La racionalització de la criança

És innegable que l’estudi de la ciència ens ha permès evolucionar com a espècie. Hem solucionat qüestions dificultoses que ens plantejaven greus dificultats, des de l’invent de la roda fins al descobriment de la penicil·lina. Són avenços que sense cap pretensió idíl·lica han provocat una marca en la història de la humanitat.

Ara, en la postmodernitat algunes persones es qüestionen l’ús massiu de la tecnologia, en tant que correm el perill de deshumanitzar tot el que fins al moment ha estat colonitzat per les relacions, les mirades, les paraules... En definitiva, defensen que alguns elements tecnològics ens roben espai a les persones.

Aquest afany tecnològic, també s’ha transportat al món social, cultural i educatiu. Ara, els projectes s’han d’avaluar com si fossin experiments de laboratori, amb grups control, grups tractament, dades, estadístiques, qüestionaris i molta burocràcia. Segons es diu, és l’única manera d’assegurar que un projecte funciona i aconsegueix els objectius marcats. Per tant, tornem a tecnificar i quantificar allò que era voluble i impalpable.

La criança dels nostres fills, sembla que també esdevé una llaminadura per aquells amants de la quantificació de la vida. Algun personal sanitari i social, (pediatres, ginecòlogues/egs, llevadores, infermeres/ers, educadores/rs...) ens extenuen amb discursos basats en termes científics. Que si el cervell fa això, que si s’ha demostrat allò altre, que si les proves indiquen no sé què... tot davant de situacions on el que fem com a pares i mares no els acaba de convèncer. Per mi, és el discurs de la por i la ciència davant la intuïció humana.

Però on queda la part genuïna que tots i totes tenim a dins? De veritat hem de fer cas de metges amb cara graciosa com l’Estivill? que ens diuen:

“...lo más probable es que en ese momento esté llorando a moco tendido... Ni caso. Seguid hablando como si nada...”

El seu estudi està basat en dades científiques, i ell mateix aporta aquestes dades. Però retornant als nostres orígens, recordant que som mamífers, em pregunto en quin moment de l’evolució ens hem perdut tant per deixar plorar els nostres fills i filles sense atendre’ls o deixar-los dormint allunyats de la nostra protecció.

Quin altre animal mamífer estableix aquesta relació amb les seves cries? I quin utilitza la ciència per sobre del que sent com a mare o pare? És clar que la resposta és cap. La primera relació d’afecte que experimentem com a éssers humans és amb la nostra mare, esdevenint una connexió simbiòtica ineludible en tant que la mare necessita el nadó en la mateixa mesura. Desestabilitzar aquest primer contacte amaga un rerefons ideològic.

Així, aquesta desafecció i abandonament (per molt que sigui momentani), aquesta necessitat de deixar sol algú davant una demanda, aquesta voluntat d’aprendre a base d’aïllament... només em condueix a la perpetuació del model hegemònic del capitalisme. Soles davant el perill, soles davant la por, soles davant les adversitats, soles davant l’aïllament. És l’educació perfecta per un sistema individualista i egoista.

Tot i aquesta conjuntura, cada cop s’obren més projectes en favor d’una criança respectuosa. Promouen el contacte físic, la confiança amb les decisions preses, l’autoregulació dels infants, la lactància a demanda i altres iniciatives que ens transporten cap a l’origen genuí de les nostres intencions.

En els últims anys, les escoles d’aquest tipus estan florint com a bolets, els grups de pares i mares que s’ajunten són cada cop més nombrosos i els projectes de pre-part, part i postpart respectuós també augmenten significativament. I això només és símptoma que ens estem apoderant. Que s’ha decidit passar a l’acció davant un discurs oficial que no agrada. La racionalització està deixant pas a la improvisació i la intuïció.

Les mares i els pares que no estem alienats amb la desafecció produïda en els discursos en l’àmbit clínic i educatiu estem buscant alternatives i les estem trobant. Per això, es veu cert aire d’esperança. Podem utilitzar la ciència per aprendre, conèixer, evolucionar i augmentar la nostra qualitat de vida, però per damunt de tot, seguim sent mamífers i seguim el nostre instint.

Per altra banda, aquesta situació hauria de ser un senyal d’alarma per les institucions mèdiques, socials, culturals i educatives.  Estan observant, en el rol d’espectadors atonits com cada cop, més mares i pares ens allunyem de la normalització imposada i ens acostem a altres mirades menys racionalitzades. 

Crec que la reflexió és necessària per induir a una autocrítica estructural d’unes institucions que no deixen espai al saber profà.