Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 1 de juny de 2013

Un món ple de paranys



Frankestein i la seva rebel·lió és la metàfora pràctica del drama del nostre temps on els objectes o els seus símbols s'han imposat sobre les persones, en la qual les criatures esclavitzen als seus creadors, o els amos es converteixen en mascotes de les seves suposades mascotes. Actualment estem vivint en un paradigma basat en les tessitures de la postmodernitat, i és aquesta qui domina les bases més profundes de la conducta humana. És evident que totes les perversions de la postmodernitat venien ja prefigurades en la modernitat. Si la modernitat havia sublimat l'individualisme, la postmodernitat l’absolutitza i si la modernitat havia inundat la societat amb el seu penós materialisme economista, la postmodernitat estén aquest model econòmic fins a generalitzar-ho a la totalitat de la vida humana; si la modernitat havia jugat cínicament a la llibertat absoluta i sense límits, la postmodernitat dilueix el propi subjecte en la seva irresponsabilitat; i si la modernitat havia establert diferències entre moral domèstica i moral pública, la postmodernitat dissol la vida humana en tants àmbits morals com a relacions tingui l'individu.

Mancaria de sentit, per tant, qualsevol intent de superar la postmodernitat tornant al model conservador de la modernitat precedent. Major sentit tindria, en canvi, apostar per obrir les finestres, per deixar entrar de nou la raó en aquells espais dels quals prèviament l'havíem exclòs. Començant potser pel propi cor de l'home. Tot i així sempre remet el sistema que ens envolta, ja què ens pressiona per incorporar-nos a l'exèrcit de milions de persones que es comporten igual, tractant de sotmetre l'impuls del que pretén ser diferent, coartar la seva creativitat i els seus veritables impulsos i la seva necessitat de ser dignes de participar, tot i sent diferents com un individuo més. Si ens identifiquem massa amb els rols socials que exercim, acabarem sentint-nos culpables, disminuïts o avergonyits quan ens atrevim a creuar les barreres del que no està permès. Generalment les persones ens esforcem massa a agradar als altres, principalment volem assemblar-nos als models socials per sentir-nos aprovats i ens exigim a nosaltres mateixos per fer el que no estem cridats a ser. D'aquesta manera moltes vides son frustrades, perquè és impossible arribar a semblar-se a uns altres, perquè som éssers diferents. Tractem d'adoptar les seves actituds i fer el mateix, però el resultat només és mostrar una imatge falsa i perdre autoestima. Estar amb l'altre, no ser com l'altre, és la condició humana, perquè som éssers socials, que van formant selectivament la seva personalitat, modelant les seves actituds i participant amb la seva manera de pensar. Tenim una consciència interna amb el poder del discerniment que pot avaluar des de la nostra pròpia perspectiva interna quins són els nostres propis valors, independentment del que aprenem amb l'experiència, per exercir la nostre lliure elecció. La llibertat pròpia exigeix el respecte per la llibertat dels altres, de manera que és una llibertat condicionada per l'altre, que representa el límit de la meva llibertat. Només podrem ser nosaltres mateixos i projectar-nos en el futur com a éssers únics i diferents si exercim la nostra llibertat i transcendim el nostre ego. La llibertat existeix i és la nostra capacitat de pensament i la nostra autonomia per triar; només cal atrevir-se a exercir-la.

La difusió del pensament crític sens dubte és una necessitat social. Sigui per poder destriar què hi ha de debò en un discurs polític, en una predicació religiosa, en una afirmació científica o en una notícia periodística difosa pels mitjans de comunicació, el pensament crític pot aportar indicis útils per separar la palla del blat.
Preguntar-se sobre la necessitat de formar un pensament crític sembla un requisit per a qualsevol acció educativa. Implica, en efecte, conèixer i comprendre les raons que tendeixen a aquesta finalitat educativa. En el context particular d'aquesta secció, formar l'agudesa d'algú significa desenvolupar les seves aptituds intel·lectuals, una facultat o funció particular. El pensament crític ocupa un lloc important en la vida adulta, doncs facilita les eleccions personals en fer-les més clares, en particular respecte d'àrees com l'orientació professional, l'adopció d'un estil de vida o l'adquisició de béns materials; aquestes eleccions cada vegada es compliquen més i representen sectors vitals per exercir el pensament crític. No obstant això, sembla correcte establir que no està suficientment desenvolupat en el si de la població i aquest fet és el que ens limita molt com a cultura i com a poble. A nivell individual és possible sobrepassar els límits imposats per la massa social capitalista i esdevenir un ésser, si més no, de mentalitat lliure. Crec que queda molt camí per recórrer i moltes muntanyes per pujar per arribar a apropar-nos a una societat més justa, igualitària i sobretot amb llibertat de pensament. Però si no lluitem pel que creiem just, el nostre discurs mai serà escoltat. Em quedo amb una frase impactant extreta del curtmetratge, A los niños perdidos:  “...Y todo esto lo edificarás sobre la hostilidad general, porque los que se han despertado son la pesadilla de aquellos que todavía duermen”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada