El TDAH, el gran invent per diagnosticar la infantesa

En l’actualitat els infants es veuen immersos en una societat supèrflua i líquida, on predomina la immediatesa i els referents mudables. S’han perdut els lligams socials i els agents culturals són volàtils i espontanis. Som en un context on tot dura poc perquè no té sentit allargar-ho, on amb un moviment de dit pots aconseguir una gran quantitat de coneixements. I en aquest entorn estan creixent els infants, en un núvol d’informació ràpida, en el paral·lelisme amb un establiment de menjar ràpid: on hi pots trobar molta informació en poc temps però sense assegurar-ne la qualitat. 

En aquesta situació voluble hi cal sumar la immensa quantitat d’estímuls provinents de l’exterior que perpetuen aquesta conjuntura. Molts infants disposen de l’ús de telèfons mòbils, tablets, ordinadors i televisió sense cap límit i s’han convertit en el seu referent cultural, social i comunicatiu. 

Aprofitant aquest nou emplaçament les farmacèutiques i les branques biologistes de la psicologia i la psiquiatria han aprofitat per engrandir la classificació de trastorns mentals i les seves corresponents medicacions. Amb el que denominen el TDAH. Però la perversitat arriba molt més lluny en la mesura que es pretén tenir infants quiets i submisos en aquest món tan immediat i consumista. Sense reflexionar i indagar sobre els territoris i les relacions que esdevenen en la vida dels infants, on la resiliència es pertorba amb consignes autoritàries que perden poder en tant que mai l’han posseït. 

Per atendre el TDAH es medica als infants amb una depravació insultant, administrant dosis desproporcionades d’una droga que en edat adulta és il·legal: les amfetamines. 

Per acabar d’adobar i condimentar tot aquest entramat també cal analitzar la realitat contextual dels infants a les escoles. S’obliga a aprendre textos sense capacitat crítica sobre temàtiques no demandades, només per complir currículums escolars. En aules buides de vida i plenes d’obligacions imposades. En un sistema educatiu que discrimina i exclou, que no està preparat per integrar les diferències. Per tant, com podem demanar als infants que segueixin la trajectòria escolar sense revelar-se? És contradictori, com per una banda l’entorn social i cultural promou estímuls d’immediatesa i a l’escola es demana perseverança i obligacions respecte temàtiques que no interessen. Així, en aquest antagonisme els infants es mouen en un mar d’estigmes, medicacions i prejudicis que els encaminen cap a una edat adulta medicalitzada i protocol·litzada. 

Penso que si més no, cal un aturament i una reflexió entorn de la patologització de la infantesa, que ens condueix a un allunyament de la diversitat humana per apropar-nos a la higienista idea de la perfecció i la normalitat.