Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 18 de juny de 2014

En Ramón i la seva Barcelona




En un dissabte solejat, com era de costum en Ramón havia quedat amb la seva amiga de passejos, la Lluïsa. Feien llargues caminades per un parc cèntric de la ciutat, on entre arbres i matolls, s’explicaven les anècdotes de la setmana. La vida d’en Ramón era intensa, sempre embolicat amb alguna iniciativa, amb alguna associació, i com a conseqüència posseïa una gran quantitat de histories per explicar. La Lluïsa, mig enlluernada per les paraules d’aquell home tan afable i compromès, intentava dissimular l’atracció que sentia per ell. Però aquell dia, alguna cosa fallava. La mirada era minsa, apagada i en els ulls s’hi podia detectar una cobertura vidriosa que preveia un imminent descens de llàgrimes. La Lluïsa estranyada i commoguda per aquella situació no va poder esperar i va preguntar què succeïa. En Ramón, amb una veu tremolosa i enterbolida per un sentiment de desgast, va confessar la situació a la seva estimada amiga.

Va començar narrant uns fets produïts el dilluns anterior, en què el seu nebot havia estat detingut i acusat de greus incidents ocasionats dies abans en una manifestació. Ell, sorprès per aquella situació, va declarar una i altra vegada que aquell dia el seu nebot estava amb ell arreglant unes tanques de l’hort del parc autogestionat del barri, aquell parc que tan va costar aconseguir a l’Ajuntament. Aquell espai simbolitza una victòria del veïnat, d’aquelles persones que són els verdaders artífexs del creixement de la ciutat i que amb les seves il·lusions omplen de vida els carrers i les places. Aquell lloc era la imatge d’un projecte veïnal que ofereix al visitant l’oportunitat de contribuir a la modificació i a la creació de l’espai públic. Però tota coartada era insuficient davant la situació en què es trobava el seu nebot. El poder torna a fer moure la maquinaria per vèncer, va pensar ell. Però per vèncer a aquells de la Barcelona interior i rebel, aquells qui no són portada de revistes i lluiten pel que és seu. Aquells que molesten i poden ser acusats sense quasi dret a defensar-se. Conjugant-se totes les casualitats maleïdes, el nebot d’en Ramón va anar a parar al Jutjat d’instrucció número 18, a mans d'una jutgessa a qui no li tremola la mà a l’hora d’enviar algú a presó. I efectivament el seu nebot va patir aquest cruel destí; ser víctima del sistema penal i encarcelat, amb el propòsit d’amagar problemàtiques socials i situacions de desigualtat, que es viuen a diari en la nostra Barcelona quotidiana. 

Continuarà...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada