Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 24 de juliol del 2014

Discapacitat: categoria de vida precària

Subnormal, mongòlic, retrassat, curtet, retrassat mental, “li falta una patata pel
quilo”, imbècil, tontet, necessitat, “el pobret”, especial, raret, monstre, mongui, diferent... aquestes són les categories que acaben formalitzant-se i institucionalitzant-se (a nivell jurídic, educatiu, mèdic, laboral...) com al que anomenem “discapacitat”. La paraula discapacitat -igual que totes les mencionades anteriorment- s'imposa en una corporeïtat concreta. En un cos, que per la seva diversitat i ruptura de la suposada “normalitat” -ens hauríem de preguntar quina és aquesta normalitat que inclou a tanta gent i ningú la compleix–, se l'acaba definint políticament i jurídicament com a discapacitat. Aquesta atribució social d'una paraula actua de forma determinant en la vida posterior d'aquest cos. La discapacitat es sobreposa, com un panell lluminós, davant altres categories, característiques o definicions que solem emprar per definir a una persona. Però la discapacitat representa una categoria tant poderosa que es sobreposa per davant del gènere, el nom, la bio-sexualitat, els gustos, la feina, l'estatus, la personalitat, els estudis o la classe social. La discapacitat opera com un mecanisme d'eliminació de la persona i condició com a humà. Per tant, s'elimina tot el que la caracteritza com a subjecte únic, irrepetible i especial. Un cos amb l'etiqueta de discapacitat esdevé un discapacitat abans que qualsevol altre cosa. S'és discapacitat abans que dona, aficionat a la música, treballador d'una farmàcia, pobre, estudiant de filosofia o de classe treballadora. És cert que totes les paraules mencionades són també categories i atributs que els hi atorguem a una persona per a definir-la, i que molts cops no són socialment ben valorats. Però el que resulta pervers és la negació de la persona transformant a aquesta en un semi-ciutadà i en un ésser menys vàlid per la seva diversitat.
Les paraules mencionades al principi del text no són més que paraules, però no es caracteritzen per la seva valoració social positiva, ans al contrari. Atribuir alguna d'aquestes paraules a un cos suposa crear un dur estigma (Goffman, 1963) per a la persona, ja que aquesta serà prejutjada i estigmatitzada per la categoria de “discapacitat” que se li imposa. L'estigma arriba a suposar més que una mala valoració social i un clar determinant per a l'exclusió social, també suposa un tatuatge jurídic que determina el tracte i preconcepció a la persona en qualsevol espai i relació institucional i formal, és tractat en tots els contexts com a discapacitat abans que qualsevol altre cosa, abans que ser considerat persona.
Aquest estigma és incorporat (Esteban, 2013) per la persona, fent que aquesta es cregui, assimili i retroalimenti la condició i construcció que han fet sobre la seva persona i el seu cos.
