Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 22 de desembre de 2014

Racisme a la revista del Prat



Gran part de les angoixes i cinismes que en l’actualitat caracteritzen la condició postmoderna, són la manifestació d’una nova causa d’alienació en els individus i en el conjunt de la societat: l’alienació deguda a les creixents dificultats per a entendre i acceptar l’explosiva immensitat de la diversitat cultural. Ens fa por admetre que qui tenim al costat és valedor i portador de riquesa. Que tot el que forma el nostre entorn és una part important d’aquest.

Tot això ho comento perquè en la ultima edició de la revista d’informació local del Prat de Llobregat hi vaig llegir quelcom que em va fer remoure l’estómac. Antonio Gallego, membre del PP, ens ha premiat amb un article titulat, primer els de casa. Ens mostra com està d'indignat per culpa del col·lapse que provoca la immigració. En tot aquell contrasentit de preguntes i afirmacions, provinents d’un discurs esfumat i passat de moda, Antonio ha tantejat el terreny per remoure sentiments desapareguts i desenfocar la problemàtica social cap a les persones nouvingudes. En una de les seves preguntes retòriques ens formula la següent qüestió: ¿consideras justo que una persona que hacometidodelitos...puedabeneficiarse de material escolar gratuito?

En primer lloc, aquesta pregunta respon a una fal·làcia en la qual estan integrats molts discursos basats en prejudicis i estereotips. Li recomano que es miri la xarxa antirumors de Barcelona, espai on desmenteixen objectivament tots aquests rumors infundats. En la mateixa hi trobarà la següent dada: “Del 2006 al 2010, només el 18% de les multes per infraccions de l’Ordenança de Convivència eren per a estrangers residents a Barcelona”. http://www.bcnantirumors.cat/

Tot i això, el seu article em sembla un acte de cinisme, de broma, quasi d’insult, tenint en compte a quin partit representa. Tanmateix podríem pensar que tots els membres del PP vinculats a processos judicials (que no en són pocs) tampoc haurien de tenir dret a l’accés als serveis públics.

Una de les actituds més antigues consisteix a repudiar durament altres formes culturals, religioses, morals, socials i estètiques que ens queden més allunyades d’aquelles amb les quals ens identifiquem. Com expressa ClaudeLévi-Strauss (1979) :preferimos expulsar de la cultura, a la naturaleza, todolo que no se conforma a la norma según la cualvivimos”. Per fugir d’aquest etnocentrisme cal generar escenaris on no existeixin patrons de mesura universals que ens permetin afirmar que una cultura és superior a una altra. Per això cal considerar cada realitat social i cultural com el resultat de les pràctiques humanes; els fenòmens socials i culturals són produccions que se situen històricament i que canvien amb les noves èpoques. Així, observem com els discursos i les realitats mai són enteses com a coneixements únics i definitius. Aquest concepte és interessant per fugir de postures ideològiques dogmàtiques i autoritàries, com la d’Antonio Gallego, i apropar-nos més a la diversitat cultural.

Penso que els intercanvis o les situacions en què interactuem amb veïns, botiguers, etc són moments en què no es produeixen relacions socials tal com es poden establir en un cercle d’amistats o en un grup de persones amb qui comparteixes afició. Tot i així, la nostra realitat és creada per totes les construccions socials i mentals que estan configurades en el nostre entorn. D’aquesta manera, tot allò que percebem i pensem forma part del nostre procés de creació constant d’identitat. Així, tota persona que interactua i participa de la nostra realitat és una font de riquesa. Aquest concepte va molt lligat al d'interdependència, ja que ens fa entendre que sense tot allò extern no som ningú. Ens ajuda a comprendre la necessitat dels altres, de la cura, del tracte, de tot allò simbòlic, simple i quotidià. Les nostres xarxes socials es poden estendre més o menys segons les necessitats o voluntats subjectives, però crec que és evident que depenem dels altres per formar-nos com a jo identitari. Així, podem comprendre que els nouvinguts, els nascuts aquí i tot aquell que vindrà, seran una part imprescindible de la nostra quotidianitat i per tant i indissociablement, subjectes de ple dret.


dissabte, 29 de novembre de 2014

3 de desembre, res a celebrar!!!



He escrit una carta a Dincat, que és una entitat que agrupa a més de 300 entitats d’aquest sector i promou la defensa, representació i presentació de serveis a les entitats associades al grup. 


Benvolguts companys i companyes de Dincat, 
 

Sóc part de l’equip humà d’una llar-residència. El pròxim dia 3 de desembre, com sabeu, és el dia internacional de la discapacitat. Per això, us volem fer arribar les nostres opinions sobre aquesta celebració.
Nosaltres pensem que no tenim res a celebrar. Les discapacitats no existeixen, sinó que el que persisteix és una societat malalta que no està adaptada a la diversitat funcional. Vivim en un món on es discrimina als cossos diferents, intentant rehabilitar-los i fer-los productius, en definitiva acostant-los a l’ideal de cos normalitzat.
El poder terapèutic de la societat insisteix en neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris ja que són elements “no útils” en tot el joc productiu del capitalisme. Les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan de tal manera dissenyades perquè l'individu visqui en una constant precarietat i exclusió però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. Les persones amb “discapacitat” no són funcionals en la societat, simplement en queden al marge. Són exposades en un espai allunyat de la realitat social, on no tenen que “fer quelcom” ni tampoc s’espera que ho facin. Queden reduïts en territoris inhòspits on ningú els necessita, no se’ls requereix pel funcionament global de la col·lectivitat. És més, la societat estaria millor sense aquells etiquetats de “discapacitats o malalts mentals”. Es defineix amb la comparació amb un tumor cancerigen, on es fa necessària la seva extirpació, pel bon funcionament homeostàtic del cos, en aquest cas el cos social. Aquesta inventiva ens porta directament al concepte d’eugenèsia, que implica prevenció. S’intenta millorar, rehabilitar, prevenir i eliminar els defectes de l’ésser humà, tan de salut com de conducta, per tal de perfeccionar l’espècie.  En aquesta inventiva, es viu un procés d’aculturació i una imposició de la cosmovisió personal i subjectiva. A la persona ja no se li ofereix la possibilitat de viure tal i com ella defensa o vol, amb les seves costums, actes, llenguatges i particularitats, sinó que se li imposa una assimilació de la sociologia dominant per adquirir una identitat que en realitat no li correspon.

Per superar aquests obstacles, es proposa estar atents a les similituds, relativitzar la importància de les diferències i profunditzar en els simbolismes dels contrastos funcionals i culturals. Tot això ens porta a un acostament, a una relació propera i entenedora. Ens serveix per fugir d’actituds, provocades per la por i el desconeixement, que neguen una acceptació de la diversitat. Ens fa entendre que existeix una interdependència en un món ple de cossos diferents amb funcionalitats distintes.
D’aquesta manera la reivindicació va enfocada als drets humans, en tant que la discriminació es produeix per la funcionalitat subjectiva. Així, demanem i denunciem que estem farts de diagnòstics, etiquetes i accions rehabilitadores. No hi ha res a restaurar. Som així i així ens ha d’acceptar la societat, amb les nostres diferències, amb les nostres particularitats i amb la nostra manera de fer. Amb això, defensem que el nostre dia és i serà el 10 de desembre, dia internacional dels drets humans. Perquè ningú és discapacitat, sinó que és la societat i el nostre entorn que no està preparat per assimilar les diferències.

diumenge, 2 de novembre de 2014

Cinema Capri



Aquest post no té res a veure (o si) amb l'educació però m'ha semblat interessant perquè és un homenatge a unes persones que col·laboren i participen en l'oci comunitari de la meva població. Segueixen fidels al seu estil, amb preus molt populars, projectant cinefòrums i documentals de caràcter social gratuïts, i són unes persones molt vinculades la cultura popular. Per això els hi dedico aquestes línies.

El cine Capri és un cinema petit de la localitat del Prat de Llobregat. Només disposa d'una sala i no hi projecten totes les pel·lícules que estan en cartellera. Però tot i això és un espai màgic on hi succeeixen coses, on s'hi presenta una energia que ens apropa a les històries; un lloc allunyat de les grans sales, fredes i impersonals, dels centres comercials.

La platea del Capri podríem dir que és el sinònim d'un gran sofà, instaurat en el menjador de la plural família pratenca. Allà la gent comenta la pel·lícula, adverteix als personatges dels imminents perills; és un espai on un pot plorar i riure sense por a ser observat. És casa nostra, la casa de tots. I a casa nostra quan acaba la pel·lícula s'aplaudeix. A simple vista és un gest absurd, però crec que és una reproducció fidel de la relació propera i personal que s'esdevé en aquest cinema. L'espectador, quan arriba és acollit amb cordialitat rebent l'atenta salutació simpàtica de la família que ho regenta. Quan un entra allà, té la sensació de ser a un lloc conegut. Aquestes petites coses fan del Capri un lloc especial on hi apareix una connexió, quasi inexplicable, amb els habitants de la població. Ens ofereix molt més que un servei cinematogràfic, ens proporciona un espai simbòlic que ens el fem nostra, amb els documentals, els cinefòrums i amb tot el que s'hi fa.


Aquests espais són els que donen valor a la vida d'un poble, són aquells llocs on s'experimenten vivències properes que ens apropen com a humans. I penso que només per això, val la pena rendir homenatge a aquells que ho fan possible, perquè en una societat tan material i deshumanitzada el Capri ens retorna a la simplicitat pràctica de la vida.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

L'Educador Mecanitzat

Quan esdevinc màquina?
L'evasió de la realitat palpable

Gairebé mai recordo si he tancat o no la porta amb clau i he de tornar a mirar-ho, òbviament la he tancat. Tampoc recordo si he mirat la hora al telèfon i puc treure'l tres cops seguits sense fixar-me en l'hora. Vaig a buscar algun objecte a l'habitació del costat i no recordo que estic fent allà. És problema de la memòria? O d'un trastorn obsessiu? O d'un dèficit d'atenció? No.
En la nostra quotidianitat automatitzem molts actes i funcions que realitzem. Aquesta automatització fa que siguem capaces de reproduir un procés o una acció una i una altra vegada sense prendre'n consciència, ja que tenim aquest acte o tasca tant apresa que no ens cal prestar-hi atenció o implicar-hi un gran esforç. En permetem prestar la nostra atenció en altres pensaments abans que en allò que estem fent i, personalment, considero que mirar l'hora que és o tancar una porta no m'apassiona pas. No hi poso sentiment a l'hora de tancar la porta, no gaudeixo amb el fregament de les claus a la meva mà, no m'emociono amb el soroll del tancament de la porta, no m'apassionen els mecanismes que s'accionen quan giro la clau. Aquesta manca que passió i implicació emocional fan que en molts moments del dia esdevingui una maquina on el meu meu cos i la meva ment semblen separar-se. Per tant, esdevinc una maquina allunyada de la implicació emocional, de la reflexió i de la passió pel que estic fent.
Però, que succeeix quan aquesta automatització i aquest esdevenir maquina es traspassa al món educatiu? Que passa quan l'educador automatitza les intervencions? Que passa quan l'educador no reflexiona en la practica? Que passa quan l'educador no s'apassiona pel que està fent?

Què és l'educador mecanitzat?
La passió i l'emoció contra la màquina

Tots -i m'incloc com a educador i treballador amb persones amb diversitat funcional-, passem per moments d'estrès o malestar personal els quals ens porten a preocupar-nos i prestar major atenció als nostres problemes abans que al procés educatiu amb les persones amb qui treballem. Una situació personal desfavorable ens pot portar a pensar en allò que tant ens preocupa i que acompanyem a algú al lavabo sense mantenir el ritme adequat de la persona. Patir cansament ens pot portar a la passivitat en la dinamització d'una activitat. La preocupació per un examen ens pot fer que durant un canvi de roba no informem a la persona de que estem fent o no ens fixem en la seva reacció. Hi ha tants aspectes que poden fer que ens evadim de la nostra practica com a educadors i esdevinguem màquines. Però, les persones amb qui he anat treballat han suposat i suposen individus molt estimats i importants per mi, per això, es mereixen tota la meva atenció i implicació emocional. I, per aquesta mateixa raó, m'autocritico els meus moments que em transformo en educador mecanitzat. Tot i això, aquesta mecanització en concret suposa un mitjà per pal·liar el malestar personal del moment.
El verdader problema apareix quan la nostra feina no ens apassiona i busquem altres estímuls per distreure'ns. No heu vist mai educadors donant de menjar a una persona i espiant o fixant-se en una altra cosa? No heu vist mai educadors que realitzen els canvis de bolquers de forma automatitzada sense interaccionar o tenir en compte a la persona? No heu vist mai educadors espiant i escoltant darrera de les portes deixant les persones amb qui treballa de banda? No heu vist mai educadors absorts mirant a la paret a un punt indefinit? No heu vist mai educadors esperant el soroll d'una porta per activar-se i fer veure que fan quelcom? Existeixen persones, o més aviat maquines, les quals no s'impliquen emocionalment amb el que estan fent. No els hi importen les persones amb les quals treballen.
En l'àmbit de la diversitat funcional, molts educadors no presten atenció a les persones amb qui treballen. No els hi importen, ja que els consideren éssers inferiors. Només cal veure els termes emprats pels “professionals” per referir-se a ells: usuaris, pacients, discents, nens, discapacitats... sempre són termes referint-se a “els altres”, “els que no poden”, “els que no saben” i, en conseqüència, no han de ser escoltats i estimats. Aquesta manca de passió porta a una manca de responsabilització, compromís, a una evasió i a una automatització dels actes i intervencions en els processos educatius. Porta a esdevenir educador mecanitzat. Les maquines produeixen. I en el treball amb persones no es necessiten maquines, sinó persones que treballin amb persones.
També pot succeir que automatitzem les intervencions perquè no ens emociona el que succeeix amb l'altre: No heu vist educadors que fan crits, suposadament per “motivar”, mentre no es dirigeixen a ningú? No heu vist mai educadors que canten de cara al no res com el qui canta a la dutxa per distreure's? No heu vist mai educadors dient NO en qualsevol intervenció sense contextualitzar el “no” ni pensar la situació? No heu vist educadors repetint una i una altra vegada la mateixa frase que el seu company com si es seguís “el mètode correcte”?
És cert que moltes vegades ens trobem amb dificultats per a realitzar una intervenció. Tenim por a fallar i reproduïm allò que veiem o sempre s'ha fet. Ens és difícil saber com estimular a l'altre. O creiem que no disposem dels recursos necessaris per a intervenir. Tot això pot ser cert, o no. El que no pot ser és que les nostres intervencions com a educadors siguin copies, no estiguin reflexionades i les fem per fer. I el que resulta encara més pervers, és justificar amb arguments pedagògics intervencions que hem fet per automatisme o per manca d'implicació emocional. Altre cop esdevenim maquines i, a sobre, justifiquem la manca d'implicació emocional amb arguments “pedagògics”. Tot i que molts dels professionals que he conegut no disposen ni d'aquests arguments, ni d'un trist discurs per a justificar-se.

Som o ens tornen educadors mecanitzats?
La passió i l'emoció eliminada per la disciplina institucional mecanitzadora

Un altre dels aspectes que poden convertir a una persona en educador mecanitzat és la disciplina. Qualsevol institució educativa té un discurs immers en ella, aquesta, segons la seva història, la seva direcció, els seus membres, la seva intenció, el seu projecte educatiu o el seu capital econòmic, tindrà una ideologia implícita que impregnarà als seus professionals. Les institucions juguen un paper d'educadors d'educadors, i els hi ensenyen com han de realitzar intervencions o quin ha de ser el seu discurs amb les persones amb qui treballen. Alguns professionals es mostren resistents a aquesta obligació institucional i, molts cops, han d'acceptar aspectes que no comparteixen. Altres professionals, incorporen aquest discurs institucional, no només l'accepten, sinó que l'assimilen i reprodueixen com a forma de pensar i fer el que els hi ha inculcat la institució. Aquesta forma de disciplinar els professionals forma part d'una altra forma de mecanitzar-los. Les persones perden el seu pensament crític, la seva capacitat reflexiva, la seva habilitat per pensar i qüestionar. En el moment que la disciplina és efectiva i els professionals reprodueixen el discurs de la institució cegament es transformen en educadors mecanitzats. Desapareix aquella passió per al canvi, desapareix l'amor per a repensar, desapareixen les característiques i discurs subjectiu de cada professional.
Recordo i em fixo en aquestes persones qui no s'apassionen per l'altre ni per la seva feina. Però sobretot em fixo amb les reaccions i vincles que mantenen amb les persones amb qui treballen, veig que són vincles freds, nuls, distants, de dominació, d'enemistat. També em poso en la pell del participant i em pregunto: quan un educador no té passió, no sent i no s'implica amb el que fa, com ha de ser per l'altre? Quan el teu educador referent l'odies, veus com no s'implica, et desprestigia, et violenta, t'evita o no t'estima com aprendràs tu? Com acceptaràs que aquesta persona t'acompanyi en un procés educatiu? Com li agafaràs confiança per poder-te obrir a ell? Com podreu compartir sentiments? Com podreu arribar a experiències impactants? Com podreu aprendre recíprocament? No pot existir transformació personal si no hi ha vincle, i aquest vincle es fa fort a través de l'afecte i l'emoció.
Em pregunto llavors perquè al llarg de la carrera universitària d'Educació Social a la UAB la gran majoria dels docents ens deien com no ens havíem d'implicar emocionalment i aïllar els sentiments de la nostra practica educativa. La universitat i el seu poder d'influència també juguen amb aquest mecanisme de disciplina per produir uns perfils educatius concrets.

Si no hi ha emoció no hi ha canvi. Si no hi ha passió no hi ha vincle. Si no hi ha sentiment no hi ha persona. Si no hi ha persona som maquina.

Emocionem-nos i apassionem-nos!

Amat Molero Borràs