sense ficció

Recomano veure aquest petit documental ja que és força interessant. S'anomena veus d'una generació, Deixo el link,

http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php

Accions Educatives

Cal tenir molt present que l'existència d'idees morals, normes socials de conducta i actituds, implica necessàriament, una contextualització dins del sistema d'idees morals de cada societat, segons una manera o estil de vida concret. Aquesta moral ve implícita quan es parla d’una acció educativa en què hi intervé un professional i un subjecte. Aquestes accions intenten combatre la desestructuració de les actituds "normalitzades" en la persona que experimenta pèrdues significatives.

El subjecte ha de ser contemplat globalment, és a dir, tenint en compte les seves característiques biològiques, cognitives, emotives, socials, generacionals o espirituals, que estan en contínua interacció amb l'entorn. Cal contemplar la persona en la seva capacitat de percebre, de sentir i emocionar-se, de pensar, optar i, finalment i com a conseqüència dels processos anteriors, d'actuar, dir o fer. En les accions educatives és de vital importància reconèixer la capacitat de l’individu. La persona ha de ser reconeguda en el conjunt de tots els aspectes esmentats.

Per entendre com aplicar una acció educativa dins de l’educació social ens hem de preguntar com abordar avui una pràctica i un pensament emancipador en un context de globalització, neohigienisme i postmodernitat. L'educació social defensa la vocació històrica de cada home i de cada dona com a artífexs de futur, el valor humà de la utopia, i rebutja i combat “el pensament únic”. Perdre la capacitat de somiar i de sorprendre's és perdre el dret a actuar com a ciutadans, com a autors i actors dels canvis necessaris a nivell polític, econòmic, social i cultural. D’aquesta manera sempre s’ha d’actuar però amb un pensament crític i rebutjant  tots els processos estigmatitzadors que ens ofereix el neohigienisme. Com a punts a processar, primer de tot s’ha de treballar per als subjectes amb accions com obrir possibilitats noves, promoure connexions amb la cultura o apropar diverses tècniques que facilitin l’accés a l’educació. Mai s’ha de portar la educació cap a una moralització, ja que avorreix, sinó que s’ha de fomentar l’impuls del subjecte perquè descobreixi i accepti l’oferta educativa. En termes generals, qualsevol tasca de l’educació social ha de relacionar el subjecte amb l’herència cultural. L’art, les activitats d’oci, les visites a museus o els tallers dels centres cívics, són exemples d’accions educatives que poden servir per establir el lligam entre subjecte i cultura.

Herbert Marcuse i el pensament crític

M'agradaria comentar algunes de les idees d'un autor, que potser estaria més vinculat a la filosofia però que va ser un dels grans propulsors del pensament crític.

Es tracta de Herbert Marcuse. La seva tessitura  intenta alliberar a l’ésser humà d’un sistema que l’instrumentalitza. Tots els moviments anti-sistèmics de l'època han estat absorbits per el capitalisme i orientats per conviure en societat. Entén que el canvi social ha de ser qualitatiu, vist l’anterior fracàs d’altres revolucions que tan sols han canviat les persones o les entitats del poder. Per aquest motiu planteja crear una transformació dels valors humans, e intenta que les persones s’alliberin de tot allò que els reprimeix perquè per poder assolir una revolució necessita que tothom hagi experimentat el canvi de mentalitat cap a un rebuig instintiu dels valors del capitalisme. Les idees de Marcuse van arribar profundament a una joventut que creia en el canvi qualitatiu que defensava, fins al punt de ser un dels màxims exponents ideològics del Maig del 68.

