Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 7 de juny de 2014

La llengua estàndard com a instrument discapacitador emprat per “educadors”


Amb aquest breu article m'agradaria fer reflexionar a totes aquelles persones qui, directe o indirectament, conscient o inconscientment (per reproducció, ignorància o automatisme), exercim poder i influència sobre subjectes considerats vulnerables en la nostra societat. Aspectes com la imposició d'una llengua o una educació basada en un aprenentatge avaluat quantitativament fan que la nostra figura d'educador passi a ser el “d'educador com a agent discapacitador”. Un suposat “educador” el qual obliga a un aprenentatge forçat, institucionalitzat i no individualitzat sobre un subjecte tractat, més aviat, com a objecte i no com a subjecte de dret. La llengua -que normalitzem i considerem estàndard o com a única forma vàlida per a la comunicació, creació de vincle i relació- representa un verdader instrument d'exclusió i discapacitació per a tots i totes aquelles persones qui no empren aquest llenguatge, no volen usar-lo o funcional o culturalment els hi afavoreix emprar-ne un altre. Les persones amb diversitat funcional han estat històricament discapacitats per aquesta concepció poc individualitzada i poc respectuosa d'obligar a emprar una llengua concreta.
Per abordar la diversitat funcional i la construcció de la discapacitat a través de la llengua cal reflexionar sobre la cosmovisió hegemònica de l'ésser humà com a ésser social i ésser lingüístic. Aquesta concepció sobre la “naturalesa” humana ha fet que les persones qui no controlessin el llenguatge estàndard fossin considerades no lingüístiques i en conseqüència retrassades intel·lectualment per la manca o dificultat d'aprenentatge lingüístic estàndard i, en molts casos, considerades per aquesta anormalitat com a no humanes.
Des de la lingüística i la sociologia es parla sobre la construcció de la realitat mitjançant el llenguatge. Per això parlem, des d'una perspectiva constructivista, de realitats (Luckman i Berger, 1968). L'aprenentatge lingüístic i d'una llengua normalitzada ens serveix doncs com a tecnologia per a comunicar-nos i entendre'ns (Foucault, 1990), fent que puguem esdevenir éssers socials, ja que la llengua ens facilita incloure'ns en la societat, ja que compartim una mateixa manera de significar i percebre la realitat. Com ens explica Joseph Church (1961):
el lenguaje no es sólo una función entre otras muchas (...) sino una característca omnispresente del
individuo, hasta el punto de que éste se convierte en un organismo verbal. (...) a través del lenguaje
podemos iniciar al niño en un campo puramente simbólico, de pasado y futuro, de lugares remotos, de
relaciones ideales, de acontecimientos hipotéticos, de literatura fantástica (...)
El llenguatge ens crea com a éssers lingüístics i ens dona una manera única de percebre la realitat. Per això, casos de nens salvatges, com Victor d'Aveyron, qui suposadament no van aprendre el llenguatge de ben petits, van mostrar dificultats d'incloure's a la societat, ja que les seves tecnologies de relació no eren les normalitzades i, probablement, la seva cosmovisió i construcció de la realitat no era a través del llenguatge o, potser, del llenguatge estàndard.
Com ens expliquen Berger i Luckman (1968) les persones som capaces de construir, viure i percebre des d'un mateix cos i persona diverses realitats. Com ens mostra David le Breton (2006), l'experimentació de la realitat i la construcció d'aquesta mitjançant els sentits varia de manera totalment diferenciada segons les cultures, per això ell ens parla d'organització sensorial. Per exemple, els aiviliks tenen un gran desenvolupament de l'olfacte, el gust i la oïda que els ajuden a orientar-se en desplaçaments on les condicions meteorològiques no els hi són favorables. El gust salat de l'aire, la qualitat de la neu i el vent o els sorolls que fa l'aire els ajuden a orientar-se, mentre per nosaltres, com a cultura occidental, si se'ns elimina el sentit visual perdem la orientació amb molta facilitat.
Aquestes diverses construccions sobre la realitat han portat a categoritzar científicament i medicament moltes persones que no seguien els patrons estandarditzats com a retrassades mentals (DSM-IV 2002), discapacitades (CIE, 1985) intel·lectuals o mongòliques, ja que la seva construcció de la realitat no s'avenia a la lògica estàndard, la seva socialització i cultura els hi privava de percebre la realitat de la mateixa manera que els testos que mesuraven la seva intel·ligència ho feien o, directament, perquè construeixen la realitat des de forma diversa. Això els porta a que la seva realitat sigui considerada il·lògica o fora del llenguatge. Autors com Lewontin (1984) critiquen els testos per mesurar la intel·ligència i promouen la percepció de que cada subject e una intel·ligència única. Aquesta cosmovisió va ser la precursora de la neurodiversitat, que tractarem més endavant.
