Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 28 de juny del 2016

Incredulidad política

Después de los resultados de las últimas elecciones, recordé un texto del año 2010, de Santiago López Petit donde nos inquiría abiertamente  “Como ciudadanos, actuando en tanto que ciudadanos, ya hemos perdido de antemano la guerra ¿Y si dejáramos, entonces, de ser ciudadanos?”

En estos momentos no puedo sentirme más identificado con sus palabras. Tengo ganas de esconderme del mundo sociológico. Quiero permanecer en los márgenes y moverme en paralelo a la realidad normalizadora. Navegar por las sombras de la cotidianidad. Quiero ser sin estar. No pretendo permanecer cómplice ni participe y ni mucho menos espectador de esta hecatombe política, económica, social y cultural. Me gustaría ser invisible a ojos de las estadísticas, los servicios y las encuestas. Quiero dejar de ser ciudadano, en la medida que lo plantea S. López Petit.

Porque pienso que la sociedad tiene un problema de identidad endógeno y patológico, porque si no fuera así no encuentro razonamiento a lo sucedido. No importa si nos roban, nos utilizan, nos ningunean, utilizan los recursos públicos para intereses políticos o vacían las harcas públicas. La vieja política, la que nunca ha abandonado este país, sigue en pie más viva que nunca.

De hecho, estos últimos meses hablaban de la nueva política. Pero observando “lo nuevo” de este término, solo he conseguido atisbar una pequeña diferencia; ahora los debates en televisión ya no son a dos bandos; son a cuatro. Esta ha sido la gran aportación de la nueva política. Centenares de movilizaciones, mítines y publicaciones haciendo creer en un cambio real a través del juego democrático postfranquista.

De nuevo, pienso que quiero dejar de ser ciudadano. Y me gustaría hacerlo para persistir en mis actitudes transformadoras des del anonimato, haciendo camino en la penumbra. Poco a poco, palabra a palabra y acto a acto. Pero no creyendo y depositando esperanzas en lo ya conocido, sino más bien apoyándome en lo que ha funcionado toda la vida, en la afirmación de la complicidad de lo cotidiano, en la ayuda mutua y la vecindad. “Votar cada cuatro años en verdad no es tan importante. Es mediante nuestro comportamiento, y en el día a día, como realmente insuflamos vida a la figura moribunda del ciudadano” sigue diciendo S. López Petit.


Así, en los actos pequeños de nuestro entorno es cómo podemos dejar de ser ciudadanos para crear otras realidades, siendo habitantes activos pero alejados de la gran estafa política e ideológica. 

divendres, 3 de juny del 2016

La diversidad funcional como reivindicación humana

“...hay un colectivo que parecía que quería dar un paso más descartando el término discapacitado, que durante mucho tiempo todo el mundo ha aceptado, y apostando por diversidad funcional, que se veía más inclusivo y menos estigmatitzador. El problema ha surgido cuando Cocarmi, la federación que agrupa las diez asociaciones de discapacitados -físicos e intelectuales- de Cataluña, como la ONCE y Dincat, ha levantado la voz con un comunicado criticando que este cambio terminológico se haya hecho sin su consentimiento...”


No han preguntado antes a COCARMI si les parece bien que un grupo de personas decidan sobre su propia vida. Se han ofendido. Claro, ¿pero que se han pensado estos activistas? ¿Qué pueden inventarse cualquier patraña que desautorice la hegemonía de las instituciones sociales? ¿Así como así, sin avisar?

Quizás, quien ha dirigido el monopolio durante tantos años, le parece raro que alguien diga: no soy un error, no soy un desviado, no soy alguien a quien reparar, no soy un discapacitado, no me falta nada, no me sobra nada; soy un sujeto y un ciudadano de pleno derecho igual que tú. Lo que me discrimina y me limita es el entorno, la arquitectura, las miradas y la compasión.

Supongo que esto a los de COCARMI no les cuadró. Y pensaron: estos son cuatro chiflados sin importancia. Pero… ¡que no vuelvan a hacer nada así sin consultarlo antes con nosotros! También rumiaron aliviados: Esto de la diversidad funcional será algo pasajero.

