Assaig analític/crític de les relacions històriques amb la bogeria.

Philippe Pinel és un personatge clau per analitzar en quin moment la bogeria es concep com a malaltia, i conseqüentment es compren que la ciència és qui se n’ha de fer càrrec. Va proposar un tracte humà i alliberador de les persones amb malalties mentals oposada al tracte anterior dirigit per l’Església i l’Estat. Tal i com Foucault va descriure, les institucions eclesiàstiques s’encarregaven de corregir i eliminar a les persones “embruixades” a través de càstigs, persecucions i execucions. Intentaven desfer-se de tot allò diferent que no encaixava amb els models ètics i ideològics del cristianisme. En tot aquesta situació de sacrificis i morts l’Estat decideix fer-se càrrec de la situació i comença el què Foucault anomena, l’inici del gran tancament, en què ja no eren executats públicament, però eren aïllats en centres tancats. En contraposició Pinel proposa pensar la bogeria en termes de factors hereditaris i ambientals. Comença una classificació on es distingeixen diverses classes de bogeria, que seria el preludi per les investigacions dels metges higienistes que van promulgar la psiquiatria com una especialitat més de la medicina.

Seguint la línia de Pinel, intentant medicalitzar i psicologitzar la malaltia mental,  apareixen dues grans figures, Emil Kraepelin i Sigmund Freud. Kraepelin va intentar classificar els processos psíquics a partir de l’observació dels comportaments. Estava inspirat en el paradigma positivista i higienista que tenia com a finalitat aportar un coneixement únic en una classificació estàndard sobre el patiment mental. En canvi Freud buscava les estructures profundes que motivaven els comportaments, fugint de les pautes homogènies que proposava Kraepelin.

Així van aparèixer dos grans corrents, el model biomèdic kraepelinià i els corrents antipsiquiàtrics que posaven en dubte el primer. L’aparició dels neurolèptics, per els seguidors de Kraepelin, va ser la solució a les situacions de tancament ja que aconseguien estabilitzar la simptomatologia negativa de les malalties mentals. Tot i així, el corrent d’antipsiquiatria entenia que s’havia d’acostar els subjectes cap a actuacions comunitàries, ja que darrera de cada pacient hi havia una història, una biografia, una persona i que en molts casos els problemes de salut mental anaven relacionats amb dissonàncies amb l’entorn. David Cooper va ser un dels propulsors d’aquesta idea, en què relacionava malalties mentals amb l’entorn ambiental i social. Seguint aquesta línia, Francesc Tosquelles argumentava que les categoritzacions de les malalties mentals significaven clares regressions ja que ell opinava que era més important treballar amb la vida de les persones que no pas intentar classificar-les. En aquest sentit es va desenvolupar la reforma psiquiàtrica que volia posar fi al model clàssic asilar i començar un procés de desinstitucionalització basat en intervencions comunitàries. Aquesta reforma va patir diversos entrebancs, ja que depenia molt de les situacions políticoeconòmiques de cada país i es va viure com una manera de “psiquiatritzar” la psiquiatria, en el sentit que passava a ser un terreny abordat per aquesta especialitat. D’aquesta manera no va ser considerada una reforma que aportés canvis significatius en quant a intentar revolucionar la psiquiatria.

Un altre personatge interessant per comprendre l’àmbit de la salut mental és Franco Basaglia, que en les seves tesis expressa com l’antipsiquatria no és una metodologia a seguir, sinó que intenta posar en dubte tot allò ja establert. També exposa com la psiquiatria clàssica s’ha allunyat i especialitzat de manera que s’ha ubicat en una elit intocable, posició que l’afavoreix al no ser accessible a tothom. Ell proposa apropar aquest coneixement als pacients, intentant aportar un punt de neutralitat. Exposa també la necessitat d’abordar aquest àmbit a través d’una visió holística, comprenent que les persones no són només processos científics, sinó que són un conjunt d’elements tan socials, com culturals, físics, etc.

En una consulta, Franc Basaglia explicava com “els serveis psiquiàtrics de caràcter preventiu, així com es projecten i actuen avui, queden inserits en la lògica econòmica que ha respost a la malaltia mental amb la segregació”. D’aquesta manera explica com les respostes al tractament de les malalties mentals van directament relacionades amb la situació política i econòmica del territori. En aquest sentit entén que pertànyer a les classes més desfavorides pot generar una dependència de les institucions, que no intenten guarir sinó convertir la malaltia en un fet irreversible. Ell proposa millorar la relació entre el ciutadà i la societat ja que és la manera de donar valor a l’ésser humà i no a la malaltia. D’aquesta manera es pot individualitzar les necessitats de la població i oferir el que la persona necessita en tots els nivells, ja sigui social, ambiental, laboral, etc.

Actualment l’àmbit de Salut Mental segueix sent tractat a través del model biomèdic ancorat en les premisses del positivisme. El paradigma mèdic, clínic i medicalitzador afavoreix el poder de les institucions com a eines imprescindibles i inamovibles que exerceixen el poder del coneixement sobre la psiquiatria com a institucions úniques i fiables. Poc a poc es van formant projectes dedicats a les intervencions comunitàries que s’allunyen de les idees més Kraepelianes, però encara queda lluny la proposta de la Reforma Psiquiàtrica.

El discurs en les drogodependències

El discurs que impera en els serveis dirigits a les drogodependències és el positivisme. Aquest suposa que la realitat està donada i que pot ser coneguda de manera absoluta pel subjecte, per la qual cosa només cal descobrir el mètode adequat per conèixer-la. Descriu que el subjecte té accés a la realitat mitjançant els sentits, la raó i els instruments que utilitzi, i que tot el coneixement ja està donat, elaborat i acabat, no permetent-se la interrogació; i això nega la intervenció del subjecte en la seva construcció.
No analitzen la totalitat ni la particularitat de cada subjecte. En el cas de les drogodependències es comprova quan es treballa entorn de la substància i no en base del subjecte. En les institucions que treballen aplicant mesures prohibicionistes del consum, centren els seus objectius en l’abstinència i s’obliden de les particularitats de les quals disposa cada subjecte. Un altre fet rellevant és que les institucions remarquen el concepte de subjecte drogodependent. Aquest concepte estigmatitza i nega la possibilitat de comprendre que una persona és molt més que un drogodependent. Així, es generalitza el concepte per tots els subjectes, “tots són toxicòmans” i s’esborra la identitat personal de cada un.

Dins de les institucions de segrest, Foucault qualifica el poder com, econòmic, polític, judicial, i epistemològic. Aquest últim és entès com un poder d'extreure un saber sobre aquests individus ja sotmesos a l'observació i controlats per aquests diferents poders. Una institució social podia comparar-se amb una escola de perfeccionament social, en la qual tots els reclusos havien de realitzar una activitat regulada al mateix temps que els companys interns. Això és al que se li denomina reglamentació. Així feien patents el domini sobre el món, o almenys sobre el seu món, en el qual tenien els fils i la tutela de cadascun d'ells. Aquesta és una altra mostra de la seva incompetència personal, l'autoritat no s'obté amb la repressió, sinó amb el fer-se respectar i guardant una distància que no té perquè ser una demarcació que comporti la humiliació i el maltractament físic-psicològic. Per tant, parlar de comoditats, aquí és una utopia permanent si no es mira pel benestar personal i les necessitats bàsiques de cadascun. És incoherent demanar un confort major a una situació tan degradant. Una de les paradoxes i contradiccions del personal de camp és el fet que obliguin als interns de les institucions a treballar en manada i d'altra banda, impedeixin la socialització entre ells.

En aquest sentit és interessant analitzar les aportacions de Goffman.  Defineix les institucions totals com a dipòsits d'interns, organitzacions dissenyades de cap a cap i a consciència com a màquines efectives, la meta de les quals és complir unes poques finalitats formalment admeses i aprovades, que tenen com a objectiu primordial la reforma dels interns, d'acord amb un esquema ideal que apliquen, amb el material que disposen, als interns que poden presentar les mateixes característiques que éssers inanimats. Així demostra, paradoxalment que existeixen similituds entre treballar amb humans i treballar amb objectes. El determinant crucial del món laboral, deriva dels aspectes de l'ésser humà com a material sobre el qual es treballa. Segons els principis morals que regeixen en la societat circumdant, les persones es consideren com a finalitats en si mateixes. D'això es dedueix que en el maneig del material humà cal atenir-se a certes normes, encara que de vegades s’incompleixin perquè són obstacles que s'interposen en el camí de la desqualificació humana.

D’aquesta manera comprenc que totes les accions educatives s’han de fomentar en un model crític, on els professionals sempre qüestionin les seves actuacions, que entenguin els subjectes com enigmes i com a éssers particulars. Que mai es pressuposin conductes ni comportaments i que davant de qualsevol problemàtica, addicció o conducta, els professionals s’han d’interrogar sobre la globalitat que compon una persona abans de calcular o implementar les accions pertinents. Així, l’educació social ha de promocionar i desenvolupar totes aquelles capacitats i recursos que el subjecte té i pot utilitzar per a una major capacitació personal. Es tracta de treballar i fomentar que la persona trobi en si mateixa les respostes necessàries per respondre a les diferents situacions que se li presentin. És important crear estructures i condicions socials que permetin el desenvolupament d'entorns i espais ambientals que, lluny d'impedir o limitar les actuacions de l'individu, en ús de la seva llibertat, possibilitin la participació activa d'aquest en la construcció d'estils de vida integrats en la cultura del moment. Mai s’ha de conceptualitzar l’abstinència com un objectiu, sinó que ha de formar part de les eleccions personals de cada persona. Així, crec que el discurs educatiu ha d’estar enfocat cap a un acompanyament del subjecte en la seva trajectòria personal.

