Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 28 de setembre de 2014

Liant la Troca: El moviment de cossos bells i vius


Els ulls, les mans, les cuixes, els pits, el pèl, la pell, la carn... tot un conjunt de cossos creant bellesa i una gran explosió de vida. 
Defugim diàriament del nostre cos. Som fruit d'una cultura que amaga, oprimeix i elimina el cos. Des de Plató, Sòcrates, Cioran o el cristianisme ens fan desprestigiar els nostres cossos considerant-los impurs, banals, malalts, finits i pecaminosos. La nostra cultura es refugia en l'ànima, ens immaterial, com a representació de la bondat, veritat i lluminositat. El cos es transforma en la tomba de l'ànima, en la presó, en un espai on habitem i hem de controlar. Separem clarament el nostre cos de l'ànima. No forma part de nosaltres, el neguem i l'odiem.
Podem arribar a pensar que actualment estem més connectats amb el nostre cos; algunes persones ens toquem sense por, fem l'amor amb d'altres “lliurement”, ens estimulem amb tots els nostres sentits, gaudim dels plaers que ens envolten, ens mostrem en públic. Però el cos segueix sent un espai d'odi i de repulsió. Estem atacades per un bombardeig de publicitat, articles, cosmètics, art i imatges que ens fan preses d'un model estètic no assolible econòmicament ni físicament. Seguim eliminant i odiant el nostre cos, ja que la nostra ment somia amb un altre cos, un d'imaginari, un cos que no és el nostre. El meu cos no és bell ni viu, està infestat d'imperfeccions i malalties; sempre som massa calbes, massa grosses, massa peludes, massa flàccides.
Aquest odi és una estaca que portem clavada des que naixem. Ens recompensen i aplaudeixen per la nostra intel·ligència, ens esforcem per cultivar la nostra ment, deixem que empreses i governs decideixin sobre els nostres cossos, consumim activitats i materials per modular-nos, controlem i cuidem tot el que ens afecta al cos, fem burla i acudits dels cossos que considerem més estranys... ja sigui per seguretat, salut, por, religió o educació acabem fugint i odiant el nostre cos.
No acceptem el nostre cos com a únic, divers, fantàstic, potenciador, creador i nostre.
Ahir, 27 de setembre, a Can Batlló vaig tornar a veure en acció el grup de dansa integrada Liant la Troca. Va ser emocionant. Trencant amb aquesta cultura arrelada a totes nosaltres vaig veure, escoltar i sentir com es movien i interaccionaven un grup de cossos creant bellesa i vida. Les etiquetes de persona lletja, discapacitada, rara, malalta o vella desapareixien. Mirades que transmeten sentiments. Carícies que exploren a l'altre. Petons que mostren emocions. Cadires de rodes que es transformen en cos. Silencis que paren el temps. Cossos que comuniquen sense parlar. Cossos sensuals que exciten. Moviments que donen vida. Cossos que fan brollar bellesa.
Tots els seus cossos arribaven a formar-ne un de sol, un cos ple de vida.
Aquesta expressió, moviment i acció del grup Liant la Troca no representa únicament la realització d'un espectacle. Representa el trencament de moltes normes socials i culturals; de la normativitat de la dansa, del model de bellesa estètica, de l'estigma a la diversitat, de construcció cultural de la dis-capacitat, de les formes estancades d'expressió i comunicació, de limitació del que és sensual. Representa un trencament amb una arrel cultural que ens manté allunyades del nostre cos i desprestigia tot el seu poder i potencial.
Jo, sóc consumidor de l'espectacle. El visc i m'emociono, però segueixo mantenint-me estàtic a la meva cadira. Necessito moure'm i viure des del meu cos.

Amat Molero Borràs



Enllaç del col·lectiu Liant la Troca:

dimecres, 17 de setembre de 2014

Desobediència pedagògica





A la nostra terra tenim una gran tradició pedagògica de personatges que van intentar aplicar mètodes innovadors i humanistes, radicalment trencadors pel moment històric i polític en què vivien. Estic parlant de Ferrer i Guardia, Rosa Sensat, Pau Vila, Joan Bardina i un llarg etcètera. Tot un seguit de persones que davant la repressió educativa, evidentment lligada a la social, van decidir innovar i abocar-se cap a camins que s’allunyaven d’allò establert. No van tenir por, o potser si, però van ser valents i van utilitzar la desobediència educativa per apropar-se als seus objectius. A més a més aquí a Catalunya també tenim una llarga tradició d’escoles cooperativistes creades per mestres on es van generar importants avenços en l’àmbit pedagògic.

Amb l’entrada del capitalisme més salvatge estem perdent aquest llegat històric, la cultura humanista i renovadora que ha caracteritzat una part de l’ensenyament del nostre país es difumina en una negror de lleis i obligacions. Tornem a l’educació conductista del premi i el càstig, a promocionar la competència inhumana entre iguals, a no respectar els processos vitals i d’aprenentatge de cada persona. Estem preparant alumnes per una vida sense vida, on no s’aprèn a compartir, a estimar o valorar. On no es deixa créixer, sinó que s’obliga a créixer. On els sentiments queden engolits per les obligacions i els currículums escolars. Estem arriscant el futur social amb una educació repressiva on preval la llei del més fort, o dit d’una altra manera, la llei del qui té millor nota.  Per tot això, i ja que estem en un nou inici de curs escolar, demano una completa insubmissió de la Llei Wert, una llei clarament anti-pedagògica que esta efectuada per aquells que subestimen l’educació.

