Herbert Marcuse i el pensament crític

M'agradaria comentar algunes de les idees d'un autor, que potser estaria més vinculat a la filosofia però que va ser un dels grans propulsors del pensament crític.

Es tracta de Herbert Marcuse. La seva tessitura  intenta alliberar a l’ésser humà d’un sistema que l’instrumentalitza. Tots els moviments anti-sistèmics de l'època han estat absorbits per el capitalisme i orientats per conviure en societat. Entén que el canvi social ha de ser qualitatiu, vist l’anterior fracàs d’altres revolucions que tan sols han canviat les persones o les entitats del poder. Per aquest motiu planteja crear una transformació dels valors humans, e intenta que les persones s’alliberin de tot allò que els reprimeix perquè per poder assolir una revolució necessita que tothom hagi experimentat el canvi de mentalitat cap a un rebuig instintiu dels valors del capitalisme. Les idees de Marcuse van arribar profundament a una joventut que creia en el canvi qualitatiu que defensava, fins al punt de ser un dels màxims exponents ideològics del Maig del 68.

En el seu llibre L'home unidimensional, Marcuse ens fa una mostra del que per ell és i significa una societat industrialitzada. Ens diu que és una societat tancada on els interessos de l’oposició han estat suprimits. En la societat que ens mostra Marcuse les necessitats que l’Estat complau són artificials, creades per la raó tecnològica e industrial i les llibertats i les necessitats es converteixen en mercaderies. La societat reprimeix els instints, però recalca que aquesta repressió no és inevitable sinó que és contingent e històrica. La institucionalització de l’Estat és qui realment reprimeix aquests instints. Són les necessitats estètiques i biològiques que al ser reprimides són dirigides a la productivitat. Es substitueixen per altres com l'agressivitat, l’afany, o la indigència, que adquireixen una conducta humana que reprodueix la repressió i la dominació. Un altre punt que recalca l’autor és que actualment tot s'ha traduït a la cultura de masses, tot s'ha banalitzat i res no posseeix força per provocar autèntics problemes. Marcuse ens explica com es crea una consciència feliç falsa però efectiva a l'hora de negar el canvi: no hi ha consciència de classe, entén que no pot existir ja que totes les classes socials i totes les professions tenen les mateixes aficions i les mateixes necessitats.

El dispositiu tecnològic que impulsa la societat es mostra capaç d'aconseguir les gestes del progrés i les noves formes de vida que promou es converteixen en formes d'adoctrinament. Amb això Marcuse, intenta dir que el progrés tecnològic, amb tots els ideals i falses necessitats que promou,  aliena a les persones. El poder que disposa l’Estat en el funcionament de la societat representa el debilitament de les possibles ments emancipadores. El procés de mecanització de les fabriques, la regulació dels mercats i de la lliure competència entre empreses de diferent rang econòmic, són algunes de les diferents formes de control que té l’Estat per establir el seu poder. L’autor es refereix a què en aquesta societat l'home ha perdut el seu sentit crític ja que la disposició social sembla complaure les seves necessitats. Una societat democràtica, s’entén esta disposada a escoltar noves alternatives però en realitat les anul·la per assegurar el domini econòmic i tecnològic.

Marcuse ens porta a pensar que la consciència dels subjectes de la societat del benestar és feliç i complaguda, creu que tot està bé i es troba a gust entenen que l'Estat satisfà les seves necessitats. Viuen en un conformisme, sense remordiments, ja que existeixen problemàtiques molt més greus a nivell personal i social, on hi ha gent que mort de gana, però aquestes problemàtiques no es veuen reflectides en les seves vides. Marcuse es fixa especialment en el llenguatge que usa aquesta societat, un llenguatge basat en tòpics estereotipats, que impedeix pensar en les coses. Així succeeix en les formes actuals del neoliberalisme. Ja no hi ha pensament amb càrrega critica i constructiva. Els problemes dels obrers, es redueixen a qüestions tècniques que es resolen amb facilitat. La motivació per organitzar-se i revelar-se s’ha desfet en l’oblit de la societat capitalista.  Critica també la democràcia en quan a que, només hi ha una aparença de llibertat.

L’autor fa mostra de la idea de bidimensional, on els ideals podien ser un pensament crític. Entén que per arribar a crear un nou pensament s’ha d’eliminar el que és té actualment, i d’aquesta manera es pot aconseguir una forma de canvi. Aquesta forma de pensament s’ha dissolt amb la societat del benestar, en la qual predomina una lògica formal i sense contingut.

Tots aquests components són el factor clau que converteixen aquesta societat en unidimensional. Els ciutadans d’aquesta societat no perceben les divergències entre el que s’estableix com a veritat i la veritat en sí. D’aquesta manera Marcuse ens mostra com no figura una distinció entre el món i el jo. Els subjectes d’aquesta societat no tenen la capacitat de raonar críticament ja que  no saben el que és real i el que és un ideal imposat.