Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 22 de desembre de 2014

Racisme a la revista del Prat



Gran part de les angoixes i cinismes que en l’actualitat caracteritzen la condició postmoderna, són la manifestació d’una nova causa d’alienació en els individus i en el conjunt de la societat: l’alienació deguda a les creixents dificultats per a entendre i acceptar l’explosiva immensitat de la diversitat cultural. Ens fa por admetre que qui tenim al costat és valedor i portador de riquesa. Que tot el que forma el nostre entorn és una part important d’aquest.

Tot això ho comento perquè en la ultima edició de la revista d’informació local del Prat de Llobregat hi vaig llegir quelcom que em va fer remoure l’estómac. Antonio Gallego, membre del PP, ens ha premiat amb un article titulat, primer els de casa. Ens mostra com està d'indignat per culpa del col·lapse que provoca la immigració. En tot aquell contrasentit de preguntes i afirmacions, provinents d’un discurs esfumat i passat de moda, Antonio ha tantejat el terreny per remoure sentiments desapareguts i desenfocar la problemàtica social cap a les persones nouvingudes. En una de les seves preguntes retòriques ens formula la següent qüestió: ¿consideras justo que una persona que hacometidodelitos...puedabeneficiarse de material escolar gratuito?

En primer lloc, aquesta pregunta respon a una fal·làcia en la qual estan integrats molts discursos basats en prejudicis i estereotips. Li recomano que es miri la xarxa antirumors de Barcelona, espai on desmenteixen objectivament tots aquests rumors infundats. En la mateixa hi trobarà la següent dada: “Del 2006 al 2010, només el 18% de les multes per infraccions de l’Ordenança de Convivència eren per a estrangers residents a Barcelona”. http://www.bcnantirumors.cat/

Tot i això, el seu article em sembla un acte de cinisme, de broma, quasi d’insult, tenint en compte a quin partit representa. Tanmateix podríem pensar que tots els membres del PP vinculats a processos judicials (que no en són pocs) tampoc haurien de tenir dret a l’accés als serveis públics.

Una de les actituds més antigues consisteix a repudiar durament altres formes culturals, religioses, morals, socials i estètiques que ens queden més allunyades d’aquelles amb les quals ens identifiquem. Com expressa ClaudeLévi-Strauss (1979) :preferimos expulsar de la cultura, a la naturaleza, todolo que no se conforma a la norma según la cualvivimos”. Per fugir d’aquest etnocentrisme cal generar escenaris on no existeixin patrons de mesura universals que ens permetin afirmar que una cultura és superior a una altra. Per això cal considerar cada realitat social i cultural com el resultat de les pràctiques humanes; els fenòmens socials i culturals són produccions que se situen històricament i que canvien amb les noves èpoques. Així, observem com els discursos i les realitats mai són enteses com a coneixements únics i definitius. Aquest concepte és interessant per fugir de postures ideològiques dogmàtiques i autoritàries, com la d’Antonio Gallego, i apropar-nos més a la diversitat cultural.

Penso que els intercanvis o les situacions en què interactuem amb veïns, botiguers, etc són moments en què no es produeixen relacions socials tal com es poden establir en un cercle d’amistats o en un grup de persones amb qui comparteixes afició. Tot i així, la nostra realitat és creada per totes les construccions socials i mentals que estan configurades en el nostre entorn. D’aquesta manera, tot allò que percebem i pensem forma part del nostre procés de creació constant d’identitat. Així, tota persona que interactua i participa de la nostra realitat és una font de riquesa. Aquest concepte va molt lligat al d'interdependència, ja que ens fa entendre que sense tot allò extern no som ningú. Ens ajuda a comprendre la necessitat dels altres, de la cura, del tracte, de tot allò simbòlic, simple i quotidià. Les nostres xarxes socials es poden estendre més o menys segons les necessitats o voluntats subjectives, però crec que és evident que depenem dels altres per formar-nos com a jo identitari. Així, podem comprendre que els nouvinguts, els nascuts aquí i tot aquell que vindrà, seran una part imprescindible de la nostra quotidianitat i per tant i indissociablement, subjectes de ple dret.


dissabte, 29 de novembre de 2014

3 de desembre, res a celebrar!!!



He escrit una carta a Dincat, que és una entitat que agrupa a més de 300 entitats d’aquest sector i promou la defensa, representació i presentació de serveis a les entitats associades al grup. 


Benvolguts companys i companyes de Dincat, 
 

Sóc part de l’equip humà d’una llar-residència. El pròxim dia 3 de desembre, com sabeu, és el dia internacional de la discapacitat. Per això, us volem fer arribar les nostres opinions sobre aquesta celebració.
Nosaltres pensem que no tenim res a celebrar. Les discapacitats no existeixen, sinó que el que persisteix és una societat malalta que no està adaptada a la diversitat funcional. Vivim en un món on es discrimina als cossos diferents, intentant rehabilitar-los i fer-los productius, en definitiva acostant-los a l’ideal de cos normalitzat.
El poder terapèutic de la societat insisteix en neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris ja que són elements “no útils” en tot el joc productiu del capitalisme. Les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan de tal manera dissenyades perquè l'individu visqui en una constant precarietat i exclusió però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. Les persones amb “discapacitat” no són funcionals en la societat, simplement en queden al marge. Són exposades en un espai allunyat de la realitat social, on no tenen que “fer quelcom” ni tampoc s’espera que ho facin. Queden reduïts en territoris inhòspits on ningú els necessita, no se’ls requereix pel funcionament global de la col·lectivitat. És més, la societat estaria millor sense aquells etiquetats de “discapacitats o malalts mentals”. Es defineix amb la comparació amb un tumor cancerigen, on es fa necessària la seva extirpació, pel bon funcionament homeostàtic del cos, en aquest cas el cos social. Aquesta inventiva ens porta directament al concepte d’eugenèsia, que implica prevenció. S’intenta millorar, rehabilitar, prevenir i eliminar els defectes de l’ésser humà, tan de salut com de conducta, per tal de perfeccionar l’espècie.  En aquesta inventiva, es viu un procés d’aculturació i una imposició de la cosmovisió personal i subjectiva. A la persona ja no se li ofereix la possibilitat de viure tal i com ella defensa o vol, amb les seves costums, actes, llenguatges i particularitats, sinó que se li imposa una assimilació de la sociologia dominant per adquirir una identitat que en realitat no li correspon.

Per superar aquests obstacles, es proposa estar atents a les similituds, relativitzar la importància de les diferències i profunditzar en els simbolismes dels contrastos funcionals i culturals. Tot això ens porta a un acostament, a una relació propera i entenedora. Ens serveix per fugir d’actituds, provocades per la por i el desconeixement, que neguen una acceptació de la diversitat. Ens fa entendre que existeix una interdependència en un món ple de cossos diferents amb funcionalitats distintes.
D’aquesta manera la reivindicació va enfocada als drets humans, en tant que la discriminació es produeix per la funcionalitat subjectiva. Així, demanem i denunciem que estem farts de diagnòstics, etiquetes i accions rehabilitadores. No hi ha res a restaurar. Som així i així ens ha d’acceptar la societat, amb les nostres diferències, amb les nostres particularitats i amb la nostra manera de fer. Amb això, defensem que el nostre dia és i serà el 10 de desembre, dia internacional dels drets humans. Perquè ningú és discapacitat, sinó que és la societat i el nostre entorn que no està preparat per assimilar les diferències.

diumenge, 2 de novembre de 2014

Cinema Capri



Aquest post no té res a veure (o si) amb l'educació però m'ha semblat interessant perquè és un homenatge a unes persones que col·laboren i participen en l'oci comunitari de la meva població. Segueixen fidels al seu estil, amb preus molt populars, projectant cinefòrums i documentals de caràcter social gratuïts, i són unes persones molt vinculades la cultura popular. Per això els hi dedico aquestes línies.

El cine Capri és un cinema petit de la localitat del Prat de Llobregat. Només disposa d'una sala i no hi projecten totes les pel·lícules que estan en cartellera. Però tot i això és un espai màgic on hi succeeixen coses, on s'hi presenta una energia que ens apropa a les històries; un lloc allunyat de les grans sales, fredes i impersonals, dels centres comercials.

La platea del Capri podríem dir que és el sinònim d'un gran sofà, instaurat en el menjador de la plural família pratenca. Allà la gent comenta la pel·lícula, adverteix als personatges dels imminents perills; és un espai on un pot plorar i riure sense por a ser observat. És casa nostra, la casa de tots. I a casa nostra quan acaba la pel·lícula s'aplaudeix. A simple vista és un gest absurd, però crec que és una reproducció fidel de la relació propera i personal que s'esdevé en aquest cinema. L'espectador, quan arriba és acollit amb cordialitat rebent l'atenta salutació simpàtica de la família que ho regenta. Quan un entra allà, té la sensació de ser a un lloc conegut. Aquestes petites coses fan del Capri un lloc especial on hi apareix una connexió, quasi inexplicable, amb els habitants de la població. Ens ofereix molt més que un servei cinematogràfic, ens proporciona un espai simbòlic que ens el fem nostra, amb els documentals, els cinefòrums i amb tot el que s'hi fa.


Aquests espais són els que donen valor a la vida d'un poble, són aquells llocs on s'experimenten vivències properes que ens apropen com a humans. I penso que només per això, val la pena rendir homenatge a aquells que ho fan possible, perquè en una societat tan material i deshumanitzada el Capri ens retorna a la simplicitat pràctica de la vida.

diumenge, 28 de setembre de 2014

Liant la Troca: El moviment de cossos bells i vius


Els ulls, les mans, les cuixes, els pits, el pèl, la pell, la carn... tot un conjunt de cossos creant bellesa i una gran explosió de vida. 
Defugim diàriament del nostre cos. Som fruit d'una cultura que amaga, oprimeix i elimina el cos. Des de Plató, Sòcrates, Cioran o el cristianisme ens fan desprestigiar els nostres cossos considerant-los impurs, banals, malalts, finits i pecaminosos. La nostra cultura es refugia en l'ànima, ens immaterial, com a representació de la bondat, veritat i lluminositat. El cos es transforma en la tomba de l'ànima, en la presó, en un espai on habitem i hem de controlar. Separem clarament el nostre cos de l'ànima. No forma part de nosaltres, el neguem i l'odiem.
Podem arribar a pensar que actualment estem més connectats amb el nostre cos; algunes persones ens toquem sense por, fem l'amor amb d'altres “lliurement”, ens estimulem amb tots els nostres sentits, gaudim dels plaers que ens envolten, ens mostrem en públic. Però el cos segueix sent un espai d'odi i de repulsió. Estem atacades per un bombardeig de publicitat, articles, cosmètics, art i imatges que ens fan preses d'un model estètic no assolible econòmicament ni físicament. Seguim eliminant i odiant el nostre cos, ja que la nostra ment somia amb un altre cos, un d'imaginari, un cos que no és el nostre. El meu cos no és bell ni viu, està infestat d'imperfeccions i malalties; sempre som massa calbes, massa grosses, massa peludes, massa flàccides.
Aquest odi és una estaca que portem clavada des que naixem. Ens recompensen i aplaudeixen per la nostra intel·ligència, ens esforcem per cultivar la nostra ment, deixem que empreses i governs decideixin sobre els nostres cossos, consumim activitats i materials per modular-nos, controlem i cuidem tot el que ens afecta al cos, fem burla i acudits dels cossos que considerem més estranys... ja sigui per seguretat, salut, por, religió o educació acabem fugint i odiant el nostre cos.
No acceptem el nostre cos com a únic, divers, fantàstic, potenciador, creador i nostre.
Ahir, 27 de setembre, a Can Batlló vaig tornar a veure en acció el grup de dansa integrada Liant la Troca. Va ser emocionant. Trencant amb aquesta cultura arrelada a totes nosaltres vaig veure, escoltar i sentir com es movien i interaccionaven un grup de cossos creant bellesa i vida. Les etiquetes de persona lletja, discapacitada, rara, malalta o vella desapareixien. Mirades que transmeten sentiments. Carícies que exploren a l'altre. Petons que mostren emocions. Cadires de rodes que es transformen en cos. Silencis que paren el temps. Cossos que comuniquen sense parlar. Cossos sensuals que exciten. Moviments que donen vida. Cossos que fan brollar bellesa.
Tots els seus cossos arribaven a formar-ne un de sol, un cos ple de vida.
Aquesta expressió, moviment i acció del grup Liant la Troca no representa únicament la realització d'un espectacle. Representa el trencament de moltes normes socials i culturals; de la normativitat de la dansa, del model de bellesa estètica, de l'estigma a la diversitat, de construcció cultural de la dis-capacitat, de les formes estancades d'expressió i comunicació, de limitació del que és sensual. Representa un trencament amb una arrel cultural que ens manté allunyades del nostre cos i desprestigia tot el seu poder i potencial.
Jo, sóc consumidor de l'espectacle. El visc i m'emociono, però segueixo mantenint-me estàtic a la meva cadira. Necessito moure'm i viure des del meu cos.

Amat Molero Borràs



Enllaç del col·lectiu Liant la Troca:

dimecres, 17 de setembre de 2014

Desobediència pedagògica





A la nostra terra tenim una gran tradició pedagògica de personatges que van intentar aplicar mètodes innovadors i humanistes, radicalment trencadors pel moment històric i polític en què vivien. Estic parlant de Ferrer i Guardia, Rosa Sensat, Pau Vila, Joan Bardina i un llarg etcètera. Tot un seguit de persones que davant la repressió educativa, evidentment lligada a la social, van decidir innovar i abocar-se cap a camins que s’allunyaven d’allò establert. No van tenir por, o potser si, però van ser valents i van utilitzar la desobediència educativa per apropar-se als seus objectius. A més a més aquí a Catalunya també tenim una llarga tradició d’escoles cooperativistes creades per mestres on es van generar importants avenços en l’àmbit pedagògic.

Amb l’entrada del capitalisme més salvatge estem perdent aquest llegat històric, la cultura humanista i renovadora que ha caracteritzat una part de l’ensenyament del nostre país es difumina en una negror de lleis i obligacions. Tornem a l’educació conductista del premi i el càstig, a promocionar la competència inhumana entre iguals, a no respectar els processos vitals i d’aprenentatge de cada persona. Estem preparant alumnes per una vida sense vida, on no s’aprèn a compartir, a estimar o valorar. On no es deixa créixer, sinó que s’obliga a créixer. On els sentiments queden engolits per les obligacions i els currículums escolars. Estem arriscant el futur social amb una educació repressiva on preval la llei del més fort, o dit d’una altra manera, la llei del qui té millor nota.  Per tot això, i ja que estem en un nou inici de curs escolar, demano una completa insubmissió de la Llei Wert, una llei clarament anti-pedagògica que esta efectuada per aquells que subestimen l’educació.

Revolta pedagògica!  i tot el suport per aquells i aquelles que lluiten per una educació pública, gratuïta, crítica i popular.