Diari d'un educador, la imposició del saber professional

En alguns serveis la metodologia emprada promou que l’usuari estigui quiet, callat i submís però aprenent a pintar a dins d’una rodona o realitzant treballs monòtons i repetitius que el continguin emocionalment i no el permetin pensar.

En una ocasió, vaig tenir grans discussions i reflexions sobre un cas en particular. Es tracta d’un home de 28 anys que assisteix a un centre d’atenció especialitzada (CAE). És una persona que en el moment en què centra l’atenció en alguna cosa que no és del seu interès, perd la consciència i entra en un estat absent. El cap li pesa i s’aboca sobre la taula i s’adorm o queda en aquest estat de “Stand by”. Mai vaig considerar que aquests estats fossin negatius, sinó tot el contrari. Per algun motiu que desconec ell necessita aquests moments, sigui per desconnectar o simplement perquè el cos li demana. El cas és que mai ha mostrat gaire interès en les treballs manuals, així que sempre que es posava a pintar, retallar o fer quelcom es quedava en aquest estat d’absència. Jo era el seu educador i mantenia (i mantinc tot i que no treballo allà) una relació molt propera i afectiva. Intentava estimular-lo amb el joc i les paraules que li agradaven. Vam establir una relació de complicitat, d’aquelles amb les quals et comuniques amb una sola mirada, en què perceps els estats d’ànim sense necessitat de parlar. Una relació amb l’altre, basada en els sentiments, el respecte i la cordialitat.

Un bon dia em van comunicar des de direcció, que el que treballava amb ell no es podia quantificar en els Plans Educatius Individuals. Per tant, havia de realitzar tasques mesurables com pintar o enganxar. Em defensaven aquesta metodologia, dient que cognitivament era positiu. Que realitzant aquestes tasques s’estimularien les connexions neuronals del cervell. En un primer instant em vaig qüestionar la meva manera de fer, vaig escoltar amb atenció el seu discurs i les bases que el sustentaven. En aquella època jo ja portava un recorregut professional prou ampli com per analitzar, mitjançant el pensament crític, les pautes d’actuacions. Per tant, després de valorar el que em demanaven, va començar el meu afany per defensar la meva posició.

La meva lluita va esdevenir una creuada de reflexions per fer entendre a unes persones encallades en el discurs clínic i rehabilitador, que la meva relació amb ell ja era un element terapèutic que proporcionava un benestar real. Que no seria beneficiós obligar-lo a realitzar aquelles tasques. Adormiríem la seva personalitat. Entenc que la contenció, en certs casos i situacions, era favorable per aquell home, ja que podia evitar que certes conductes perilloses augmentessin o es repetissin. Però la problemàtica rau en el moment en què la contenció esdevé una característica principal i envaeix qualsevol acte d’intervenció. En aquell moment era fàcil caure en el parany de simplificar, estigmatitzar i etiquetar aquell home sota el concepte de contenció.

Vaig exposar el que considerava que havíem de fer. Deixar crear, expressar-se, riure, plorar, cridar, ballar i sobretot deixar que fos ell mateix. Que no creia en la visió de la perspectiva psicoanalítica on la distància és essencial per la teràpia. Jo em veia amb la necessitat de trencar aquesta distància, i trencar-la en el punt just per obtenir una visió objectiva que m’ajudés a actuar amb claredat, però també per aconseguir la proximitat suficient per viure les situacions amb empatia i en conseqüència respondre amb més humanitat.

Aquell any, inclús la seva mare estava molt contenta, ja que durant tot el curs no havia tingut trastorns de conducta, i a la vegada estava molt despert. La qual cosa no coincidia habitualment, a causa de les fortes medicacions que prenia. A pitjor simptomatologia de les alteracions conductuals, més medicació i per tant, la persona queda més adormida del que està habitualment. Així, aquell home estava passant per un bon moment.

Finalment la imposició del discurs professional va passar per sobre de les necessitats de la persona. Ja quedava poc per acabar el curs i no es van implementar les mesures fins al curs següent, amb un altre educadora. Les conseqüències de fer realitzar tasques mesurables a aquella persona van ser desastroses. En si, no va ser només el fet d’obligar-lo a pintar o enganxar, sinó tots els simbolismes que es van perdre pel camí. La seva relació amb el centre va canviar, la manera de comunicar-se amb la seva educadora era diferent, la màgia de la relació es va difuminar per donar lloc a un tracte fred i impersonal. Va deixar d’assistir al servei durant 6 mesos, el seu estat anímic va empitjorar i els trastorns de conducta van aparèixer de nou. Un cop va retornar al servei, havia perdut molta mobilitat i la seva expressió era diferent. Es mostrava apagat, insegur i apàtic, segurament conseqüència de la forta medicació. Va costar molt tornar a establir una relació propera amb ell, lliurar-se a la posició d’acompanyant, estant al seu costat. Va ser difícil guanyar-se la seva confiança, tot i que amb respecte, amor i tolerància es va anar retrobant amb la comoditat oferta pels educadors.

D’aquella experiència en vaig aprendre molt. Vaig entendre que a vegades els objectius professionals dels serveis no responen a les necessitats reals de les persones usuàries. Per tant era necessari establir espais de debat i reflexió per poder delimitar les actuacions d’una manera pedagògica i sobretot, respectuosa. En aquell cas els protocols van eliminar tota la proximitat que pot oferir una persona, van esborrar el traçat d’una relació humana forjada en el “no fer res” per anar creixent i esdevenir un acompanyant de processos vitals.

Avui dia encara mantinc relació amb aquesta persona, el vaig a veure al servei i ens tenim una forta estima. Quan ens trobem, ens abracem com si fes una vida que no ens veiem. Ell crida el meu nom i jo inevitablement, m’emociono i em recorre el cos un llamp d’emocions i sentiments. Aquesta experiència ha estat un clar exemple que em va demostrar que el més important és invisible als ulls, que allò essencial no està escrit a cap llibre ni cap protocol. La relació, el dia a dia, el coneixement profà de la persona i el vincle establert són els elements que poden marcar una pauta metodològica. I no unes directrius fermes imposades des de posicions allunyades dels usuaris i usuàries.

Ara, des de la distància, també penso que a vegades els educadors en situem en aquella posició que per la institució resulta incòmode. Instaurem metodologies que potser, des de perspectives més científiques com la psicologia clínica, poden entrar en contradicció amb els pensaments d’alguns professionals. Alguns exemples poden ser oferir la tasca d’acompanyar en lloc d’educar, el fet de respectar decisions, per molt que en algunes ocasions no entrin dins la nostra concepció de normalitat, o proposar mesures per un acostament cultural. Són conductes i pràctiques que no responen a la lògica mèdica i professional. En aquestes situacions jo perdo el poder com a professional, trenco amb les jerarquies imposades per la cosmovisió de la discapacitat. Així, no tothom està disposat a deslliurar-se d'aquest poder, d’aquesta posició còmode que ens situa en “aquell que en sap”, la persona que dirigeix i ubica.

Però per establir relacions properes i respectuoses amb la persona i els seus drets, ens hem de deslliurar d’aquesta etiqueta jeràrquica que ens atorga poder i ens allunya de la part més sensible i afectiva de l’educació social.