Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Radio Nikosia, educació social i alteritat

Nikosia ofereix molt més que una ràdio, proposa un lloc legítim a aquell altre diferent, concedeix un espai de concòrdia amb la bogeria, un territori de lleugeresa i de connexió amb la diferència. Proposen acostar-nos a la diversitat humana des de mirades més properes, on l’altre és rebut amb valor. Donant veu aquells que han estat desposseïts de la paraula, aquelles persones que el seu discurs només s’ha intentat dominar, callar i controlar. A Ràdio Nikosia aquesta veu té sentit, valor i potencialitat. Per això és un projecte significatiu, perquè treballant des dels marges deslliuren de repressió als participants i a la vegada posicionen la por i el desconeixement de la salut mental a peu de carrer. No només apoderen al diagnosticat, sinó que també interpel·len a un tercer, als espectadors.

La feina per trencar amb els estigmes en salut mental ha de néixer d’aquesta necessitat de reestructurar les hegemonies institucionals i mèdiques, on la veu dels afectats recobri el sentit en tota la seva ecologia de pensaments i accions. Però també és indefugible intentar trastocar l’exterior, provocant una primera mirada estranya d’incomprensió que s’alteri i avanci cap a una metamorfosi conceptual i ideològica. L’ocupació de les consciències públiques és talment necessari per desestabilitzar els serveis i institucions de salut com a únics elements viables en el tracte i l’atenció als trastorns mentals. Sense aquesta mudança en la concepció la revolta és infructuosa. I Ràdio Nikosia hi tenen molt a dir, en tant que aporten aquesta transgressió antropològica que situa a l’oient davant del fet desconegut.

En l’àmbit de l’educació social, aquesta incidència en la col·lectivitat és una de les raons de ser de la professió. Emergeix de la part genuïna de la intervenció socioeducativa en tant que en tot aquest entramat intervé un altre subjecte inesperat. Per tant, entrar amb força a la comunitat, desconstruir la idiosincràsia cultural i social i interpel·lar als ciutadans són maneres d’afrontar l’educació social com una eina de dissidència i transformació política.  
Genèricament, s’apunta a la societat com un element excloent i discriminatori. I no nego aquest efecte, sinó tot el contrari; l’afirmo. Però penso que també cal entrar en les subjectivitats, en les maneres personals d’afrontar aquesta situació a través de l’educació social. Perquè és fàcil culpabilitzar el domini de l’àmbit col·lectiu en favor del que és personal. En un exercici que respon a la necessitat de no sentir-nos autors d’aquesta exclusió, en ubicar-nos en l’aferrissada lluita contra la discriminació social. Però, aturem-nos un moment, fem una pausa amb calma i reflexió.

En molts serveis, institucions i entitats que no responen a les lògiques d’apoderament i d’incidència col·lectiva encara es perceben les pinzellades paternalistes i positivistes en les seves metodologies. I en aquestes institucions l’educació social i té molts encàrrecs. Per tant, aquí és on les subjectivitats entren en joc. Què fem cadascú de nosaltres per desestabilitzar aquestes inèrcies? Culpar a la societat?


Sembla un tòpic però és imprescindible mencionar que tots els canvis col·lectius comencen pels personals. I en aquesta mutació subjectiva és on s’incideix en el que és comunitari, com provoca la funcionalitat de Ràdio Nikosia, interpel·lant amb els seus actes a terceres persones. Així, evoco i promoc un exercici de reflexió i anàlisi de les pràctiques socioeducatives en l’àmbit de l’educació social. Perquè sense aquesta voluntat de transformació comunitària els models assistencials, biologistes i paternalistes seguiran guanyant terreny i penetrant en les consciències col·lectives. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada