He escrit
una carta a Dincat, que és una entitat que agrupa a més de 300 entitats
d’aquest sector i promou la
defensa, representació i presentació de serveis a les entitats associades al
grup.
Benvolguts
companys i companyes de Dincat,
Sóc
part de l’equip humà d’una llar-residència. El pròxim dia 3 de desembre, com
sabeu, és el dia internacional de la discapacitat. Per això, us volem fer
arribar les nostres opinions sobre aquesta celebració.
Nosaltres
pensem que no tenim res a celebrar. Les discapacitats no existeixen, sinó que
el que persisteix és una societat malalta que no està adaptada a la diversitat
funcional. Vivim en un món on es discrimina als cossos diferents, intentant
rehabilitar-los i fer-los productius, en definitiva acostant-los a l’ideal de
cos normalitzat.
El poder terapèutic de la societat insisteix
en neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris ja que són elements “no
útils” en tot el joc productiu del capitalisme. Les condicions econòmiques,
socials, polítiques i culturals estan de tal manera dissenyades perquè
l'individu visqui en una constant precarietat i exclusió però que a la vegada
generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. Les persones amb “discapacitat” no són
funcionals en la societat, simplement en queden al marge. Són exposades en un
espai allunyat de la realitat social, on no tenen que “fer quelcom” ni tampoc
s’espera que ho facin. Queden reduïts en territoris inhòspits on ningú els
necessita, no se’ls requereix pel funcionament global de la col·lectivitat. És
més, la societat estaria millor sense aquells etiquetats de “discapacitats o
malalts mentals”. Es defineix amb la comparació amb un tumor cancerigen, on es
fa necessària la seva extirpació, pel bon funcionament homeostàtic del cos, en
aquest cas el cos social. Aquesta
inventiva ens porta directament al concepte d’eugenèsia, que implica prevenció.
S’intenta millorar, rehabilitar, prevenir i eliminar els defectes de l’ésser
humà, tan de salut com de conducta, per tal de perfeccionar l’espècie. En aquesta inventiva, es viu un procés d’aculturació i una imposició de
la cosmovisió personal i subjectiva. A la persona ja no se li ofereix la
possibilitat de viure tal i com ella defensa o vol, amb les seves costums,
actes, llenguatges i particularitats, sinó que se li imposa una assimilació de
la sociologia dominant per adquirir una identitat que en realitat no li
correspon.
Per superar aquests obstacles, es proposa
estar atents a les similituds, relativitzar la importància de les diferències i
profunditzar en els simbolismes dels contrastos funcionals i culturals. Tot
això ens porta a un acostament, a una relació propera i entenedora. Ens serveix
per fugir d’actituds, provocades per la por i el desconeixement, que neguen una
acceptació de la diversitat. Ens fa entendre que existeix una interdependència
en un món ple de cossos diferents amb funcionalitats distintes.
D’aquesta manera la reivindicació va
enfocada als drets humans, en tant que la discriminació es produeix per la
funcionalitat subjectiva. Així, demanem i denunciem que estem farts de
diagnòstics, etiquetes i accions rehabilitadores. No hi ha res a restaurar. Som
així i així ens ha d’acceptar la societat, amb les nostres diferències, amb les
nostres particularitats i amb la nostra manera de fer. Amb això, defensem que
el nostre dia és i serà el 10 de desembre, dia
internacional dels drets humans. Perquè ningú
és discapacitat, sinó que és la societat i el nostre entorn que no està
preparat per assimilar les diferències.