L'aprenentatge del llenguatge estàndard va completament lligat a la idea de desenvolupament. Històricament existeixen cultures de persones amb diversitat funcional, com la Cultura Sorda (Ladd, 2011), qui se'ls ha catalogat com a retrassats mentals o discapacitats intel·lectuals per la seva dificultat d'aprenentatge de la llengua oral. Els sords pre-lingüístics (Sacks, 1990) presenten diverses dificultats d'aprenentatge de la llengua oral, ja que la seva realitat està construïda obviant el so, per tant, és una gran dificultat per al subjecte aprendre des del mètode Oralista (Ladd, 2011). La Cultura Sorda, va elaborar el seu propi llenguatge, la llengua de signes, que, actualment, encara resta discriminat socialment i no és internacionalment considerada una llengua. Per tant, podem veure com existeixen diversos mecanismes socials que exclouen als subjectes qui no es comuniquen de la mateixa forma i no respecten els mateixos patrons d'aprenentatge. I, per contrapartida, se'ls cataloga coma discapacitats o retrassats. Però no és que aquests subjectes no tinguin llenguatge o no siguin intel·ligents, sinó que la seva forma d'aprenentatge i de comunicació no és la hegemònica ni la considerada socialment com a normal. Per tant la idea de desenvolupament lingüístic i aprenentatge coma desenvolupament humà és una concepció educativa que pot resultar discriminadora i exclusiva.
És interessant veure els estudis de A.R. Luria i F. I Yudovich (1958) qui van estudiar el cas de dos bessons idèntics amb un retràs lingüístic congènit. Els bessons actuaven, segons els autors, de forma primitiva i amb uns jocs repetitius i poc originals. Però, en el moment que un d'ells va aprendre els sistema de llenguatge estàndard la seva estructura mental i de vida van fer-los canviar de forma brusca. Per tant, l'aprenentatge d'un llenguatge estàndard els hi va crear una altra manera de viure, relacionar-se amb l'entorn i entre ells. O el cas d'Estrella, una noia amb sordera congènita qui fins als nou anys no va aprendre llenguatge de signes però, que es mostrava curiosa, imaginativa i reflexiva. Com ens diu Sacks (1990) Estrella creia que el mar era orina del gran déu del mar i la lluna la deessa del cel. Això ens mostra com la manca de llenguatge oral no ha de perquè portar al subjecte a ser considerat com a retrassat, poc intel·ligent, amb manca d'abstracció de pensament o deficient. Cada subjecte construeix i es relaciona amb la seva realitat segons les tecnologies que disposa. Però la percepció social i mèdica fan que aquests subjectes no siguin considerats com a subjectes humans complerts (comunicatius, amb cultura, amb llenguatge, amb sentiments, amb pensament polític...)
Això ens porta al concepte de neurodiversitat que ens justifica el perquè no existeix subjecte deficient o discapacitat, sinó divers. Per començar entrar al món educatiu m'agradaria introduir la figura i estudi de Fernand Delingy (2009). Aquest educador i poeta va realitzar estudis sobre l'autisme des d'una altra perspectiva fora del discurs mèdic qui patologitzava i considerava malaltia totes les diferències de funcionament del subjecte autista (els seus moviments, les seves expressions verbals, els seus gestos...). Deligny ens parla sobre la comprensió de l'autisme fora del nostre llenguatge, és a dir, acceptar el subjecte tal i com és sense intentar interpretar o entendre els seus moviments i expressions. Per tant, conviure i respectar-lo com una altra manera de viure enlloc d'intentar curar-lo i canviar-lo. Segons Deligny, l'autisme és ser-fora-del-llenguatge. És a dir, l'autista actua, recorre, toca, marca, olora allò que l'envolta: té una manera d'estructurar la realitat a través de l'acció i no des del llenguatge. La seva forma de vida és completament oposada al mode de socializació mercantilista que inclou als subjectes “normals” a un sistema capitalista, ja que ells s'oposen completament a aquesta manera de percebre i viure la realitat. Les anomenades mèdicament estereotípies (gestos, actitud, crits...) no són malaltisses, són una manera de relacionar-se amb l'espai a través del moviment i l'acció.
Trobo molt impressionant aquesta cosmovisió i la seva percepció del subjecte autista com a subjecte en acció que ens planteja Delingy. Però, crec que els seus estudis poden ser complementats amb la cosmovisió de la neurodiversitat i la percepció, en primera persona, d'activistes autistes qui parlen sobre la seva manera d'estructurar la realitat, una realitat no fora del llenguatge, sinó a través d'un altre llenguatge no estàndard i incomprès.
Amanda Baggs (2007), activista autista, ens explica en el seu vídeo “In my language” que ella es relaciona amb el seu entorn a través de sons i moviments. Tots aquests sons i moviments els categoritza, a diferència de Delingy, com a llenguatge, el seu llenguatge natiu. Aquest llenguatge no és pas una eina perquè els altres, amb el seu llenguatge estàndard, hagin d'interpretar. El seu llenguatge és un tecnologia per a relacionar-se i comunicar-se. En un moment del vídeo ella ens posa l'exemple de que quan toca l'aigua es comunica amb l'aigua i l'aigua es comunica amb ella. Els seus moviments i sons esdevenen tecnologies de comunicació i relació amb el seu entorn. Per tant, existeix clarament un llenguatge. Però, la realitat en la que viu Baggs i les seves tecnologies són tant completament diverses a la forma i les pràctiques normalitzades i normativitzades que resulten inintel·ligibles. Baggs ens explica, en el seu vídeo “If you can do X, why you can do Y” com ella és incapaç de fer bullir aigua, tal i com ho mostra en el vídeo “How to boil Water the EASY way”, perquè les seves potencialitats són altres, tal i com relacionar-se constantment amb el seu entorn de forma diversa o tenir una capacitat auditiva (oïda absoluta), mentre, per altra banda, té dificultats amb la distinció i diferència amb els colors o de bullir aigua.
També tenim l'activista Jim Sinclair, qui en el seu article No sufran por nostros (1993) ens parla com la experiencia, sensació, percepció, pensament, emoció de la persona amb autisme és completament diversa a la d'una persona considerada socialment com a normal. Per tant, els subjectes considerats deficients i retrassats no són no-humans, no-lingüístics, subdesenvolupats, incapaços de pensar o improductius lingüísticament. Són subjectes amb una altra construcció de la realitat i de relació amb aquesta, amb una diversitat de pensament, amb neurodiversitat.
La discapacitat, per tant, és construïda en base a una no-acceptació de la diversitat funcional i neurodiversitat dels subjectes. La diversitat funcional i la neurodiversitat es mostren rebels davant les estructures de funcionament de la societat capitalista. Aquesta, com a contrapartida per la seva incomprensió i exclusió discursiva, les cataloga com a deficients, discapacitades o minsuvàlides, ja que s'oposen o no poden ser subjectes productius pel capitalisme i els seus mitjans de producció. La seva diversitat lingüística, a través de diversos mecanismes jurídics i mèdics d'exlcusió social, és considerada com a no comunicativa o directament patològica. Això els porta a ser considerats subjectes no productors de capital cultural, no intel·ligents, inútils i infantils. Són construïts com a subjectes pre-polítics, incapaços de tenir el seu propi funcionament i pensament, ja que tot el que ells produeixen (llenguatge, cultura, cosmovisió...) és directament considerat patològica o inintel·ligible. La llengua, igual que el treball (com explico en l'article “El treball com a instrument discapacitador biopolític”), representen discapacitadors biopolítics que deslegitimen al subjecte divers i el transporten a l'exclusió social i a la incomprensió.
Com a educadors podem seguir cecs i reproduint el discurs clínic en el món social i educatiu. O podem basar la nostra practica educativa en el respecte i acceptació a la persona amb diversitat funcional i intentar acompanyar-lo en un procés que la pròpia persona decideixi. No hem de crear subjectes productius pel mercat laboral. No hem d'obligar a l'aprenentatge d'unes tecnologies des d'una perspectiva paternalista i d'ajuda a l'altre. No hem de considerar malalt o retrassat a l'altre quan no entenem la seva diversitat. Cal que canviem la nostra manera de concebre el món i l'educació. Cal que no acceptem com a únicament vàlid tot allò normalitzat i estandaritzat, com la llengua oral. Cal que ens transformem en acompanyadors de persones i no educadors de subjectes-objectes.

Amat Molero Borràs

Bibliografia i webgrafia:

Berger, Peter i Luckman Thomas. 1968. La construcción social de la realidad. Amorrortu ediciones.
Baggs, Amanda. 2007. In My Lenguage.
Baggs, Amanda. 2007. How to Boil Water the EASY Way.
Baggs, Amanda. 2007. If You Can Do X, Why Can't You Do Y? My All-Purpose Answer.
Church, Joseph. 1961. Lenguage and Discovery of Reality. New York.
Deligny, Fernand. 2009. Permetre, traçar, veure. MACBA. Barcelona
Ladd, Paddy. 2011. Comprendiendo la Cultura Sorda, en busca de la Sordedad. Chile
Le Breton, David. 2006. El sabor del mundo, una antropologia de los sentidos. Nueva vision.
Lewontin R.C. 1978. Not in our Genes. Pantheon Books.
Luria A.R. I Yudovich, F.I. 1958. Speech and Development of Mental Processes in the Child. Basic Books.
Sacks, Oliver. 1990. Veo una Voz. Anagrama. Barcelona
Sinclair, Jim. 1993. Our Voice. Red Autismo Internacional.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada