Acompanyar el govern d'un mateix

La categorització mèdica, social, educativa i jurídica de discapacitat suposa l'inici d'un procés d'eliminació del subjecte enpoderat i autodeterminat¹. Segons Foucault (1990) les persones usen diverses tecnologies per entendre's i relacionar-se, ens en distingeix quatre: tecnologies de producció, tecnologies de sistemes de signes, tecnologies de poder i tecnologies del jo. Les tecnologies del jo són aquelles que “permeten als individus efectuar, per compta pròpia o amb ajuda dels altres, un cert número d'operacions sobre el seu cos i la seva anima, pensaments, conducta o qualsevol forma de ser, obtenint així una transformació d'ells mateixos amb la finalitat d'arribar un cert estat estat de felicitat, puresa, saviesa o immortalitat”. Per tant, les tecnologies del jo són les que determinen al subjecte com a ésser únic i irrepetible al llarg de la història. Cal dir que la nostra construcció i transformació no la duem a terme subjectivament de forma exclusiva. Podríem dir que és gairebé impossible la construcció d'un subjecte totalment autònoma, sense la estimulació d'algun subjecte, col·lectiu, experiència social o discurs extern. La nostra condició com a éssers socials, i la nostra forma cultural de generar sistemes de relació socials, ens fa heretar, acumular i transmetre un conjunt de capitals (econòmics, culturals, socials, simbòlics) que influenciaran en la construcció del nostre subjecte i en la forma en com ens relacionem. Els capitals que arriba a acumular la família i la seva transmissió sobre un nou membre són increiblement determinants en el seu desenvolupament, construcció i futur (uns ingressos econòmics concrets, una vivenda, una xarxa d'amistats, una classe social...). Però, davant aquesta herència i acumulació de capitals que ens determinen com a individus no existeix un clar determinisme social (Bourdieu, 2000). És cert que els mecanismes de reproducció social (Bourdieu i Passeron, 1970) actuen amb eficàcia fent que històricament es perpetuïn fenòmens culturals i discursius com el patriarcat o la lluita de classes. Però hi ha un cert marge de llibertat de canvi i transformació individual i col·lectiva que els mecanismes de reproducció social se'ls hi escapa. Existeixen pràctiques de les tecnologies del jo que poden transformar a l'individu com un ésser més autodeterminat, ja que aquest és capaç, davant el determinisme social i la normativitat cultural i social establerta, de pensar i actuar de forma crítica, singular i més lliure. Però totes les persones poden arribar a controlar de forma conscient, reflexiva, crítica i lliure les seves tecnologies de jo? Suposa un treball subjectiu d'alliberament el poder trencar amb les dinàmiques socialment establertes i normativitzades. I doncs, aquest govern sobre un mateix pot arribar a ser controlat per subjectes que socialment han estat oprimits, controlats, discapacitats, desenpoderats i menystinguts com a subjectes vàlids per a autodeterminar-se? Tant sols vull generar aquesta pregunta que poc a poc intentaré respondre.

Torno a Foucault en la seva interessant entrevista La ética del cuidado de sí como práctica de libertad (1984) on ens parla sobre un tret fonamental la cura d'un mateix i el coneixement d'un mateix com a pràctiques de llibertat. Per tant, com a instruments per a governar de forma autodeterminada les tecnologies del jo. Com ens explica Foucault, la cura d'un mateix ha anat variant al llarg de la història, però la que trobo interessant per reflectir en aquest article és la cura que proposen pensadors de l'Antiga Grècia com Plató, Sòcrates i Epicur. En la cosmovisió platònica hi ha un tret fonamental que és el coneixement d'un mateix, conèixer-se a un mateix suposa la cerca de la cura d'un mateix, una cura política i amorosa (la cura d'un mateix no és a nivell físic) del subjecte. Alhora, aquesta cura a un mateix transportarà a la persona a la cura de tota la ciutat, una cosmovisió que posteriorment discursos com el Marxisme tornen a emprar i que Foucault torna a reafirmar en La ética del cuidado de sí como práctica de libertad (1984) o Tecnologias del Yo (1990). Un altre aspecte a tenir en compte és que si no existeix el fet de tenir cura d'un mateix, el subjecte no pot tenir cura de l'altre o, des de la cosmovisió de l'Antiga Grècia, de la ciutat.

Epicur, juntament amb successors estoics com Sèneca, ens parlen com la cura d'un mateix no es basa tant sols en un discurs intangible i poc materialitzable, ans al contrari, es basa en unes pràctiques d'obligacions i serveis cap a l'ànima per tenir cura d'un mateix. Per tant, ens trobem en que les tecnologies del jo que configuren a l'individu com a autodeterminat significa crear un subjecte curós amb ell mateix i amb l'altre, un subjecte que es preocupa d'un mateix i de la política i del coneixement d'un mateix. I que això es pot dur a terme gràcies a unes pràctiques de cura de l'ànima -i no del cos-, per tant, unes pràctiques de llibertat. Unes practiques de llibertat que, personalment, considero que porten a l'empoderament i l'autodeterminació del subjecte.

Les persones amb diversitat funcional -i en aquest text em vull referir explícitament a tots aquells qui, per mala sort, són avaluats i classificats com a persones amb discapacitat intel·lectual- qui històricament i actualment són construïts com a dependents, vulnerables i improductius (laboral, cultural i políticament) són subjectes els quals reben l'estigma de que: no tenen cura d'ells mateixos, no es coneixen a ells mateixos, no poden tenir cura d'altres, no poden tenir practiques de llibertat... en conclusió: no poden i no governen les seves tecnologies del jo. Per tant, no es governen a ells mateixos. I aquesta afirmació és certa? Des de la meva experiència com educador he pogut veure i reflexionar sobre la meva practica i la dels demès. He pogut veure com existeix un constant control sobre el cos del subjecte, una vulneració de drets socials i humans diària, una deslegitimització constant de les formes de fer i pensar del qui se'l cataloga com a “usuari” o com “l'altre”, una impunitat d'actuació per part dels “professionals”, una manca d'empatia impressionant, una falta de valoració, acceptació i respecte a la diversitat... em pregunto llavors si són subjectes qui no es governen a ells mateixos o no deixem que es governin?

En aquest punt trobo molt interessant mencionar que la cosmovisió sobre la cura d'un mateix i el coneixement d'un mateix com a govern de les tecnologies del jo va ser eliminat històricament pel cristianisme i el seu discurs (Foucault, 1990). La preocupació per la cura d'un mateix va transformar-se en la eliminació de la preocupació d'un mateix en el fi de la salvació. I conèixer-se a un mateix no es transformava en tenir cura d'un mateix, sinó en renunciar a aquesta cura. Això suposa un determinant trencament discursiu sobre el govern propi del subjecte i les seves tecnologies del jo, ja que es disciplina a la persona per renunciar a un mateix en nom d'una doctrina i, en conseqüència, vendre la seva llibertat i autodeterminació de forma cega i màrtir. El cristianisme, entès com a religió de la salvació i la confessió, potencia l'aparició d'una figura clau en la configuració de la “discapacitat” i les tecnologies del jo, aquesta figura és la del pastor. El pastor és presentat com dominador del ramat, el guia agrupador i conductor que té el deure de portar a la salvació al seu ramat. Del guia al qui li cau el pes de qualsevol fracàs o error. El guia que deixa de tenir cura d'ell mateix per intentar tenir cura dels altres. Doncs jo crec que aquest pastor és la figura que es sol construir de l'Educador. Un educador qui deixa d'escoltar-se i escoltar els altres per reproduir un discurs après en un llibre o una facultat. Un educador qui lluita pel canvi i la transformació de l'individu sense preguntar-li a aquest quin camí vol seguir. Un educador que té la veritat ben clara i no dubta. Un educador fred, objectiu i distant qui guia al seu ramat. Però el que ell dona amb devoció és el què necessiten els altres? O és tant sols la reproducció d'un dogma que li impedeix respectar-se la cura d'ell mateix i la dels altres?

Aquesta lògica messiànica del cristianisme la hem reproduït fins l'actualitat. La figura de l'educador com a guia, portador de la veritat, salvador segueix vigent en la cosmovisió del tracte amb la persona amb diversitat funcional. Això fa que la construcció cultural de la discapacitat es perpetuï i l'individu sigui privat del govern de les tecnologies del jo. Es genera llavors un pur teatre; l'educador juga un paper de governador momentani (depenent de la llargada de la seva jornada laboral) del discapacitat i el subjecte discapacitat ha de performar constantment aquella manera de “ser” que ell no ha construït i ha d'estar constantment depenent de l'acceptació externa per configurar el “ser” segons els requisits que li demanin. Ja que si no es compleixen els requisits la persona ja no pot “ser”, perquè un discapacitat governant les tecnologies del jo mostren una pèrdua de poder per part de l'educador, una altra cosmovisió respecte les tecnologies del jo i un trencament discursiu en la construcció cultural de la discapacitat com a subjecte dependent, vulnerable i improductiu per a passar a ser una persona diversa i més autodeterminada. Per això, mitjançant arguments de benestar i qualitat de vida o empoderament, es governa constantment sobre els cossos discapacitats. 

Personalment puc dir que he experimentat en primera persona aquesta experiència de sentir-me cuidador de l'altre. M'he sentit responsable de l'altre. He volgut procurar el millor per l'altre escoltant-me tant sols a mi o a un llibre. M'he trencat les banyes en com autodeterminar a l'altre. M'he preguntat i preguntat que hauria de fer per transformar-lo... un munt de practiques i intervencions que, tot i que es fessin pel seu benestar i per amor, no han estat efectives ni acceptades, ja que eren una clara imposició, eren una forma de governar a una persona qui no ha de ser governada més que per ella mateixa.

El model paternalista en la presa de decisions sobre l'altre, la patologització de les conductes considerades anormals pel discurs clínic o la segregació institucional que potencia la diferència i l'exclusió són aspectes que ens mostren una cultura d'exclusió que disciplina i construeix al subjecte amb diversitat funcional com a discapacitat. Com un subjecte depenent d'un govern extern sobre les seves tecnologies del jo.

Sortosament puc dir que la meva perspectiva va canviar i està en constant canvi. Durant tota la meva experiència com a educador he anat abandonant aquesta perspectiva discapacitadora. Però, farà ja un any, em vaig trobar davant un grup de persones qui es mostraven dissidents a qualsevol forma de fer paternalista o d'imposició. Unes persones qui actualment estimo i admiro i que, gràcies a aquestes, vaig poder tirar per terra les restes de cultura discapacitadora que acumulava i tenia incrustades en la meva practica educativa. Alhora, he pogut compartir i aprendre de persones molt estimades per mi qui considero uns grans professionals. El respecte i acceptació de l'altre han de ser les principals bases que ha de tenir un educador. Un educador qui acompanya en el govern sobre les tecnologies del jo. Un educador qui viu, sent, escolta i facilita que l'altre pugui governar-se. No negaré que totes les persones som dependents al llarg de la vida, tenen handicaps que els dificulten el funcionament quotidià, precisen d'una assistència en moments puntuals o constants... i qui no ho necessita? Qui no és dependent? Jo ho sóc i això no em priva de voler governar-me. Doncs, fem el mateix amb aquells qui, per un terrible i naturalitzat estigma, se'ls priva constantment de governar-se a ells mateixos i esdevenir subjectes autodeterminats. Veig clau emprar el terme de inDependència, incorporat per persones del Foro de Vida Independiente, per definir aquesta practica d'emancipació sense obviar ni negar la dependència.

Per això, vull fer reflexionar a aquells qui treballem diàriament amb persones considerades discapacitades i repensar la nostra pràctica. Cal transformar la nostra pràctica per enpoderar a la persona, respectar la seva diversitat i retornar-li el govern d'ella mateixa.

Amat Molero Borràs

Bibliografia:

BOURDIEU, P. 2000. Poder, Derecho y clases sociales. Editorial Desclée de Brouwer.

BOURDIEU, P i PASSERON, JC. 1970. La Reproducción.Editorial Popular Proa.

FOUCAULT, M. 1984. Obras esenciales. Text 25: La ética del cuidado de sí como práctica de libertad. Paidós Editorial.

FOUCAULT, M. 1990. Tecnologias del Yo. Paidós Editorial.

PIÉ, A. 2009. Educació Social i Teoria Queer. UOC Editorial.

1 L'autodeterminació, entès com a concepte personal (Pié, 2009), podem dir que és l'exercici d'autoinfluència davant les influències socials per aconseguir uns resultats desitjats. Per tenir autodeterminació cal practicar aquests eixos claus: l'autonomia, l'autoregulació, el desenvolupament psicològic i l'autorealització (Wehmeyer 1996 des de Pié, 2009).

Francisco Ferrer y Guardia

Francisco Ferrer y Guardia.  Alella (Barcelona) 1 de enero de 1859, fusilado en Barcelona el 13 de octubre de 1909

Indagando en la historia pedagógica de nuestro país, y más concretamente de la ciudad de Barcelona, la figura de Ferrer i Guardia nos envuelve en una tormenta de realidad política y social que se asemeja demasiado a la actualidad. Repasando su obra, donde expone los fundamentos teóricos de su proyecto, no he podido evitar ir haciendo una comparativa contextual con la situación del mundo educativo en el siglo XXI.

Ferrer i Guardia rompió con el dogmatismo cristiano, derrocó la educación moral y represora de finales del siglo XIX y principios del XX. Se enfrentó al poder, a la iglesia, al sistema político y social ofreciendo una educación emancipadora, que proponía racionalidad, y apostaba por la ciencia como paradigma. En la España de su época, la iglesia dominaba por completo el mundo educativo. Utilizaban las aulas como instrumento para generalizar el miedo a la vida, promovían falsas creencias basadas en moralidades inexistentes para modificar el comportamiento de los alumnos. El rompió con esa metodología. Al igual que otros personajes, como Galileo Galilei, tuvo que enfrentarse al poder eclesiástico. Se presentó en sociedad anunciando las barbaridades que promulgaba la iglesia en sus obras pedagógicas i ofrecía  liberar al ser humano a través de la educación.

En nuestros tiempos, el dogma que impera en el mundo pedagógico es el reflejo del capitalismo. Ya no tenemos la moralidad cristiana, al menos de la misma manera que a principios del siglo XX, pero tenemos algo peor. Poseemos una moralidad escondida dentro de un sistema feroz que olvida que somos seres humanos. Se olvida con pericia la particularidad de cada ser, se promueve la competencia inhumana entre los alumnos y se castiga y se aparta del sistema a todo aquel que no encaja. Dentro de las aulas se perpetran los peores traumas que marcan de por vida a los y las alumnas.

Con esto quería concebir una semejanza entre la situación que vivió Ferrer y Guardia y todos los proyectos alternativos a la educación actual, en especial a los que fomentan la educación libre. Evidentemente ahora no fusilarían a nadie en el Castell de Montjuïc, pero sí que se intenta poner todas las trabas posibles a una educación que rompe con el paradigma establecido.

Creo que es importante recordar la figura de tan ilustre pedagogo, que perdió su vida y su libertad por los ideales y por la educación que defendía. Llegó a crear miedo a todos aquellos que temen a los cambios, y por esa razón lo persiguieron hasta quitarle la vida.

Se podrían escribir páginas y páginas sobre las ideas de Ferrer y guardia, como la negativa de hacer exámenes, mezclar niños y niñas (en esa época era algo impensable), pero he pensado que sería importante dejar a cada uno que elija su interés por esta persona, e indague quien quiera en su obra. De esta manera he decidido poner en este homenaje fragmentos de su obra que creo que son de lo más relevante. ¡Viva la escuela moderna!

Pero si al hombre, en la primera mitad de la vida, se le alecciona con fábulas, con errores de toda especie, con lo opuesto a la orientación de la ciencia ¿qué cabe esperar de su porvenir? Cuando de niño evolucione en adulto será un obstáculo al progreso.

Lo diré bien claro: los oprimidos, los expoliados, los explotados han de ser rebeldes, porque han de recabar sus derechos hasta lograr su completa y perfecta participación en el patrimonio universal.

Todo el programa escolar, que es el mismo para todas las regiones de Francia, por ejemplo es ridículo. A las nueve de la mañana sabe el ministro de Institución Púbica que todos los niños leen, escriben o calculan, pero ¿tienen todos los niños y también los profesores el mismo deseo a la misma hora? ¿Por qué no dejar al profesor la iniciativa de hacer lo que le parezca, ya que ha de conocer sus alumnos mejor que el señor ministro o cualquier burócrata, y debe tener la libertad necesaria para arreglar la instrucción a sus gusto y al de sus discípulos? La misma ración para todos los estómagos, la misma ración para todas las inteligencias; los mismos estudios, los mismos trabajos.  

Ley wert, seguimos avanzando hacia atrás

Corren tiempos difíciles para el pensamiento humano. Para la libertad de elección, para la capacidad de razonar. El pensamiento crítico se diluye en una sociedad liquida que lo impregna todo de inmediatez y de facilidades comerciales.

Intentando comprender el pensamiento, observo que todas mis reflexiones, y en consecuencia mis acciones, vienen determinadas por unos elementos delimitados. Cada idea que pienso es producto de mis experiencias, mis lecturas, mis conocimientos, de mi entorno, en definitiva de todo lo que compone mi identidad. A este concepto, ahora se le llama bio-psico-social. Todo lo que compone mi ser (a nivel biológico, psicológico y social) tiene influencia sobre mis actos, mis pensamientos y mi persona. Y esta identidad es personal e intransferible, es única. Cada uno de nosotros tiene una y es diferente a las demás. Me gusta pensar que cada ser humano es un gran enigma y un ser especial. Que cada uno de nosotros tenemos particularidades que nos diferencian y a la misma vez nos determinan. Así todas nuestras conductas y pensamientos serán determinadas según nuestras experiencias vitales, tanto físicas, como biológicas, psíquicas o sociales.

Con todo esto entiendo que cada ser humano puede elaborar una opinión distinta sobre una temática en concreto. Ahora bien, analizando el funcionamiento de nuestra democracia observo que en demasiados casos es difícil hacer prevaler esta opinión personal y podríamos llegar a pensar en algo paradójico. Viendo la gran cantidad de diputados que llenan el parlamento o el senado, según la explicación anterior, alcanzaríamos la idea de que cada uno de ellos puede elaborar su propio pensamiento, según su trayectoria vital. Pues seguramente lo hacen en sus casas, pero en donde se deciden y se discuten las leyes que afectan a toda la población es evidente que no. Todos los miembros de un partido se ven obligados a votar lo que el partido haya decidido, independientemente de lo que piense cada uno. En caso contrario son castigados con una multa económica y en una cuestión extrema pueden llegar a ser expulsados del partido.  

Quería reflejar la evidencia de la magnífica ley que nos ha impuesto nuestro gran amigo de la pedagogía Jose Ignacio Wert. Una ley en que todos sus colegas de partido han votado a favor. Pero pondría la mano en el fuego en que a más de uno, se le paso por la mente la aberración humana y pedagógica en la que estaban participando. Alguien con un minúsculo criterio educativo y con una vaga idea de lo que es la educación, en ese momento se le pasaría por la mente la gran injusticita que significa esta ley. Una ley que etiquetará a todos los “malos estudiantes” determinándolos a un fracaso absoluto. Una ley que discrimina y niega cualquier acto educativo posible. Una ley que no deja espacio a las partes más vitales de la educación, como es la imaginación, la improvisación, los intereses reales de los/las estudiantes, los sentimientos, el acompañar (y no moldear) a las personas en el proceso de crecimiento. Una ley que crea espacios aún más autoritarios y disciplinados.

En fin, mis ideas basadas en la pedagogía libre es evidente que están muy lejos de cualquier reforma educativa. Pero siento que nos estamos alejando, que estamos destruyendo y que estamos negando la posibilidad de crear espacios libres de ideologías en donde los niños y niñas disfruten compartiendo su vida con los demás. Me da miedo que estemos en un punto de no retorno. Me gustaría mandar muchos ánimos y abrazos a todos aquellos y aquellas que siguen trabajando en proyectos de educación libre, a todos los que intentamos cambiar el mundo a través de la educación y sobre todo, a todos y todas las que promocionan el pensamiento crítico.

canvi de paradigma educatiu

LA NECESSITAT D’UN CANVI DE PARADIGMA EDUCATIU

Un primer concepte remarcable que ens proposa l’autora, Concha Fernández Martorell¹, és que el fet de què la educació estigui en crisi no és simple casualitat. L’escola i l’educació estan vivint en una doble moral en què s’educa a la població, satisfent la naturalesa de l’acció d’educar, però només el mínim necessari per generar la figura de ciutadà modèlic en els estudiants. Si es crea una sensació mediàtica de què el sistema educatiu esta fallit, els òrgans poderosos de la societat gaudiran de via lliure per implantar els seus models pedagògics. Actualment, l’Estat es dedica a mesurar quantitativament l’educació mitjançant proves tècniques i controlant les direccions dels centres per justificar i perpetuar aquests models. S’obliden de problemàtiques més quotidianes, com l’entorn, tan de les famílies com dels centres o la realitat social del país. En aquest sentit es podria observar un segon concepte important, en què es caracteritza la idea de la dependència que sofreix el coneixement envers el context socioeconòmic. Els avenços pedagògics van lligats i relacionats amb els sistemes econòmics i polítics. Així veiem com les bases pedagògiques no gaudeixen d’autonomia sinó que reflecteixen el context social. Aquest concepte remarca la idea de què és la realitat politicoeconòmica qui marca la direcció de la pedagogia. Segons les necessitats dels mercats, l’educació s’enfocarà en diferents direccions. Actualment estem vivint en la postmodernitat i a causa dels avenços produïts en aquesta etapa, s’ha creat un terme nou, la cibercultura. D’aquest concepte ens en parla Rocío Rueda Ortiz². Ens explica que la cibercultura designa una nova relació entre els éssers humans, en quant a què és un nou marc d’interacció on els subjectes viuen noves situacions, on el llenguatge oral, l’escrit i l’audiovisual conviuen a la vegada. En aquest àmbit es generen uns valors, una autoritat, uns coneixements i unes creences que s’allunyen dels sistemes pedagògics i que s’han desenvolupat degut a la importància donada en les noves tecnologies. Ara qualsevol pot exposar una noticia, una idea o una opinió utilitzant les noves tecnologies. Amb l'aparició de la globalització hi ha una nova manera de concebre els processos de transmissió de coneixements.

¹ La colonización del espacio educativo, Concha Fernández Martorell

² Cibercultura/es: capitalisme cognitiu i cultura, Rocío Rueda Ortiz

Els coneixements evolucionen a mesura que la societat ho exigeix. D’aquesta manera es pot qüestionar la validesa de la transmissió de coneixements entre generacions. Els coneixements, el saber i el pensament no són, per tant, l'objectiu a aconseguir a l'escola sinó el mitjà per adquirir competències. No és important posseir coneixements d’alguna cosa, sinó estar en condicions d'aprendre, de «canviar de coneixements», de ser competent i saber comportar-se. En vers la crisis actual es proposa, a nivell pedagògic, una actuació globalitzadora i general. La categoria de «mobilització global»  ha arribat a l'escola amb una èmfasi especial, envaint l'espai educatiu que, precisament, es caracteritza per la paciència i la necessitat de perdre el temps per anar teixint laboriosa i lentament les experiències de la vida. Els sistemes educatius actuals, perden cada dia més valor i importància en les opinions de les persones, ja que mostren cada vegada més la seva falta de perícia, no solament per seleccionar els continguts que aprendran els escolars, sinó que tampoc saben seduir a nens i joves per ingressar a l'aventura del coneixement. La imatge està reemplaçant a les paraules. Els sistemes educatius actuals tenen una immensa tasca: contrarestar l'impacte que estan generant en la vida dels nens i joves el Internet, la televisió i totes les tecnologies d'informació en la transmissió de coneixements. Per enfocar aquesta transmissió, disposem de dos camins, el de promoure una educació que fomenti el pensament crític, l’autonomia social i de pensament, creant una transformació política i social i després existeix el model que genera treballadors que encaixin com a peces en la dinàmica capitalista. Així, senten que la crisis educativa que sempre estan difonent els mitjans de comunicació,  té com a objectiu la implantació d’aquest últim model, intentant demostrar que tots el demés no funcionen. Per entendre com l’element tecnològic influeix en els mitjans de l’educació, s’ha de fer referència al terme de cibercultura. Aquest concepte és utilitzat per agrupar una sèrie de fenòmens culturals lligats principalment, encara que no únicament, al profund impacte que han vingut exercint les tecnologies digitals de la informació i la comunicació sobre aspectes, com la realitat, l'espai, el temps, les persones i les seves relacions socials. Un autor que ens parla sobre l’afectació de la cibercultura en els mitjans pedagògics és Barrett³. Proposa que la realitat contemporània està dramàticament afectada per les imatges i per les noves tecnologies i ha entrat en un profund procés de relativització. Aquests mitjans s'han encarregat de posar en escena l'ideal postmodern constructivista de la realitat, de la veritat i del coneixement. Barrett assegura que el computador com a mitjà proporciona eines per analitzar el procés de construcció dels sentits, ajuda a crear nous contextos per a la comprensió d'accions i genera noves maneres de percebre i comprendre el món. Com més augmenta el ciberespai, més engeganteix l'heterogeneïtat. Es creen noves fonts d'informació, deixant el sí global menys perceptible, difícil de ser circumscrit, tancat, globalitzat. A través dels ordinadors i xarxes, les persones més diverses poden connectar-se unes amb les altres, oferint una infinitat de coneixements no validats accessibles per tothom. Tota reflexió sobre el futur dels sistemes d'educació i capacitació en la cibercultura ha de basar-se en un anàlisi dels canvis que experimenta la nostra relació amb el coneixement. En aquest sentit, la primera observació es refereix a la velocitat de la renovació del saber i del saber fer. Per primera vegada en la història de la humanitat, la major part dels coneixements adquirits per una persona a l'inici de la seva vida professional, seran obsolets al final de la seva carrera. La segona observació, estretament lligada a la primera, concerneix a la nova naturalesa del treball, en la qual la transacció de coneixements cobra major importància. Cada vegada més, treballar és aprendre, transmetre i produir coneixements. Aquest nou suport informatiu i de comunicació porta amb si l'aparició de nous coneixements, criteris d'avaluació inèdits per orientar el saber, de nous actors en la producció i tractament del coneixement. Els desordres de l'economia i el ritme precipitat de l'evolució científica i tècnica produeixen una acceleració general de la temporalitat social. Per aquest motiu, els individus i els grups ja no es veuen confrontats a un saber estable, a classificacions de coneixements llegats i reafirmats per la tradició, sinó a un flux del saber caòtic, amb un rumb difícilment previsible, on l'important és aprendre a navegar.  L'estreta relació amb l'aprenentatge, la transmissió i la producció de coneixements ja no està reservada a una elit, sinó que està a l'abast de la massa de la població, en la seva vida quotidiana i en el seu treball. Tot i la diversitat d’opcions on adquirir coneixements, les institucions educatives encara fan valer el gran valor pedagògic del qual gaudeixen.

³ BARRETT, Neil. El estado de la cibernación. España: Ediciones Flor del viento, 1998.

Aquestes, estretament lligades al sistema econòmic capitalista, indueix als ciutadans, a través de l’educació, a seguir patrons de producció. Des de l’educació preescolar es mostren elements simbòlicament relacionats amb l’ànima productiva del capitalisme, com podria ser anunciar l’hora de l’esbarjo amb un timbre, com se'ls indica als treballadors de les empreses que la seva hora de descans ha arribat. Una altre relació entre el capitalisme i el model pedagògic actual que ens demostra com es generen persones preparades per viure, justificar i mantenir aquest model seria com dins de les aules s’imposen competències i es premia o castiga segons si aquestes són assolides. Els estudiants han d'aprendre sense cap tipus d'anàlisi els textos i continguts que el professor i el programa educatiu plantegen, (així, com s'inicia una competència entre diferents fabriques per la dominació d'un mercat plantejant la teoria darwiniana de “la supervivència del més fort sobre el més feble”, és a dir el més apte) implementant l'egoisme egocèntric entre els individus que interactuen a les aules frustrant tot sentiment de companyerisme i solidaritat que en el compartir diari pot sorgir. Karl Marx⁴ ja va criticar l'educació capitalista afirmant que, si en un primer moment es va presentar com a “civilitzadora i democratitzadora” del coneixement científic, amb el pas del temps, a causa dels mesquins interessos que perseguia, es va convertir en alienant i deshumanitzadora.  Així mateix, va sostenir que l'educació en ser un instrument de la lluita de classes, concreta sabers impregnats d'un profund caràcter de classe. En el transcurs de la història, les classes dominants han monopolitzat l'educació en funció dels seus objectius i interessos, despullant a les altres classes explotades del seu ple dret a l'educació. Al mateix temps la dinàmica de globalització econòmica, regida per uns mercats oberts, encara que discrecionalment a favor dels més poderosos, i basats en criteris de competitivitat feroç, està posant en evidència la necessitat dels països de comptar amb una població en la qual no solament una minoria estigui molt formada sinó que tots els seus ciutadans i ciutadanes estiguin suficientment preparats per exercir de forma eficient la seva professió en els seus diferents nivells, i intervenir en la societat amb criteris i valors que permetin que la societat funcioni.