Com podem veure, la categoria de discapacitat porta a la persona a una situació i condició de vulnerabilitat, ja que la significació i poder cultural de la paraula menysté, precaritza i elimina a la persona. Aquesta vulnerabilitat opera de tal forma sobre la persona que la transporta a una vida precària (Butler, 2006) i a una preconcepció del subjecte com a subjecte precari -una identitat i condició precària-. Aquesta precarietat porta a una construcció cultural d'un cos proper a ser violentat, proper a ser vulnerat, proper al malestar, proper a la desigualtat, proper al patiment, proper a la mort i al sofriment. La categoria discapacitat alimenta tota la violència sobre el cos amb diversitat funcional i la vulneració constant i diària dels seus drets com a persona. Aquesta preconcepció com a subjecte de vida precària fa que les institucions i el sistema puguin exercir violència legitimada cultural i socialment sobre els seus cossos i vulnerant els seus drets com a humans.
Es vulnera la seva llibertat i igualtat com a persones, ja que se les institucionalitza forçosament i se les aïlla sistemàticament del cos social i la vida “normalitzada”, deixant de gaudir aspectes primordials com la sexualitat o la decisió sobre el propi cos (vulneració de l'article 1 dels drets humans). La seva paraula i la seva expressió política és menystinguda i deslegitimada socialment (vulneració de l'article 19) i davant la llei (vulneració de l'article 7). Acostumen a ser privats de crear una família i solen ser esterilitzats perquè no tinguin fills (vulneració de l'article 16). La gestió i propietat privada individual és gestionada per algú extern (vulneració de l'article 17). Es prohibeix i nega la seva participació a l'hora de votar i en la participació del govern del seu país (vulneració de l'article 21). Els qui tenen un treball, probablement no elegit per ells sinó per una institució d'inserció laboral, són pagats de forma precària i subhumana (vulneració de l'article 23). Podria seguir nombrant els diversos drets que són vulnerats de forma constant i automatitzada per les institucions socials, sanitàries, educatives, familiars i jurídiques, però el que m'interessa sobretot és fer reflexionar en el com la categoria de discapacitat pot legitimar tanta violència -subjectiva, objectiva i simbòlica (Zizek, 2009)- sobre el subjecte amb diversitat funcional. Una violència que és acceptada i normalitzada socialment perquè la vida del “discapacitat” no té tant valor. Com ens diu Butler, fent referència a la vida dels palestins assassinats o els morts d'Irak, i jo ho recontextualitzant-ho en les persones amb diversitat funcional: “són vides que no valen la pena ser viscudes”. La precarietat de la vida del subjecte arriba a aquests límits, als límits de no ser valorat, de no ser tingut en compte, de no ser respectat, de no ser acceptat. Per això la violència contra els seus cossos és normalitzada, legitimada i acceptada socialment. Les accions violentes es naturalitzen en el nostre dia a dia, en la nostra cultura, en el nostre pensament i en el nostre sistema. Fan que la vida precària dels “discapacitats” sigui un fet que va adherit, per norma, a la seva condició. La categoria discapacitat porta a una vida precària.
Amb aquest article denuncio i reclamo l'eliminació d'aquesta categoria que precaritza, vulnera i elimina a la persona i tots els seus drets. El llenguatge que emprem és poderós i està carregat de discurs que influeix en les nostres maneres d'actuar i pensar. Per això, vull potenciar i promoure l'ús del terme diversitat funcional, emprat per moviments com el Foro de Vida Independiente, com a principi polític per a reconsiderar, repensar, revaloritzar i reconstruir la identitat, estatus, classe i condició de la persona amb diversitat funcional.

