Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 17 de juliol de 2014

Homenatge a la Dolors i en Xavi de Radio Nikosia



Fa poc temps em vaig entrevistar amb dues persones del projecte de Radio Nikosia, en Xavi i la Dolors, per un treball de la universitat.  Ara m’agradaria rendir homenatge a aquestes dues persones que penso que són un clar exemple de superació, de compromís i de lluita pel que creuen que és just. Per això els hi dedico aquestes línies que resumeixen el nostre encontre, ja que fruit del seu temps i la seva dedicació, vaig aprendre molt d'algú que sap bé del què parla. Gràcies Xavi i Dolors!  


La Dolors i en Xavi em reben començant parlant sobre la influència de l’entorn en la salut mental. Exposen que moltes persones diagnosticades són persones sensibles, que en molts casos no poden superar l’angoixa de patir situacions difícils en l’àmbit personal o familiar, com poden ser els maltractes, la pobresa o la violència. Entenen les malalties mentals “com una cosa de relacions entre tu i l’entorn, així el problema no és cognitiu, és de l’entorn”. Argumenten que néixer en un entorn desestructurat fa que pateixis una malaltia mental, ja que això ja provoca un patiment. Tot i així, penso que darrere de tot aquest entramat existeix una clara construcció cultural de les malalties mentals, ja que no en totes les cultures una conducta o pensament és considerada malaltia. 

En aquest concepte crec que és on la psiquiatria més clínica enfoca la seva perspectiva biològica negant la qüestió cultural i ambiental en la creació dels diagnòstics en salut mental. En aquest sentit la Dolors ens relata com en tot el seu recorregut per institucions psiquiàtriques es desenvolupa quan ella viu a l’àmbit familiar. Allà és on experimenta un ambient hostil i de violència o agressivitat. Ella esperava, quan anava al psiquiàtric, que li donessin una resposta a una situació de maltractament, però en lloc d’això la medicaven i la tornaven a casa, que era precisament el focus de tota la problemàtica, el nucli patològic. Quan ella coneix en Xavi i marxa a viure amb ell, aconsegueix deslliurar-se de les institucions mèdiques, i gràcies a l’entorn favorable i estabilitzat del qual disposa actualment, no hi ha tornat des de fa 24 anys. Aquest fet també demostra la necessitat d’una vida independent i autònoma enfortint el valor de les persones respectant la seva pròpia vida. 

Destacar aquesta idea és de gran importància, ja que no és possible tenir una vida digne si no es respecta la capacitat individual de prendre les pròpies decisions que conformen la quotidianitat de la vida diària. De manera indirecta, parlar de vida independent és allunyar-se d’institucions tancades com les residències o psiquiàtrics, o de la precarietat que viuen moltes persones a les seves llars per falta de recursos. Esmentar-ho és enfocar tot aquest àmbit en clau de drets humans, i l’experiència d’en Xavi i la Dolors ho corrobora. Ells demostren com la gran majoria de psiquiatres no els van ajudar, sinó que van ser els professionals d’un centre de dia que els van facilitar els elements per anar a viure de manera independent. Donen les gràcies al personal que enfocava l’atenció des d’una perspectiva humanista i no alienant. 


En aquest punt en Xavi pensa que el model biomèdic aliena a les persones per desautoritzar-les de manera que els seus coneixements queden reduïts pels sabers professionals. Molts psiquiatres biologistes parteixen d’una posició de poder i de sabers produïts per un establiment familiar en el món de la medicina i en concret en la psiquiatria. Existeixen casos de metges que provenen de famílies dedicades des de fa generacions a la medicina i al model hegemònic medicamentós. En cap cas volen perdre aquesta situació de poder i argumenten la salut mental en un àmbit únicament biològic i mèdic, ja que perpetua els seus sabers experts i neguen els sabers profans. Aquests, són uns sabers creats a partir de l’experiència personal i de la situació viscuda, contraposats als sabers experts essent coneixements adquirits a través de les pròpies vivències. Respectar aquests sabers és proporcionar l’oportunitat als subjectes de poder parlar d’ells mateixos donant una significació a aquestes paraules, situades en el mateix punt d’importància que els sabers professionals. 

