Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 25 de febrer de 2016

I el tercer sector, quan ens mobilitzarem?

El tercer sector, en general és finançat per institucions públiques i/o privades. Per tant, no és un sector productiu capaç d’autogestionar-se econòmicament. Tenim clar que altres àmbits, com són l’educació i la sanitat, constitueixen elements que no creen directament uns beneficis econòmics però que són serveis essencials per cohabitar amb dignitat en una societat del benestar.

Per altra banda, en aquest país tenim la sort de gaudir d’una xarxa gegantina de serveis destinats a l’atenció a les persones que provenen d’entitats privades com associacions o fundacions. Són serveis que donen cobertura a tot el que el sistema públic no cobreix, perquè no hi ha recursos econòmics ni materials, ni tampoc voluntat per fer-ho. També, aquesta situació permet cert apoderament de l’àmbit civil en tant que és la població qui organitza i gestiona aquestes entitats. Però el problema resideix en la dependència econòmica que es genera i en la precarietat laboral que moltes entitats es veuen abocades a oferir.

Les persones que ens desenvolupem en aquest sector, generalment treballem moltíssimes hores, amb càrrecs de responsabilitat humana i percebent unes retribucions econòmiques ínfimes. Els convenis laborals són ridículs i a causa de la dependència econòmica i la situació financera global encara es retallen més. Fins quan aguantarem? Fins quan treballarem amb sous precaris? Perquè està tan infravalorada la cura i el tracte com a responsabilitats en les figures professionals?


Aquests dies, els treballadors dels transports públics estan utilitzant l’oportunitat i el benentès del congrés de mòbils per tal d’exigir els seus drets laborals. No entraré a valorar aquesta vaga, però sí que m’ha fet pensar que el tercer sector també hauríem de plantar-nos en algun moment i demanar unes condicions laborals a raó de la nostra responsabilitat pública i col·lectiva.

La nostra tasca és igual d’important que la d’un mestre, o la d’una metgessa o de qualsevol altre professional del “sector serveis”. Estem atenent persones i ho fem des de la voluntat de canvi i de transformació comunitària. Però la idiosincràsia d’aquestes professions queda enterbolida per la visió caritativa de l’atenció social. Nosaltres repliquem; ara ja no és caritat, són serveis públics per i de tothom. Som una part imprescindible dels mecanismes socials i culturals, som una part simbiòtica del cos sociològic en tant que se’ns necessita i nosaltres necessitem a la comunitat. Però com que històricament aquesta tasca s’ha atès des de la caritat cristiana i des de la bona voluntat de persones altruistes, avui en dia encara en paguem les conseqüències. On des de fora se’ns observa com “mira que bones persones són que ajuden als desafavorits”. Així, cridem ben alt: ja no ajudem sinó que atenem, apoderem, acompanyem, alliberem, oferim espais, donem veu, estem al costat de... Ja no parlem d’assistència sinó d’accions socioeducatives, i per tan som professionals especialitzats en aquestes tasques.

Des d’aquest vessant professional s’ha generat un cos teòric que ens dóna la consistència necessària per justificar les actuacions. Així, crec que ja és hora que se’ns consideri com a professionals qualificats i les remuneracions estiguin en relació amb aquesta professionalització.


Parlant amb diferents persones del sector, ens sentim infravalorats, mal pagats i molts cops desprotegits per l’amenaça de la cancel·lació de les concertacions, aportacions i/o subvencions econòmiques. Ja no és que negociem a l’alça les nostres condicions, sinó que tractem de sobreviure en un sector desvaloritzat i deshumanitzat. Penso que com a col·lectiu hauríem de fer una reflexió entorn la defensa de la nostra identitat. Però també com a societat, seria necessari repensar el compromís amb aquesta part comunitària, que d’una manera o altra tots i tenim part de responsabilitat.

dimarts, 16 de febrer de 2016

Els límits de l’acompanyament com a pràctica socioeducativa

En quin punt ens hem d’allunyar com a professionals per tal de deixar caminar sols als subjectes? Quan passa a ser directiu un acompanyament?

Aquestes preguntes han esdevingut una de les qüestions claus en els meus replantejaments conceptuals i metodològics. Avui en dia encara em costa discernir o entreveure la línia on s’acaba un acompanyament i comença una acció directiva o invasora.

Quan habitem les zones d’exclusió, on el patiment és un tret significatiu, les demandes recobren un sentit d’urgència que a vegades ens pertorben la serenor subjectiva. Aquesta urgència, ens transporta a una petició de resolució immediata de la demanda exposada. Tant el subjecte com nosaltres necessitem atenuar el sofriment, sobretot per la mancança cultural que no ens permet obtenir una visió més global d’aquesta aflicció. En una societat indolora, on tot acte de pertorbació de l’estabilitat mental és atenuada amb teràpies i processos medicamentosos, no queda lloc pel patiment.

Per tant, la manera en què els professionals atenem les demandes, sobretot quan provenen d’aquestes zones ombrívoles de foscor i aïllament, ens permetrà entreveure la diferència i la línia entre el que pot significar un acompanyament o una assistència caritativa o invasiva.
Tenim clares algunes pautes i llenguatges que a poc a poc hem anat mudant en l’àmbit social, per passar del paradigma de la caritat al paradigma de l’apoderament. Però quan ets a la trinxera, quan el que toca no és reflexionar davant d’un full en blanc sinó que davant teu tens una persona demanant ajuda, els elements culturals, subjectius i metodològics entren en joc i s’han de conjugar.

Des de la vessant conceptual, l’acompanyament sorgeix  com una pràctica més oberta a la diferència, més pròxima a la idea d’etnografiar que d’ajudar o assistir. Per tant, s’ha de deslligar de la terapèutica clàssica, acompanyant en el procés de descoberta i de creació en relació a una demanda. En un procés d’acompanyament la persona marca les pautes, decideix quan vol continuar i quan vol parar, es genera un espai d’acolliment des de la sensibilitat que comporten les relacions horitzontals.

Per això, és necessari que el professional es deslliuri del saber expert com a única veritat per caminar al costat de la persona en tant que valedora de coneixements legítims. Per baixar al pou de l’altre amb respecte,  (Planella, 2014) un respecte pels temps, les paraules i les decisions preses.

Així, l’acompanyant és una persona que acull i rep, però que no disposa d’uns objectius generals basats en una solució, sinó que més aviat és qui obre portes que condueixen a nous interrogants, a noves preguntes. Aquestes es basen en les demandes dels subjectes, en entendre les seves expectatives, el seu patiment, les seves intencions, en definitiva com afronten les seves històries de vida. Així, en paraules d’Asun Pié (2012, p37) “s’escolten els significats que dóna el subjecte a allò que s’esdevé en el seu interior i en el seu entorn”. En definitiva, és fugir de prediccions i de veritats fundades sobre ideals normalitzadors de la realitat, per acostar-se a un capturar el punt de vista dels qui hi estan implicats.

Però tot i la clarificació de la nostra posició davant els subjectes, en certs moments l’acompanyament es pot esvair deixant pas a altres formes d’ocupar la figura professional.  Per això, crec que és necessari aportar elements pràctics al concepte d’acompanyament.

  • Davant la urgència de moltes persones cal donar temps. Aquest, ens dóna una lleugeresa i certs moments de reflexió que ens doten d’eines i recursos. Ens movem indefugiblement amb el temps, emmanillats al seu pas. Però ens dóna saviesa i experiència, i oferir-lo també és un acte de solidaritat en una època on la liquiditat (Bauman.Z) ha ocupat les relacions. Per tant, el temps és un recurs antagònic a la immediatesa del capitalisme, és una arma d’apoderament.
  • Acceptar la nostra pròpia debilitat. Per mostrar-nos persona davant d’altres persones, és necessari admetre les nostres flaqueses. Fugir de les superheroïnes i superherois que poden amb tot i contra tot. Retornar-nos a la part emocional ens connecta amb la part més humana de les intervencions.
  • Escoltar activament. Interessar-se des de la seva implicació en la relació. No és el mateix sentir que escoltar. L'escolta activa és un acte volitiu, és el primer pas i el més difícil, i ens ha de permetre el fet d'intentar acollir i comprendre. Per això, l’arquitectura i les condicions de l’espai on acollim els subjectes és clau per transmetre aquest acolliment proper i poder escoltar les seves demandes.


Aquestes només són algunes de les aportacions annexes a la conceptualització de l’acompanyament com a pràctica socioeducativa. És evident que n’hi ha moltes més. Però crec necessari reflexionar-hi per tal de generar alternatives que partint de la ignorància i de l’atzar comportin grans dosis de vida en territoris desinstitucionalitzats.