Revolta pedagògica!  i tot el suport per aquells i aquelles que lluiten per una educació pública, gratuïta, crítica i popular.

dijous, 11 de setembre de 2014

Assaig analític/crític de les relacions històriques amb la bogeria.



Philippe Pinel és un personatge clau per analitzar en quin moment la bogeria es concep com a malaltia, i conseqüentment es compren que la ciència és qui se n’ha de fer càrrec. Va proposar un tracte humà i alliberador de les persones amb malalties mentals oposada al tracte anterior dirigit per l’Església i l’Estat. Tal i com Foucault va descriure, les institucions eclesiàstiques s’encarregaven de corregir i eliminar a les persones “embruixades” a través de càstigs, persecucions i execucions. Intentaven desfer-se de tot allò diferent que no encaixava amb els models ètics i ideològics del cristianisme. En tot aquesta situació de sacrificis i morts l’Estat decideix fer-se càrrec de la situació i comença el què Foucault anomena, l’inici del gran tancament, en què ja no eren executats públicament, però eren aïllats en centres tancats. En contraposició Pinel proposa pensar la bogeria en termes de factors hereditaris i ambientals. Comença una classificació on es distingeixen diverses classes de bogeria, que seria el preludi per les investigacions dels metges higienistes que van promulgar la psiquiatria com una especialitat més de la medicina.
Seguint la línia de Pinel, intentant medicalitzar i psicologitzar la malaltia mental,  apareixen dues grans figures, Emil Kraepelin i Sigmund Freud. Kraepelin va intentar classificar els processos psíquics a partir de l’observació dels comportaments. Estava inspirat en el paradigma positivista i higienista que tenia com a finalitat aportar un coneixement únic en una classificació estàndard sobre el patiment mental. En canvi Freud buscava les estructures profundes que motivaven els comportaments, fugint de les pautes homogènies que proposava Kraepelin.

Així van aparèixer dos grans corrents, el model biomèdic kraepelinià i els corrents antipsiquiàtrics que posaven en dubte el primer. L’aparició dels neurolèptics, per els seguidors de Kraepelin, va ser la solució a les situacions de tancament ja que aconseguien estabilitzar la simptomatologia negativa de les malalties mentals. Tot i així, el corrent d’antipsiquiatria entenia que s’havia d’acostar els subjectes cap a actuacions comunitàries, ja que darrera de cada pacient hi havia una història, una biografia, una persona i que en molts casos els problemes de salut mental anaven relacionats amb dissonàncies amb l’entorn. David Cooper va ser un dels propulsors d’aquesta idea, en què relacionava malalties mentals amb l’entorn ambiental i social. Seguint aquesta línia, Francesc Tosquelles argumentava que les categoritzacions de les malalties mentals significaven clares regressions ja que ell opinava que era més important treballar amb la vida de les persones que no pas intentar classificar-les. En aquest sentit es va desenvolupar la reforma psiquiàtrica que volia posar fi al model clàssic asilar i començar un procés de desinstitucionalització basat en intervencions comunitàries. Aquesta reforma va patir diversos entrebancs, ja que depenia molt de les situacions políticoeconòmiques de cada país i es va viure com una manera de “psiquiatritzar” la psiquiatria, en el sentit que passava a ser un terreny abordat per aquesta especialitat. D’aquesta manera no va ser considerada una reforma que aportés canvis significatius en quant a intentar revolucionar la psiquiatria.

Un altre personatge interessant per comprendre l’àmbit de la salut mental és Franco Basaglia, que en les seves tesis expressa com l’antipsiquatria no és una metodologia a seguir, sinó que intenta posar en dubte tot allò ja establert. També exposa com la psiquiatria clàssica s’ha allunyat i especialitzat de manera que s’ha ubicat en una elit intocable, posició que l’afavoreix al no ser accessible a tothom. Ell proposa apropar aquest coneixement als pacients, intentant aportar un punt de neutralitat. Exposa també la necessitat d’abordar aquest àmbit a través d’una visió holística, comprenent que les persones no són només processos científics, sinó que són un conjunt d’elements tan socials, com culturals, físics, etc.
En una consulta, Franc Basaglia explicava com “els serveis psiquiàtrics de caràcter preventiu, així com es projecten i actuen avui, queden inserits en la lògica econòmica que ha respost a la malaltia mental amb la segregació”. D’aquesta manera explica com les respostes al tractament de les malalties mentals van directament relacionades amb la situació política i econòmica del territori. En aquest sentit entén que pertànyer a les classes més desfavorides pot generar una dependència de les institucions, que no intenten guarir sinó convertir la malaltia en un fet irreversible. Ell proposa millorar la relació entre el ciutadà i la societat ja que és la manera de donar valor a l’ésser humà i no a la malaltia. D’aquesta manera es pot individualitzar les necessitats de la població i oferir el que la persona necessita en tots els nivells, ja sigui social, ambiental, laboral, etc.
Actualment l’àmbit de Salut Mental segueix sent tractat a través del model biomèdic ancorat en les premisses del positivisme. El paradigma mèdic, clínic i medicalitzador afavoreix el poder de les institucions com a eines imprescindibles i inamovibles que exerceixen el poder del coneixement sobre la psiquiatria com a institucions úniques i fiables. Poc a poc es van formant projectes dedicats a les intervencions comunitàries que s’allunyen de les idees més Kraepelianes, però encara queda lluny la proposta de la Reforma Psiquiàtrica.