Amat Molero Borràs

  
Bibliografia:
 
BUTLER, J.(2006). Vida precaria. Paidó.
ESTEBAN, M (2013) Antropologia del cuerpo. Género, itinerarios corporales, identidad y cambio. Ed Bellaterra
GOFFMAN, E. (1963). Estigma. Amorroutu
ZYZEK, S. (2009). Sobre la Violencia: Seis reflexiones Marginales.

dijous, 17 de juliol del 2014

Homenatge a la Dolors i en Xavi de Radio Nikosia



Fa poc temps em vaig entrevistar amb dues persones del projecte de Radio Nikosia, en Xavi i la Dolors, per un treball de la universitat.  Ara m’agradaria rendir homenatge a aquestes dues persones que penso que són un clar exemple de superació, de compromís i de lluita pel que creuen que és just. Per això els hi dedico aquestes línies que resumeixen el nostre encontre, ja que fruit del seu temps i la seva dedicació, vaig aprendre molt d'algú que sap bé del què parla. Gràcies Xavi i Dolors!  


La Dolors i en Xavi em reben començant parlant sobre la influència de l’entorn en la salut mental. Exposen que moltes persones diagnosticades són persones sensibles, que en molts casos no poden superar l’angoixa de patir situacions difícils en l’àmbit personal o familiar, com poden ser els maltractes, la pobresa o la violència. Entenen les malalties mentals “com una cosa de relacions entre tu i l’entorn, així el problema no és cognitiu, és de l’entorn”. Argumenten que néixer en un entorn desestructurat fa que pateixis una malaltia mental, ja que això ja provoca un patiment. Tot i així, penso que darrere de tot aquest entramat existeix una clara construcció cultural de les malalties mentals, ja que no en totes les cultures una conducta o pensament és considerada malaltia. 

En aquest concepte crec que és on la psiquiatria més clínica enfoca la seva perspectiva biològica negant la qüestió cultural i ambiental en la creació dels diagnòstics en salut mental. En aquest sentit la Dolors ens relata com en tot el seu recorregut per institucions psiquiàtriques es desenvolupa quan ella viu a l’àmbit familiar. Allà és on experimenta un ambient hostil i de violència o agressivitat. Ella esperava, quan anava al psiquiàtric, que li donessin una resposta a una situació de maltractament, però en lloc d’això la medicaven i la tornaven a casa, que era precisament el focus de tota la problemàtica, el nucli patològic. Quan ella coneix en Xavi i marxa a viure amb ell, aconsegueix deslliurar-se de les institucions mèdiques, i gràcies a l’entorn favorable i estabilitzat del qual disposa actualment, no hi ha tornat des de fa 24 anys. Aquest fet també demostra la necessitat d’una vida independent i autònoma enfortint el valor de les persones respectant la seva pròpia vida. 

Destacar aquesta idea és de gran importància, ja que no és possible tenir una vida digne si no es respecta la capacitat individual de prendre les pròpies decisions que conformen la quotidianitat de la vida diària. De manera indirecta, parlar de vida independent és allunyar-se d’institucions tancades com les residències o psiquiàtrics, o de la precarietat que viuen moltes persones a les seves llars per falta de recursos. Esmentar-ho és enfocar tot aquest àmbit en clau de drets humans, i l’experiència d’en Xavi i la Dolors ho corrobora. Ells demostren com la gran majoria de psiquiatres no els van ajudar, sinó que van ser els professionals d’un centre de dia que els van facilitar els elements per anar a viure de manera independent. Donen les gràcies al personal que enfocava l’atenció des d’una perspectiva humanista i no alienant. 


En aquest punt en Xavi pensa que el model biomèdic aliena a les persones per desautoritzar-les de manera que els seus coneixements queden reduïts pels sabers professionals. Molts psiquiatres biologistes parteixen d’una posició de poder i de sabers produïts per un establiment familiar en el món de la medicina i en concret en la psiquiatria. Existeixen casos de metges que provenen de famílies dedicades des de fa generacions a la medicina i al model hegemònic medicamentós. En cap cas volen perdre aquesta situació de poder i argumenten la salut mental en un àmbit únicament biològic i mèdic, ja que perpetua els seus sabers experts i neguen els sabers profans. Aquests, són uns sabers creats a partir de l’experiència personal i de la situació viscuda, contraposats als sabers experts essent coneixements adquirits a través de les pròpies vivències. Respectar aquests sabers és proporcionar l’oportunitat als subjectes de poder parlar d’ells mateixos donant una significació a aquestes paraules, situades en el mateix punt d’importància que els sabers professionals. 

En aquest concepte esdevé una utilitat en la persona, una font de coneixement útil per a abordar la problemàtica; fent palesa la necessitat d’allunyar-nos de mirades dogmàtiques on només és vàlid i legítim allò que respon als models clàssics teòrics i acadèmics. Molts metges no escolten, no entenen els sabers i coneixements que pugui tenir una persona, fora de la normalitat catòlica i funcional de la nostra societat. S’inclou el pensament que les persones som ànimes aïllades que no ens afecten les circumstàncies personals, socials, polítiques o econòmiques i per tant tots aquests esdeveniments són creences i opinions sense rellevància i no fets biològics, objectius ni mesurables. 

