Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 17 de novembre de 2015

Filosofia a la presó. Carències en l’anàlisi d’una institució total

per resumir aquest documental, extret de la pròpia pagina:


Durant 11 setmanes, a la presó de Lledoners, prop de Manresa, set presos i set estudiants de dret d’ESADE participen en una sessió de dues hores de diàleg Socràtic que comença amb filosofia però que ràpidament gira cap a l’experiència vital (felicitat, por, responsabilitat, justícia…). Els dos grups són diametralment oposats: cada pres té una història dura que es reflecteix en la seva mirada i en cada porus de la seva pell; els estudiants, de famílies benestants, s’enfronten per primer cop als efectes del que estudien en els llibres

La meva opinió és que es va produir un reduccionisme ideològic en l’anàlisi d’una institució complexa, que requereix i es mereix molta més profunditat reflexiva. En primer lloc comentar que la meva crítica no va enfocada a la classe benestant que representen els estudiants d’ESADE. En realitat, tant és de quina universitat i classe social fossin, aquesta no és la qüestió.

Retransmetre un documental a la televisió pública simbolitza donar empenta i visibilitat a un tema en tant que l’audiència és suficientment significativa com per generar debat social. Per tant, crec que si es vol reflexionar sobre les presons, cal un apropament molt més ampli i meticulós que el presentat.

En cap moment es van tractar les lògiques de tancament en institucions totals, com aquestes interfereixen en la vida pública i col·lectiva o com el control social intervé en les identitats personals. De quina manera s’articula la presó com a mitjà de coerció? Quines inèrcies esdevenen allà dins? Perquè no s’accepten els errors judicials i s’han d’acceptar els delictes forçosament? Perquè es manté un model basat en la rehabilitació, quan aquesta és totalment infructuosa?

Cal analitzar com la presó és un escenari on totes les activitats passen al mateix lloc, amb la mateixa gent, amb el mateix horari, sota la mateixa autoritat. Es produeix el que Goffman anomenava la mortificació del jo. La identitat personal queda substituïda per una identitat institucional. En aquesta inèrcia els presos queden reduïts a mecanismes processals que res tenen a veure amb un apropament cultural o social, si no que més aviat viuen forçosament una aproximació a la normalitat hegemònica carcerària.

Per altra banda, la presó també esdevé un residu on aparcar tot allò sobrant de la societat, aquella gent que no serveix ni per viure en els marges. Aquells subjectes que han traspassat les línies de la moral, l’ètica i les normatives socials, jurídiques i culturals. Per això, també seria necessari un exercici de reflexió davant institucions que promovent una pràctica excloent intenten incloure. I en el documental va faltar molt anàlisi d’aquesta temàtica. Per què no es produeixen més mesures comunitàries allunyades d’aquestes institucions? Per què no es promou l’incloure per integrar? Per què totes les mesures van dirigides a mantenir els mateixos escenaris dins la presó?

Davant conductes que afecten no només a la víctima, sinó com argumentava Foucault, a tota la societat, el càstig s’ha de produir al cos i a l’ànima. Com a mesura preventiva, com a arma de control social i com una lectura d’autoritat. Per això mantenir la mateixa línia d’institució tancada cap a dins permet sustentar les lògiques de poder davant la conflictivitat civil d’una societat.

Així, els delictes esdevenen una resposta a problemes que són atesos només des d’aquestes ordenades de tancament, no s’articula cap altre mecanisme per atendre unes situacions que probablement tenen orígens socials i culturals. Aquesta és la falta de raonament que vaig trobar a faltar a Filosofia a la presó. On des de la simplicitat emocional que comporta entrar a una institució total, es va tractar banalment una temàtica profunda com són els mecanismes de tancament i les presons.


- Com a punt de crítica, també penso que altres documentals que tracten aquestes temàtiques han estat censurats i han hagut de traspassar moltes fronteres per poder ser emesos a la televisió pública catalana. Un exemple clar de no voler tractar la justícia i la presó des d’altres mirades és el documental ciutat morta-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada