La política de la confrontació i l’educació social

 

Tinc la sensació que vivim un moment de polarització perillós. Desbordant polítiques de pancarta, que proposen solucions ràpides i senzilles a problemes extremadament complexos. Polítiques i discursos que venen de líders que conflueixen més amb la imatge de participants de realitys shows, que amb persones que assumeixen la responsabilitat de donar resposta a les necessitats d’una població angoixada i confosa. Personatges de primera línia política que sembren adeptes per allà on passen. Precisament perquè posen la mirada a la vulnerabilitat, assenyalant contínuament a l’immigrant, al pobre i al qui necessita ajudes com a culpable de la crisi econòmica i com a responsables del daltabaix ètic i ideològic del món occidental. Les seves paraules van carregades d’odi i ràbia, i actuar des d’aquesta emoció no pot generar vida enlloc.

Segurament és la mateixa estratègia que van utilitzar grans dictadors del segle XX: apuntar contra un col·lectiu per identificar-lo com l’únic enemic. D’aquesta manera, la circularitat del discurs només es desplaça en aquest sentit, i no deixa entreveure les problemàtiques estructurals i sistèmiques, que precisament provoquen l’asfíxia i sostenen les dinàmiques de discriminació.

Saber qui és l’enemic i poder-lo identificar (immigrant, transsexual, etc.) és una estratègia psicològica molt poderosa, perquè tot i semblar contraproduent, aporta tranquil·litat. És la manera d’externalitzar els malestars per ubicar-los a l’altre i així defugir de la mirada introspectiva. És un mecanisme de control social absolutament enginyós, digne de la biopolítica de Foucault, en tant que així el sistema es permet eludir les seves responsabilitats a través del conflicte social entre la ciutadania. 

A més, fomenten l’associació conceptual que si difereixes de les seves propostes, equival a validar, acceptar i defensar l'statu quo actual. Sembla que sigui un “amb mi o contra mi”, una dissidència que no deixa espai a pensar alternatives més sostenibles amb la vida, més enllà del sistema actual.

Des de l’educació social, ens queda un paper complex per respondre a tot això. Perquè, inevitablement les persones que acompanyem també queden travessades per aquesta conjuntura. I no és fàcil desarticular aquests discursos, precisament perquè ofereixen una falsa calma, que és temporal, a les angoixes produïdes per un sistema extenuant. Però estic segur, que amb calma, amb presència, disponibilitat i utilitzant el pensament crític, podrem anar confrontant els missatges d’odi per construir altres continguts més amables amb les realitats.