Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 20 de maig de 2013

ÉS NECESSARI REBUTJAR LA SOCIETAT EN LA SEVA TOTALITAT?


Santiago López Petit ens mostra com la unió europea, en conjunt, està submergida en una crisis filosòfica i de pensament que afecta a les bases més profundes de la societat. Actualment estem vivint una fragmentació social en quant a identitats. Sempre preval l’individualisme, i models generals unificadors com el de la classe obrera, han desaparegut. Per realitzar una reflexió filosòfica contemporània s’ha de posar èmfasis en el concepte de modernitat i postmodernitat. Entenem per modernitat el canvi de mentalitat cap a ments més obertes, l’alliberament de qualsevol dependència social i sobretot cap al triomf de la raó. A l’intent d’aplicació d’aquest concepte torbem el seu successor, que seria el de postmodernitat. És un concepte complicat de definir, però que podria caracteritzar-se a priori per la seva forta crítica, oposició i, fins i tot, superació de l'ambiciós projecte modernista, el qual va fracassar en el seu intent d'emancipar a la humanitat i que resulta impensable dur-ho a terme en les condicions actuals. Gran part de les angoixes i cinismes que, en l’actualitat, caracteritzen la condició postmoderna són la manifestació d’una nova causa d’alienació en els individus i en el conjunt de la societat: l’alienació deguda a les creixents dificultats per a unificar i totalitzar l’explosiva immensitat de les informacions disponibles. El debat modernitat / postmodernitat s'ha quedat enrere amb l'entrada en l'època global. La despotenciació de la crítica radica en que sabem molt bé què cal combatre però no sabem com fer-ho ni des d'on fer-ho. Evidentment, aquestes noves condicions enfonsen la lluita ideològica en el seu sentit tradicional. Durant el pas del temps hem anat perdent la nostra capacitat creadora, també hem anat perdent el sentit crític, ja que ambdues van de la mà. Vivim indiferents al que ens envolta, indiferència que es tradueix en una franca apatia per l'altre. Persistim en una cerca perpètua de la nostra pròpia comoditat. Abans de res, volem les coses digerides, pensar ens avorreix i ens fastigueja, a més ens fa adonar-nos de coses que no volem veure perquè trenquen el nostre còmode model de vida. Així, acceptem tot el que se'ns diu, qüestionar resulta problemàtic i sense sentit. Tot ho donem per fet doncs ja no queda quasi res més per descobrir i les injustícies socials, les desigualtats, la falta d'equitat, la pobresa i la corrupció les percebem com alguna cosa normal. Per això ens anem convertint en éssers receptors i passius, esperant que se'ns indiqui el rumb que hem de prendre per poder acomodar-nos; incapaços de veure més enllà de la nostra pròpia comoditat, passant a ser un més en la massa homogènia de la població mundial. Davant de tal situació catastròfica a nivell social i moral, l’arma més potent és el pensament. Pensar ens pot fer lliures, ens permet formular problemes i preguntes vitals amb claredat i precisió; extreure informació rellevant i usar idees abstractes per interpretar aquesta informació de manera efectiva; arribar a conclusions i solucions, provant-les amb criteris i estàndards rellevants. Pensar ens porta a tenir una ment oberta, idear solucions a problemes complexos i comunicar-los de manera efectiva i persuasiva. Ens ajuda a desenvolupar habilitats tals com l'observació, el raonament, l'anàlisi, el judici, la presa de decisions i, finalment, la persuasió. Enfront d'aquests beneficis, considero que resulta de summa importància entrenar-nos adequada i persistentment en l'ús del pensament a fi de millorar la nostra qualitat de vida i la nostra llibertat. En la realitat actual hi viu el capitalisme i es mostra tal hi com és. A l’observar aquest sistema amb totes les seves facetes, podem detectar la mobilització global, que serveix per descriure la globalització neoliberal i que es caracteritza com el veritable fonament de la realitat mateixa. Aquesta mobilització genera persones anomenades precàries, que venen a ser éssers vulnerables. El poder terapèutic de la societat insisteix en neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris ja que són elements claus en tot el joc productiu de la societat capitalista. Les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan de tal manera dissenyades perquè l'individu visqui en una constant precarietat però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. És consolida una alienació al sistema.
En el procés del treball, l'home s'aliena de les seves pròpies facultats creadores, no viu la seva activitat com alguna cosa que li pertanyi real­ment, que formi part dels seus projectes. El treball es viu com alguna cosa exterior. Els objectes produïts per l'activitat del treballador no li pertanyen a ell, els viu com a aliens; encara que fos realment l'esclau el que construïa un edifici, o treballava en el camp, el producte fet per ell no era d'ell sinó de l'amo. Així, l'alienació econòmica i productiva crea una escissió en la societat, donant lloc a una separació i fragmentació social important. El sentit del món desapareix quan s'ha esborrat tota transcendència, quan no hi ha un Déu que ho hagi creat, quan no existeix un altre món més enllà. Arribat a aquest punt, el sentit que és la relació amb aquest desapareix. D’aquesta maners es qüestiona com el concepte de veritat pot ser alliberador. La veritat es produeix quan entre pensament i realitat existeix un acord o una correspondència, la qual cosa implica romandre dins de la relació subjecte/objecte. Davant la difícil realitat que ens toca viure, cal oposar-li una altra veritat. La nostra veritat. Una veritat que no es comunica sinó que es comparteix. Una veritat que, no obstant això, per ser efectiva necessita carregar-se de sentit. Una veritat que requereix les idees com les seves armes principals. Les idees permeten alleugerir la idea de submissió a la mobilització global, són les armes amb les quals ens podem alliberar. Sempre que existeixi una idea podrem entendre que caracteritza un pensament i que permet estendre’l de manera efectiva. L’autor, Amador Fernández-Savater, ens parla de la cultura de transmissió. La descriu com una cultura que col·loca a cada persona en el seu lloc, fa que els problemes no siguin problemes, que tothom accepti la realitat i el lloc que li correspon en aquesta societat. D'aquesta manera aconsegueix una cohesió social. Durant els anys vuitanta els mitjans de comunicació eren intocables i eren els encarregats de transmetre aquesta cultura, en la qual tots els demés ciutadans eren simples espectadors. En l'actualitat podem veure plasmat un exemple claríssim en el cas de la independència de Catalunya. No es fa res més que parlar d'aquest tema, així tots s'eviten que esquitxin els casos de corrupció política, les retallades, les desigualtats socials, els desnonaments, etc. El tema que ens venen els mitjans és del que es parla. Així que com defineix l'autor, qui determina els temes, controla la realitat. Els valors mes intrínsecs de la CT estan perdent validesa, ja que les noves generacions utilitzen nous missatges comunicatius, no donen tant valor a les paraules dels mitjans i a causa de tot el succeït a nivell social i econòmic viuen gairebé al marge de la CT. L'autor ens mostra com la CT va entrar realment en crisi i es desdibuixa per complet de la societat. Ens parla com en l'11-M, el veritable debat estava al carrer, que l'únic sentiment era el de dol, el missatge de la població era el de pau i l'única pregunta que hi havia era perquè. Les altes esferes que representen la CT estaven en un altre lloc, en un altre debat, intentant culpabilitzar a uns altres per salvar la seva dignitat i el seu partit. Però d'alguna manera la CT va aconseguir tornar a reunir el poder necessari per instaurar aquesta cohesió tan valorada. Els lemes de tots som Madrid oferia la possibilitat de tornar a tenir aquest sentiment de grup, de pertànyer a algú, de no estar sol contra tot. La CT no ens va ensenyar a fer preguntes. Ens va ensenyar a escoltar als adults amb por, a repetir i conformar-nos amb el que deien les veus autoritzades que apareixien en televisió: “això és el que hi ha”. La CT ha tractat de desactivar la cultura com a interrogació crítica i autònoma sobre la societat. Ens deia qui podia parlar i de què podia parlar-se. Privatitzava la realitat. Hem hagut d'aprendre a fer preguntes pel nostre compte i d'esquena a la cultura oficial, en espais d'ombra. Durant anys semblava que era cosa de bojos, de marginals o antisistema. Però avui la realitat cau a trossos, les preguntes sobre la vida ens esclaten a la cara a tots, gairebé m'atreviria a dir que qualsevol està obligat a pensar críticament. El mateix li passa ara a la cultura de transmissió, encara regna però ja no governa. És a dir, ja no mana en el nostre cap, no veiem amb els seus ulls, ni parlem amb la seva boca, ni escoltem amb les seves oïdes. Mentre es parla i es debat en la televisió i els periòdics, els ciutadans conversem a la Xarxa i els carrers. El concepte de ciutadà, Santiago López Petit l’exposa com una identitat que ens fa esclaus de nosaltres mateixos. És una identitat que va lligada a uns valors i uns comportaments que s'entenen com a vàlids. Aquests comportaments són els que ens roben la llibertat d'actuar com realment volguéssim, ens obliguen a procedir de la mateixa manera que la resta del món. Així, entén que una persona que fracassa socialment no és un bon ciutadà, ja que no ha aconseguit encaixar bé en els comportaments vinculats a aquesta identitat. Ser un ciutadà és realitzar tots aquests actes socials i a més, creure en ells. D'aquesta manera, el ciutadà, es converteix en una peça clau de tot el joc democràtic ja que el perpetua i el justifica. L'autor ens planteja el desplaçament de