Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 8 de juliol de 2014

Acompanyar el govern d'un mateix


La categorització mèdica, social, educativa i jurídica de discapacitat suposa l'inici d'un procés d'eliminació del subjecte enpoderat i autodeterminat1. Segons Foucault (1990) les persones usen diverses tecnologies per entendre's i relacionar-se, ens en distingeix quatre: tecnologies de producció, tecnologies de sistemes de signes, tecnologies de poder i tecnologies del jo. Les tecnologies del jo són aquelles que “permeten als individus efectuar, per compta pròpia o amb ajuda dels altres, un cert número d'operacions sobre el seu cos i la seva anima, pensaments, conducta o qualsevol forma de ser, obtenint així una transformació d'ells mateixos amb la finalitat d'arribar un cert estat estat de felicitat, puresa, saviesa o immortalitat”. Per tant, les tecnologies del jo són les que determinen al subjecte com a ésser únic i irrepetible al llarg de la història. Cal dir que la nostra construcció i transformació no la duem a terme subjectivament de forma exclusiva. Podríem dir que és gairebé impossible la construcció d'un subjecte totalment autònoma, sense la estimulació d'algun subjecte, col·lectiu, experiència social o discurs extern. La nostra condició com a éssers socials, i la nostra forma cultural de generar sistemes de relació socials, ens fa heretar, acumular i transmetre un conjunt de capitals (econòmics, culturals, socials, simbòlics) que influenciaran en la construcció del nostre subjecte i en la forma en com ens relacionem. Els capitals que arriba a acumular la família i la seva transmissió sobre un nou membre són increiblement determinants en el seu desenvolupament, construcció i futur (uns ingressos econòmics concrets, una vivenda, una xarxa d'amistats, una classe social...). Però, davant aquesta herència i acumulació de capitals que ens determinen com a individus no existeix un clar determinisme social (Bourdieu, 2000). És cert que els mecanismes de reproducció social (Bourdieu i Passeron, 1970) actuen amb eficàcia fent que històricament es perpetuïn fenòmens culturals i discursius com el patriarcat o la lluita de classes. Però hi ha un cert marge de llibertat de canvi i transformació individual i col·lectiva que els mecanismes de reproducció social se'ls hi escapa. Existeixen pràctiques de les tecnologies del jo que poden transformar a l'individu com un ésser més autodeterminat, ja que aquest és capaç, davant el determinisme social i la normativitat cultural i social establerta, de pensar i actuar de forma crítica, singular i més lliure. Però totes les persones poden arribar a controlar de forma conscient, reflexiva, crítica i lliure les seves tecnologies de jo? Suposa un treball subjectiu d'alliberament el poder trencar amb les dinàmiques socialment establertes i normativitzades. I doncs, aquest govern sobre un mateix pot arribar a ser controlat per subjectes que socialment han estat oprimits, controlats, discapacitats, desenpoderats i menystinguts com a subjectes vàlids per a autodeterminar-se? Tant sols vull generar aquesta pregunta que poc a poc intentaré respondre.
Torno a Foucault en la seva interessant entrevista La ética del cuidado de sí como práctica de libertad (1984) on ens parla sobre un tret fonamental la cura d'un mateix i el coneixement d'un mateix com a pràctiques de llibertat. Per tant, com a instruments per a governar de forma autodeterminada les tecnologies del jo. Com ens explica Foucault, la cura d'un mateix ha anat variant al llarg de la història, però la que trobo interessant per reflectir en aquest article és la cura que proposen pensadors de l'Antiga Grècia com Plató, Sòcrates i Epicur. En la cosmovisió platònica hi ha un tret fonamental que és el coneixement d'un mateix, conèixer-se a un mateix suposa la cerca de la cura d'un mateix, una cura política i amorosa (la cura d'un mateix no és a nivell físic) del subjecte. Alhora, aquesta cura a un mateix transportarà a la persona a la cura de tota la ciutat, una cosmovisió que posteriorment discursos com el Marxisme tornen a emprar i que Foucault torna a reafirmar en La ética del cuidado de sí como práctica de libertad (1984) o Tecnologias del Yo (1990). Un altre aspecte a tenir en compte és que si no existeix el fet de tenir cura d'un mateix, el subjecte no pot tenir cura de l'altre o, des de la cosmovisió de l'Antiga Grècia, de la ciutat.

