Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 1 d’agost del 2016

No, no porta arracades. Però és una nena oi?

La nostra filla no porta arracades. D'ençà que va néixer diferents persones ens pregunten de manera continuada per què no les porta. Als transports públics, al carrer, als bars, la cartera del barri... Per mi era inimaginable que un acte que no sembla tan important, causés un impacte similar a l'alteritat. Passats quasi 8 mesos, comencem a estar-ne farts.

Ara bé, si baixem el problema de la qüestió merament estètica, veiem que l'assumpte és que sense les arracades no sembla una nena. I aquí és on radica el problema. En la necessitat binaria de gènere que ens canalitza a ubicar necessàriament a un sexe determinat amb unes característiques concretes.

Penso que no cal que ens justifiquem, però a causa de l'augment de les demandes d'aquestes persones anònimes, els donaré una explicació:

La nostra filla no porta arracades principalment perquè ja se les posarà si ella ho decideix. Perquè el seu cos és seu, no és propietat nostra. Perquè pensem que ha de se lliure i responsable de decidir quan, com i de quina manera se les vol posar, si és que ho vol fer.

També, pensem que determinar ordinàriament que la Nora és una nena, amb la projecció de gènere que es convertirà amb una dona (i per tant ha de portar arracades), significa eliminar qualsevol altre possibilitat d'estar amb una mateixa. No donem l'alternativa a què ella, decideixi quan creixi, si vol ser una dona o no i de quina manera ho vol ser.

El fet de no posar arracades és simbòlic, i si ho mirem des d'aquesta perspectiva, també és polític. Perquè entenc que els primers passos per educar des d'una perspectiva de gènere, lliure i feminista, és confiar en el fet que ella determini les responsabilitats sobre el seu cos i sobre la seva vida.

Per això no porta arracades, encara pren el pit, dorm amb nosaltres, respectem els seus ritmes, no ens anticipem, està en continu contacte, quan plora l'agafem...

En definitiva, que cadascú ha de viure i experimentar la criança com més li plagui i més li convingui. Però per favor, deixeu la resta en pau.

2 comentaris:

  1. Totalment d'acord Arnau :-)!.
    Cal més respecte per als infants, són persones amb el mateixos drets que els adults, però costa trobar adults que tinguin aquesta mirada amplia, cal fer més pedagogia en aquest sentit.
    Fins i tot vaig deixar una formació de la Diputació a mitges, per la visió reduccionista de la professora i com enfocava la criança.

    Sergio Faure López,
    Educador Social.

    ResponElimina