Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 30 de juny de 2013

Les institucions com a discurs social.



Aquesta temàtica es desvia una mica de la pedagogia pròpiament dita,  però crec que gaudeix d'una gran importància, sobretot en el món de l’educació social. He escollit la pel·lícula Horas de Luz per relacionar el tema de les institucions i el control social ja que crec que expressa d’una forma encertada el funcionament dels mecanismes de les institucions penitenciàries i permet una reflexió antropològica intensa i interessant. 


El fet que la majoria d’un grup humà o una societat, empresoni, desautoritzi  i desacrediti a un conjunt menor de la seva pròpia gent, fa que ens plantegem diversos debats sobre l'existència  de les presons. Al llarg de la història de la humanitat, l'ésser humà i les seves societats, han oscil·lat en la forma de reaccionar davant les conductes antisocials o asocials d’alguns integrants. Antigament la manera de corregir i castigar certes actituds o comportaments per part del poder establert eren les execucions, crucifixions, mutilacions i altres càstigs salvatges. Durant el segle XVIII el filòsof britànic Jeremy Bentham va intentar que existís una connexió més concisa sobre el càstig i el delicte. Bentham creia que el plaer podia mesurar-se en contrast amb el dolor dins de totes les àrees de la conducta humana. Argumentava que si els delinqüents coneguessin el sofriment causat pel seu delicte deixarien de delinquir, així creia oportú i necessari que el dolor de la pena superés el plaer de cometre el delicte. Actualment, en les societats més modernes, ja no s’apliquen aquests tipus de càstigs sinó que s’ha passat a la segregació i l'aïllament com a intent de rehabilitar les persones, d’aquesta manera neixen les presons tal com les entenem avui en dia.
Sobre el naixement de la presó, no com a forma física, sinó com a institució, ens hem d’apropar a les paraules de Michel Foucault. Explica que les diferents institucions que apliquen control neixen com a resposta de l’estat o del poder a una necessitat social i moral i que aquestes són l’espai on la societat necessita col·locar a la gent que pel seu comportament o les seves actituds no compleixen els paràmetres socials i morals per conviure correctament en societat.
Amb aquesta reflexió som capaços de comprendre la presó des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i fa que tingui sentit de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control com la presó. Un dels components més importants de les institucions és la consecució d’un ordre social. L’existència de les presons intenta que l’ordre en el comportament humà es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. D’aquesta reflexió, comprenem que la presó no és tan sols un centre de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. D’aquesta manera ens podem preguntar si una institució penitenciària és la solució per a una persona que ha assassinat, com és el cas de Juan José Garfia, ja que ens obre la porta a la pregunta de si la persona delinqüent és tancada per rehabilitar-se i castigar-la o només per calmar i reeducar a la societat.
Entenc que la presó com a institució exposa dos discursos. El primer és el de castigar a la persona que s’ha comportat d’una forma irregular o fora dels paràmetres de la jurisdicció penal amb l’aïllament. En el cas de Juan José Garfia és amb l’aplicament dels Presos FIES (fitxers interns d’especial seguiment). El règim de presos FIES sorgeix a partir d’una sèrie de mesures aplicades des de l’Administració Penitenciària Espanyola, que consisteixen en un major control sobre els presos. S’aplicava segons la tipologia dels delictes comesos, la trajectòria penitenciaria o la pertinença a organitzacions criminals. Algunes de les mesures més habituals eren la intervenció de les comunicacions escrites i orals, retirament del vestuari propi, observació i anotació diària per part dels funcionaris de totes les activitats que realitza l’intern, aïllament total 24 hores, i tot un seguit d’actes que atacaven directament els principals drets humans. Actualment aquest règim és il·legal. D’aquesta manera, el poder exhibia la teoria que la finalitat d’aquest procés bastat en el conductisme del premi – càstig, era la recuperació de la persona per poder introduir-se de nou a la societat d’una manera adequada.

L’altre discurs que exposa la presó és exterior, de cara a la societat. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als altres integrants de com es castiga un comportament incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Durant el llargmetratge la infermera Marimar és assetjada per part dels seus superiors i companys per intentar que no ajudi a l’intern Juan José Garfia, fins al punt de perdre la feina. També comença una lluita aferrissada per l’aboliment dels presos en règim FIES. D’igual manera rep negacions i vexacions perquè deixi la seva pugna contra les institucions penitenciàries. Aquestes actituds són donades per la pressió impulsada per la mateixa societat del poder i el control social.

Quan parlem de control social, fem referència al grup de normes i regulacions de diferent tipologia i que són establertes per una societat per mantenir l’ordre dels individus i permetre el desenvolupament d’un nivell de vida organitzat i controlat. El control social pot aplicar-se de diverses maneres, tan a través de practiques socialment acceptades (com és en el cas de Marimar) o també a través de la violència i la coacció.

El control social sustenta a la població dins d’un ordre que, formalment tothom accepta, i que té com a finalitat generar una pau social i uns estils de vida organitzats i no conflictius. D’aquesta manera tots els membres d’una societat han de complir les lleis, els estatuts i les regulacions imposades per l’Estat si no volen rebre el càstig pertinent. 







¿Puede extrañar que la prisión se asemeje a las fábricas, a las escuelas, a los cuarteles, a los hospitales, todos los cuales se asemejan a las prisiones?

La prisión es el único lugar en el que el poder puede manifestarse de forma desnuda, en sus dimensiones más excesivas, y justificarse como poder moral.

Michel Foucault

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada