Naturalesa delictiva

Un dels primers intents per explicar l’origen del fet de delinquir va ser plantejat a finals del segle XVIII pel metge  Franz Joseph Gall, que va intentar relacionar l’estructura cerebral de diferents presos. Amb el pas del temps aquesta teoria va ser abandonada pel descrèdit científic.  A finals del segle XIX, un criminòleg italià, Cesare Lombroso va mostrar una teoria biològica força sofisticada. Va desenvolupar la idea de què la figura del delinqüent tenia un vincle amb els trets físics hereditaris.

Freud també va contribuir en descriure la relació entre l’home i la societat. Va assignar a l’ésser humà una naturalesa antisocial intrínseca. Descrivia com la societat i les seves normes socialitzaven les persones a mesura que s’inserien en la comunitat. Entenia que les repressions eren el mitjà amb el qual les persones ens podem adaptar a la societat.   

A principis del segle XX el criminòleg britànic Charles Goring va desmentir totes aquestes teories amb un estudi comparatiu entre diferents presos i ciutadans en llibertat. Va arribar a la conclusió que no existeixen lligams entre un estereotip de criminal i una disposició innata pel crim. Amb l’estudi de Charles Goring podem dir que el que crea el delinqüent són els factor socials i emocionals, ja que les experiències en les que creix i viu qualsevol ésser humà influeixen en el futur d’aquest. L’entorn social de qualsevol persona influeix directament en el seu comportament, igual que l’aplicació del control intenta inferir en les conductes dels ciutadans. És possible que problemes psicològics adquirits o afegits, sumats a una situació personal i social inestable generin una conducta antisocial i agressiva. Així entem que els factors socials i ambientals sumats als factors psicològics de cada persona desencadenaran diferentment en cada individu. Aquesta afirmació ens dona peu a parlar sobre la individualització de les persones. En aquest camp seguim a Ulrich Beck a La Sociedad del riesgo global (2002) on afirma que una persona individualitzada és en si mateixa un referent que ordena, organitza i regula la societat. Amb això vol dir que cada persona individualment es capaç de marcar-se els seus propis límits i els del seu entorn, d’aquesta manera s’imparteix el seu propi control i és responsable dels seus actes. Així podem entendre que un propi individu exerceixi el control dirigit als demés com és en el cas de la família o la religió. En aquests dos casos són normes auto imposades de control social que impliquen la censura de determinades actituds i pensaments i en casos més extrems poden tenir com a resultat el desenvolupament de personalitats excessivament repressores i auto censurables.