El cos humà, com a concepte, ha esdevingut un element a rehabilitar i
modificar per tal d’acostar-se a l’estètica hegemònica del moment.
L’ésser humà, històricament ha buscat la perfecció física en la
corporeïtat, tant és així que en l’època de la Grècia clàssica, a través
de l’art intentaven recrear i assolir la fisiologia completa i
perfecte. Aquesta intenció, d’acostar l’humà a la perfecció divina del
cos, també va comportar unes conseqüències cap aquells denominats
diferents o imperfectes. Aristoteles en la seva obra, La Política, va escriure: “sobre el abandono y la crianza de los hijos, una ley debe prohibir que se críe a ninguno que esté lisiado”.
D’aquesta manera, observem com en l’antiga Grècia les persones amb
anomalies eren eliminades o tractades de manera denigrant per la seva
condició de persona no vàlida. Amb el pas del temps, la concepció de
maledicció divina es va anar esvaint. Com descriu Aguado (1995), “…el paso de una concepción demonológica a otra de corte naturalista, de un modelo demonológico a un modelo organicista y biologicista, de la idea de pecado a la de enfermedad”.
Fa referència a què es va anar apagant la visió mística que relacionava
les malalties mentals i la discapacitat amb elements divins i
demoníacs. Per contra, va guanyar força el discurs clínic i mèdic,
atribuint les discapacitats a causes naturals i fisiològiques. Tot i el
canvi de perspectiva, seguim trobant en l’art i en la mentalitat humana
la necessitat d’establir el cos absolut i autèntic. Mostra d’això ho
trobem en escultures com el David de Miguel Angel o l’obra de Leonardo da Vinci, l’Home de Virtuvi.
En les dues representacions es mostra una persona completa i amb
dimensions simètriques i estructuralment perfectes. En l’actualitat ho
podríem traduir en la publicitat, la pornografia i la moda, on
s’evidencien cossos retocats clínicament que simulen l’ideal de bellesa
humana.
Aquesta concepció incita un discurs de no acceptació d’aquells que no assoleixin aquest patró. Així, l’objectiu vital es converteix en una lluita per assolir una corporeïtat impossible que comporta greus frustracions i sentiments de no acceptació. En aquest sentit veiem com les ajudes tècniques com les pròtesis, són recreacions fidedignes de les extremitats humanes. Són elements sense vida, sense color, sense que la persona pugui sentir-se orgullosa d’aquella part del seu cos. Un altre extrem són els invents tecnològics que consisteixen a introduir la persona en unes cames robòtiques per tal de poder caminar d’una manera rudimentària i ridícula.
Aquesta concepció incita un discurs de no acceptació d’aquells que no assoleixin aquest patró. Així, l’objectiu vital es converteix en una lluita per assolir una corporeïtat impossible que comporta greus frustracions i sentiments de no acceptació. En aquest sentit veiem com les ajudes tècniques com les pròtesis, són recreacions fidedignes de les extremitats humanes. Són elements sense vida, sense color, sense que la persona pugui sentir-se orgullosa d’aquella part del seu cos. Un altre extrem són els invents tecnològics que consisteixen a introduir la persona en unes cames robòtiques per tal de poder caminar d’una manera rudimentària i ridícula.
En oposició a aquesta situació, trobem projectes com el Tandem Style, de l’associació Tandem Team Barcelona. Extret de la seva pagina:
Les persones amb una diversitat funcional, a més d'afrontar canvis i adaptacions a la funcionalitat dels seus cossos, han d'aprendre a presentar-se al món des de la seva nova condició. La manera en què una persona amb DF es fa veure, s'interrelaciona amb les seves ajudes tècniques (cadira de rodes, crosses, pròtesis) o cuida la seva imatge exterior reflecteix, generalment, el nivell d'acceptació de la seva condició.
En Tandem Team Barcelona treballem per millorar l'autoestima a partir de la imatge exterior. L'objectiu és ajudar a la persona a trobar el seu propi estil en vestir i en la cura personal i de les seves ajudes tècniques.
Entenc que es fomenta molt més que una acceptació de les diferències, es promou una reivindicació d’aquestes. S’intenta que la persona es senti orgullosa de la seva condició i pugui conquistar el món a través d’aquesta. Les relacions, les amistats, les sexualitats i tot allò que envolta la persona, serà construït a través de la seva corporalitat “no estàndard” i per tant si no ho reivindica com a part del seu propi potencial, quedarà exclosa com a element no estandarditzat.
Una de les maneres de fomentar i normalitzar la diversitat funcional és que les persones visquem amb orgull els trets individuals que ens converteixen en éssers únics i irrepetibles. És un camí complicat perquè acceptar segons quines condicions pot resultar dolorós, però per aquest motiu trobem persones com les que formen l’equip de Tandem Team, que a través d’un acompanyament subjectiu i personal, fan possible el que és impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada