NO HACER NADA Y ACCIÓN SOCIOEDUCATIVA

No hacer nada no es perder el tiempo. Puede ser el acto más grande de disidencia en un entorno socioeducativo.

Es salirse de los protocolos, los horarios, las normas, el trabajo productivo o los dictámenes. Todo para acercarse a la persona, a su ser, a su alma y a su interior más subjetivo. Escuchar, mirarse, tocarse, bailar, hablar, sentarse, tirarse al suelo, estar callados o mirar el silencio… todos ellos son actos del “no hacer nada” para imaginar nuevas formar de habitar las relaciones. Nos regimos continuamente por horarios estrictos que nos condenan a sobrepasar el tiempo con obligatoriedades. Pautas hegemónicas que provienen más del poder normalizador que de la voluntad de hacer algo. Y cuando alguien asustado, al ver nuestra posición, se cuestiona lo siguiente: es que no haces nada. En realidad quiere decir: no haces nada productivo.

La preocupación por la producción en la sociedad del consumo tiene cierta lógica, pero de la misma manera hay que encontrar esas aberturas que nos liberen de ella.  Por ello, en mi práctica diaria intento ofrecer un espacio de ligereza y de acercamiento humano, aportando calidez y presencia. A veces las personas que circulan eternamente por las instituciones sociales, médicas o asistenciales carecen de esa oferta. Todos los profesionales les hablan, les dan órdenes, consejos, directrices, pautas, objetivos, tratamientos… yo incluido.

Por eso me pregunto, ¿esta manera de afrontar el sufrimiento no es acaso la representación viva de la inmediatez y la espontaneidad del capitalismo? ¿No son sino actuaciones volátiles y momentáneas que eternizan la dependencia del sujeto con dichas instituciones? Y en ningún momento sienten la presencia y la consciencia. ¿Dónde están los profesionales que miran los diagnósticos, las pantallas de ordenador o los informes mientras habla la persona? En la nube imaginaria del poder profesional. De esa manera no hay una persona delante de otra, hay un ser mecanizado delante de un ser humano.

Así, ¿qué acto más rebelde puede suceder en una institución total, que romper con sus dinámicas, aunque dentro de ella y formando parte de ella pero avanzando en dirección contraria? Cohabitar esos espacios, esos escenarios donde te saltas las reglas para no poner otras, ni ritmos ni maneras ni estacadas invisibles que frustran las palabras. Es parar el tiempo, apretar el “pause” en una sociedad liquida que todo se crea y a la vez se desvanece con una rapidez aterradora. Es presentarte con toda tu consciencia para modelar algo que previamente ya ha sido designado, estudiado y pautado. Es revelarte contra la inmediatez, contra la deshumanización de las relaciones para acercarte más a lo que nos une aceptando lo que nos diferencia.

De alguna manera, no hacer nada es liberarte de todo aquello aprendido, del imaginario conceptual y práctico que todos poseemos. Incluso también significa redimir del mismo concepto de no hacer nada. Es presentarse desnudos y despojados de cualquier coraza que nos proteja para crear momentos de verdadera horizontalidad. Es entrar en la realidad de los sueños para afanarse a ella y divagar sin impaciencias. 

Por eso creo que ofrecer el “no hacer nada” también es un elemento sustancial de las prácticas socioeducativas, y es más, creo que las personas tienen el derecho de que alguien se lo ofrezca. Aun así, todo esto me sugiere muchas preguntas sin respuesta, que a la vez me trasladan a la confirmación de mi necesidad de replantear y repensar continuamente mi lugar en el mundo social. 

Interdiversitat: un concepte entre la interculturalitat i la diversitat funcional

Seguint amb la línia del model social de la diversitat funcional, penso que és interessant realitzar una reflexió sobre com es viuen les diferències, ja que ajudarà a entendre les nostres relacions amb la dependència i l’alteritat que aquesta suposa.

Entenc la dependència com aquella relació que ens situa davant de l’altre, aquell alter ego que ens fa por, que ens ubica davant la vulnerabilitat humana. Ens demostra, i a la vegada ens apropa a la fragilitat i a la part més sensible de les persones. Per això, entenc que a través del contacte amb la dependència i amb l’acceptació de les diferències personals podem establir relacions més properes i humanes.

Proposant la interculturalitat com una relació entre iguals, on en paraules de San Román (1996, p105), «La relación y la comunicación se efectúan a través de las diferencias y las desigualdades», puc extreure similituds entre el concepte de interculturalitat i el de diversitat funcional. Entenc que la nostra realitat és creada per totes les construccions socials i mentals que estan configurades en el nostre entorn. Per tant, tot allò que percebem i pensem forma part del nostre procés de creació constant d’identitat. Així, tota persona que interactua i  participa de la nostra realitat és una font de riquesa. Aquest concepte va molt lligat al d’interdependència (Pie, A. 2012), ja que ens fa entendre que sense tot el que és extern no som ningú. Ens ajuda a comprendre la necessitat dels altres, de la cura, del tracte, de tot el fet simbòlic, simple i quotidià. Les nostres xarxes socials es poden estendre més o menys segons les necessitats o voluntats subjectives, però crec que és evident que depenem dels altres per formar-nos com a jo identitari.

Amb aquesta relació amb l’entorn es genera un diàleg necessari, que ens ajuda a fugir d’etnocentrismes que ens acosten a unes relacions que es generen a través de la negació de les diferències. Amb aquest concepte es naturalitzen i s’entenen com a potenciadors d’habilitats que a conseqüència d’unes característiques personals fomenten altres aspectes d’una persona.

Entenem que a través d’aquest diàleg tot allò que diferencia una persona d’un altre és entès com un enriquiment cultural del qual es beneficia tota la comunitat. Així, es reivindica el dret a defensar les diferències dins d’un context global d’igualtat i de manera horitzontal. Perquè, la qüestió és que sovint aquestes divergències fomenten la no identificació amb l’altre, com a part del mateix grup. Els individus tendeixen a atribuir-se a si mateixos trets positius en un grau major que les atribucions realitzades als altres grups de la societat. Així, la normalitat social i política, i tot el que s’allunya d’aquesta realitat, és incomprès i etiquetat a base de categoritzacions, diagnòstics i prejudicis. Aquest fet provoca un distanciament, ja que separa més les parts en el moment que propicia una autovaloració positiva de cada grup. Cada una de les parts entén que la seva postura és la correcta i l’altra està equivocada. El grup que s’allunya de la normalitat funcional i cultural (discapacitats, immigrants, prostitució, salut mental, etc) percep que no són acceptats, i això els fa reflexionar sobre les seves pèrdues, viuen el rebuig i se senten allunyats de la seva posició.

Com a conseqüència, reivindiquen que no se'ls exigeixi ser semblants a la majoria i així evitar que aquesta, justifiqui les seves conductes a causa de les diferències. Aquestes, servirien per unir al grup, de tal forma que el que intenten els subjectes és aproximar-se molt més a l'ideal normalitzador. Però aquest acostament és doblament dificultós, ja que són persones excloses per la seva condició i pels estereotips i prejudicis contra les seves identitats.

El poder terapèutic de la societat insisteix a neutralitzar i perpetuar aquests éssers precaris, ja que són elements “no útils” en tot el joc productiu de la societat capitalista. Les condicions econòmiques, socials, polítiques i culturals estan dissenyades per a què l'individu visqui en una constant precarietat i exclusió però que a la vegada generi una dependència al sistema que el permeti sobreviure. Les persones amb “discapacitat” no són funcionals en la societat, simplement en queden al marge.

Són exposades en un espai allunyat de la realitat social, on no han de “fer quelcom” ni tampoc s’espera que ho facin. Queden reduïts en territoris inhòspits on ningú els necessita i no se’ls requereix pel funcionament global de la societat. És més, la societat estaria millor sense aquells etiquetats de “discapacitats o malalts mentals”. Es defineix comparant-lo amb un tumor cancerigen, on es fa necessària la seva extirpació, pel bon funcionament homeostàtic del cos, en aquest cas el cos social. Aquesta inventiva ens porta directament al concepte d’eugenèsia, que implica prevenció. S’intenta millorar, prevenir i eliminar els defectes de l’ésser humà, tant de salut com de conducta, per tal de perfeccionar l’espècie. S’acosta la idea d’higiene al cos social. En aquest punt totes les intervencions higienistes (i a la vegada eugenèsiques), es justifiquen sota la moralitat del progrés. Es realitzen les actuacions pel bé de la comunitat. D’aquesta manera apareix l’higienisme, amb la premissa d’eliminar totes les diferències, considerades errònies o socialment incorrectes. Es crea un control social on tot queda registrat i on es vincula la discapacitat amb la malaltia.

Com a resistència a aquesta situació, es proposa un diàleg que ens apropi a uns recursos igualitaris que fomentin una significació i una apropiació subjectiva de les diferències però que a la vegada propiciï una integració i una acceptació d’aquestes per part de la comunitat. Un concepte important és normalitzar les diferències perquè si no es tendeix a, en paraules de Rodrigo (2006 p139):  “buscar diferenciar para excluir”.

Com a éssers socials construïm una realitat quotidiana en la qual establim uns paràmetres generals de percepció hegemònica d'allò que ens envolta. Aquesta realitat la construïm segons com ens socialitzem, i l'acceptem com a vàlida i inqüestionable, ja que inconscientment ens dóna estabilitat i confort de saber que tots vivim i percebem allò que ens envolta d'una mateixa manera. Però s’ha de ser previnguts en no estandarditzar aquesta realitat com a única, valedora i irrefutable perquè ens faria caure en la ingerència i en la superioritat que caracteritza l’etnocentrisme.

En la nostra societat rehabilitadora, es viu un procés d’aculturació i una imposició de la cosmovisió personal i subjectiva. A la persona ja no se li ofereix la possibilitat de viure tal com ella defensa o vol, amb els seus costums, actes, llenguatges i particularitats, sinó que se li imposa una assimilació de la sociologia dominant per adquirir una identitat que en realitat no li correspon. En paraules de Jordi Garreta (2003, p55): “la absorción consistirá en la inserción completa en la sociedad perdiendo las particularidades diferenciales”

Per superar aquests obstacles, es proposa estar atents a les similituds, relativitzar la importància de les diferències i profunditzar en els simbolismes dels contrastos funcionals i culturals. Tot això ens porta a un acostament, a una relació propera i entenedora. Ens serveix per fugir d’actituds, provocades per la por i el desconeixement, que neguen una acceptació de la diversitat. D’aquesta manera proposo el concepte de “interdiversitat” on agafant els conceptes claus de la interculturalitat s’extrapola a les diferències funcionals amb l’objectiu de reconèixer-les i promoure una convivència en la diversitat sense ànim de rehabilitar ni modelar.

De la mateixa manera que la interculturalitat promou una assimilació de les diferències culturals, la interdiversitat fomenta una assimilació de les diferències funcionals. En un territori multicultural les persones conviuen, però no interactuen, no es relacionen. Per això, en un espai intercultural els subjectes i les cultures que els acompanyen interactuen i s’entrecreuen sense estructures jeràrquiques ni imposicions. La meva proposta és generar aquest teixit però amb la funcionalitat humana. Que les persones es relacionin a través de les diferències, interactuïn des de relacions horitzontals i properes sense por a ser jutjades o etiquetades per les seves funcionalitats.