Vivim en un moment en el qual els
grans dogmes han perdut valor, generant una incertesa moral que en molts casos
no ens dóna la resposta necessària a certes actuacions o situacions. Ja no
tenim respostes basades en ideals o en conceptes totalitaris. Aquest fet ens
obliga a replantejar-nos totes les accions, a aplicar un pensament crític i a
generar discursos i discussions. D’aquesta manera l’actuació dels professionals de l’àmbit
educatiu i social s’ha vist immersa en un canvi ètic on s’han replantejat tots
els paradigmes metodològics establerts.
Un problema ètic que considero
rellevant d’aquesta nova etapa va relacionat amb l’alteritat. Tots els serveis
socials van destinats a treballar per i amb l’altre, per tant, la posició del
professional esdevé un element clau per entendre la persona ajudada. Als
serveis s’hi generen una gran quantitat de qüestions ètiques relacionades amb
els usuaris i usuàries, ens preguntem conceptes com des de quina posició actuen
els professionals? Entenc que des de la d’ajuda a l’altre, però com es decideix
qui i com necessita ajuda? Penso que el professional esta en una situació de
domini i de poder, però en un poder necessari que igual que el biopoder de
Foucault, gestiona i ordena la vida d’altres persones. En aquest sentit penso
que sempre s’entra en la dualitat del bé i del mal. Un professional ha de
recolzar-se en l’alteritat i en molts casos jutjar els actes d’una persona per
decidir si són bons o dolents, si són comportaments acceptables o si s’han de
modificar o eliminar. Les normes socials, la moralitat particular de cada ésser
i sobretot el mantenir el reconeixement dels altres ens fa modificar la nostra
percepció sobre el bé i el mal. D’aquesta manera s’obra un gran dilema ètic,
sobretot en la figura de l’educador social, què és, quan i com hem d’actuar?
Penso que en moltes ocasions les
actuacions es poden viure com a “invasores” i que sorgeixen més des de la
figura de l’educador que no pas per ajudar a l’altre. Entenc que algunes
actuacions venen des del discurs de, “Jo això no ho puc permetre” i no
s’analitzen tots els elements i factors que engloben una persona per poder
planificar correctament una actuació.
Existeixen temes molt delicats que a
ulls d’una persona occidental i amb una cultura europea costen d’assimilar,
però sempre estarem jugant dins del límit d’allò que es vol o no es vol
tolerar. L’ètica aplicada ens ha d’ajudar a discernir entre una actuació
correcte i una d’incorrecte, ens ha de donar els elements necessaris per saber
triar i escollir de manera que els nostres actes es pugin justificar, sempre
que es pugi, amb arguments sòlids i contundents. Tot i així, penso que
l’interrogant interior sempre estarà actiu, la pregunta de si actuem èticament
residirà en les nostres reflexions. I aquestes reflexions són positives i
necessàries per intentar millorar, per comparar la teoria amb la pràctica, i
sobretot perquè en un àmbit com l’educació social es requereix aquest exercici
crític a nivell individual i col·lectiu.
M'has deixat pensant...Jo no soc educadora social, però veig, de forma inevitable, certs parel·lelismes amb la meva professió, mestra d'infantil i primària. És tan complex de discernir quina part de judici personal i quina no quan fem la valoració d'un infant o una família. Penso que una prevenció pot ser treballar molt profundament el nostre interior i, d'aquesta manera, si més no, aconseguir ser una mica més conscients dels nostres prejudicis. Aquesta pot ser una estratègia...
ResponEliminaGràcies per l'article!!!
Hola! Estic d’acord amb la teva reflexió. Penso que treballar el que ens passa i plantejar-nos perquè ens passa és una estratègia molt útil en tots els àmbits educatius. Si més no ens ajuda a entendre el rerefons dels nostres actes.
ResponEliminaGràcies per participar!