Educació social i la marea de la diversitat

 

Si fem una mirada al passat més breu i ens situem 50 anys enrere, veiem com la diferència (sexual, de gènere, cultural, religiosa, familiar, física, mental, etc.) estava embotida en una caixa de discriminacions, tractaments, violències, institucionalitzacions, tancaments forçats i repressió. La normalitat era imposada a la força i qualsevol escletxa que ho pogués qüestionar era tapada ràpidament amb tota la maquinària sistèmica i estructural.

Amb el pas dels anys, les comportes d’aquesta caixa s’han obert i està sortint a poc a poc la massa liquida que hi ha dins provocant un efecte tsunami que a vegades pot aclaparar. Sembla que la marea de la diversitat s’escola per camps secs i àrids que es resisteixen a acceptar aquest regal. 

De cop hi volta, sorgeix l’orgull boig i la diversitat funcional, que ens situen el patiment psíquic i la corporeïtat en un pla social i polític externalitzant la problemàtica del subjecte. La idealització de la família endogàmica heterosexual s’esmicola i ens diuen que poden haver-hi múltiples formes de ser una família. El feminisme ens ensenya que el gènere és una construcció social i que les identitats sexuals i la sexualitat són un oceà infinit de possibilitats. I que tot això ha deixat de ser patològic, i per tant tractable, per passar a formar part de la diversitat humana.

Això per molta gent és un trasbals, perquè l’estructura anterior els donava seguretat. Saber que soc del grup predominant m’ajuda a assenyalar els que s’ubiquen a la subalternitat i en conseqüència em facilita saber qui soc jo. Si ara hem d’acceptar que no hi ha estructures fixes i inamovibles i que podem fluctuar d’uns espais a uns altres, caldrà fer molta pedagogia. Aquí les educadores socials hi tenim molt a dir.

Des de la nostra professió podem explicar que la diversitat mai serà un problema, tot el contrari, sempre serà riquesa. També som qui entenem a les persones que se senten incòmodes i eclipsades per tanta nomenclatura nova. Els podem contar que segurament estem en un moment que cal anomenar totes les diversitats, precisament perquè venim d’uns temps que eren innombrables. Que no pateixin, que quan tothom trobi el seu lloc de seguretat i respecte continuarem vivint igual, però amb la llibertat de poder ser el que vulguem sense pors a ser violentades. Podem fer pedagogia que el món ha de ser un espai habitable per tothom i no només pel que fa a recursos. Que les identitats, persones i cossos diversos han existit sempre i ara se’ls permet tenir uns espais mínims de visibilitat i això fa que es descobreixin en l’esfera pública. Però que res canviarà en negatiu, si no que acceptant i integrant-les farem més lleuger el viatge de la vida a moltes persones.

Que la diversitat, situada davant nostre ens fa de mirall, oferint-nos preguntes que ben segur, ens acosten a la part més sensible i vulnerable. Per això des de l’educació social farem una defensa acarnissada de la diferència, perquè ens ajudarà a ser persones més conscients i centrades i en conseqüència a tenir un món més amable.  

Incloure i integrar, és només un encarament dialèctic?

 

En el camp socioeducatiu, igual que en tots els àmbits, tenim una semàntica específica que singularitza les nostres professions. Utilitzem un llenguatge que ens proporciona coneixements concrets i que a la vegada construeix i emmarca la nostra realitat. Per això és important entendre que si volem analitzar les pràctiques, el llenguatge també ha de ser revisat.

En la majoria d’encàrrecs que rebem, observem que els termes inclusió i integrar formen part de la terminologia més usada. Ho veiem en els objectius dels projectes, en els principis rectors de les entitats, en els decàlegs de les professions, etc. Crec que són conceptes que tenen molt pes en aquest entrellat institucional i valdria la pena parar i repensar-los bé.

La paraula "inclusió" ve del llatí includere i significa "acció i efecte de posar alguna cosa dins". Els seus components lèxics són: el prefix in- (cap a dins), claudere (tancar), més el sufix -sió (acció i efecte). Per tant simbolitza l’acció de clausurar alguna cosa, inscriure-la en uns límits marcats. Generalment en el nostre camp aquesta definició s’interpreta com incloure algú en les nostres accions (projectes, treballs, propostes, etc.)

El segon anàlisi seria sobre si la persona o col·lectiu (ja inclòs) està integrat i en cas negatiu què caldria fer perquè ho estigui. Però aquesta reflexió també ens podria portar a reflexionar sobre com fixem els paràmetres de la integració. Per què, deixar de funcionar sobre uns ideals propis per passar a formar part de la normativitat i de la comunitat no és, per tant, una renúncia a la identitat subjectiva?

El primer qüestionament és un relat que ens acostuma a passar sovint en diferents àmbits en tant que guarda molta relació amb la interseccionalitat. Quan pensem en projectes, accions o idees és important que sempre tinguem present la pregunta, ens estem deixant algú? Alguna persona o col·lectiu no podrà participar de la nostra proposta?

Podríem posar molts exemples:

-    En una zona de Barcelona van crear dinars populars per fer cohesió de barri fins que es van adonar que deixaven a tota la comunitat musulmana de banda perquè no hi havia proposta alimentaria per ells.

-    Tots els actes culturals que es fan sense intèrpret de llengua de signes es discrimina directament a les persones no oients. Que els espais no estiguin adaptats a la diversitat funcional també elimina l’opció d’assistir-hi a aquest col·lectiu. 

-    Molts estudis sobre pobresa que s’utilitzen per crear polítiques públiques no tenen en compte el factor del gènere en tant que són les dones el tant per cent més elevat de persones pobres.

-    Moltes intervencions amb joves s’elaboren, es plantifiquen i s’executen sense la veu de les joves. Per tant, segur que es deixen interessos i casuístiques que impossibiliten l’accés a algunes persones.

-    Massa vegades s’implementen accions i serveis per pal·liar problemàtiques sense tenir present als involucrats. En aquest sentit, el moviment d’activisme de persones amb diversitat funcional van crear el lema “res sobre nosaltres, sense nosaltres”. 

Podríem estendre els exemples però crec que ja queda palès que és important la mirada holística i interseccional per crear espais, escenaris i territoris inclusius on tothom hi tingui cabuda independentment de les seves característiques i històries de vida.

Arribats a aquest punt llavors caldria pensar en el segon plantejament, com podem integrar. Entenc que cal una mirada introspectiva cap a un mateix i cap a l’encàrrec que rebem per repensar les accions i poder integrar les persones i/o col·lectius amb els quals treballem. És a dir que caldrà fer modificacions per permetre aquesta transició de la subalternitat cap a la comunitat normalitzadora.

Per això també em qüestiono i em pregunto si aquest pas sempre és necessari i que pot comportar per la identitat de les persones. Durant els anys 80 i 90 amb el fenomen del "barraquisme" a la perifèria de la ciutat de Barcelona van desmantellar moltes comunitats construïdes sense permisos i en la majoria dels casos es va ubicar a les veïnes en pisos construïts per l'administració pública. És a dir que van incloure aquelles persones en la reconstrucció dels barris, però no van pensar en l'acte d'integrar-les.

Alguns testimonis explicaven com els van empitjorar la vida després de perdre l'habitatge (considerada barraca) per passar a viure a un bloc de pisos. Conten que no tenien aigua corrent, però exercien una litúrgia d'anar-la a buscar a les fonts, tenien espais exteriors on cultivaven verdures i hortalisses, feien molta vida comunitària i alguns cuidaven d'animals de granja.

Quan els van derrocar els habitatges i van anar a viure a pisos tancats, moltes persones van desenvolupar problemes de salut tant física com psíquica. Perquè els van arravatar una forma de vida, una identitat subjectiva que estava ubicada en l’extraradi de la normalitat, però una normalitat que mai ha estat definida pels que no la integren. Per tant, eren envestits a una realitat que no el pertanyia tot i que les intencions eren integrar-los a la quotidianitat dels temps moderns a les grans ciutats.

Aquest exemple ens mostra com el fet d’incloure i posteriorment integrar no sempre obté els resultats esperats, precisament perquè no es dona la intersecció dels objectius dels projectes amb les necessitats reals dels destinataris. Per aquest motiu des de l’educació social reivindiquem tant la paraula de l’altre, perquè el llenguatge i el coneixement que ens transmeten ha de ser la base per començar a construir quelcom. El poder professional, les presses, la mirada normativa i voluntat d’estandarditzar a tothom pot fer que ens perdem en aquell oceà institucional que tot ho arrasa.

La dialèctica, que hauria de ser implícita en el nostre ofici, és la que ens pot diferenciar d'altres professionals. La circulació de la paraula és el fet que dona sentit i validesa a l'altre. És l'únic mecanisme que tenim per fer propostes amb i per a la subjectivitat. D'altra manera, ens podem plantejar incloure i/o integrar, però acabarem donant respostes a unes necessitats institucionals que no coincideixen amb les de les ciutadanes i, per tant, aniquilarem les històries de vida.