En contrapartida, l’antropologia mèdica situa tots els sabers en la mateixa posició, intentant estimar i contemplar les diverses aproximacions d’una realitat concreta. Per això, tal com afirma en Xavi, és necessari que els professionals disposin de coneixements molt amplis, en l'àmbit de la filosofia, antropologia, medicina, etc, per entendre i comprendre totes les diferents realitats per tal que no mal interpretin la situació i ho portin exclusivament al camp mèdic de la psiquiatria. En aquest sentit la biomedicina es posiciona en una superioritat pel fet que només se centren en elements de la seva especialitat, com els gens, les cèl·lules, les connexions neuronals, etc. Lluny d’aquest enfocament específic i elitista, l’antropologia es fixa en la malaltia en tant que procés multicausal on es dóna valor a tot allò que dóna significat a la vida del subjecte, sense menysprear les funcions orgàniques com a elements vitals. També es té en compte la possibilitat de la persona de formar part del seu procés de recuperació, perquè en això hi tenen molt a dir en tant que subjectes actius i implicats. Cal, entre altres punts, una comprensió holística del problema, vinculant tots els elements en la comprensió de la situació, i una recuperació dels sabers profans com a coneixements vàlids per afrontar els processos de la malaltia mental.

Un altre element important a destacar és que hi ha una por i un morbo inexplicable a la bogeria i a tot allò desconegut. Fa por i és morbós escoltar algú que té deliris, o símptomes psicòtics. Els mitjans de comunicació també ho afavoreixen, en tant que sempre fan referència a la salut mental relacionant-ho amb actes de violència, d’agressions, de conductes disruptives o d’històries terrorífiques. Això és un concepte irreal, un concepte imposat des de la biomedicina i per les farmacèutiques per tal de seguir justificant les seves actuacions i els seus mitjans. Es tenen interessos a seguir medicant per tal de no generar persones contestatàries, o simplement diferents, entenent aquestes com a perilloses. Es perpetua el model mèdic, biologista i rehabilitador en tant que aquest és el sentit de moltes institucions psiquiàtriques. I el que forneix aquest sentit i aquesta metodologia són els fàrmacs, en què molts metges hi basen exclusivament les seves teràpies. 

Per tant, els metges necessiten donar una resposta clínica per mantenir la persona atrapada en tot l’entramat psiquiàtric i medicamentós, que en definitiva és qui sustenta les jerarquies de poder i de sabers de les quals gaudeixen els psiquiatres i altres professionals. Durant l’entrevista, la Dolors i el Xavi fan referència contínuament a la relació unidireccional entre psiquiatres i pacients, on el saber i el poder del metge preval per sobre del que pensi o digui el pacient. En aquest sentit observen com els tracten com si fossin ximples, incapaços de comprendre res, en una clara simbologia d’inferioritat on la persona queda reduïda a una submissió dels coneixements mèdics. Queden atrapats en una zona fosca on no se’ls permet més que assumir un diagnòstic i unes pautes mèdiques que els avoquen inevitablement cap a un estigma que els encadena de per vida. 

Tal com afirma M. Correa-Urquiza, no és estrany que en un sistema on prevalen els aspectes biològics i químics en una perspectiva essencialista i orgànica, els estigmes i les seves repercussions passin a un segon pla en la jerarquia de prioritats. Això demostra com tota la problemàtica de la salut mental és enfocada cap a la persona i no cap a l’entorn. El subjecte és el culpable de ser com és, es comprèn que l’única situació a solucionar és el desequilibri químic produït en el cervell. Penso que és una mirada simplista de l’ésser humà. 

