I el tercer sector, quan ens mobilitzarem?

El tercer sector, en general és finançat per institucions públiques i/o privades. Per tant, no és un sector productiu capaç d’autogestionar-se econòmicament. Tenim clar que altres àmbits, com són l’educació i la sanitat, constitueixen elements que no creen directament uns beneficis econòmics però que són serveis essencials per cohabitar amb dignitat en una societat del benestar.

Per altra banda, en aquest país tenim la sort de gaudir d’una xarxa gegantina de serveis destinats a l’atenció a les persones que provenen d’entitats privades com associacions o fundacions. Són serveis que donen cobertura a tot el que el sistema públic no cobreix, perquè no hi ha recursos econòmics ni materials, ni tampoc voluntat per fer-ho. També, aquesta situació permet cert apoderament de l’àmbit civil en tant que és la població qui organitza i gestiona aquestes entitats. Però el problema resideix en la dependència econòmica que es genera i en la precarietat laboral que moltes entitats es veuen abocades a oferir.

Les persones que ens desenvolupem en aquest sector, generalment treballem moltíssimes hores, amb càrrecs de responsabilitat humana i percebent unes retribucions econòmiques ínfimes. Els convenis laborals són ridículs i a causa de la dependència econòmica i la situació financera global encara es retallen més. Fins quan aguantarem? Fins quan treballarem amb sous precaris? Perquè està tan infravalorada la cura i el tracte com a responsabilitats en les figures professionals?

Aquests dies, els treballadors dels transports públics estan utilitzant l’oportunitat i el benentès del congrés de mòbils per tal d’exigir els seus drets laborals. No entraré a valorar aquesta vaga, però sí que m’ha fet pensar que el tercer sector també hauríem de plantar-nos en algun moment i demanar unes condicions laborals a raó de la nostra responsabilitat pública i col·lectiva.

La nostra tasca és igual d’important que la d’un mestre, o la d’una metgessa o de qualsevol altre professional del “sector serveis”. Estem atenent persones i ho fem des de la voluntat de canvi i de transformació comunitària. Però la idiosincràsia d’aquestes professions queda enterbolida per la visió caritativa de l’atenció social. Nosaltres repliquem; ara ja no és caritat, són serveis públics per i de tothom. Som una part imprescindible dels mecanismes socials i culturals, som una part simbiòtica del cos sociològic en tant que se’ns necessita i nosaltres necessitem a la comunitat. Però com que històricament aquesta tasca s’ha atès des de la caritat cristiana i des de la bona voluntat de persones altruistes, avui en dia encara en paguem les conseqüències. On des de fora se’ns observa com “mira que bones persones són que ajuden als desafavorits”. Així, cridem ben alt: ja no ajudem sinó que atenem, apoderem, acompanyem, alliberem, oferim espais, donem veu, estem al costat de... Ja no parlem d’assistència sinó d’accions socioeducatives, i per tan som professionals especialitzats en aquestes tasques.

Des d’aquest vessant professional s’ha generat un cos teòric que ens dóna la consistència necessària per justificar les actuacions. Així, crec que ja és hora que se’ns consideri com a professionals qualificats i les remuneracions estiguin en relació amb aquesta professionalització.

Parlant amb diferents persones del sector, ens sentim infravalorats, mal pagats i molts cops desprotegits per l’amenaça de la cancel·lació de les concertacions, aportacions i/o subvencions econòmiques. Ja no és que negociem a l’alça les nostres condicions, sinó que tractem de sobreviure en un sector desvaloritzat i deshumanitzat. Penso que com a col·lectiu hauríem de fer una reflexió entorn la defensa de la nostra identitat. Però també com a societat, seria necessari repensar el compromís amb aquesta part comunitària, que d’una manera o altra tots i tenim part de responsabilitat.