Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 23 de juliol de 2015

La necessitat de codificar l’acompanyament en la diversitat intel·lectual

En les últimes dècades del segle XX i en el que portem de XXI, les reflexions i les anàlisis sobre les pautes conceptuals i metodològiques des del camp de l’Educació Social, van dirigides a l’apoderament, a donar veu a l’alteritat com a subjectes actius. En diferents àmbits com en la Salut Mental, en la diversitat funcional, presons, etc. s’està despertant des de certs moviments (encara minoritaris) una lluita dissident que pretén almenys, generar reflexions i preguntes que qüestionin les institucions i les praxis establertes.

Tot i estar d’acord, recolzar i participar en aquestes accions penso que cal replantejar-se aquesta crítica en la diversitat intel·lectual. En molts dels col·lectius esmentats, quan els subjectes són apoderats amb la paraula, la utilitzen com a generador de discurs propi, de defensa contra les adversitats, de protesta contra les injustícies, de justificació dels seus actes. Però que passa amb les persones amb diversitat intel·lectual que no habiten en el mateix llenguatge o que no esdevenen actius en la cosmovisió comunicativa homogènia?

Aquestes persones necessiten l’alteritat des d’altres categories en tant que la dependència i la relació amb l’entorn i els seus significats són distints. En aquest traçat jo no pretenc aportar solucions úniques a aquest requeriment, sinó més aviat obrir replantejaments per suscitar debats i reflexions que ens permetin repensar-nos com Educadors/es Socials davant d’aquest col·lectiu.

En els serveis d’atenció directa on entra en joc l’Educador/a, plantegem aquesta figura com un acompanyant, com aquell que se situa caminant “al costat de”. Però en la diversitat intel·lectual observem com aquesta intervenció sovint queda curta, persisteix ubicada perillosament en una línia que es dirigeix cap a l’abandonament si no es procura oscil·lar amb coherència entre acompanyar i apoderar.

En molts dels àmbits de l’acció social la figura de l’acompanyant és aquell qui percep sense jutjar, qui persisteix davant el conflicte i posiciona les diferències en el centre de la relació. És qui produeix relacions respectuoses i horitzontals en un marc pedagògic amb finalitats distintes. En la diversitat intel·lectual no és diferent, però sí que cal acceptar que es generen altres dinàmiques davant necessitats que requereixen més presència. L’acompanyament ja no és tan sols aquell que camina “al costat de”, perquè els subjectes de l’acció requereixen quelcom més que això. La situació ens remet a desxifrar traçats, en la línia conceptual de Deligny, on s’utilitzen les diferents formes de presentar-se al món i de conviure-hi per connectar subjectes, cultura i entorn.

Tanmateix, només procuro aportar aquesta conceptualització en un moment i context determinat on el concepte “acompanyament” comença a florir en els projectes socioeducatius. Intento determinar la necessitat de replantejar aquesta figura en la diversitat intel·lectual on les maneres d’estar al món, a vegades es converteixen en enigmes illegibles. Per això cal incloure la tasca de descodificar i llegir els simbolismes que acompanyen aquestes persones, per fer l’acte d’aproximar-se a les seves cosmovisions des de models respectuosos que fugen de l’estigmatització, els prejudicis i la rehabilitació.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada