Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 28 de maig de 2014

Barcelona tiene poder



En Ramón es mou amb comoditat pels carrers del barri, com si caminés pels passadissos de casa seva. Coneix els seus racons, les seves ombres, els seus avantatges i els seus inconvenients. Sap quina finestra obrir quan necessita més llum. És un home de relacions, de vivències, on una simplicitat ben entesa, el converteix en una persona sincera i entranyable. Ell és de la Barcelona íntima, personal, on s’entrecreuen les converses i on les histories brollen a cada cantonada. No té res a amagar, ni tampoc res li sobra. Però és un gran savi de la ciutat. L’experiència de la vida l’ha fet fort i de la seva mirada en desprèn coneixement. Tot i així, en Ramón desconeix la Barcelona del Passeig de Gràcia, la de Pedralbes o Sarrià. Mai s’ha sentit atret per aquella Barcelona tan llunyana.  Es mostra incòmode amb la fira del mòbil, l’espanta veure els creuers gegantins i no sap perquè els botiguers han d’obrir els diumenges. Ell viu en una altra Barcelona, en una altra ciutat. On ell viu hi ha una policia corrupte que assassina persones, (Juan Andrés Benitez, el cas del Raval) que tortura a les comissaries i que fa perdre ulls a manifestants. On el Ramón viu, les persones són desallotjades de forma impune i salvatge, i els moviments veïnals i associatius són reprimits amb violència i mentides.

Ell viu en una ciutat real, on no tot són imatges de postal i comerços de luxe preparats per aquells visitants espontanis. Ell és d’un lloc on els carrers són engolits per les histories, on els aparadors reflecteixen la diversitat i on tot s’impregna d’una olor a experiència. La seva gent no en saben d’economia, ni de política ni de lleis, però disposen d’allò que els fa tant valedors; l’amor sorgit en les vivències i en la quotidianitat del barri. Coneixen les relacions, el moure’s amb bon gust en una ciutat plural i contínuament perfeccionen l’art heroic de sobrepassar aquelles barreres que ens imposa la vida. I no és d’estranyar que en Ramón experimenti un vincle quasi simbiòtic amb aquesta Barcelona, perquè és la seva ciutat i se l’estima. Aprecia els dinars a la plaça, l’ajuda mútua, el petit botiguer, la diversitat cultural, les festes de barri. Comprèn i simpatitza amb les lluites populars, amb les prostitutes, amb els “discapacitats”, amb aquells denominats malalts mentals i amb tots els que viuen fora de l’altre Barcelona, rica i elitista. Per això en Ramón és un pou de saviesa, perquè sense estudis cars ni una vida acomodada, ha estat capaç d’apreciar aquells i allò que guarneixen la ciutat i l’omplen d’una grandiositat plena de vida. Mentalitats com la d’en Ramón ens fan créixer com a comunitat, ens fa ser partícips d’un model de ciutat que sense excepció, posiciona primer les persones i després tot el demés. Perquè amb persones com en Ramón, Barcelona tiene poder.

4 comentaris:

  1. I tant!!! Barcelona "tiene poder" i molta gent que l'aprecia. Les llums i les ombres d'una ciutat que, aquests darrers dies, està vivint un episodi fosc amb tot el que està passant a Sants.
    Gràcies per aquest article sensible que ens retorna la mirada a la senzillesa que s'amaga en la ciutat que ha nascut, he crescut i continuo vivint.

    ResponElimina
  2. I tant que té poder, en té tant com Ramons hi viuen. El dia que tots els Ramons, Maries, Antonies, Jaumes... es posin d'acord seran imparables. I sembla que durant aquesta setmana uns quants ja ho han fet. Gràcies per aquest text inspirador.

    ResponElimina
  3. Gràcies a vosaltres per llegir i compartir en aquest espai!!!
    El que està passant a Sants és una mostra de l’exercici de dominació política cap a les organitzacions populars. Intenten desautoritzar, a qualsevol preu, tot el que es situï fora de la marca Barcelona. Però igual que en Ramón, no és la nostra Barcelona, no és la nostra manera de fer. En cap cas vull justificar la violència (ara segons el que escriguis per Internet et pot caure el pèl...) però si que vull fer referència a la violència exercida per l’Estat, amb els desnonaments, les baixes pensions, l’atur, la sanitat degradada, les subvencions a l’educació elitista i un llar etcètera. Això si que és violència, i molts dels mitjans no en parlen...

    ResponElimina
  4. Em sembla molt trist veure com el govern sembla voler carregar-se una ciutat tan rica, tan acollidora, tan diversa com ha estat sempre Barcelona per confeccionar aquesta postal que descrius i que gent com el Ramon, i uns quants més no entenem...D'això se'n diu progrés? De la "fumigació" reiterada d'alló que molesta, que incomoda a aquesta Barcelona elitista? Per mi el progrés també implica fer una mirada enrera, recuperant aquesta saviesa en el gaudir de la sencilleza, en el compartir, en tornar a fer barri, a fer ciutat, a fer comunitat. Perquè...
    Ella tiene poder
    Ella tiene poder
    Barcelona es poderosa
    Barcelona tiene poder!

    ResponElimina