Gran part de les angoixes i cinismes que en l’actualitat caracteritzen
la condició postmoderna, són la manifestació d’una nova causa
d’alienació en els individus i en el conjunt de la societat: l’alienació
deguda a les creixents dificultats per a entendre i acceptar
l’explosiva immensitat de la diversitat cultural. Ens fa por admetre que
qui tenim al costat és valedor i portador de riquesa. Que tot el que forma el nostre entorn és una part important d’aquest.
Tot això ho comento perquè en la ultima edició de la revista d’informació local del Prat de Llobregat hi vaig llegir quelcom que em va fer remoure l’estómac. Antonio Gallego, membre del PP, ens ha premiat amb un article titulat, primer els de casa. Ens mostra com està d'indignat per culpa del col·lapse que provoca la immigració. En tot aquell contrasentit de preguntes i afirmacions, provinents d’un discurs esfumat i passat de moda, Antonio ha tantejat el terreny per remoure sentiments desapareguts i desenfocar la problemàtica social cap a les persones nouvingudes. En una de les seves preguntes retòriques ens formula la següent qüestió: ¿consideras justo que una persona que hacometidodelitos...puedabeneficiarse de material escolar gratuito?
En primer lloc, aquesta pregunta respon a una fal·làcia en la qual estan integrats molts discursos basats en prejudicis i estereotips. Li recomano que es miri la xarxa antirumors de Barcelona, espai on desmenteixen objectivament tots aquests rumors infundats. En la mateixa hi trobarà la següent dada: “Del 2006 al 2010, només el 18% de les multes per infraccions de l’Ordenança de Convivència eren per a estrangers residents a Barcelona”. http://www.bcnantirumors.cat/
Tot i això, el seu article em sembla un acte de cinisme, de broma, quasi d’insult, tenint en compte a quin partit representa. Tanmateix podríem pensar que tots els membres del PP vinculats a processos judicials (que no en són pocs) tampoc haurien de tenir dret a l’accés als serveis públics.
Una de les actituds més antigues consisteix a repudiar durament altres formes culturals, religioses, morals, socials i estètiques que ens queden més allunyades d’aquelles amb les quals ens identifiquem. Com expressa ClaudeLévi-Strauss (1979) : “preferimos expulsar de la cultura, a la naturaleza, todolo que no se conforma a la norma según la cualvivimos”. Per fugir d’aquest etnocentrisme cal generar escenaris on no existeixin patrons de mesura universals que ens permetin afirmar que una cultura és superior a una altra. Per això cal considerar cada realitat social i cultural com el resultat de les pràctiques humanes; els fenòmens socials i culturals són produccions que se situen històricament i que canvien amb les noves èpoques. Així, observem com els discursos i les realitats mai són enteses com a coneixements únics i definitius. Aquest concepte és interessant per fugir de postures ideològiques dogmàtiques i autoritàries, com la d’Antonio Gallego, i apropar-nos més a la diversitat cultural.
Penso que els intercanvis o les situacions en què interactuem amb veïns, botiguers, etc són moments en què no es produeixen relacions socials tal com es poden establir en un cercle d’amistats o en un grup de persones amb qui comparteixes afició. Tot i així, la nostra realitat és creada per totes les construccions socials i mentals que estan configurades en el nostre entorn. D’aquesta manera, tot allò que percebem i pensem forma part del nostre procés de creació constant d’identitat. Així, tota persona que interactua i participa de la nostra realitat és una font de riquesa. Aquest concepte va molt lligat al d'interdependència, ja que ens fa entendre que sense tot allò extern no som ningú. Ens ajuda a comprendre la necessitat dels altres, de la cura, del tracte, de tot allò simbòlic, simple i quotidià. Les nostres xarxes socials es poden estendre més o menys segons les necessitats o voluntats subjectives, però crec que és evident que depenem dels altres per formar-nos com a jo identitari. Així, podem comprendre que els nouvinguts, els nascuts aquí i tot aquell que vindrà, seran una part imprescindible de la nostra quotidianitat i per tant i indissociablement, subjectes de ple dret.
Tot això ho comento perquè en la ultima edició de la revista d’informació local del Prat de Llobregat hi vaig llegir quelcom que em va fer remoure l’estómac. Antonio Gallego, membre del PP, ens ha premiat amb un article titulat, primer els de casa. Ens mostra com està d'indignat per culpa del col·lapse que provoca la immigració. En tot aquell contrasentit de preguntes i afirmacions, provinents d’un discurs esfumat i passat de moda, Antonio ha tantejat el terreny per remoure sentiments desapareguts i desenfocar la problemàtica social cap a les persones nouvingudes. En una de les seves preguntes retòriques ens formula la següent qüestió: ¿consideras justo que una persona que hacometidodelitos...puedabeneficiarse de material escolar gratuito?
En primer lloc, aquesta pregunta respon a una fal·làcia en la qual estan integrats molts discursos basats en prejudicis i estereotips. Li recomano que es miri la xarxa antirumors de Barcelona, espai on desmenteixen objectivament tots aquests rumors infundats. En la mateixa hi trobarà la següent dada: “Del 2006 al 2010, només el 18% de les multes per infraccions de l’Ordenança de Convivència eren per a estrangers residents a Barcelona”. http://www.bcnantirumors.cat/
Tot i això, el seu article em sembla un acte de cinisme, de broma, quasi d’insult, tenint en compte a quin partit representa. Tanmateix podríem pensar que tots els membres del PP vinculats a processos judicials (que no en són pocs) tampoc haurien de tenir dret a l’accés als serveis públics.
Una de les actituds més antigues consisteix a repudiar durament altres formes culturals, religioses, morals, socials i estètiques que ens queden més allunyades d’aquelles amb les quals ens identifiquem. Com expressa ClaudeLévi-Strauss (1979) : “preferimos expulsar de la cultura, a la naturaleza, todolo que no se conforma a la norma según la cualvivimos”. Per fugir d’aquest etnocentrisme cal generar escenaris on no existeixin patrons de mesura universals que ens permetin afirmar que una cultura és superior a una altra. Per això cal considerar cada realitat social i cultural com el resultat de les pràctiques humanes; els fenòmens socials i culturals són produccions que se situen històricament i que canvien amb les noves èpoques. Així, observem com els discursos i les realitats mai són enteses com a coneixements únics i definitius. Aquest concepte és interessant per fugir de postures ideològiques dogmàtiques i autoritàries, com la d’Antonio Gallego, i apropar-nos més a la diversitat cultural.
Penso que els intercanvis o les situacions en què interactuem amb veïns, botiguers, etc són moments en què no es produeixen relacions socials tal com es poden establir en un cercle d’amistats o en un grup de persones amb qui comparteixes afició. Tot i així, la nostra realitat és creada per totes les construccions socials i mentals que estan configurades en el nostre entorn. D’aquesta manera, tot allò que percebem i pensem forma part del nostre procés de creació constant d’identitat. Així, tota persona que interactua i participa de la nostra realitat és una font de riquesa. Aquest concepte va molt lligat al d'interdependència, ja que ens fa entendre que sense tot allò extern no som ningú. Ens ajuda a comprendre la necessitat dels altres, de la cura, del tracte, de tot allò simbòlic, simple i quotidià. Les nostres xarxes socials es poden estendre més o menys segons les necessitats o voluntats subjectives, però crec que és evident que depenem dels altres per formar-nos com a jo identitari. Així, podem comprendre que els nouvinguts, els nascuts aquí i tot aquell que vindrà, seran una part imprescindible de la nostra quotidianitat i per tant i indissociablement, subjectes de ple dret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada