Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 20 de novembre del 2019

normalidad, sexualidad y jóvenes


Ayer un joven, en una entrevista me preguntó si una práctica sexual concreta era normal. Le removía la situación en tanto que consideraba que eso que quería hacer no formaba parte de esa “normalidad” que tenemos integrada hasta la médula. Se sentía raro.
Yo, pensé y le comenté: hace muchos años que nos hacemos esta pregunta, pero es una pregunta clave. ¿Qué es normal? Porque la normalidad intenta decirnos que hay un patrón hegemónico que rige las normativas obviando las diversidades. Y que yo sepa, los cuerpos, las mentes y las vidas son diversas. Por lo tanto, las sexualidades también. Definir la normalidad, inevitablemente nos lleva a definir la anormalidad y así nombrar y ubicar todo aquello que queda fuera de la norma. De esta manera, quizás sin quererlo, ciertas personas, prácticas, estéticas, patrones o culturas, las designamos como anormales, con toda la carga peyorativa que eso conlleva.

Cada persona tiene una subjetividad intransferible. Que nos ubica dentro de la humanidad como seres únicos e irrepetibles. Por eso creo que es importante entender, que dentro de nuestra subjetividad, tenemos una dimensión infinita de la sexualidad. Porque en una situación específica, con una persona concreta y en un momento determinado, nos puede apetecer compartir cierta práctica sexual. Pero si cambiamos alguna de esas variables, puede que ya no queramos hacerlo.
Si nos manejamos con el discurso de la normalidad en el ámbito de la sexualidad, todas las personas seriamos heterosexuales, todo giraría en torno al pene del hombre, a conseguir la eyaculación o el orgasmo, etc.
Pero esa mirada deja fuera a muchas personas. Porque no tiene en cuenta el deseo. No piensa en que desean las personas en cada momento concreto. Por lo tanto, ante tu pregunta de si esa práctica es normal creo que hay que darle la vuelta y preguntarte, ¿a ti te apetece hacer eso porque lo deseas?  ¿Todo esto responde más a un ideal de la sexualidad basado en el porno o es realmente algo que anhelas? ¿La otra persona también lo desea?
Porque quizás con esas preguntas, dejas de juzgarte y puedes empezar a mirarte y a respetarte. Y como hombre, es el primer paso para tener relaciones sexuales libres de violencias, de faltas de respeto y de responsabilidades que son impuestas por el patriarcado. Quizás, de esa manera nos puede ser más fácil y llevadero dejar de ser esos hombres que esperan que seamos, hipersexuales, agresivos y proveedores. Quizás y solo quizás, podemos empezar a pensar en las cosas desde el deseo y no desde la masculinidad normalizadora.

dimecres, 21 d’agost del 2019

Colpit per la violència masclista


L’altre dia vaig atendre una dona víctima de violència masclista. Amb marques i estigmes gravades al cos, visibles i emprades com un recordatori de qui posseeix el poder. Igual que el senyal d’obligació que et posiciona i et marca el camí. Són l’empremta distingible de la barbàrie, de la inhumanitat i de la situació de violència que viuen les dones. No estic acostumat a viure-ho tant de prop i això m’ha sacsejat.

La dona, desolada perquè el seu exmarit va ser abusador (condemnat) i així i tot ella va estar al seu costat. Potser per por o perquè no sabia que fer o perquè no tenia alternativa. Però ara se sent culpable, perquè es pensa com a còmplice de les atrocitats que va fer aquell home. En un instant de desesperació, ella va demanar el divorci i per la condició de dominació, va cedir la custòdia dels fills al seu exmarit. Ara no té res, lluny dels seus, sense llar i fins i tot se sent invalidada per denunciar les agressions.


Jo, mentre la mirava sentia terror per les conseqüències del patriarcat i la violència masclista. És esfereïdor escoltar aquests relats i no em puc ni imaginar el que deu ser viure-ho en primera persona. I el pitjor de tot és que no és un cas aïllat, sinó que esdevé una cadena imparable de casos d’assassinats, assetjaments i atacs contra les dones, perpetuats per homes. 

Perquè al final tot ens porta al quid de la qüestió; la situació de desigualtat i d’opressió que viuen les dones pel fet de ser dones. I els agressors són homes.

No tinc la solució, ni molt menys, i em costa pensar en com podrem abatre un sistema que perpetua els estereotips de gènere i fomenta la desigualtat d’una forma tan profunda i insistent. El camí serà difícil, dur i amb molts pendents quasi impossibles de superar. Però aquesta brutalitat ha de tenir data de caducitat, perquè no ens podem permetre com a societat més violacions, ni cops ni amenaces. La sang comença a bullir i els ànims es van caldejant. I en algun moment la situació estarà massa tensa per parlar de conscienciació, treball comunitari i educació.

Per les vides i el futur de totes les dones, no pararem de lluitar juntes fins que aconseguim un món lliure de violències. Sigui quin sigui el camí.

dimecres, 13 de març del 2019

Escola Lliure al Pirineu

Portes obertes a un projecte d'educació lliure i activa  en un espai idíl·lic del Pirineu. Us animo a venir!