la democràcia a lo democràtic. Ens exposa que la democràcia ja ha arribat al seu moment final, i és hora de proposar la seva crítica. En l'època actual, la gran massa política que governa el nostre continent, intenta col·locar al ciutadà en el seu lloc. En un lloc on no entén molt bé que ocorre però alhora se’l culpabilitza dels desastres econòmics. Ens parlen que els especuladors i els mercats són els culpables de les polítiques d'austeritat, que els pobres dirigents es veuen evocats a realitzar dràstiques retallades per la pressió soferta per aquests, però no s'adonen, o volen amagar-ho, que el sistema que prediquen funciona i es mou per els mercats i per l'especulació. L'autor posa l'accent a nomenar aquesta crisi com un saqueig. Un saqueig a la població, als ciutadans que estan fins al coll de deutes, als que expropien la seva casa, als que perden el seu treball i un llarg etcètera. D'aquesta manera, entén la crisi com el moment de major èxit del capitalisme. La crisi que estem experimentant influeix sobre les conductes, actituds, emocions i expectatives de la població i, recíprocament, la manera com la percebem i interpretem influeix sobre aquesta. Inicialment, les persones podem reaccionar, en part, no volent assumir la realitat, per després convertir les seves possibles conseqüències en focus d'atenció, que s'acompanya de la sensació de pèrdua de control, tensió, por i estrès. Les decisions es prenen, llavors, a molt curt termini. En la seva possible resolució pot aparèixer el conflicte, donant lloc a l'eufòria o l'abatiment. Sembla lògic que algunes de les conseqüències psicològiques més immediates davant la crisi siguin frustració, ansietat, baixa autoestima i agressivitat cap als altres. L'estat d'ànim de les persones és generalment negatiu. Però no només per la crisi real a la qual es fa front, sinó per la sensació de crisi que hi ha en l'ambient. En aquest moment, diu l'autor, caldria començar a desocupar la figura de ciutadà i deixar de creure en tots els valors, moralitats i discursos que ofereix la crisi i entendre que s’està sofrint una veritable expropiació de la riquesa. Estem patint una guerra invisible on el ciutadà es veu immers en un procés d’adaptació al medi. Per arribar a encaixar en aquesta societat el ciutadà ha de vetllar per la seguretat moral i social del seu entorn.  L’autor exposa, No es exagerado afirmar que, ciudadano es aquel que no es dueño de su propia vida, sino su esclavo. Vivim una època de restriccions a la llibertat individual, un afany legislador que afecta a totes les facetes de la vida dels individus. S'estreny el nostre àmbit de decisions i la nostra llibertat, però es realitza d'una manera molt intel·ligent, de forma progressiva i acompanyada d'una campanya mediàtica i justificadora. L'Estat és la nova religió del segle XXI, ens diu el que està bé i el que està malament i ho fa de forma absoluta, no hi ha forma de contradir-li. Et diu com has de viure i de la manera en què ho has de fer. Disposa de milions de soldats (ciutadans) que vigilen, controlen i jutgen socialment a les persones que no actuen sota els valors i la moral establerta. Amb aquesta actuació, l’Estat s’està generant el seu propi enemic. Es creen persones cansades de viure esclavitzades, tant a nivell laboral com a nivell social i moral. D’aquesta manera l’autor proposa el fet de, i sí deixéssim de ser ciutadans?  Vivim de forma conseqüent al que significa habitar en el capitalisme. Estant aquí, tot ens mou a participar activament d'un consum inacabat. Bàsicament, consumir és contribuir al manteniment d'aquest sistema econòmic, tot forma part d'aquest cicle de sistema capitalista. Fins i tot les persones formen part, deixant de tenir una existència i dedicant-se a ser “productes de mercat”, productes de compra, venda i producció. Desprendre's és buscar un mitjà d'autogestió. I sembla que no es pugi escapar del consum hedonista, però la qüestió és mes greu per que realment no necessitem el que ens venen en la publicitat de les grans tendes i el mercat, però si necessitem de recursos energètics per poder viure. El problema eradica en què sempre darrere de tot hi ha un humà afilant-se els ullals, per seguir absorbint la sang de la humanitat, així mai succeeix un canvi. Vivim en un model econòmic basat en el creixement perpetu, però les energies s'acaben i el model social s’enfonsa. L’única sortida, com proposa l’autor, és deixar de ser ciutadans. Amb aquesta premissa s’arriba al concepte de rebutjar la societat en la seva totalitat. Totes les alternatives exposades fins ara passen per entrar en el joc del sistema, passen per començar canviant parts de les peces de la gran maquinaria capitalista. Són sortides mal encaminades ja que d’alguna manera sempre arriben al mateix punt, el poder. Per eliminar el poder i la repressió que comporta, l’única mentalitat que ens allibera és refusar la societat en la seva totalitat. 

3 comentaris:

  1. Primer de tot felicitar-te per el blog.

    Ara bé,després de llegir-me aquest escrit, m'han sorgit els dubtes que segur que em podràs resoldre....

    com podem entrenar-nos per a deixar la idea prefixada que tenim la gran majoria a l'hora de plantejar-nos conceptes com el nostre lloc a la societat o bé la pròpia educació?
    I si ho volem fer des de una postura que no es titlli d' anti-sistema? ( tot i sabent que podríem entrar en un gran debat per veure que és anti-sistema i que no...) avui dia també s'ha posat de moda el concepte alter-sistema, fent referència suposo a voler un sistema, però no l'actual.

    desempallegar-nos d'aquesta construcció social que tenim és difícil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, en primer lloc gràcies per llegir-te el blog!
      El que comentes de com “entrenar-nos” per fugir de les postures clàssiques i estigmatitzades crec que no existeix una pauta a nivell general. Considero que el fet de plantejar-te com actuar, obrir la ment a noves propostes i sobretot l’acte d’utilitzar el pensament crític ja és un camí que et pot portar cap a nous paradigmes dins del món educatiu. Jo, a nivell personal em serveix molt el pensar per a qui estic actuant. Quan em plantejo una actuació amb qualsevol persona abans intento analitzar-me a mi, en relació a si estic actuant des dels meus interessos o realment actuo pel benefici d’aquella persona. Intento comprendre a tothom com a grans enigmes, fugint de conductes estereotipades. Cadascú té el seu concepte de societat particular i d’una moral concreta. En el meu cas m’esforço per fugir de les estructures educatives basades en la societat capitalista, en què el subjecte es tractat com a un objecte que ha d’assolir uns objectius. D’aquesta manera entenc a tot educand com a un ésser particular i individual, i això em permet enfocar i delimitar molt les meves actuacions, sempre basant-me en les necessitats de la persona.

      Espero haver-te pogut ajudar, per qualsevol dubte estic encantat de respondre!

      Elimina
  2. Hola Ferran,
    m'agradaria posar-me en contacte amb tu. Si escrius a mamgdelar@gmail.com et comento la idea.
    Salutacions

    ResponElimina