En el seu llibre L'home unidimensional, Marcuse ens fa una mostra del que per ell és i significa una societat industrialitzada. Ens diu que és una societat tancada on els interessos de l’oposició han estat suprimits. En la societat que ens mostra Marcuse les necessitats que l’Estat complau són artificials, creades per la raó tecnològica e industrial i les llibertats i les necessitats es converteixen en mercaderies. La societat reprimeix els instints, però recalca que aquesta repressió no és inevitable sinó que és contingent e històrica. La institucionalització de l’Estat és qui realment reprimeix aquests instints. Són les necessitats estètiques i biològiques que al ser reprimides són dirigides a la productivitat. Es substitueixen per altres com l'agressivitat, l’afany, o la indigència, que adquireixen una conducta humana que reprodueix la repressió i la dominació. Un altre punt que recalca l’autor és que actualment tot s'ha traduït a la cultura de masses, tot s'ha banalitzat i res no posseeix força per provocar autèntics problemes. Marcuse ens explica com es crea una consciència feliç falsa però efectiva a l'hora de negar el canvi: no hi ha consciència de classe, entén que no pot existir ja que totes les classes socials i totes les professions tenen les mateixes aficions i les mateixes necessitats.

El dispositiu tecnològic que impulsa la societat es mostra capaç d'aconseguir les gestes del progrés i les noves formes de vida que promou es converteixen en formes d'adoctrinament. Amb això Marcuse, intenta dir que el progrés tecnològic, amb tots els ideals i falses necessitats que promou,  aliena a les persones. El poder que disposa l’Estat en el funcionament de la societat representa el debilitament de les possibles ments emancipadores. El procés de mecanització de les fabriques, la regulació dels mercats i de la lliure competència entre empreses de diferent rang econòmic, són algunes de les diferents formes de control que té l’Estat per establir el seu poder. L’autor es refereix a què en aquesta societat l'home ha perdut el seu sentit crític ja que la disposició social sembla complaure les seves necessitats. Una societat democràtica, s’entén esta disposada a escoltar noves alternatives però en realitat les anul·la per assegurar el domini econòmic i tecnològic.

Marcuse ens porta a pensar que la consciència dels subjectes de la societat del benestar és feliç i complaguda, creu que tot està bé i es troba a gust entenen que l'Estat satisfà les seves necessitats. Viuen en un conformisme, sense remordiments, ja que existeixen problemàtiques molt més greus a nivell personal i social, on hi ha gent que mort de gana, però aquestes problemàtiques no es veuen reflectides en les seves vides. Marcuse es fixa especialment en el llenguatge que usa aquesta societat, un llenguatge basat en tòpics estereotipats, que impedeix pensar en les coses. Així succeeix en les formes actuals del neoliberalisme. Ja no hi ha pensament amb càrrega critica i constructiva. Els problemes dels obrers, es redueixen a qüestions tècniques que es resolen amb facilitat. La motivació per organitzar-se i revelar-se s’ha desfet en l’oblit de la societat capitalista.  Critica també la democràcia en quan a que, només hi ha una aparença de llibertat.

L’autor fa mostra de la idea de bidimensional, on els ideals podien ser un pensament crític. Entén que per arribar a crear un nou pensament s’ha d’eliminar el que és té actualment, i d’aquesta manera es pot aconseguir una forma de canvi. Aquesta forma de pensament s’ha dissolt amb la societat del benestar, en la qual predomina una lògica formal i sense contingut.

Tots aquests components són el factor clau que converteixen aquesta societat en unidimensional. Els ciutadans d’aquesta societat no perceben les divergències entre el que s’estableix com a veritat i la veritat en sí. D’aquesta manera Marcuse ens mostra com no figura una distinció entre el món i el jo. Els subjectes d’aquesta societat no tenen la capacitat de raonar críticament ja que  no saben el que és real i el que és un ideal imposat.