En aquest concepte esdevé una utilitat en la persona, una font de coneixement útil per a abordar la problemàtica; fent palesa la necessitat d’allunyar-nos de mirades dogmàtiques on només és vàlid i legítim allò que respon als models clàssics teòrics i acadèmics. Molts metges no escolten, no entenen els sabers i coneixements que pugui tenir una persona, fora de la normalitat catòlica i funcional de la nostra societat. S’inclou el pensament que les persones som ànimes aïllades que no ens afecten les circumstàncies personals, socials, polítiques o econòmiques i per tant tots aquests esdeveniments són creences i opinions sense rellevància i no fets biològics, objectius ni mesurables. 

En contrapartida, l’antropologia mèdica situa tots els sabers en la mateixa posició, intentant estimar i contemplar les diverses aproximacions d’una realitat concreta. Per això, tal com afirma en Xavi, és necessari que els professionals disposin de coneixements molt amplis, en l'àmbit de la filosofia, antropologia, medicina, etc, per entendre i comprendre totes les diferents realitats per tal que no mal interpretin la situació i ho portin exclusivament al camp mèdic de la psiquiatria. En aquest sentit la biomedicina es posiciona en una superioritat pel fet que només se centren en elements de la seva especialitat, com els gens, les cèl·lules, les connexions neuronals, etc. Lluny d’aquest enfocament específic i elitista, l’antropologia es fixa en la malaltia en tant que procés multicausal on es dóna valor a tot allò que dóna significat a la vida del subjecte, sense menysprear les funcions orgàniques com a elements vitals. També es té en compte la possibilitat de la persona de formar part del seu procés de recuperació, perquè en això hi tenen molt a dir en tant que subjectes actius i implicats. Cal, entre altres punts, una comprensió holística del problema, vinculant tots els elements en la comprensió de la situació, i una recuperació dels sabers profans com a coneixements vàlids per afrontar els processos de la malaltia mental.

Un altre element important a destacar és que hi ha una por i un morbo inexplicable a la bogeria i a tot allò desconegut. Fa por i és morbós escoltar algú que té deliris, o símptomes psicòtics. Els mitjans de comunicació també ho afavoreixen, en tant que sempre fan referència a la salut mental relacionant-ho amb actes de violència, d’agressions, de conductes disruptives o d’històries terrorífiques. Això és un concepte irreal, un concepte imposat des de la biomedicina i per les farmacèutiques per tal de seguir justificant les seves actuacions i els seus mitjans. Es tenen interessos a seguir medicant per tal de no generar persones contestatàries, o simplement diferents, entenent aquestes com a perilloses. Es perpetua el model mèdic, biologista i rehabilitador en tant que aquest és el sentit de moltes institucions psiquiàtriques. I el que forneix aquest sentit i aquesta metodologia són els fàrmacs, en què molts metges hi basen exclusivament les seves teràpies. 

Per tant, els metges necessiten donar una resposta clínica per mantenir la persona atrapada en tot l’entramat psiquiàtric i medicamentós, que en definitiva és qui sustenta les jerarquies de poder i de sabers de les quals gaudeixen els psiquiatres i altres professionals. Durant l’entrevista, la Dolors i el Xavi fan referència contínuament a la relació unidireccional entre psiquiatres i pacients, on el saber i el poder del metge preval per sobre del que pensi o digui el pacient. En aquest sentit observen com els tracten com si fossin ximples, incapaços de comprendre res, en una clara simbologia d’inferioritat on la persona queda reduïda a una submissió dels coneixements mèdics. Queden atrapats en una zona fosca on no se’ls permet més que assumir un diagnòstic i unes pautes mèdiques que els avoquen inevitablement cap a un estigma que els encadena de per vida. 