Gran error amigos.

Este concepto no es una evolución de ningún otro, no es un avance con matices de la palabra anterior. Es un cambio sustancial de la visión respecto a la diferencia. Es llevar el cuerpo a la política, estar orgulloso de ser así, trasladando la noción de la vulnerabilidad a otro plano mucho más profundo y lejano que cualquier otro concepto predecesor.

Des de esta visión, entendemos que la discapacidad es un conjunto de construcciones sociales que se han atribuido a la diferencia para encarcelarla, objetivarla, discernirla y situarla en ese lugar de exclusión que en realidad no le pertenece. Igual que la palabra subnormal, disminuido, minusválido, anormal… todo son conceptos a los que se les ha asignado una idea de persona errónea, incapaz e inútil.

Diversidad funcional nos sitúa en un plano de igualdad pero remarcando que la vulneración de derechos es quien discrimina. El cambio más importante es que el culpable ya no es la persona. Por eso ya no hay que rehabilitar, tratar ni modificar nada. Ya no hay que pensar en las mil y una maneras de corregir el cuerpo para que vuelva a ser normal. Sino qué hay que pensar de qué manera podemos adaptar la arquitectura, las relaciones, los servicios, la política, la comunidad y todo lo colectivo a la gran diversidad humana.

Pero por un lado este discurso da un poquito de miedo. ¿Me están diciendo que ese que va en silla de ruedas y tiene un pie torcido es igual que yo? ¿Y aquel otro que parece que tenga autismo también? La vulnerabilidad nos atraviesa por completo cuando imaginamos eso.

Además, este alegato también rompe con las dinámicas caritativas y todas sus estructuras. Así, alguien como COCARMI, que pertenece a la categoría de mega instituciones sociales con aires anticuados, ve peligrar su hegemonía y su autoridad dentro de este ámbito.


Sin más, me encantaría que COCARMI abrieran grupos de debate, que invitaran a personas afines a este concepto para contrastar opiniones y que no tengan miedo a renovar sus idearios políticos e ideológicos. 


dijous, 2 de juny del 2016

DIÀLEG ENTRE DUES MARES

Aquesta conversació és fictícia però no s’allunya molt de la realitat. Remarca els pocs espais on poder expressar la maternitat, la paternitat i la criança des de mirades diferents.



DIÀLEG ENTRE DUES MARES

(Dues mares assegudes en un banc d’un espai públic amb les seves filles petites. Les tenen en braços i assegudes a les cames. Les dues tenen un pit fora mentre les nenes van jugant i de tant en tant s’acosten al pit per menjar)

(Després d’un silenci)

Estela - Avui he estat pensant en les coses que ens passen com a mares. No paro de rebre consells, crítiques i judicis sobre l’educació i la criança... 

Agnès - A mi em passa el mateix, sempre les mateixes preguntes, advertències, recomanacions... la veritat és que es converteix en un cercle viciós.

Estela - Sí, sí, això mateix volia dir. És com un “déjà vu” constant

Agnès - Estàs al metro, la teva filla plora i algú desconegut et pregunta: per què no li dónes el xumet?

Estela - Que pesats! Com a mare ens hem de justificar contínuament... amb preguntes com; encara dorm amb tu?

Agnès - I, per què no la poses al bressol?

Estela - Sempre la tens en braços?

Agnès - Així et cansaràs eh?

Estela - I el tema estrella, encara pren el pit?

Agnès - Ui, que gran és per prendre el pit, no? I no menga res més?

Estela - Unes farinetes almenys, pobra criatura no?

Agnès - I això de donar-li a demanda?

Estela - Segur que surt malcriada, jo ja t’he avisat!

Agnès - I també veig que la deixes molt a terra, posa-la a una gandula millor

Estela - Si, i també millor lligada, que si no es mou massa

Agnès - És que això que siguin tan moguts…

Estela – Això vol dir que són dolents, són ben bé el dimoni en persona!

Agnès - No cal que ho diguis…

Estela - I no sé si a tu et passa però sempre arriba la gran frase… S’acostumarà!

Agnès - I tant! I quan sento aquesta paraula em pregunto, a què s’acostumarà?

Estela - A què se l’estimin?

Agnès - A sentir-se estimada…

Estela - A què li facin petons?

Agnès - Al contacte…

Estela - A fer petons?

Agnès - A ser afectuosa…

Estela - A fiar-se dels adults?

Agnès - A ser confiada…

Estela - A ser respectada?

Agnès - A estimar-se...

Estela - A no ser jutjada?

Agnès - A sentir-se lliure...

Estela - A prendre decisions per ella sola?

Agnès - A saber dir que no...

Estela - A experimentar?

Agnès - A ser curiosa...

Estela - A rebre amor quan ho necessita?

Agnès - A sentir-se part d’una tribu...

Estela - A respectar la diferència?

Agnès - A no tenir prejudicis...

Estela - Si... és que realment amb aquesta criança estem forjant monstres maquiavèl·lics

Agnès - Clar... suposo que per això tothom ens pregunta perquè ho fem així...

Estela - En realitat segur que és millor que s’acostumin a l’apatia

Agnès - I al poder

Estela - I als càstigs

Agnès - A fer les coses perquè agraden als adults

Estela - A plorar i sentir la indiferència

Agnès - A ser comparades constantment

Estela - A no ser escoltades

Agnès - A no ser valorades

Estela - I sentir que tot això és pel seu bé

Agnès - Per adaptar-se al món real

Estela - Al món que després volem canviar

Agnès - Però que ja eduquem i criem perquè no canviï mai

Estela - Això sí que és un cercle viciós

Agnès - I un “déjà vu” inacabable...

(un silenci d’uns segons mentre les mares miren les filles que juguen assegudes a les seves faldilles. Una mare aixeca el cap i mira l’altre)

Agnès - Un altre tema, que també em posa els pèls de punta, és quan comencen les comparacions.

Estela - Ostres i tant! Quin gran tema. Perquè la teva ja camina no?

Agnès - Si i tant, i ja comença a escriure amb lletra lligada

Estela - Doncs la meva ja sap anglès

Agnès - La meva va a una guarderia que parlen 5 llengües

Estela - Que interessant! A la meva li ensenyen economia i direcció d’empreses

Agnès - Totalment necessari per al món d’avui en dia

Estela - Si clar, només faltaria

Agnès - I a les nits li llegeixo la Ilíada

Estela - Que curiós, la meva ja la llegeix sola

Agnès - Ja, però la meva després de llegir-li, en fa un resum amb les 5 llengües de la guarderia

Estela - Fantàstic. Això sí que és indispensable.

Agnès - Clar dona, s’ha d’estar preparat pel futur

Estela - És important que aprenguin a ser bones ciutadanes

Agnès - Però no tant que aprenguin a ser felices.

Estela - Això ja tindran temps a fer-ho!

(un silenci mentre es miren les mares amb complicitat i amb un somriure a la boca)

Estela - Per cert, una altra cosa que m’inquieta, tu ja la portes a fer activitats? Sembla que han de fer mil coses... quin estrès!

Agnès - I tant que si... jo la porto a piscina, música, dansa, teatre, ballet, i els caps de setmana al grup excursionista i a yoga.

Estela - (somriu) Tot això és fantàstic per tenir temps per compartir amb família. Jo també la porto a tot arreu.

Agnès - Sobretot que no ens trobem algun dia on tinguem una estona per estar amb les nostres filles i parelles a soles

Estela - Quin horror. Què faríem?

Agnès -  No ho sé la veritat... parlar entre nosaltres?

Estela – Si, però de què?

Agnès -  Dons de totes les coses que fem

Estela - I de per què encara pren el pit

Agnès -  i de com s’acostumarà a tot això

(torna a aparèixer un silenci mentre la filla de l’Agnès demanda pit i s’hi enganxa amb facilitat)

Estela - Saps que? L’altre dia em preguntaven a quina escola anirà i la veritat és que vaig dubtar molt

Agnès -  Vas dubtar? Per què? (irònicament)

Estela - No tinc clar que l’escola ordinària sigui el millor per ella

Agnès -  No t’agrada el que si fa? (somrient)

Estela - (pensativa) No vull dir que desaprovi totes les escoles, ni molt menys

Agnès - Vols dir que no et sents còmode amb algunes en concret?

Estela - Amb algunes i amb totes, és un sentiment estrany però que el sento i el vull compartir

Agnès - Fas bé, jo també tinc aquesta remor a dins. No voldria que no la respectessin tal com és.

Estela - No vull que estigui asseguda tantes hores

Agnès -  Sense estimular la seva imaginació?

Estela - Ni el moviment

Agnès -  Ni la llibertat d’elecció

Estela - Obligant-la a pintar sense passar-se de la ratlla...

Agnès -  És que quina bogeria deixar anar la creativitat i pintar fora d’on estar marcat... a qui se li acudeixen aquestes idees? Als infants dolents!

Estela - I estudiar coses a la força...

Agnès -  Reprimint la capacitat innata d’aprendre

Estela - Generant rebuig cap al coneixement


Agnès -  Llegint textos imposats

Estela - Produint repulsa per la lectura

Agnès -  Obligant a fer deures

Estela - Sobrecarregant la seva vida des de petits

Agnès -  Sentir-se valorada en funció d’una nota

Estela - Comparant-se amb els seus companys i companyes

Agnès -  Fomentant la desigualtat

Estela - Entre llestos i ximples, els que es porten bé i els que no, els grassos i els prims...

Agnès -  No tinc clar que vulgui això per ella

Estela - Jo tampoc em quedaria tranquil·la si anés a un lloc així

Agnès -  Però t’imagines tot el que haurem d’aguantar si no van a l’escola ordinària?

Estela - Doncs millor ni pensar-ho....

Agnès -  Serà tornar a començar a respondre preguntes i més preguntes

Estela – Però, i què farà després?

Agnès -  Quan vagi a l’institut no s’acostumarà i serà pitjor per ella

Estela - Tornem-hi amb la paraula acostumar...

Agnès -  I ja no et dic quan vagi a la universitat

Estela - És curiós, en aquell moment tindran uns 6 anys i ja estarem pressuposant que aniran a la universitat!

Agnès -  Quin gran fracàs si no ho fan...

Estela - I que estudiïn una carrera de ciències!

Agnès -  Si, que les de lletres no serveixen per res

Estela - Per això, és millor que les anem “putejant” des de petites

Agnès -  Perquè ara si, que s’acostumin a la individualitat egoista de la llei del més fort

Estela - Això els permetrà sobreviure en aquest món

Agnès -  I perpetuar-lo

(L’Estela s’aixeca sostenint la seva filla en braços, ja que s’està adormint. La balanceja amb el cos)

Estela - Crec que el canvi comença molt abans del que ens pensem

Agnès -  Que vols dir?

Estela - Que ja ho deia Michel Odent, per canviar el món hem de canviar la forma de néixer.

Agnès -  Quanta raó

Estela - Arribem desconnectades, allunyades per aparells, llums, persones desconegudes, medicines, en espais massa protocol·litzats

Agnès -  Aquí és on comença tot

Estela - Clar. La primera relació d’afecte la tenim amb la nostra mare. I ja ens separen d’ella només arribar al món

Agnès -  I el pitjor de tot és que les mares i els pares ho permetem

Estela - Imagino que això és el que hem après, o ens han dit que és el que s’ha de fer

Agnès -  Amb el centenar de visites que pertorben la lactància i el pell amb pell

Estela - Amb roba innecessària

Agnès -  Amb bressols allunyats del pit de la mare

Estela - Amb olors artificials

Agnès -  Amb pautes de la son

Estela - I del menjar!

Agnès -  Amb intervencions i controls abusius

Estela - Aquí és on s’origina tot

Agnès -  I on es comença a perdre tot