los patrones de masculinidad y feminidad no se repitan. Debería haber otros espacios, otros escenarios con otras actitudes que no discriminen y categoricen. Dar ese espacio de seguridad donde la niña o el niño pueda escoger antes de ser diagnosticada. En donde pueda definirse con el tiempo como una mujer masculina o un hombre femenino o como le dé la gana, (dentro de esta sociedad heteropatriarcal) sin necesidad de sentirse enferma y controlada. 

dijous, 1 d’octubre del 2015

ORIENTACIÓ SOBRE SEXUALITAT I AFECTIVITAT EN LA DIVERSITAT FUNCIONAL


PROPOSTES D’ACOMPANYAMENT ÍNITIM I/O ERÒTIC


 
Objectius

• Adquirir coneixements sobre la dimensió social, psicològica, contextual i
transcendental de l'ésser humà amb diversitat funcional. Desconstruir la
discapacitat i els simbolismes que arrastra implícits.
• Conèixer els processos psicològics de l'ésser humà en l'acceptació de la
diversitat funcional.
• Oferir narratives i diferents discursos sobre aquesta temàtica
• Abordar la teoria del Fet Sexual Humà.
• Reflexionar sobre el concepte d'acompanyament íntim i sobre la figura i
característiques de l'acompanyant íntim i eròtic.
• Identificar les peculiaritats de la sexualitat i l'educació sexual en la diversitat
intel∙lectual.
• Conèixer les principals característiques anatòmiques, fisiològiques i
neurològiques dels diferents tipus de diversitat funcional, així com les seves
necessitats assistencials i logístiques.
• Subratllar els principals aspectes legals i ètics en el domini de la sexualitat i
la diversitat funcional.
• Experimentar en primera persona la 'sexualitat conscient'.
 

Participants

Aquest curs està dirigit a:
• Professionals o estudiants de l'entorn social i/o de la salut (educadors i
treballadors socials, assistents personals, psicòlegs, sexòlegs,
fisioterapeutes, gerents de centres residencials i assistencials, metges, tècnics i auxiliars d'infermeria) que, bé per interès personal, bé per
necessitats de la seva labor quotidiana, necessiten eines i coneixements per
acompanyar als seus usuaris o pacients amb diversitat funcional en el
desenvolupament i l'expressió de la seva sexualitat.
• Persones amb diversitat funcional física o intel∙lectual, així com els seus
familiars, amistats o parelles que desitgin investigar i explorar el domini de la
seva sexualitat.
• Persones interessades en l'acompanyament íntim i eròtic en la diversitat
funcional​.
 

Metodologia
La formació tindrà diverses metodologies que al llarg de les sessions s’aniran
conjugant. Tot i així, l’objectiu és crear un ambient dinàmic i proactiu, per tal de
generar un espai on els assistents assoleixin el coneixement a través de
l’experiència. Les parts més teòriques aniran acompanyades de diferents debats,
lectures i algunes dinàmiques de grup. La formació també disposarà de classes
pràctiques on poder portar a terme alguns dels conceptes exposats. Una de les
claus del curs, és que tindrem la col∙laboració i la participació de persones que són
membres actius de projecte de Tandem Team. La veu en primera persona dóna
sentit a tot allò que exposem, ja que els discursos sorgits des de l’exclusió guanyen
força i credibilitat. Aquest cara a cara també ens permetrà obtenir informació de
primera mà, aquella que només el subjecte implicat et pot explicar, allò denominat;
el saber profà.
 

Calendari
El curs es dividirà en cinc mòduls de 12 hores cada un, essent un total de 60 hores
lectives.

Els horaris seran compresos entre divendres de 16 a 20 hores i dissabte de 10 a 14
hores i de 16 a 20 hores.
● Mòdul 1: 30 i 31 d'octubre 2015 Mòdul 2: 27 i 28 de novembre 2015
● Mòdul 3: 18 i 19 de desembre 2015
● Mòdul 4: 29 i 30 de gener 2016
● Mòdul 5: 26 i 27 de febrer 2016


Preu
El curs sencer 290,00 euros. Un sol mòdul 75,00 euros.​ ​Socis 20% descompte.


Lloc
El curs es durà a terme a la sala d'actes de la biblioteca Xavier Benguerel (Av.
Bogatell, 17, Barcelona).