Des d’una perspectiva holística, es pretén un canvi de mirada, exposant que som part d’un tot, i aquest tot inclou totes les esferes que envolten una persona, des de la part social, cultural, fisiològica, química, etc. Per tant, entenc que davant una problemàtica, el que s’ha de modificar, transformar o eliminar és present en l’entorn, en la comunitat, en la família i no únicament en la persona. Tal com afirma Kleinman en el concepte de models explicatius, “són les nocions sobre un episodi de malaltia i la seva possibilitat terapèutica que són emprades per tots els involucrats en el procés clínic”. Es realitzen diverses propostes, mèdiques o antropològiques, per enfocar el patiment mental. Però sempre des d’una posició d’apoderament dels subjectes, escoltant els seus sabers i posicionant tots els elements exposats per tal de tenir una comprensió global de la situació. Aquest concepte és important per tal de no desautoritzar dràsticament els sabers mèdics enfront dels antropològics, sinó que la intenció és generar un discurs integrador on s’erigeixin les dues disciplines com a complementaries i necessàries per abordar una problemàtica.

Com a conclusió penso que tothom ha de tenir el dret de ser l’artífex del seu futur, amb el seu cos i la seva ànima, amb les seves diferències i habilitats particulars. Que tots som amos i senyors de la nostra vida, però a la vegada necessitem els altres per avançar, així es crea una interdependència que ens torna vulnerables si ens quedem sols, però forts quan ens ajuntem. I per ajuntar-nos no cal fer més que respectar i acceptar la diversitat fomentant l'autonomia d’aquells que ho necessiten perquè puguin viure una vida pròpia. En aquest sentit és interessant la projecció d’apoderament que defensen les persones de radio Nikosia, pel que fa a una autoritat personal. Una autoritat que defensa establir l’ordre de les seves vides, discriminades en tant que “malalts mentals” i estigmatitzats, i poder escollir i decidir el rumb de les seves trajectòries. 

Tot i així, en Xavi i la Dolors es consideren membres molt actius i participatius de la societat, així que no viuen ni se senten en tant que discapacitats o “anormals”. Però amb la seva experiència han demostrat a totes aquelles persones que no creien probable una vivència d’aquesta tipologia, que a part de ser possible, són capaços d’administrar les seves vides de la manera que més ho desitgen. Davant la negativa de certs metges, fa 24 anys que demostren que s’han de respectar les decisions i que l’amor i un ambient estable és la millor terapèutica per afrontar qualsevol problemàtica. Així, penso que és necessari construir llocs com radio Nikosia on el “malalt” deixa de ser “malalt”, on floreixen les identitats més personals sense por a ser jutjades i on comportar-se o pensar de manera diferent no és considerat un símptoma d’un trastorn o una malaltia. I aquest ambient i aquesta postura davant la temàtica de salut mental és, talment com diuen els entrevistats, terapèutica i de creixement, perquè les persones es poden desenvolupar sense por a ser rebutjades i on experimenten una evolució personal que els condueix cap a les inquietuds que cadascú, lliurement, vol desenvolupar.

dimarts, 8 de juliol del 2014

Acompanyar el govern d'un mateix


La categorització mèdica, social, educativa i jurídica de discapacitat suposa l'inici d'un procés d'eliminació del subjecte enpoderat i autodeterminat1. Segons Foucault (1990) les persones usen diverses tecnologies per entendre's i relacionar-se, ens en distingeix quatre: tecnologies de producció, tecnologies de sistemes de signes, tecnologies de poder i tecnologies del jo. Les tecnologies del jo són aquelles que “permeten als individus efectuar, per compta pròpia o amb ajuda dels altres, un cert número d'operacions sobre el seu cos i la seva anima, pensaments, conducta o qualsevol forma de ser, obtenint així una transformació d'ells mateixos amb la finalitat d'arribar un cert estat estat de felicitat, puresa, saviesa o immortalitat”. Per tant, les tecnologies del jo són les que determinen al subjecte com a ésser únic i irrepetible al llarg de la història. Cal dir que la nostra construcció i transformació no la duem a terme subjectivament de forma exclusiva. Podríem dir que és gairebé impossible la construcció d'un subjecte totalment autònoma, sense la estimulació d'algun subjecte, col·lectiu, experiència social o discurs extern. La nostra condició com a éssers socials, i la nostra forma cultural de generar sistemes de relació socials, ens fa heretar, acumular i transmetre un conjunt de capitals (econòmics, culturals, socials, simbòlics) que influenciaran en la construcció del nostre subjecte i en la forma en com ens relacionem. Els capitals que arriba a acumular la família i la seva transmissió sobre un nou membre són increiblement determinants en el seu desenvolupament, construcció i futur (uns ingressos econòmics concrets, una vivenda, una xarxa d'amistats, una classe social...). Però, davant aquesta herència i acumulació de capitals que ens determinen com a individus no existeix un clar determinisme social (Bourdieu, 2000). És cert que els mecanismes de reproducció social (Bourdieu i Passeron, 1970) actuen amb eficàcia fent que històricament es perpetuïn fenòmens culturals i discursius com el patriarcat o la lluita de classes. Però hi ha un cert marge de llibertat de canvi i transformació individual i col·lectiva que els mecanismes de reproducció social se'ls hi escapa. Existeixen pràctiques de les tecnologies del jo que poden transformar a l'individu com un ésser més autodeterminat, ja que aquest és capaç, davant el determinisme social i la normativitat cultural i social establerta, de pensar i actuar de forma crítica, singular i més lliure. Però totes les persones poden arribar a controlar de forma conscient, reflexiva, crítica i lliure les seves tecnologies de jo? Suposa un treball subjectiu d'alliberament el poder trencar amb les dinàmiques socialment establertes i normativitzades. I doncs, aquest govern sobre un mateix pot arribar a ser controlat per subjectes que socialment han estat oprimits, controlats, discapacitats, desenpoderats i menystinguts com a subjectes vàlids per a autodeterminar-se? Tant sols vull generar aquesta pregunta que poc a poc intentaré respondre.
Torno a Foucault en la seva interessant entrevista La ética del cuidado de sí como práctica de libertad (1984) on ens parla sobre un tret fonamental la cura d'un mateix i el coneixement d'un mateix com a pràctiques de llibertat. Per tant, com a instruments per a governar de forma autodeterminada les tecnologies del jo. Com ens explica Foucault, la cura d'un mateix ha anat variant al llarg de la història, però la que trobo interessant per reflectir en aquest article és la cura que proposen pensadors de l'Antiga Grècia com Plató, Sòcrates i Epicur. En la cosmovisió platònica hi ha un tret fonamental que és el coneixement d'un mateix, conèixer-se a un mateix suposa la cerca de la cura d'un mateix, una cura política i amorosa (la cura d'un mateix no és a nivell físic) del subjecte. Alhora, aquesta cura a un mateix transportarà a la persona a la cura de tota la ciutat, una cosmovisió que posteriorment discursos com el Marxisme tornen a emprar i que Foucault torna a reafirmar en La ética del cuidado de sí como práctica de libertad (1984) o Tecnologias del Yo (1990). Un altre aspecte a tenir en compte és que si no existeix el fet de tenir cura d'un mateix, el subjecte no pot tenir cura de l'altre o, des de la cosmovisió de l'Antiga Grècia, de la ciutat.

Epicur, juntament amb successors estoics com Sèneca, ens parlen com la cura d'un mateix no es basa tant sols en un discurs intangible i poc materialitzable, ans al contrari, es basa en unes pràctiques d'obligacions i serveis cap a l'ànima per tenir cura d'un mateix. Per tant, ens trobem en que les tecnologies del jo que configuren a l'individu com a autodeterminat significa crear un subjecte curós amb ell mateix i amb l'altre, un subjecte que es preocupa d'un mateix i de la política i del coneixement d'un mateix. I que això es pot dur a terme gràcies a unes pràctiques de cura de l'ànima -i no del cos-, per tant, unes pràctiques de llibertat. Unes practiques de llibertat que, personalment, considero que porten a l'empoderament i l'autodeterminació del subjecte.
Les persones amb diversitat funcional -i en aquest text em vull referir explícitament a tots aquells qui, per mala sort, són avaluats i classificats com a persones amb discapacitat intel·lectual- qui històricament i actualment són construïts com a dependents, vulnerables i improductius (laboral, cultural i políticament) són subjectes els quals reben l'estigma de que: no tenen cura d'ells mateixos, no es coneixen a ells mateixos, no poden tenir cura d'altres, no poden tenir practiques de llibertat... en conclusió: no poden i no governen les seves tecnologies del jo. Per tant, no es governen a ells mateixos. I aquesta afirmació és certa? Des de la meva experiència com educador he pogut veure i reflexionar sobre la meva practica i la dels demès. He pogut veure com existeix un constant control sobre el cos del subjecte, una vulneració de drets socials i humans diària, una deslegitimització constant de les formes de fer i pensar del qui se'l cataloga com a “usuari” o com “l'altre”, una impunitat d'actuació per part dels “professionals”, una manca d'empatia impressionant, una falta de valoració, acceptació i respecte a la diversitat... em pregunto llavors si són subjectes qui no es governen a ells mateixos o no deixem que es governin?
En aquest punt trobo molt interessant mencionar que la cosmovisió sobre la cura d'un mateix i el coneixement d'un mateix com a govern de les tecnologies del jo va ser eliminat històricament pel cristianisme i el seu discurs (Foucault, 1990). La preocupació per la cura d'un mateix va transformar-se en la eliminació de la preocupació d'un mateix en el fi de la salvació. I conèixer-se a un mateix no es transformava en tenir cura d'un mateix, sinó en renunciar a aquesta cura. Això suposa un determinant trencament discursiu sobre el govern propi del subjecte i les seves tecnologies del jo, ja que es disciplina a la persona per renunciar a un mateix en nom d'una doctrina i, en conseqüència, vendre la seva llibertat i autodeterminació de forma cega i màrtir. El cristianisme, entès com a religió de la salvació i la confessió, potencia l'aparició d'una figura clau en la configuració de la “discapacitat” i les tecnologies del jo, aquesta figura és la del pastor. El pastor és presentat com dominador del ramat, el guia agrupador i conductor que té el deure de portar a la salvació al seu ramat. Del guia al qui li cau el pes de qualsevol fracàs o error. El guia que deixa de tenir cura d'ell mateix per intentar tenir cura dels altres. Doncs jo crec que aquest pastor és la figura que es sol construir de l'Educador. Un educador qui deixa d'escoltar-se i escoltar els altres per reproduir un discurs après en un llibre o una facultat. Un educador qui lluita pel canvi i la transformació de l'individu sense preguntar-li a aquest quin camí vol seguir. Un educador que té la veritat ben clara i no dubta. Un educador fred, objectiu i distant qui guia al seu ramat. Però el que ell dona amb devoció és el què necessiten els altres? O és tant sols la reproducció d'un dogma que li impedeix respectar-se la cura d'ell mateix i la dels altres?
Aquesta lògica messiànica del cristianisme la hem reproduït fins l'actualitat. La figura de l'educador com a guia, portador de la veritat, salvador segueix vigent en la cosmovisió del tracte amb la persona amb diversitat funcional. Això fa que la construcció cultural de la discapacitat es perpetuï i l'individu sigui privat del govern de les tecnologies del jo. Es genera llavors un pur teatre; l'educador juga un paper de governador momentani (depenent de la llargada de la seva jornada laboral) del discapacitat i el subjecte discapacitat ha de performar constantment aquella manera de “ser” que ell no ha construït i ha d'estar constantment depenent de l'acceptació externa per configurar el “ser” segons els requisits que li demanin. Ja que si no es compleixen els requisits la persona ja no pot “ser”, perquè un discapacitat governant les tecnologies del jo mostren una pèrdua de poder per part de l'educador, una altra cosmovisió respecte les tecnologies del jo i un trencament discursiu en la construcció cultural de la discapacitat com a subjecte dependent, vulnerable i improductiu per a passar a ser una persona diversa i més autodeterminada. Per això, mitjançant arguments de benestar i qualitat de vida o empoderament, es governa constantment sobre els cossos discapacitats. 