Les institucions com a discurs social.

Aquesta temàtica es desvia una mica de la pedagogia pròpiament dita,  però crec que gaudeix d'una gran importància, sobretot en el món de l’educació social. He escollit la pel·lícula Horas de Luz per relacionar el tema de les institucions i el control social ja que crec que expressa d’una forma encertada el funcionament dels mecanismes de les institucions penitenciàries i permet una reflexió antropològica intensa i interessant. 

El fet que la majoria d’un grup humà o una societat, empresoni, desautoritzi  i desacrediti a un conjunt menor de la seva pròpia gent, fa que ens plantegem diversos debats sobre l'existència  de les presons. Al llarg de la història de la humanitat, l'ésser humà i les seves societats, han oscil·lat en la forma de reaccionar davant les conductes antisocials o asocials d’alguns integrants. Antigament la manera de corregir i castigar certes actituds o comportaments per part del poder establert eren les execucions, crucifixions, mutilacions i altres càstigs salvatges. Durant el segle XVIII el filòsof britànic Jeremy Bentham va intentar que existís una connexió més concisa sobre el càstig i el delicte. Bentham creia que el plaer podia mesurar-se en contrast amb el dolor dins de totes les àrees de la conducta humana. Argumentava que si els delinqüents coneguessin el sofriment causat pel seu delicte deixarien de delinquir, així creia oportú i necessari que el dolor de la pena superés el plaer de cometre el delicte. Actualment, en les societats més modernes, ja no s’apliquen aquests tipus de càstigs sinó que s’ha passat a la segregació i l'aïllament com a intent de rehabilitar les persones, d’aquesta manera neixen les presons tal com les entenem avui en dia.

Sobre el naixement de la presó, no com a forma física, sinó com a institució, ens hem d’apropar a les paraules de Michel Foucault. Explica que les diferents institucions que apliquen control neixen com a resposta de l’estat o del poder a una necessitat social i moral i que aquestes són l’espai on la societat necessita col·locar a la gent que pel seu comportament o les seves actituds no compleixen els paràmetres socials i morals per conviure correctament en societat.

Amb aquesta reflexió som capaços de comprendre la presó des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i fa que tingui sentit de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control com la presó. Un dels components més importants de les institucions és la consecució d’un ordre social. L’existència de les presons intenta que l’ordre en el comportament humà es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. D’aquesta reflexió, comprenem que la presó no és tan sols un centre de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. D’aquesta manera ens podem preguntar si una institució penitenciària és la solució per a una persona que ha assassinat, com és el cas de Juan José Garfia, ja que ens obre la porta a la pregunta de si la persona delinqüent és tancada per rehabilitar-se i castigar-la o només per calmar i reeducar a la societat.

Entenc que la presó com a institució exposa dos discursos. El primer és el de castigar a la persona que s’ha comportat d’una forma irregular o fora dels paràmetres de la jurisdicció penal amb l’aïllament. En el cas de Juan José Garfia és amb l’aplicament dels Presos FIES (fitxers interns d’especial seguiment). El règim de presos FIES sorgeix a partir d’una sèrie de mesures aplicades des de l’Administració Penitenciària Espanyola, que consisteixen en un major control sobre els presos. S’aplicava segons la tipologia dels delictes comesos, la trajectòria penitenciaria o la pertinença a organitzacions criminals. Algunes de les mesures més habituals eren la intervenció de les comunicacions escrites i orals, retirament del vestuari propi, observació i anotació diària per part dels funcionaris de totes les activitats que realitza l’intern, aïllament total 24 hores, i tot un seguit d’actes que atacaven directament els principals drets humans. Actualment aquest règim és il·legal. D’aquesta manera, el poder exhibia la teoria que la finalitat d’aquest procés bastat en el conductisme del premi – càstig, era la recuperació de la persona per poder introduir-se de nou a la societat d’una manera adequada.

L’altre discurs que exposa la presó és exterior, de cara a la societat. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als altres integrants de com es castiga un comportament incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Durant el llargmetratge la infermera Marimar és assetjada per part dels seus superiors i companys per intentar que no ajudi a l’intern Juan José Garfia, fins al punt de perdre la feina. També comença una lluita aferrissada per l’aboliment dels presos en règim FIES. D’igual manera rep negacions i vexacions perquè deixi la seva pugna contra les institucions penitenciàries. Aquestes actituds són donades per la pressió impulsada per la mateixa societat del poder i el control social.

