Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 27 de gener de 2014

xerrada educació lliure





Xelifòrum!
Per què l'Educació Lliure?
divendres 31de gener
19:30-21:30
Com cada any comencem els Xelifòrums amb una introducció a l'Educació Lliure


L’Educació Lliure es fonamenta en el
respecte profund
pels processos de vida dels infants i en la
confiança
 en què les principals eines per créixer i aprendre  les portem a dins des d'abans de néixer.
Parlem d'un acompanyament a l'aprenentatge, que parteix dels interessos i les vivències de la mainada, on l’autoregulació i l’acompanyament emocional esdevenen elements centrals de la convivència, i en què la família assumeix el lloc destacat que li correspon en l’educació dels fills i filles...


Us convidem a una introducció al
perquè de l'educació lliure a càrrec de Marc Alcega (pare de 3 fills i membre del grup de treball de la XELL), com ho vivim als projectes a càrrec d'Iratxe Molina (acompanyant del projecte XELL la Petita Miranda) i com ho vivim les famílies a càrrec d'Ana Valer (família del projecte XELL La Caseta),
seguit del ric debat participatiu amb tothom present.
De tot plegat, en parlarem aquest divendres 31 de gener de 19h30 a 21h30.
Pati Llimona de Barcelona

C/ Regomir 3, Barcelona
Metro: Jaume I
 Bus: 17, 19, 40, 45, 120
Feu-ne difusió, si-us-plau, allà on cregueu oportú, enviant el mail o penjant el cartell, al cole, a la llar d'infants, al centre de salut, al centre cívic del barri...GRÀCIES!



Secretaria
LA XELL


dissabte, 11 de gener de 2014

Nova mirada a la "discapacitat"




M’agradaria desenvolupar una crítica a la perspectiva en què s’enfoca l’atenció a la diversitat funcional.
Crec que és un col·lectiu que històricament sempre ha estat desprotegit i fins fa pocs anys, quasi abandonat i oblidat. Al llarg dels últims 30 anys l’atenció cap aquestes persones ha millorat i sobretot s’ha professionalitzat. Aquest concepte és clau degut a què s’ha passat d’una atenció d’hospitalitat cristiana i de “bona fe” a una atenció professional amb tot un marc teòric que justifica les metodologies emprades. Es podria fer una comparació amb el procés de professionalització que ha experimentat l’educació social, en què altres disciplines com la pedagogia, la psicologia o l’antropologia han aportat i aporten elements necessaris per construir una professió amb una base teòrica contundent. D’igual manera, l’atenció a la diversitat funcional s’ha teoritzat i s’ha especialitzat a través de diverses disciplines. Però en la pràctica actual, i en la majoria de serveis, s’empra una perspectiva enfocada cap a una educació unidireccional on les relacions s’estableixen des de la orientació educador-subjecte, i mai a l’inrevés. Hem interioritzat que el seu poder de decisió ha de ser limitat, que les seves accions han de ser controlades i que tot el que envolta la seva vida depèn de terceres persones. I aquesta perspectiva es considera normal i lògica, però crec que d’aquesta manera mai han estat els artífexs del seu futur, sempre han estat supeditats a les figures dels educadors, tutors o altres professionals. De manera indirecta crec que s’infravalora el potencial de les seves identitats, no es creu que siguin capaços de discernir entre el que els hi és profitós i el que no. Sóc plenament conscient de les limitacions que suposen algunes patologies, síndromes o malalties, i negar que necessiten l’ajuda, les indicacions i la presència de terceres persones seria irresponsable. Però jo proposo una perspectiva basada en el respecte cap a les seves identitats, cap a una mirada més d’acompanyar que modelar. Crec s’ha de confiar més en aquestes persones, en deixar més marge a les seves decisions, en fomentar, dins les possibilitats de cadascú, una verdadera autonomia. De la manera en què es treballa actualment, penso que enquistem els subjectes en la noció que tenim del concepte “discapacitat”, enlloc de reafirmar la visió que ofereix la diversitat funcional. Entendre el col·lectiu des d’aquest punt de vista implica comprendre les persones des del respecte i des de la projecció de les seves capacitats i no des de les seves limitacions.  
Entenc que aquesta manera de fer suposa un gran exercici professional, una pràctica crítica  i de reflexió constant sobre les intervencions.  No tothom està disposat a realitzar tal esforç, ja sigui per manca de temps, motivació o capacitats, però tot i així crec que hauríem d’enfocar les politiques d’intervenció, sempre que sigui possible, cap a actuacions que remarquin el verdader potencial del qual disposen totes aquestes persones.