Epicur, juntament amb successors estoics com Sèneca, ens parlen com la cura d'un mateix no es basa tant sols en un discurs intangible i poc materialitzable, ans al contrari, es basa en unes pràctiques d'obligacions i serveis cap a l'ànima per tenir cura d'un mateix. Per tant, ens trobem en que les tecnologies del jo que configuren a l'individu com a autodeterminat significa crear un subjecte curós amb ell mateix i amb l'altre, un subjecte que es preocupa d'un mateix i de la política i del coneixement d'un mateix. I que això es pot dur a terme gràcies a unes pràctiques de cura de l'ànima -i no del cos-, per tant, unes pràctiques de llibertat. Unes practiques de llibertat que, personalment, considero que porten a l'empoderament i l'autodeterminació del subjecte.
Les persones amb diversitat funcional -i en aquest text em vull referir explícitament a tots aquells qui, per mala sort, són avaluats i classificats com a persones amb discapacitat intel·lectual- qui històricament i actualment són construïts com a dependents, vulnerables i improductius (laboral, cultural i políticament) són subjectes els quals reben l'estigma de que: no tenen cura d'ells mateixos, no es coneixen a ells mateixos, no poden tenir cura d'altres, no poden tenir practiques de llibertat... en conclusió: no poden i no governen les seves tecnologies del jo. Per tant, no es governen a ells mateixos. I aquesta afirmació és certa? Des de la meva experiència com educador he pogut veure i reflexionar sobre la meva practica i la dels demès. He pogut veure com existeix un constant control sobre el cos del subjecte, una vulneració de drets socials i humans diària, una deslegitimització constant de les formes de fer i pensar del qui se'l cataloga com a “usuari” o com “l'altre”, una impunitat d'actuació per part dels “professionals”, una manca d'empatia impressionant, una falta de valoració, acceptació i respecte a la diversitat... em pregunto llavors si són subjectes qui no es governen a ells mateixos o no deixem que es governin?
En aquest punt trobo molt interessant mencionar que la cosmovisió sobre la cura d'un mateix i el coneixement d'un mateix com a govern de les tecnologies del jo va ser eliminat històricament pel cristianisme i el seu discurs (Foucault, 1990). La preocupació per la cura d'un mateix va transformar-se en la eliminació de la preocupació d'un mateix en el fi de la salvació. I conèixer-se a un mateix no es transformava en tenir cura d'un mateix, sinó en renunciar a aquesta cura. Això suposa un determinant trencament discursiu sobre el govern propi del subjecte i les seves tecnologies del jo, ja que es disciplina a la persona per renunciar a un mateix en nom d'una doctrina i, en conseqüència, vendre la seva llibertat i autodeterminació de forma cega i màrtir. El cristianisme, entès com a religió de la salvació i la confessió, potencia l'aparició d'una figura clau en la configuració de la “discapacitat” i les tecnologies del jo, aquesta figura és la del pastor. El pastor és presentat com dominador del ramat, el guia agrupador i conductor que té el deure de portar a la salvació al seu ramat. Del guia al qui li cau el pes de qualsevol fracàs o error. El guia que deixa de tenir cura d'ell mateix per intentar tenir cura dels altres. Doncs jo crec que aquest pastor és la figura que es sol construir de l'Educador. Un educador qui deixa d'escoltar-se i escoltar els altres per reproduir un discurs après en un llibre o una facultat. Un educador qui lluita pel canvi i la transformació de l'individu sense preguntar-li a aquest quin camí vol seguir. Un educador que té la veritat ben clara i no dubta. Un educador fred, objectiu i distant qui guia al seu ramat. Però el que ell dona amb devoció és el què necessiten els altres? O és tant sols la reproducció d'un dogma que li impedeix respectar-se la cura d'ell mateix i la dels altres?
Aquesta lògica messiànica del cristianisme la hem reproduït fins l'actualitat. La figura de l'educador com a guia, portador de la veritat, salvador segueix vigent en la cosmovisió del tracte amb la persona amb diversitat funcional. Això fa que la construcció cultural de la discapacitat es perpetuï i l'individu sigui privat del govern de les tecnologies del jo. Es genera llavors un pur teatre; l'educador juga un paper de governador momentani (depenent de la llargada de la seva jornada laboral) del discapacitat i el subjecte discapacitat ha de performar constantment aquella manera de “ser” que ell no ha construït i ha d'estar constantment depenent de l'acceptació externa per configurar el “ser” segons els requisits que li demanin. Ja que si no es compleixen els requisits la persona ja no pot “ser”, perquè un discapacitat governant les tecnologies del jo mostren una pèrdua de poder per part de l'educador, una altra cosmovisió respecte les tecnologies del jo i un trencament discursiu en la construcció cultural de la discapacitat com a subjecte dependent, vulnerable i improductiu per a passar a ser una persona diversa i més autodeterminada. Per això, mitjançant arguments de benestar i qualitat de vida o empoderament, es governa constantment sobre els cossos discapacitats. 

Personalment puc dir que he experimentat en primera persona aquesta experiència de sentir-me cuidador de l'altre. M'he sentit responsable de l'altre. He volgut procurar el millor per l'altre escoltant-me tant sols a mi o a un llibre. M'he trencat les banyes en com autodeterminar a l'altre. M'he preguntat i preguntat que hauria de fer per transformar-lo... un munt de practiques i intervencions que, tot i que es fessin pel seu benestar i per amor, no han estat efectives ni acceptades, ja que eren una clara imposició, eren una forma de governar a una persona qui no ha de ser governada més que per ella mateixa.
El model paternalista en la presa de decisions sobre l'altre, la patologització de les conductes considerades anormals pel discurs clínic o la segregació institucional que potencia la diferència i l'exclusió són aspectes que ens mostren una cultura d'exclusió que disciplina i construeix al subjecte amb diversitat funcional com a discapacitat. Com un subjecte depenent d'un govern extern sobre les seves tecnologies del jo.
Sortosament puc dir que la meva perspectiva va canviar i està en constant canvi. Durant tota la meva experiència com a educador he anat abandonant aquesta perspectiva discapacitadora. Però, farà ja un any, em vaig trobar davant un grup de persones qui es mostraven dissidents a qualsevol forma de fer paternalista o d'imposició. Unes persones qui actualment estimo i admiro i que, gràcies a aquestes, vaig poder tirar per terra les restes de cultura discapacitadora que acumulava i tenia incrustades en la meva practica educativa. Alhora, he pogut compartir i aprendre de persones molt estimades per mi qui considero uns grans professionals. El respecte i acceptació de l'altre han de ser les principals bases que ha de tenir un educador. Un educador qui acompanya en el govern sobre les tecnologies del jo. Un educador qui viu, sent, escolta i facilita que l'altre pugui governar-se. No negaré que totes les persones som dependents al llarg de la vida, tenen handicaps que els dificulten el funcionament quotidià, precisen d'una assistència en moments puntuals o constants... i qui no ho necessita? Qui no és dependent? Jo ho sóc i això no em priva de voler governar-me. Doncs, fem el mateix amb aquells qui, per un terrible i naturalitzat estigma, se'ls priva constantment de governar-se a ells mateixos i esdevenir subjectes autodeterminats. Veig clau emprar el terme de inDependència, incorporat per persones del Foro de Vida Independiente, per definir aquesta practica d'emancipació sense obviar ni negar la dependència.
Per això, vull fer reflexionar a aquells qui treballem diàriament amb persones considerades discapacitades i repensar la nostra pràctica. Cal transformar la nostra pràctica per enpoderar a la persona, respectar la seva diversitat i retornar-li el govern d'ella mateixa.

Amat Molero Borràs






Bibliografia:

BOURDIEU, P. 2000. Poder, Derecho y clases sociales. Editorial Desclée de Brouwer.
BOURDIEU, P i PASSERON, JC. 1970. La Reproducción.Editorial Popular Proa.
FOUCAULT, M. 1984. Obras esenciales. Text 25: La ética del cuidado de sí como práctica de libertad. Paidós Editorial.
FOUCAULT, M. 1990. Tecnologias del Yo. Paidós Editorial.
PIÉ, A. 2009. Educació Social i Teoria Queer. UOC Editorial.
1 L'autodeterminació, entès com a concepte personal (Pié, 2009), podem dir que és l'exercici d'autoinfluència davant les influències socials per aconseguir uns resultats desitjats. Per tenir autodeterminació cal practicar aquests eixos claus: l'autonomia, l'autoregulació, el desenvolupament psicològic i l'autorealització (Wehmeyer 1996 des de Pié, 2009).

4 comentaris:

  1. Educar: cal escoltar al que anomenem "educand" i saber si ho vol, i si és resposta afirmativa saber com ho vol. L' Empatia, eïna humana no sempre present malauradament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari.
      Sortosament la nostra capacitat per canviar, transformar-nos i treballar-nos fan que poc a poc intententem esdevenir educadors més propers, empàtics i afectius per poder respondre la demanda de l'altre d'una forma més humana, horitzontal i curosa.

      Elimina
    2. felicitats per l'article! penso que en el treball amb persones és imprescindible aquesta qualitat humana que ens apropa des de les diferències i també des de les nostres virtuds. Un plaer compartir feina i debat amb tu!

      Elimina
    3. Pensar, reflexionar i escriure aquest article ha anat lligat a compartir moments i debats on tu hi ets molt present!

      Elimina