Quan parlem de control social, fem referència al grup de normes i regulacions de diferent tipologia i que són establertes per una societat per mantenir l’ordre dels individus i permetre el desenvolupament d’un nivell de vida organitzat i controlat. El control social pot aplicar-se de diverses maneres, tan a través de practiques socialment acceptades (com és en el cas de Marimar) o també a través de la violència i la coacció.

El control social sustenta a la població dins d’un ordre que, formalment tothom accepta, i que té com a finalitat generar una pau social i uns estils de vida organitzats i no conflictius. D’aquesta manera tots els membres d’una societat han de complir les lleis, els estatuts i les regulacions imposades per l’Estat si no volen rebre el càstig pertinent. 

¿Puede extrañar que la prisión se asemeje a las fábricas, a las escuelas, a los cuarteles, a los hospitales, todos los cuales se asemejan a las prisiones?

La prisión es el único lugar en el que el poder puede manifestarse de forma desnuda, en sus dimensiones más excesivas, y justificarse como poder moral.

Michel Foucault

 

institucions i control social

Guillermo Rendueles ens comenta que el treball s'ha convertit en una activitat molt dolorosa. Les persones han perdut el seu sentit en quant a la direcció en què enfoquen les seves queixes. Quan els seus éssers més propers ja no paren esment suficient en escoltar-los, es dirigeixen al metge a què els etiqueti amb alguna malaltia. És més fàcil assumir que una persona esta malalta que no pas que és infeliç. De forma involuntària, l’ésser humà necessita justificar els seus malestars cap a conceptes quantificables i a poder ser, que siguin tangibles. D’aquesta manera es pot afirmar que, el pitjor enemic de l'home és un mateix. Nosaltres som els que en realitat estem fent l'incorrecte, i com és comú en l'ésser humà, el millor és exculpar-se i culpar als demés, o en aquest cas a la divina mala sort de patir una malaltia. L’origen exacte del fet d’emmalaltir, és científicament imprecís. La psiquiatria i la psicologia, en general, com a institucions, són incompatibles amb els principis d'una societat democràtica i lliure, i han de ser abolides. En negar la validesa científica de la teoria de la malaltia no s'està negant la realitat de les malalties neurològiques, la bogeria, el crim, el consum de drogues i els conflictes socials. El concepte de malaltia mental va tenir la seva utilitat històrica, però en l'actualitat és científica, mèdica i jurídicament inadequat, així com moral i políticament incorrecte. S’ha de comprendre que l'etiqueta que es posa sobre una persona, resulta molt difícil desprendre's d'ella. Arriba a ocultar a aquest home o aquesta dona, perquè la hi identifica plenament amb el fet pel qual se l’etiqueta. El llenguatge dóna bona mostra de com la malaltia mental s'identifica com a únic tret de la personalitat dels qui la pateixen. Si té esquizofrènia, passa a ser “un esquizofrènic”; si sofreix depressió, és una “depressiva”. Fet que actualment no succeeix amb altres malalties, perquè a qui pateix càncer no se’l crida “cancerós”. Una vegada que la societat subratlla la diferència resulta molt difícil per a la persona ser acceptada. A més, la pressió interna que sofreix per assumir els estereotips d'incapacitat i inutilitat fa que els símptomes de la malaltia siguin més persistents i fomenten una sensació de discapacitat. Un fet que va facilitar molt l’etiquetatge i els estigmes va ser la creació del DSM-III, cobrint la necessitat de confeccionar una classificació dels trastorns mentals i així intentar desvirtuar un moviment com l’antipsiquiatria, que posava en dubte els fonaments de la psiquiatria convencional. L’augment de prescripció de fàrmacs també han ajudat a estigmatitzar les malalties mentals. Les institucions, tan penitenciaries com psiquiàtriques són el referent clau de l’estigmatització de les patologies mentals. Sobre el naixement d’aquests centres, no com a forma física, sinó com a institució, ens hem d’apropar a les paraules de Michel Foucault.

Explica que les diferents institucions que apliquen control neixen com a resposta de l’estat o del poder a una necessitat social i moral i que aquestes són l’espai on la societat necessita col·locar a la gent que pel seu comportament o les seves actituds no compleixen els paràmetres socials i morals per conviure correctament en societat. És important comprendre aquestes institucions des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i fa que tinguin sentit de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control com la presó i els psiquiàtrics, que componen la consecució d’un ordre social establert. Intenten que aquest ordre, en el comportament humà, es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. Des d’aquest punt de vista extern, s’observa com no són tan sols centres de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als demés integrants de com és castiga un comportament incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Quan parlem de control social, es referencia al grup de normes i regulacions de diferent tipologia i que son establertes per una societat per mantenir l’ordre dels individus i permetre el desenvolupament d’un nivell de vida organitzat i controlat. El control social pot aplicar-se de diverses maneres, tan a través de practiques socialment acceptades o també a través de la violència i la coacció. El control social sustenta a la població dins d’un ordre que, formalment tothom accepta, i que té com a finalitat generar una pau social i uns estils de vida organitzats i no conflictius. D’aquesta manera tots els membres d’una societat tenen que complir les lleis, els estatuts i les regulacions imposades per l’Estat sinó volen rebre el càstig pertinent. L’Estat, entès com a element repressor, ha de perpetuar el seu poder. Una dels mètodes és mitjançant l’educació. La pedagogia actual, lluny de crear noves actituds, reflecteix i confirma els valors i tinences que impregnen la societat existent. A tot el món les escoles són empreses organitzades i destinades a reproduir l'ordre social i polític establert. L'escola és un instrument de l'estat i crea la subordinació a ell. En aquest sentit Samuel Bowles i Herbert Gintis, diuen en seu llibre, “el sistema educatiu no és el mitjà que produeix les desigualtats socials sinó el que les perpètua”¹. Qualsevol forma de poder ha de garantir la seva supervivència i sobretot la seva justificació. L’educació és un element clau, ja que permet crear persones amb uns criteris i uns valors determinats i a la vegada dotar-los de sentit. Així, veiem com les persones alienades i modelades al gust de la societat són incapaces d’obtenir una visió crítica, perquè la seva educació no els va ajudar, o no la van saber aprofitar per assimilar les regles del joc social de manera objectiva, per no sotmetre's a relacions socials alienades caracteritzades per la pertorbació, la desestabilització i la difícil comunicació.

¹(S.Bowles i H.Gintis, Schooling in capitalist America, 1976 http://www.slideshare.net/carmenqr/bowles-and-gintis).

El subjecte alienat no té una actitud proactiva ni la capacitat per sortir de la seva situació de dependència. D’aquesta manera observem com l’educació pot ser un mitjà per el qual es confeccioni una falsa idea de llibertat, que permet moure i pensar lliurement a les persones, mentre el vigilant (l’estat) les observa i les corregeix. En relació amb l’educabilitat, els éssers humans quan naixem, tenim la necessitat de ser acollits per un adult.  Aquest, ja sigui a nivell escolar o familiar, guiarà a l’alumne en el seu creixement personal mentre estableix un vincle amb el seu entorn i la seva cultura. En aquest sentit, es crea una relació quasi indestructible del nen amb el medi, en la qual l’infant experimenta una llaç emocional indissoluble. Si s’educa als infants amb els valors instaurats en la societat actual, que promouen, entre d’altres, la alienació a les tecnologies i a l’estat, s’aconseguirà crear persones sense cap capacitat critica i amb personalitats obedients a l’ordre establert. Philippe Meirieu, ens diu, fent referència a aquest fet, “que aquél que llega al mundo sea acompañado por el mundo… que sea introducido y no moldeado, ayudado y no fabricado”².  L'educació impartida per l'estat cap als seus ciutadans al llarg de la història des del moment en que l'educació es va fer formal, amb les primeres escoles, ha estat usada per al control social i de la conducta humana. S’han creat individus que solament responen i viuen com vol l'Estat, amb la premissa de fer de la seva població "bons" ciutadans per a una sana i harmònica convivència. En aquest sentit, també s’ha hagut d’ocupar de l’oci. Una persona integrada en la societat ocuparà el seu temps en diverses matèries ben clarificades, el treball, la família, l’educació, l’oci o simplement es dedicarà a ell mateix.

Abraçant tots els elements exposats fins el moment és comprensible qüestionar el concepte de rebutjar la societat en la seva totalitat. Tots els elements que especifiquen la nostra forma de vida estan determinats per condicions que fins ara estan fora del nostre àmbit. L’educació, la política, la moral, els prejudicis, la cultura i tot el que forma la nostra consciència de societat, està corromput i modelat a gust de les formes de poder.

²Philippe Meirieu , Frankenstein educador, 1998 Editoral: LAERTES  

Nosaltres com a ciutadans ens queda poca força creadora i a causa, sobretot, del gran espai simbòlic que ens separa de les classes més poderoses i dominants. Ja no quedaria altre sortida que fer un “reset” i esborrar tot el que coneixem fins el moment per tornar a començar. Estic convençut que l’ésser humà no és dolent per naturalesa, no crec en la veritat eclesiàstica de què les persones naixem en pecat. D’aquesta manera si que seria possible crear un món millor, i sobretot un món de persones autònomes i amb capacitat i llibertat d’opinió. Rebutjant la societat en la seva totalitat entenc que s’intenta arribar a aquest punt. Esborrar i tornar a començar de nou. Les persones que ja han estat infectades per el virus dels diners, la corrupció i el poder difícilment encaixarien i comprendrien la necessitat d’un canvi tan dràstic a nivell social, econòmic i de pensament. No ens queda altre solució que promulgar aquest canvi. El premi Nobel de Física, Albert Einstein (1879-1955) va afirmar que "no pot resoldre's un problema pensant de la mateixa forma que quan va ser creat". Per aquest motiu és important generar un canvi de paradigma que promogui una transformació fonamental dels nostres pensaments, de les nostres percepcions i dels nostres valors. Aquest pensament sobre una modificació paradigmàtica porta amb si un canvi de la mentalitat occidental i conseqüentment una profunda modificació de la majoria de les relacions socials, així com de les formes d'organització. Amb tots aquests arguments, crec necessari el pensament crític de rebutjar la societat en la seva totalitat, per aconseguir canvis significatius i importants en les nostres vides.

canvi de paradigma educatiu

LA NECESSITAT D’UN CANVI DE PARADIGMA EDUCATIU

Un primer concepte remarcable que ens proposa l’autora, Concha Fernández Martorell¹, és que el fet de què la educació estigui en crisi no és simple casualitat. L’escola i l’educació estan vivint en una doble moral en què s’educa a la població, satisfent la naturalesa de l’acció d’educar, però només el mínim necessari per generar la figura de ciutadà modèlic en els estudiants. Si es crea una sensació mediàtica de què el sistema educatiu esta fallit, els òrgans poderosos de la societat gaudiran de via lliure per implantar els seus models pedagògics. Actualment, l’Estat es dedica a mesurar quantitativament l’educació mitjançant proves tècniques i controlant les direccions dels centres per justificar i perpetuar aquests models. S’obliden de problemàtiques més quotidianes, com l’entorn, tan de les famílies com dels centres o la realitat social del país. En aquest sentit es podria observar un segon concepte important, en què es caracteritza la idea de la dependència que sofreix el coneixement envers el context socioeconòmic. Els avenços pedagògics van lligats i relacionats amb els sistemes econòmics i polítics. Així veiem com les bases pedagògiques no gaudeixen d’autonomia sinó que reflecteixen el context social. Aquest concepte remarca la idea de què és la realitat politicoeconòmica qui marca la direcció de la pedagogia. Segons les necessitats dels mercats, l’educació s’enfocarà en diferents direccions. Actualment estem vivint en la postmodernitat i a causa dels avenços produïts en aquesta etapa, s’ha creat un terme nou, la cibercultura. D’aquest concepte ens en parla Rocío Rueda Ortiz². Ens explica que la cibercultura designa una nova relació entre els éssers humans, en quant a què és un nou marc d’interacció on els subjectes viuen noves situacions, on el llenguatge oral, l’escrit i l’audiovisual conviuen a la vegada. En aquest àmbit es generen uns valors, una autoritat, uns coneixements i unes creences que s’allunyen dels sistemes pedagògics i que s’han desenvolupat degut a la importància donada en les noves tecnologies. Ara qualsevol pot exposar una noticia, una idea o una opinió utilitzant les noves tecnologies. Amb l'aparició de la globalització hi ha una nova manera de concebre els processos de transmissió de coneixements.