Continguts
El curs està dividit en 5 mòduls:

Mòdul 1: El fet sexual humà en la diversitat funcional
Desconstrucció històrica de la sexualitat. Sexe, sexualitat, eròtica i ars amandi.
Dimensions de la sexualitat (reproductiva, social i psicològica). Gènere.
Desestructuració dels gèneres a través de la diversitat intel∙lectual. Què pot aportar
la diversitat funcional a la sexologia? La salut sexual i reproductiva en les persones
amb diversitat intel∙lectual. Identitat sexual. Una proposta d'intervenció en persones
discapacitat intel∙lectual. El treball amb els pares i les institucions.
 

Mòdul 2: Acompanyament íntim i eròtic en la diversitat funcional
Que entenem per AIE. El AIE com un continu (treball sexual, teràpia, substitut sexual
o surrogate, assistència, acompanyament). El protocol Tandem Intimity. La
intermediació en el AIE (acompanyar als quals acompanyen o són acompanyats).
Acompanyar vs assistir. Concepte d’acompanyament com a pràctica relacional. La transferència emocional. El tracte i la cura. La dependència generalitzada
(interdependència)
Desconstrucció de la discapacitat i construcció de la diversitat funcional. Observació
dels processos terminològics i epistemològics. Transició del model assistencial o
rehabilitador al model social o de vida independent.
 

Mòdul 3: Aspectes ètics i legals de la sexualitat en la diversitat funcional 
Textos legals. Drets fonamentals. Llibertat, autonomia i el gaudi plenament i en
condicions d'igualtat de les persones amb diversitat funcional. El dret a la igualtat i a
la llibertat de les persones amb discapacitat es converteix en deures per a aquelles
persones, professionals i familiars, que tenen responsabilitats en la seva atenció.
Bioètica en l'acompanyament íntim i eròtic. Problemàtiques bioètiques en
l’acompanyament a la diversitat funcional. El dret a la intimitat. Límits del tutor legal o
familiar.


Mòdul 4: Anatomia, fisiologia i neurofisiologia de la diversitat funcional física i
intel∙lectual.

Tipologies i funcionalitats segons el motiu d'adquisició. DF adquirida per accident o
malaltia (lesió medul∙lar, TCE, amputació, accident vascular cerebral, tumor cerebral
o medul∙lar). DF congènita o de naixement (paràlisi cerebral, malformacions físiques,
artogriposis, acondroplasia). DF degenerativa (ELA (Esclerosi Lateral Amiotrófica),
EM (Esclerosi Múltiple), Paràlisi de Beck). Control d'esfínters. Espasticidad.
Disreflexia. La DF intel∙lectual. Neurologia. Comunicació. Cognició.


Mòdul 5: Taller vivencial sobre sexualitat conscient. 
Els cinc sentits: oïda, tacte, gust, vista i olfacte. La presència. La meditació com a
eina de consciència. Observar a l'observador. Judicis i prejudicis: condicionants de la
nostra ment en l'acompanyament a la diversitat funcional.

Ponents
● Charo Ricart​, Llicenciada en Medicina (UV), candidata a màster en
sexologia.
● Ferran Castellarnau​, Educador social (UOC), secretari Tandem Team.
● Francesc Granja​, Llicenciat ADE i MBA (ESADE), president Tandem Team.
● Joan Cánimes​, Doctor en filosofia. Observatori d’Ètica Aplicada a l’Acció
Social, Psicoeducativa i Sociosanitària. Universitat de Girona.
● Marc Granja​, Llicenciat en ADE i MBA (ESADE), professor de meditació.
● Maria Clemente​, Llicenciada en psicologia (UOC), especialista en
neurorehabilitació per l'Institut Guttmann, gerent de Tandem Team.
● Nia​, Acompanyant íntima i eròtica.
● Noèlia Martínez​, Llicenciada en Dret.
● Rut Raventós​, professora de tantra.


Certificació
Els participants que hagin assistit a un 80% de les sessions obtindran un certificat
d’assistència de Tandem Team Barcelona.


Informació
Per tenir més informació del curs podeu contactar a:
● 608 730 683
● tandemteam.bcn@gmail.com


dijous, 24 de setembre del 2015

El TDAH, el gran invent per diagnosticar la infantesa



En l’actualitat els infants es veuen immersos en una societat supèrflua i líquida, on predomina la immediatesa i els referents mudables. S’han perdut els lligams socials i els agents culturals són volàtils i espontanis. Som en un context on tot dura poc perquè no té sentit allargar-ho, on amb un moviment de dit pots aconseguir una gran quantitat de coneixements. I en aquest entorn estan creixent els infants, en un núvol d’informació ràpida, en el paral·lelisme amb un establiment de menjar ràpid: on hi pots trobar molta informació en poc temps però sense assegurar-ne la qualitat. 

En aquesta situació voluble hi cal sumar la immensa quantitat d’estímuls provinents de l’exterior que perpetuen aquesta conjuntura. Molts infants disposen de l’ús de telèfons mòbils, tablets, ordinadors i televisió sense cap límit i s’han convertit en el seu referent cultural, social i comunicatiu. 
Aprofitant aquest nou emplaçament les farmacèutiques i les branques biologistes de la psicologia i la psiquiatria han aprofitat per engrandir la classificació de trastorns mentals i les seves corresponents medicacions. Amb el que denominen el TDAH. Però la perversitat arriba molt més lluny en la mesura que es pretén tenir infants quiets i submisos en aquest món tan immediat i consumista. Sense reflexionar i indagar sobre els territoris i les relacions que esdevenen en la vida dels infants, on la resiliència es pertorba amb consignes autoritàries que perden poder en tant que mai l’han posseït. 

Per atendre el TDAH es medica als infants amb una depravació insultant, administrant dosis desproporcionades d’una droga que en edat adulta és il·legal: les amfetamines. 
Per acabar d’adobar i condimentar tot aquest entramat també cal analitzar la realitat contextual dels infants a les escoles. S’obliga a aprendre textos sense capacitat crítica sobre temàtiques no demandades, només per complir currículums escolars. En aules buides de vida i plenes d’obligacions imposades. En un sistema educatiu que discrimina i exclou, que no està preparat per integrar les diferències. Per tant, com podem demanar als infants que segueixin la trajectòria escolar sense revelar-se? És contradictori, com per una banda l’entorn social i cultural promou estímuls d’immediatesa i a l’escola es demana perseverança i obligacions respecte temàtiques que no interessen. Així, en aquest antagonisme els infants es mouen en un mar d’estigmes, medicacions i prejudicis que els encaminen cap a una edat adulta medicalitzada i protocol·litzada. 
Penso que si més no, cal un aturament i una reflexió entorn de la patologització de la infantesa, que ens condueix a un allunyament de la diversitat humana per apropar-nos a la higienista idea de la perfecció i la normalitat.

dissabte, 19 de setembre del 2015

Diari d'un educador: Deslliurar-se del poder professional



Al llarg de la trajectòria professional d’una persona, són molts els dies en què un va a treballar. Però sempre hi ha algun dia que s’ha convertit en peculiar, i sobretot en el món social on cada persona i vivència es converteix en una nova realitat plena d’enigmes i d’interrogants. Un d’aquells dies en què m’ha tocat viure coses magnífiques. Ser que aprenc a través de la continuïtat del dia a dia, però hi ha moments que són per rememorar.
Recordo, un dia en què se’m van trastocar molts esquemes i concepcions preestablertes. Tot allò que jo entenia, que promulgava, se’m va presentar davant meu d’una manera espontània i improvisada. Vaig experimentar l’alteritat en tota la seva esplendor, i la veritat és que no esperava una proximitat tan real.
Ella és una noia amb la que treballo. Una persona de 52 anys amb diversitat funcional. Fa més de 4 anys que ens coneixem, i aquell dia em va despertar aquell punt que fa que definitivament canviï de mirada i m’aproximi més a la interdependència i els seus simbolismes. En un principi, ella i jo mai ens hem apropat, és més, crec que les nostres energies no fluïen. Més aviat quedaven enfrontades per la nostra manera subjectiva d’afrontar la vida. Però va succeir allò màgic, allò que només s’adquireix prestant atenció i endinsant-se en l’alteritat des d’una posició d’escolta activa i personal. Una posició allunyada de la mítica distància professional, aquella que ens situa en un lloc extern al subjecte, col·locant-nos en la figura d’aquell que controla, vigila i actua sobre les seves vides.

Fa poc que ella havia establert una relació amb un home amb el qual assisteix al mateix taller. Jo, que sempre estic donant moltes voltes a la sexualitat i a l’afectivitat en la diversitat funcional, li vaig preguntar com es sentia en aquesta experiència nova. Va ser en un moment d’intimitat en què ella va entrar al despatx per preguntar-me quelcom. En aquell moment la seva mirada es va transformar i les nostres energies d’alguna manera es van alienar. Em vaig adonar que mai ningú li havia preguntat allò i tenia una necessitat afectiva d’expressar-ho. En paraules textuals va dir: “Sóc molt feliç, els meus problemes han desaparegut. Abans era molt controladora i patia molt. Ara estic tranquil·la”.
La seva relació amb aquest home, i ho dic per entendre la reflexió, no entra dins la normalitat sexual i afectiva del poder social hegemònic. No practiquen el sexe fal·locèntric que ens ven la pornografia. Ell va amb cadira de rodes i té moltes dificultats de mobilitat. Però que voleu que us digui, se’m posava la pell de gallina quan m’explicava la relació que tenien i el que els hi aportava. Un exemple clarificador de què tots els éssers humans som sexuals i en conseqüència, tenim aquestes necessitats per cobrir.
Ells mantenen una relació basada en les seves voluntats. Es fan companyia, van al cine, prenen alguna cosa, passen junts el temps que poden. Tot això quan les institucions a les quals pertanyen els permeten aquestes trobades. Actualment les necessitats sexuals i afectives no estan cobertes per segons quins col·lectius, ja que es considera que són éssers asexuals, o que no és tan important cobrir aquests aspectes de les seves vides. Per tant, es dificulta que sorgeixin torbades com aquesta. Tot i així, la seva relació pot adquirir un cert punt a bucòlic, però quan es tracta de dues persones amb diversitat funcional, que han hagut (i segueixen) superant obstacles, exclusions i opressions físiques, psicològiques i socials, la història cobra molta potencialitat en tant que és un clar exemple de necessitat sexual i afectiva.
La nostra conversació va anar molt més enllà. Històricament, aquesta dona, sempre ha mantingut una relació molt maternal amb una companya seva del pis on viu. Tant és el punt que sempre està molt pendent, l’ajuda a vestir-se, rentar-se les mans, etc. I des de l’equip de professionals s’ha censurat aquesta relació, ja que enteníem que minvava l’autonomia de l’altra dona. Però, la nostra trobada em va donar la versió més important d’aquesta història; la seva. Em va explicar com ella des de petita entenia que no tindria mai marit, ni parella ni tampoc fills. Des de què va entrar al pis va establir una relació molt afable i afectuosa amb aquesta altra persona, d’aquesta manera tenia algú a qui “atendre”. Les seves paraules explicaven d’una manera humana una relació d’amistat i afecte, que en realitat beneficia a les dues persones, ja que cobreix una necessitat afectiva que cap de les dues tenia coberta fins al moment. L’altra dona també promou aquest contacte i manté el vincle de la relació. La intencionalitat és bidireccional, ja que es busquen mútuament. Tota aquesta conversa, em va apropar al seu saber profà, aquell coneixement que ella té sobre la seva situació. Em vaig adonar que aquesta conversa va ser un autèntic moment d’apoderament, on ella tenia la paraula i la força per exposar el que volgués i situar-se en el món d’una manera sincera.
Sempre he entès la dependència com aquella relació que ens situa davant de l’altre, aquell “alter ego” que ens fa por, que ens ubica davant la vulnerabilitat humana. Ens demostra, i a la vegada ens apropa, a la fragilitat i a la part més sensible de les persones. Per això, entenc que a través del contacte amb la dependència i amb l’acceptació de les diferències personals podem establir relacions més properes i humanes.
Així, en una tarda, la mirada sobre una persona que durant tres anys no havia estat gaire propera, es va transformar gràcies a fugir del saber professional i de la figura de l’educador mecanitzat. Em vaig situar com un acompanyant, com algú proper que estava al·lucinant amb el que escoltava. En definitiva, em vaig apropar a la part més humana de la dependència, un element necessari per evadir-se dels estereotips i prejudicis que els mateixos professionals instaurem en els nostres actes.