Tal com afirma M. Correa-Urquiza, no és estrany que en un sistema on prevalen els aspectes biològics i químics en una perspectiva essencialista i orgànica, els estigmes i les seves repercussions passin a un segon pla en la jerarquia de prioritats. Això demostra com tota la problemàtica de la salut mental és enfocada cap a la persona i no cap a l’entorn. El subjecte és el culpable de ser com és, es comprèn que l’única situació a solucionar és el desequilibri químic produït en el cervell. Penso que és una mirada simplista de l’ésser humà. 

Des d’una perspectiva holística, es pretén un canvi de mirada, exposant que som part d’un tot, i aquest tot inclou totes les esferes que envolten una persona, des de la part social, cultural, fisiològica, química, etc. Per tant, entenc que davant una problemàtica, el que s’ha de modificar, transformar o eliminar és present en l’entorn, en la comunitat, en la família i no únicament en la persona. Tal com afirma Kleinman en el concepte de models explicatius, “són les nocions sobre un episodi de malaltia i la seva possibilitat terapèutica que són emprades per tots els involucrats en el procés clínic”. Es realitzen diverses propostes, mèdiques o antropològiques, per enfocar el patiment mental. Però sempre des d’una posició d’apoderament dels subjectes, escoltant els seus sabers i posicionant tots els elements exposats per tal de tenir una comprensió global de la situació. Aquest concepte és important per tal de no desautoritzar dràsticament els sabers mèdics enfront dels antropològics, sinó que la intenció és generar un discurs integrador on s’erigeixin les dues disciplines com a complementaries i necessàries per abordar una problemàtica.

Com a conclusió penso que tothom ha de tenir el dret de ser l’artífex del seu futur, amb el seu cos i la seva ànima, amb les seves diferències i habilitats particulars. Que tots som amos i senyors de la nostra vida, però a la vegada necessitem els altres per avançar, així es crea una interdependència que ens torna vulnerables si ens quedem sols, però forts quan ens ajuntem. I per ajuntar-nos no cal fer més que respectar i acceptar la diversitat fomentant l'autonomia d’aquells que ho necessiten perquè puguin viure una vida pròpia. En aquest sentit és interessant la projecció d’apoderament que defensen les persones de radio Nikosia, pel que fa a una autoritat personal. Una autoritat que defensa establir l’ordre de les seves vides, discriminades en tant que “malalts mentals” i estigmatitzats, i poder escollir i decidir el rumb de les seves trajectòries. 

Tot i així, en Xavi i la Dolors es consideren membres molt actius i participatius de la societat, així que no viuen ni se senten en tant que discapacitats o “anormals”. Però amb la seva experiència han demostrat a totes aquelles persones que no creien probable una vivència d’aquesta tipologia, que a part de ser possible, són capaços d’administrar les seves vides de la manera que més ho desitgen. Davant la negativa de certs metges, fa 24 anys que demostren que s’han de respectar les decisions i que l’amor i un ambient estable és la millor terapèutica per afrontar qualsevol problemàtica. Així, penso que és necessari construir llocs com radio Nikosia on el “malalt” deixa de ser “malalt”, on floreixen les identitats més personals sense por a ser jutjades i on comportar-se o pensar de manera diferent no és considerat un símptoma d’un trastorn o una malaltia. I aquest ambient i aquesta postura davant la temàtica de salut mental és, talment com diuen els entrevistats, terapèutica i de creixement, perquè les persones es poden desenvolupar sense por a ser rebutjades i on experimenten una evolució personal que els condueix cap a les inquietuds que cadascú, lliurement, vol desenvolupar.

1 comentari:

  1. Genial! La Dolors i en Xavi són uns grans lluitadors i, sobretot, unes grans persones. Per mi, participar a Radio Nikosia i conèixer-los va ser un gran aprenentatge. Per poder lluitar contra les injustícies, el control social i l'estigma en la salut mental cal escoltar, donar poder i conèixer a aquelles persones qui es veuen afectades i pateixen en primera persona aquesta situació personal i social. Genial article!

    ResponElimina