institucions i control social

Guillermo Rendueles ens comenta que el treball s'ha convertit en una activitat molt dolorosa. Les persones han perdut el seu sentit en quant a la direcció en què enfoquen les seves queixes. Quan els seus éssers més propers ja no paren esment suficient en escoltar-los, es dirigeixen al metge a què els etiqueti amb alguna malaltia. És més fàcil assumir que una persona esta malalta que no pas que és infeliç. De forma involuntària, l’ésser humà necessita justificar els seus malestars cap a conceptes quantificables i a poder ser, que siguin tangibles. D’aquesta manera es pot afirmar que, el pitjor enemic de l'home és un mateix. Nosaltres som els que en realitat estem fent l'incorrecte, i com és comú en l'ésser humà, el millor és exculpar-se i culpar als demés, o en aquest cas a la divina mala sort de patir una malaltia. L’origen exacte del fet d’emmalaltir, és científicament imprecís. La psiquiatria i la psicologia, en general, com a institucions, són incompatibles amb els principis d'una societat democràtica i lliure, i han de ser abolides. En negar la validesa científica de la teoria de la malaltia no s'està negant la realitat de les malalties neurològiques, la bogeria, el crim, el consum de drogues i els conflictes socials. El concepte de malaltia mental va tenir la seva utilitat històrica, però en l'actualitat és científica, mèdica i jurídicament inadequat, així com moral i políticament incorrecte. S’ha de comprendre que l'etiqueta que es posa sobre una persona, resulta molt difícil desprendre's d'ella. Arriba a ocultar a aquest home o aquesta dona, perquè la hi identifica plenament amb el fet pel qual se l’etiqueta. El llenguatge dóna bona mostra de com la malaltia mental s'identifica com a únic tret de la personalitat dels qui la pateixen. Si té esquizofrènia, passa a ser “un esquizofrènic”; si sofreix depressió, és una “depressiva”. Fet que actualment no succeeix amb altres malalties, perquè a qui pateix càncer no se’l crida “cancerós”. Una vegada que la societat subratlla la diferència resulta molt difícil per a la persona ser acceptada. A més, la pressió interna que sofreix per assumir els estereotips d'incapacitat i inutilitat fa que els símptomes de la malaltia siguin més persistents i fomenten una sensació de discapacitat. Un fet que va facilitar molt l’etiquetatge i els estigmes va ser la creació del DSM-III, cobrint la necessitat de confeccionar una classificació dels trastorns mentals i així intentar desvirtuar un moviment com l’antipsiquiatria, que posava en dubte els fonaments de la psiquiatria convencional. L’augment de prescripció de fàrmacs també han ajudat a estigmatitzar les malalties mentals. Les institucions, tan penitenciaries com psiquiàtriques són el referent clau de l’estigmatització de les patologies mentals. Sobre el naixement d’aquests centres, no com a forma física, sinó com a institució, ens hem d’apropar a les paraules de Michel Foucault.

Explica que les diferents institucions que apliquen control neixen com a resposta de l’estat o del poder a una necessitat social i moral i que aquestes són l’espai on la societat necessita col·locar a la gent que pel seu comportament o les seves actituds no compleixen els paràmetres socials i morals per conviure correctament en societat. És important comprendre aquestes institucions des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i fa que tinguin sentit de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control com la presó i els psiquiàtrics, que componen la consecució d’un ordre social establert. Intenten que aquest ordre, en el comportament humà, es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. Des d’aquest punt de vista extern, s’observa com no són tan sols centres de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als demés integrants de com és castiga un comportament incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Quan parlem de control social, es referencia al grup de normes i regulacions de diferent tipologia i que son establertes per una societat per mantenir l’ordre dels individus i permetre el desenvolupament d’un nivell de vida organitzat i controlat. El control social pot aplicar-se de diverses maneres, tan a través de practiques socialment acceptades o també a través de la violència i la coacció. El control social sustenta a la població dins d’un ordre que, formalment tothom accepta, i que té com a finalitat generar una pau social i uns estils de vida organitzats i no conflictius. D’aquesta manera tots els membres d’una societat tenen que complir les lleis, els estatuts i les regulacions imposades per l’Estat sinó volen rebre el càstig pertinent. L’Estat, entès com a element repressor, ha de perpetuar el seu poder. Una dels mètodes és mitjançant l’educació. La pedagogia actual, lluny de crear noves actituds, reflecteix i confirma els valors i tinences que impregnen la societat existent. A tot el món les escoles són empreses organitzades i destinades a reproduir l'ordre social i polític establert. L'escola és un instrument de l'estat i crea la subordinació a ell. En aquest sentit Samuel Bowles i Herbert Gintis, diuen en seu llibre, “el sistema educatiu no és el mitjà que produeix les desigualtats socials sinó el que les perpètua”¹. Qualsevol forma de poder ha de garantir la seva supervivència i sobretot la seva justificació. L’educació és un element clau, ja que permet crear persones amb uns criteris i uns valors determinats i a la vegada dotar-los de sentit. Així, veiem com les persones alienades i modelades al gust de la societat són incapaces d’obtenir una visió crítica, perquè la seva educació no els va ajudar, o no la van saber aprofitar per assimilar les regles del joc social de manera objectiva, per no sotmetre's a relacions socials alienades caracteritzades per la pertorbació, la desestabilització i la difícil comunicació.

