Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 29 de novembre del 2014

3 de desembre, res a celebrar!!!



He escrit una carta a Dincat, que és una entitat que agrupa a més de 300 entitats d’aquest sector i promou la defensa, representació i presentació de serveis a les entitats associades al grup. 


Benvolguts companys i companyes de Dincat, 
 

Sóc part de l’equip humà d’una llar-residència. El pròxim dia 3 de desembre, com sabeu, és el dia internacional de la discapacitat. Per això, us volem fer arribar les nostres opinions sobre aquesta celebració.
Nosaltres pensem que no tenim res a celebrar. Les discapacitats no existeixen, sinó que el que persisteix és una societat malalta que no està adaptada a la diversitat funcional. Vivim en un món on es discrimina als cossos diferents, intentant rehabilitar-los i fer-los productius, en definitiva acostant-los a l’ideal de cos normalitzat.
El poder terapèutic de la societat insisteix en neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris ja que són elements “no útils” en tot el joc productiu del capitalisme. Les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan de tal manera dissenyades perquè l'individu visqui en una constant precarietat i exclusió però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. Les persones amb “discapacitat” no són funcionals en la societat, simplement en queden al marge. Són exposades en un espai allunyat de la realitat social, on no tenen que “fer quelcom” ni tampoc s’espera que ho facin. Queden reduïts en territoris inhòspits on ningú els necessita, no se’ls requereix pel funcionament global de la col·lectivitat. És més, la societat estaria millor sense aquells etiquetats de “discapacitats o malalts mentals”. Es defineix amb la comparació amb un tumor cancerigen, on es fa necessària la seva extirpació, pel bon funcionament homeostàtic del cos, en aquest cas el cos social. Aquesta inventiva ens porta directament al concepte d’eugenèsia, que implica prevenció. S’intenta millorar, rehabilitar, prevenir i eliminar els defectes de l’ésser humà, tan de salut com de conducta, per tal de perfeccionar l’espècie.  En aquesta inventiva, es viu un procés d’aculturació i una imposició de la cosmovisió personal i subjectiva. A la persona ja no se li ofereix la possibilitat de viure tal i com ella defensa o vol, amb les seves costums, actes, llenguatges i particularitats, sinó que se li imposa una assimilació de la sociologia dominant per adquirir una identitat que en realitat no li correspon.

Per superar aquests obstacles, es proposa estar atents a les similituds, relativitzar la importància de les diferències i profunditzar en els simbolismes dels contrastos funcionals i culturals. Tot això ens porta a un acostament, a una relació propera i entenedora. Ens serveix per fugir d’actituds, provocades per la por i el desconeixement, que neguen una acceptació de la diversitat. Ens fa entendre que existeix una interdependència en un món ple de cossos diferents amb funcionalitats distintes.
D’aquesta manera la reivindicació va enfocada als drets humans, en tant que la discriminació es produeix per la funcionalitat subjectiva. Així, demanem i denunciem que estem farts de diagnòstics, etiquetes i accions rehabilitadores. No hi ha res a restaurar. Som així i així ens ha d’acceptar la societat, amb les nostres diferències, amb les nostres particularitats i amb la nostra manera de fer. Amb això, defensem que el nostre dia és i serà el 10 de desembre, dia internacional dels drets humans. Perquè ningú és discapacitat, sinó que és la societat i el nostre entorn que no està preparat per assimilar les diferències.

diumenge, 2 de novembre del 2014

Cinema Capri



Aquest post no té res a veure (o si) amb l'educació però m'ha semblat interessant perquè és un homenatge a unes persones que col·laboren i participen en l'oci comunitari de la meva població. Segueixen fidels al seu estil, amb preus molt populars, projectant cinefòrums i documentals de caràcter social gratuïts, i són unes persones molt vinculades la cultura popular. Per això els hi dedico aquestes línies.

El cine Capri és un cinema petit de la localitat del Prat de Llobregat. Només disposa d'una sala i no hi projecten totes les pel·lícules que estan en cartellera. Però tot i això és un espai màgic on hi succeeixen coses, on s'hi presenta una energia que ens apropa a les històries; un lloc allunyat de les grans sales, fredes i impersonals, dels centres comercials.

La platea del Capri podríem dir que és el sinònim d'un gran sofà, instaurat en el menjador de la plural família pratenca. Allà la gent comenta la pel·lícula, adverteix als personatges dels imminents perills; és un espai on un pot plorar i riure sense por a ser observat. És casa nostra, la casa de tots. I a casa nostra quan acaba la pel·lícula s'aplaudeix. A simple vista és un gest absurd, però crec que és una reproducció fidel de la relació propera i personal que s'esdevé en aquest cinema. L'espectador, quan arriba és acollit amb cordialitat rebent l'atenta salutació simpàtica de la família que ho regenta. Quan un entra allà, té la sensació de ser a un lloc conegut. Aquestes petites coses fan del Capri un lloc especial on hi apareix una connexió, quasi inexplicable, amb els habitants de la població. Ens ofereix molt més que un servei cinematogràfic, ens proporciona un espai simbòlic que ens el fem nostra, amb els documentals, els cinefòrums i amb tot el que s'hi fa.


Aquests espais són els que donen valor a la vida d'un poble, són aquells llocs on s'experimenten vivències properes que ens apropen com a humans. I penso que només per això, val la pena rendir homenatge a aquells que ho fan possible, perquè en una societat tan material i deshumanitzada el Capri ens retorna a la simplicitat pràctica de la vida.