⁴ Sociología y educación Textos e intervenciones de los sociólogos clásicos, 1ª edición K. Marx , m. Weber , E. Durkheim

En termes generals el capitalisme ha reduït l'educació a qüestions operatives bàsiques com saber llegir i escriure; sumar, restar, dividir i multiplicar; certes habilitats i destreses domèstiques i tècniques; coneixements generals coneguts com a “cultura general”. A nivell superior ha aconseguit incorporar nous coneixements i pràctiques científiques però de forma esbiaixada, ja que són adreçades a la “formació” dels tècnics i professionals per inserir-se al cada vegada més competitiu mercat i que compleixin tasques funcionals al sistema. Aquesta nova fórmula pedagògica, dins del sistema capitalista, entén el paper del professor com un obstacle en el procés d'aprenentatge. L'alumne ha d'enfrontar-se solament amb el material preparat pels experts. S'ha substituït la idea de transmissió de coneixements per la nova fórmula d'aprendre a aprendre; es tracta que l'alumne desenvolupi la seva intel·ligència formal guiant-lo cap a la resposta sense que el professor intervingui més que com un mediador o un vigilant. L'educació i el docent tenen un paper molt important en l'alfabetització informàtica que tendeix a la formació dels alumnes per a la recerca, l'anàlisi de la informació i la solució de problemes, per això és necessari que adquireixin destreses com saber construir hipòtesis, realitzar recerques, interpretar dades, resoldre problemes, analitzar i fer conclusions.

El model educatiu capitalista genera mecanismes pedagògics unidireccionals, és a dir, la interacció entre Professor-Alumne resulta nul·la ja que el mestre és presentat com a “ser suprem” coneixedor de tot, plantejant l'educació com un procés d’omplir amb gran quantitat d’informació els cervells de nens, nenes i joves. No recau cap importància a la capacitat de critica i anàlisi que puguin generar aquests individus en la societat, promovent així, l'individualisme i la competència innecessària entre els estudiants, per demostrar qui pot aconseguir millor nota coaccionant així qualsevol iniciativa de solidaritat entre els éssers socials que interactuen entre sí dins de les diverses institucions educatives. Aquest model provoca que els professors es declinin més cap als estudiants que responen a un patró de conducta, busquen desenvolupar més als educands que tenen cert coneixement “textual” en comptes de reclinar-se cap als altres per aconseguir així una anivellació entre tots i potenciar el desenvolupament com a futur immediat de la societat. En contrapartida al model actual, es imprescindible comprendre les idees d’autors com John Dewey⁵, per qui l'escola era un microcosmos de la vida social. Estava convençut que el desenvolupament de la societat i comunitat depenia de les possibilitats de desenvolupament de l'individu i de l'educació que aquest rebia sota formes democràtiques; educació que, a més de transmetre coneixements i conductes determinades, permetia que l'individu influís activament en el seu entorn social. Dewey sostenia que les transformacions que es produïen en les diferents estructures de les comunitats obeïen als coneixements que l'individu assimilava a les aules, i que les comunitats, eren o havien de ser, el reflex de l'escola i no al revés. Amb aquesta idea es percep com la relació entre educand i educador esdevé un element bàsic en la creació i gestió del model de societat. En l’actual, les perspectives se'ns apareixen clares perquè expressen una típica mirada des del passat. Però aquesta mirada no respon a les necessitats actuals, i menys a les futures, de l'educació. Enfront d'un món en el qual el problema són els canvis de paradigma en tots els aspectes de la societat, les reformes educatives s'esforcen per respectar el model clàssic escolar introduint-li nous elements que, al no formar part del model original, no tenen suficient força com per transformar-ho. El que s'ha fet habitualment, i s'està fent, és tractar de portar al seu màxim rendiment el model d'educació conegut en occident a partir dels començaments de l'era moderna, sense tractar de trobar una proposta emancipadora del passat. Per això les estratègies que es duen a terme no estan sent suficients per donar respostes diferents per a una societat que es perfila com a diferent, ja que aposten a millorar aquest sistema educatiu, nascut de les necessitats de la revolució francesa i de la revolució industrial, avui superades. És necessari situar-se fora d'aquesta òptica, per plantejar-se un nou sistema educatiu. És necessari un canvi de paradigma.

⁵ Democracia y escuela, John Dewey, Popular, 2009