¹(S.Bowles i H.Gintis, Schooling in capitalist America, 1976 http://www.slideshare.net/carmenqr/bowles-and-gintis).

El subjecte alienat no té una actitud proactiva ni la capacitat per sortir de la seva situació de dependència. D’aquesta manera observem com l’educació pot ser un mitjà per el qual es confeccioni una falsa idea de llibertat, que permet moure i pensar lliurement a les persones, mentre el vigilant (l’estat) les observa i les corregeix. En relació amb l’educabilitat, els éssers humans quan naixem, tenim la necessitat de ser acollits per un adult.  Aquest, ja sigui a nivell escolar o familiar, guiarà a l’alumne en el seu creixement personal mentre estableix un vincle amb el seu entorn i la seva cultura. En aquest sentit, es crea una relació quasi indestructible del nen amb el medi, en la qual l’infant experimenta una llaç emocional indissoluble. Si s’educa als infants amb els valors instaurats en la societat actual, que promouen, entre d’altres, la alienació a les tecnologies i a l’estat, s’aconseguirà crear persones sense cap capacitat critica i amb personalitats obedients a l’ordre establert. Philippe Meirieu, ens diu, fent referència a aquest fet, “que aquél que llega al mundo sea acompañado por el mundo… que sea introducido y no moldeado, ayudado y no fabricado”².  L'educació impartida per l'estat cap als seus ciutadans al llarg de la història des del moment en que l'educació es va fer formal, amb les primeres escoles, ha estat usada per al control social i de la conducta humana. S’han creat individus que solament responen i viuen com vol l'Estat, amb la premissa de fer de la seva població "bons" ciutadans per a una sana i harmònica convivència. En aquest sentit, també s’ha hagut d’ocupar de l’oci. Una persona integrada en la societat ocuparà el seu temps en diverses matèries ben clarificades, el treball, la família, l’educació, l’oci o simplement es dedicarà a ell mateix.

Abraçant tots els elements exposats fins el moment és comprensible qüestionar el concepte de rebutjar la societat en la seva totalitat. Tots els elements que especifiquen la nostra forma de vida estan determinats per condicions que fins ara estan fora del nostre àmbit. L’educació, la política, la moral, els prejudicis, la cultura i tot el que forma la nostra consciència de societat, està corromput i modelat a gust de les formes de poder.

²Philippe Meirieu , Frankenstein educador, 1998 Editoral: LAERTES  

Nosaltres com a ciutadans ens queda poca força creadora i a causa, sobretot, del gran espai simbòlic que ens separa de les classes més poderoses i dominants. Ja no quedaria altre sortida que fer un “reset” i esborrar tot el que coneixem fins el moment per tornar a començar. Estic convençut que l’ésser humà no és dolent per naturalesa, no crec en la veritat eclesiàstica de què les persones naixem en pecat. D’aquesta manera si que seria possible crear un món millor, i sobretot un món de persones autònomes i amb capacitat i llibertat d’opinió. Rebutjant la societat en la seva totalitat entenc que s’intenta arribar a aquest punt. Esborrar i tornar a començar de nou. Les persones que ja han estat infectades per el virus dels diners, la corrupció i el poder difícilment encaixarien i comprendrien la necessitat d’un canvi tan dràstic a nivell social, econòmic i de pensament. No ens queda altre solució que promulgar aquest canvi. El premi Nobel de Física, Albert Einstein (1879-1955) va afirmar que "no pot resoldre's un problema pensant de la mateixa forma que quan va ser creat". Per aquest motiu és important generar un canvi de paradigma que promogui una transformació fonamental dels nostres pensaments, de les nostres percepcions i dels nostres valors. Aquest pensament sobre una modificació paradigmàtica porta amb si un canvi de la mentalitat occidental i conseqüentment una profunda modificació de la majoria de les relacions socials, així com de les formes d'organització. Amb tots aquests arguments, crec necessari el pensament crític de rebutjar la societat en la seva totalitat, per aconseguir canvis significatius i importants en les nostres vides.

ÉS NECESSARI REBUTJAR LA SOCIETAT EN LA SEVA TOTALITAT?

Santiago López Petit ens mostra com la unió europea, en conjunt, està submergida en una crisis filosòfica i de pensament que afecta a les bases més profundes de la societat. Actualment estem vivint una fragmentació social en quant a identitats. Sempre preval l’individualisme, i models generals unificadors com el de la classe obrera, han desaparegut. Per realitzar una reflexió filosòfica contemporània s’ha de posar èmfasis en el concepte de modernitat i postmodernitat. Entenem per modernitat el canvi de mentalitat cap a ments més obertes, l’alliberament de qualsevol dependència social i sobretot cap al triomf de la raó. A l’intent d’aplicació d’aquest concepte torbem el seu successor, que seria el de postmodernitat. És un concepte complicat de definir, però que podria caracteritzar-se a priori per la seva forta crítica, oposició i, fins i tot, superació de l'ambiciós projecte modernista, el qual va fracassar en el seu intent d'emancipar a la humanitat i que resulta impensable dur-ho a terme en les condicions actuals. Gran part de les angoixes i cinismes que, en l’actualitat, caracteritzen la condició postmoderna són la manifestació d’una nova causa d’alienació en els individus i en el conjunt de la societat: l’alienació deguda a les creixents dificultats per a unificar i totalitzar l’explosiva immensitat de les informacions disponibles. El debat modernitat / postmodernitat s'ha quedat enrere amb l'entrada en l'època global. La despotenciació de la crítica radica en que sabem molt bé què cal combatre però no sabem com fer-ho ni des d'on fer-ho. Evidentment, aquestes noves condicions enfonsen la lluita ideològica en el seu sentit tradicional. Durant el pas del temps hem anat perdent la nostra capacitat creadora, també hem anat perdent el sentit crític, ja que ambdues van de la mà. Vivim indiferents al que ens envolta, indiferència que es tradueix en una franca apatia per l'altre. Persistim en una cerca perpètua de la nostra pròpia comoditat. Abans de res, volem les coses digerides, pensar ens avorreix i ens fastigueja, a més ens fa adonar-nos de coses que no volem veure perquè trenquen el nostre còmode model de vida. Així, acceptem tot el que se'ns diu, qüestionar resulta problemàtic i sense sentit. Tot ho donem per fet doncs ja no queda quasi res més per descobrir i les injustícies socials, les desigualtats, la falta d'equitat, la pobresa i la corrupció les percebem com alguna cosa normal. Per això ens anem convertint en éssers receptors i passius, esperant que se'ns indiqui el rumb que hem de prendre per poder acomodar-nos; incapaços de veure més enllà de la nostra pròpia comoditat, passant a ser un més en la massa homogènia de la població mundial. Davant de tal situació catastròfica a nivell social i moral, l’arma més potent és el pensament. Pensar ens pot fer lliures, ens permet formular problemes i preguntes vitals amb claredat i precisió; extreure informació rellevant i usar idees abstractes per interpretar aquesta informació de manera efectiva; arribar a conclusions i solucions, provant-les amb criteris i estàndards rellevants. Pensar ens porta a tenir una ment oberta, idear solucions a problemes complexos i comunicar-los de manera efectiva i persuasiva. Ens ajuda a desenvolupar habilitats tals com l'observació, el raonament, l'anàlisi, el judici, la presa de decisions i, finalment, la persuasió. Enfront d'aquests beneficis, considero que resulta de summa importància entrenar-nos adequada i persistentment en l'ús del pensament a fi de millorar la nostra qualitat de vida i la nostra llibertat. En la realitat actual hi viu el capitalisme i es mostra tal hi com és. A l’observar aquest sistema amb totes les seves facetes, podem detectar la mobilització global, que serveix per descriure la globalització neoliberal i que es caracteritza com el veritable fonament de la realitat mateixa. Aquesta mobilització genera persones anomenades precàries, que venen a ser éssers vulnerables. El poder terapèutic de la societat insisteix en neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris ja que són elements claus en tot el joc productiu de la societat capitalista. Les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan de tal manera dissenyades perquè l'individu visqui en una constant precarietat però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. És consolida una alienació al sistema.

En el procés del treball, l'home s'aliena de les seves pròpies facultats creadores, no viu la seva activitat com alguna cosa que li pertanyi real­ment, que formi part dels seus projectes. El treball es viu com alguna cosa exterior. Els objectes produïts per l'activitat del treballador no li pertanyen a ell, els viu com a aliens; encara que fos realment l'esclau el que construïa un edifici, o treballava en el camp, el producte fet per ell no era d'ell sinó de l'amo. Així, l'alienació econòmica i productiva crea una escissió en la societat, donant lloc a una separació i fragmentació social important. El sentit del món desapareix quan s'ha esborrat tota transcendència, quan no hi ha un Déu que ho hagi creat, quan no existeix un altre món més enllà. Arribat a aquest punt, el sentit que és la relació amb aquest desapareix. D’aquesta maners es qüestiona com el concepte de veritat pot ser alliberador. La veritat es produeix quan entre pensament i realitat existeix un acord o una correspondència, la qual cosa implica romandre dins de la relació subjecte/objecte. Davant la difícil realitat que ens toca viure, cal oposar-li una altra veritat. La nostra veritat. Una veritat que no es comunica sinó que es comparteix. Una veritat que, no obstant això, per ser efectiva necessita carregar-se de sentit. Una veritat que requereix les idees com les seves armes principals. Les idees permeten alleugerir la idea de submissió a la mobilització global, són les armes amb les quals ens podem alliberar. Sempre que existeixi una idea podrem entendre que caracteritza un pensament i que permet estendre’l de manera efectiva. L’autor, Amador Fernández-Savater, ens parla de la cultura de transmissió. La descriu com una cultura que col·loca a cada persona en el seu lloc, fa que els problemes no siguin problemes, que tothom accepti la realitat i el lloc que li correspon en aquesta societat. D'aquesta manera aconsegueix una cohesió social. Durant els anys vuitanta els mitjans de comunicació eren intocables i eren els encarregats de transmetre aquesta cultura, en la qual tots els demés ciutadans eren simples espectadors. En l'actualitat podem veure plasmat un exemple claríssim en el cas de la independència de Catalunya. No es fa res més que parlar d'aquest tema, així tots s'eviten que esquitxin els casos de corrupció política, les retallades, les desigualtats socials, els desnonaments, etc. El tema que ens venen els mitjans és del que es parla. Així que com defineix l'autor, qui determina els temes, controla la realitat. Els valors mes intrínsecs de la CT estan perdent validesa, ja que les noves generacions utilitzen nous missatges comunicatius, no donen tant valor a les paraules dels mitjans i a causa de tot el succeït a nivell social i econòmic viuen gairebé al marge de la CT. L'autor ens mostra com la CT va entrar realment en crisi i es desdibuixa per complet de la societat. Ens parla com en l'11-M, el veritable debat estava al carrer, que l'únic sentiment era el de dol, el missatge de la població era el de pau i l'única pregunta que hi havia era perquè. Les altes esferes que representen la CT estaven en un altre lloc, en un altre debat, intentant culpabilitzar a uns altres per salvar la seva dignitat i el seu partit. Però d'alguna manera la CT va aconseguir tornar a reunir el poder necessari per instaurar aquesta cohesió tan valorada. Els lemes de tots som Madrid oferia la possibilitat