¹ La colonización del espacio educativo, Concha Fernández Martorell

² Cibercultura/es: capitalisme cognitiu i cultura, Rocío Rueda Ortiz

Els coneixements evolucionen a mesura que la societat ho exigeix. D’aquesta manera es pot qüestionar la validesa de la transmissió de coneixements entre generacions. Els coneixements, el saber i el pensament no són, per tant, l'objectiu a aconseguir a l'escola sinó el mitjà per adquirir competències. No és important posseir coneixements d’alguna cosa, sinó estar en condicions d'aprendre, de «canviar de coneixements», de ser competent i saber comportar-se. En vers la crisis actual es proposa, a nivell pedagògic, una actuació globalitzadora i general. La categoria de «mobilització global»  ha arribat a l'escola amb una èmfasi especial, envaint l'espai educatiu que, precisament, es caracteritza per la paciència i la necessitat de perdre el temps per anar teixint laboriosa i lentament les experiències de la vida. Els sistemes educatius actuals, perden cada dia més valor i importància en les opinions de les persones, ja que mostren cada vegada més la seva falta de perícia, no solament per seleccionar els continguts que aprendran els escolars, sinó que tampoc saben seduir a nens i joves per ingressar a l'aventura del coneixement. La imatge està reemplaçant a les paraules. Els sistemes educatius actuals tenen una immensa tasca: contrarestar l'impacte que estan generant en la vida dels nens i joves el Internet, la televisió i totes les tecnologies d'informació en la transmissió de coneixements. Per enfocar aquesta transmissió, disposem de dos camins, el de promoure una educació que fomenti el pensament crític, l’autonomia social i de pensament, creant una transformació política i social i després existeix el model que genera treballadors que encaixin com a peces en la dinàmica capitalista. Així, senten que la crisis educativa que sempre estan difonent els mitjans de comunicació,  té com a objectiu la implantació d’aquest últim model, intentant demostrar que tots el demés no funcionen. Per entendre com l’element tecnològic influeix en els mitjans de l’educació, s’ha de fer referència al terme de cibercultura. Aquest concepte és utilitzat per agrupar una sèrie de fenòmens culturals lligats principalment, encara que no únicament, al profund impacte que han vingut exercint les tecnologies digitals de la informació i la comunicació sobre aspectes, com la realitat, l'espai, el temps, les persones i les seves relacions socials. Un autor que ens parla sobre l’afectació de la cibercultura en els mitjans pedagògics és Barrett³. Proposa que la realitat contemporània està dramàticament afectada per les imatges i per les noves tecnologies i ha entrat en un profund procés de relativització. Aquests mitjans s'han encarregat de posar en escena l'ideal postmodern constructivista de la realitat, de la veritat i del coneixement. Barrett assegura que el computador com a mitjà proporciona eines per analitzar el procés de construcció dels sentits, ajuda a crear nous contextos per a la comprensió d'accions i genera noves maneres de percebre i comprendre el món. Com més augmenta el ciberespai, més engeganteix l'heterogeneïtat. Es creen noves fonts d'informació, deixant el sí global menys perceptible, difícil de ser circumscrit, tancat, globalitzat. A través dels ordinadors i xarxes, les persones més diverses poden connectar-se unes amb les altres, oferint una infinitat de coneixements no validats accessibles per tothom. Tota reflexió sobre el futur dels sistemes d'educació i capacitació en la cibercultura ha de basar-se en un anàlisi dels canvis que experimenta la nostra relació amb el coneixement. En aquest sentit, la primera observació es refereix a la velocitat de la renovació del saber i del saber fer. Per primera vegada en la història de la humanitat, la major part dels coneixements adquirits per una persona a l'inici de la seva vida professional, seran obsolets al final de la seva carrera. La segona observació, estretament lligada a la primera, concerneix a la nova naturalesa del treball, en la qual la transacció de coneixements cobra major importància. Cada vegada més, treballar és aprendre, transmetre i produir coneixements. Aquest nou suport informatiu i de comunicació porta amb si l'aparició de nous coneixements, criteris d'avaluació inèdits per orientar el saber, de nous actors en la producció i tractament del coneixement. Els desordres de l'economia i el ritme precipitat de l'evolució científica i tècnica produeixen una acceleració general de la temporalitat social. Per aquest motiu, els individus i els grups ja no es veuen confrontats a un saber estable, a classificacions de coneixements llegats i reafirmats per la tradició, sinó a un flux del saber caòtic, amb un rumb difícilment previsible, on l'important és aprendre a navegar.  L'estreta relació amb l'aprenentatge, la transmissió i la producció de coneixements ja no està reservada a una elit, sinó que està a l'abast de la massa de la població, en la seva vida quotidiana i en el seu treball. Tot i la diversitat d’opcions on adquirir coneixements, les institucions educatives encara fan valer el gran valor pedagògic del qual gaudeixen.

³ BARRETT, Neil. El estado de la cibernación. España: Ediciones Flor del viento, 1998.

Aquestes, estretament lligades al sistema econòmic capitalista, indueix als ciutadans, a través de l’educació, a seguir patrons de producció. Des de l’educació preescolar es mostren elements simbòlicament relacionats amb l’ànima productiva del capitalisme, com podria ser anunciar l’hora de l’esbarjo amb un timbre, com se'ls indica als treballadors de les empreses que la seva hora de descans ha arribat. Una altre relació entre el capitalisme i el model pedagògic actual que ens demostra com es generen persones preparades per viure, justificar i mantenir aquest model seria com dins de les aules s’imposen competències i es premia o castiga segons si aquestes són assolides. Els estudiants han d'aprendre sense cap tipus d'anàlisi els textos i continguts que el professor i el programa educatiu plantegen, (així, com s'inicia una competència entre diferents fabriques per la dominació d'un mercat plantejant la teoria darwiniana de “la supervivència del més fort sobre el més feble”, és a dir el més apte) implementant l'egoisme egocèntric entre els individus que interactuen a les aules frustrant tot sentiment de companyerisme i solidaritat que en el compartir diari pot sorgir. Karl Marx⁴ ja va criticar l'educació capitalista afirmant que, si en un primer moment es va presentar com a “civilitzadora i democratitzadora” del coneixement científic, amb el pas del temps, a causa dels mesquins interessos que perseguia, es va convertir en alienant i deshumanitzadora.  Així mateix, va sostenir que l'educació en ser un instrument de la lluita de classes, concreta sabers impregnats d'un profund caràcter de classe. En el transcurs de la història, les classes dominants han monopolitzat l'educació en funció dels seus objectius i interessos, despullant a les altres classes explotades del seu ple dret a l'educació. Al mateix temps la dinàmica de globalització econòmica, regida per uns mercats oberts, encara que discrecionalment a favor dels més poderosos, i basats en criteris de competitivitat feroç, està posant en evidència la necessitat dels països de comptar amb una població en la qual no solament una minoria estigui molt formada sinó que tots els seus ciutadans i ciutadanes estiguin suficientment preparats per exercir de forma eficient la seva professió en els seus diferents nivells, i intervenir en la societat amb criteris i valors que permetin que la societat funcioni.

⁴ Sociología y educación Textos e intervenciones de los sociólogos clásicos, 1ª edición K. Marx , m. Weber , E. Durkheim

En termes generals el capitalisme ha reduït l'educació a qüestions operatives bàsiques com saber llegir i escriure; sumar, restar, dividir i multiplicar; certes habilitats i destreses domèstiques i tècniques; coneixements generals coneguts com a “cultura general”. A nivell superior ha aconseguit incorporar nous coneixements i pràctiques científiques però de forma esbiaixada, ja que són adreçades a la “formació” dels tècnics i professionals per inserir-se al cada vegada més competitiu mercat i que compleixin tasques funcionals al sistema. Aquesta nova fórmula pedagògica, dins del sistema capitalista, entén el paper del professor com un obstacle en el procés d'aprenentatge. L'alumne ha d'enfrontar-se solament amb el material preparat pels experts. S'ha substituït la idea de transmissió de coneixements per la nova fórmula d'aprendre a aprendre; es tracta que l'alumne desenvolupi la seva intel·ligència formal guiant-lo cap a la resposta sense que el professor intervingui més que com un mediador o un vigilant. L'educació i el docent tenen un paper molt important en l'alfabetització informàtica que tendeix a la formació dels alumnes per a la recerca, l'anàlisi de la informació i la solució de problemes, per això és necessari que adquireixin destreses com saber construir hipòtesis, realitzar recerques, interpretar dades, resoldre problemes, analitzar i fer conclusions.

El model educatiu capitalista genera mecanismes pedagògics unidireccionals, és a dir, la interacció entre Professor-Alumne resulta nul·la ja que el mestre és presentat com a “ser suprem” coneixedor de tot, plantejant l'educació com un procés d’omplir amb gran quantitat d’informació els cervells de nens, nenes i joves. No recau cap importància a la capacitat de critica i anàlisi que puguin generar aquests individus en la societat, promovent així, l'individualisme i la competència innecessària entre els estudiants, per demostrar qui pot aconseguir millor nota coaccionant així qualsevol iniciativa de solidaritat entre els éssers socials que interactuen entre sí dins de les diverses institucions educatives. Aquest model provoca que els professors es declinin més cap als estudiants que responen a un patró de conducta, busquen desenvolupar més als educands que tenen cert coneixement “textual” en comptes de reclinar-se cap als altres per aconseguir així una anivellació entre tots i potenciar el desenvolupament com a futur immediat de la societat. En contrapartida al model actual, es imprescindible comprendre les idees d’autors com John Dewey⁵, per qui l'escola era un microcosmos de la vida social. Estava convençut que el desenvolupament de la societat i comunitat depenia de les possibilitats de desenvolupament de l'individu i de l'educació que aquest rebia sota formes democràtiques; educació que, a més de transmetre coneixements i conductes determinades, permetia que l'individu influís activament en el seu entorn social. Dewey sostenia que les transformacions que es produïen en les diferents estructures de les comunitats obeïen als coneixements que l'individu assimilava a les aules, i que les comunitats, eren o havien de ser, el reflex de l'escola i no al revés. Amb aquesta idea es percep com la relació entre educand i educador esdevé un element bàsic en la creació i gestió del model de societat. En l’actual, les perspectives se'ns apareixen clares perquè expressen una típica mirada des del passat. Però aquesta mirada no respon a les necessitats actuals, i menys a les futures, de l'educació. Enfront d'un món en el qual el problema són els canvis de paradigma en tots els aspectes de la societat, les reformes educatives s'esforcen per respectar el model clàssic escolar introduint-li nous elements que, al no formar part del model original, no tenen suficient força com per transformar-ho. El que s'ha fet habitualment, i s'està fent, és tractar de portar al seu màxim rendiment el model d'educació conegut en occident a partir dels començaments de l'era moderna, sense tractar de trobar una proposta emancipadora del passat. Per això les estratègies que es duen a terme no estan sent suficients per donar respostes diferents per a una societat que es perfila com a diferent, ja que aposten a millorar aquest sistema educatiu, nascut de les necessitats de la revolució francesa i de la revolució industrial, avui superades. És necessari situar-se fora d'aquesta òptica, per plantejar-se un nou sistema educatiu. És necessari un canvi de paradigma.

⁵ Democracia y escuela, John Dewey, Popular, 2009