Personalment puc dir que he experimentat en primera persona aquesta experiència de sentir-me cuidador de l'altre. M'he sentit responsable de l'altre. He volgut procurar el millor per l'altre escoltant-me tant sols a mi o a un llibre. M'he trencat les banyes en com autodeterminar a l'altre. M'he preguntat i preguntat que hauria de fer per transformar-lo... un munt de practiques i intervencions que, tot i que es fessin pel seu benestar i per amor, no han estat efectives ni acceptades, ja que eren una clara imposició, eren una forma de governar a una persona qui no ha de ser governada més que per ella mateixa.
El model paternalista en la presa de decisions sobre l'altre, la patologització de les conductes considerades anormals pel discurs clínic o la segregació institucional que potencia la diferència i l'exclusió són aspectes que ens mostren una cultura d'exclusió que disciplina i construeix al subjecte amb diversitat funcional com a discapacitat. Com un subjecte depenent d'un govern extern sobre les seves tecnologies del jo.
Sortosament puc dir que la meva perspectiva va canviar i està en constant canvi. Durant tota la meva experiència com a educador he anat abandonant aquesta perspectiva discapacitadora. Però, farà ja un any, em vaig trobar davant un grup de persones qui es mostraven dissidents a qualsevol forma de fer paternalista o d'imposició. Unes persones qui actualment estimo i admiro i que, gràcies a aquestes, vaig poder tirar per terra les restes de cultura discapacitadora que acumulava i tenia incrustades en la meva practica educativa. Alhora, he pogut compartir i aprendre de persones molt estimades per mi qui considero uns grans professionals. El respecte i acceptació de l'altre han de ser les principals bases que ha de tenir un educador. Un educador qui acompanya en el govern sobre les tecnologies del jo. Un educador qui viu, sent, escolta i facilita que l'altre pugui governar-se. No negaré que totes les persones som dependents al llarg de la vida, tenen handicaps que els dificulten el funcionament quotidià, precisen d'una assistència en moments puntuals o constants... i qui no ho necessita? Qui no és dependent? Jo ho sóc i això no em priva de voler governar-me. Doncs, fem el mateix amb aquells qui, per un terrible i naturalitzat estigma, se'ls priva constantment de governar-se a ells mateixos i esdevenir subjectes autodeterminats. Veig clau emprar el terme de inDependència, incorporat per persones del Foro de Vida Independiente, per definir aquesta practica d'emancipació sense obviar ni negar la dependència.
Per això, vull fer reflexionar a aquells qui treballem diàriament amb persones considerades discapacitades i repensar la nostra pràctica. Cal transformar la nostra pràctica per enpoderar a la persona, respectar la seva diversitat i retornar-li el govern d'ella mateixa.

Amat Molero Borràs






Bibliografia:

BOURDIEU, P. 2000. Poder, Derecho y clases sociales. Editorial Desclée de Brouwer.
BOURDIEU, P i PASSERON, JC. 1970. La Reproducción.Editorial Popular Proa.
FOUCAULT, M. 1984. Obras esenciales. Text 25: La ética del cuidado de sí como práctica de libertad. Paidós Editorial.
FOUCAULT, M. 1990. Tecnologias del Yo. Paidós Editorial.
PIÉ, A. 2009. Educació Social i Teoria Queer. UOC Editorial.
1 L'autodeterminació, entès com a concepte personal (Pié, 2009), podem dir que és l'exercici d'autoinfluència davant les influències socials per aconseguir uns resultats desitjats. Per tenir autodeterminació cal practicar aquests eixos claus: l'autonomia, l'autoregulació, el desenvolupament psicològic i l'autorealització (Wehmeyer 1996 des de Pié, 2009).