de tornar a tenir aquest sentiment de grup, de pertànyer a algú, de no estar sol contra tot. La CT no ens va ensenyar a fer preguntes. Ens va ensenyar a escoltar als adults amb por, a repetir i conformar-nos amb el que deien les veus autoritzades que apareixien en televisió: “això és el que hi ha”. La CT ha tractat de desactivar la cultura com a interrogació crítica i autònoma sobre la societat. Ens deia qui podia parlar i de què podia parlar-se. Privatitzava la realitat. Hem hagut d'aprendre a fer preguntes pel nostre compte i d'esquena a la cultura oficial, en espais d'ombra. Durant anys semblava que era cosa de bojos, de marginals o antisistema. Però avui la realitat cau a trossos, les preguntes sobre la vida ens esclaten a la cara a tots, gairebé m'atreviria a dir que qualsevol està obligat a pensar críticament. El mateix li passa ara a la cultura de transmissió, encara regna però ja no governa. És a dir, ja no mana en el nostre cap, no veiem amb els seus ulls, ni parlem amb la seva boca, ni escoltem amb les seves oïdes. Mentre es parla i es debat en la televisió i els periòdics, els ciutadans conversem a la Xarxa i els carrers. El concepte de ciutadà, Santiago López Petit l’exposa com una identitat que ens fa esclaus de nosaltres mateixos. És una identitat que va lligada a uns valors i uns comportaments que s'entenen com a vàlids. Aquests comportaments són els que ens roben la llibertat d'actuar com realment volguéssim, ens obliguen a procedir de la mateixa manera que la resta del món. Així, entén que una persona que fracassa socialment no és un bon ciutadà, ja que no ha aconseguit encaixar bé en els comportaments vinculats a aquesta identitat. Ser un ciutadà és realitzar tots aquests actes socials i a més, creure en ells. D'aquesta manera, el ciutadà, es converteix en una peça clau de tot el joc democràtic ja que el perpetua i el justifica. L'autor ens planteja el desplaçament de la democràcia a lo democràtic. Ens exposa que la democràcia ja ha arribat al seu moment final, i és hora de proposar la seva crítica. En l'època actual, la gran massa política que governa el nostre continent, intenta col·locar al ciutadà en el seu lloc. En un lloc on no entén molt bé que ocorre però alhora se’l culpabilitza dels desastres econòmics. Ens parlen que els especuladors i els mercats són els culpables de les polítiques d'austeritat, que els pobres dirigents es veuen evocats a realitzar dràstiques retallades per la pressió soferta per aquests, però no s'adonen, o volen amagar-ho, que el sistema que prediquen funciona i es mou per els mercats i per l'especulació. L'autor posa l'accent a nomenar aquesta crisi com un saqueig. Un saqueig a la població, als ciutadans que estan fins al coll de deutes, als que expropien la seva casa, als que perden el seu treball i un llarg etcètera. D'aquesta manera, entén la crisi com el moment de major èxit del capitalisme. La crisi que estem experimentant influeix sobre les conductes, actituds, emocions i expectatives de la població i, recíprocament, la manera com la percebem i interpretem influeix sobre aquesta. Inicialment, les persones podem reaccionar, en part, no volent assumir la realitat, per després convertir les seves possibles conseqüències en focus d'atenció, que s'acompanya de la sensació de pèrdua de control, tensió, por i estrès. Les decisions es prenen, llavors, a molt curt termini. En la seva possible resolució pot aparèixer el conflicte, donant lloc a l'eufòria o l'abatiment. Sembla lògic que algunes de les conseqüències psicològiques més immediates davant la crisi siguin frustració, ansietat, baixa autoestima i agressivitat cap als altres. L'estat d'ànim de les persones és generalment negatiu. Però no només per la crisi real a la qual es fa front, sinó per la sensació de crisi que hi ha en l'ambient. En aquest moment, diu l'autor, caldria començar a desocupar la figura de ciutadà i deixar de creure en tots els valors, moralitats i discursos que ofereix la crisi i entendre que s’està sofrint una veritable expropiació de la riquesa. Estem patint una guerra invisible on el ciutadà es veu immers en un procés d’adaptació al medi. Per arribar a encaixar en aquesta societat el ciutadà ha de vetllar per la seguretat moral i social del seu entorn.  L’autor exposa, No es exagerado afirmar que, ciudadano es aquel que no es dueño de su propia vida, sino su esclavo. Vivim una època de restriccions a la llibertat individual, un afany legislador que afecta a totes les facetes de la vida dels individus. S'estreny el nostre àmbit de decisions i la nostra llibertat, però es realitza d'una manera molt intel·ligent, de forma progressiva i acompanyada d'una campanya mediàtica i justificadora. L'Estat és la nova religió del segle XXI, ens diu el que està bé i el que està malament i ho fa de forma absoluta, no hi ha forma de contradir-li. Et diu com has de viure i de la manera en què ho has de fer. Disposa de milions de soldats (ciutadans) que vigilen, controlen i jutgen socialment a les persones que no actuen sota els valors i la moral establerta. Amb aquesta actuació, l’Estat s’està generant el seu propi enemic. Es creen persones cansades de viure esclavitzades, tant a nivell laboral com a nivell social i moral. D’aquesta manera l’autor proposa el fet de, i sí deixéssim de ser ciutadans?  Vivim de forma conseqüent al que significa habitar en el capitalisme. Estant aquí, tot ens mou a participar activament d'un consum inacabat. Bàsicament, consumir és contribuir al manteniment d'aquest sistema econòmic, tot forma part d'aquest cicle de sistema capitalista. Fins i tot les persones formen part, deixant de tenir una existència i dedicant-se a ser “productes de mercat”, productes de compra, venda i producció. Desprendre's és buscar un mitjà d'autogestió. I sembla que no es pugi escapar del consum hedonista, però la qüestió és mes greu per que realment no necessitem el que ens venen en la publicitat de les grans tendes i el mercat, però si necessitem de recursos energètics per poder viure. El problema eradica en què sempre darrere de tot hi ha un humà afilant-se els ullals, per seguir absorbint la sang de la humanitat, així mai succeeix un canvi. Vivim en un model econòmic basat en el creixement perpetu, però les energies s'acaben i el model social s’enfonsa. L’única sortida, com proposa l’autor, és deixar de ser ciutadans. Amb aquesta premissa s’arriba al concepte de rebutjar la societat en la seva totalitat. Totes les alternatives exposades fins ara passen per entrar en el joc del sistema, passen per començar canviant parts de les peces de la gran maquinaria capitalista. Són sortides mal encaminades ja que d’alguna manera sempre arriben al mateix punt, el poder. Per eliminar el poder i la repressió que comporta, l’única mentalitat que ens allibera és refusar la societat en la seva totalitat.