La llengua estàndard com a instrument discapacitador emprat per “educadors”

Amb aquest breu article m'agradaria fer reflexionar a totes aquelles persones qui, directe o indirectament, conscient o inconscientment (per reproducció, ignorància o automatisme), exercim poder i influència sobre subjectes considerats vulnerables en la nostra societat. Aspectes com la imposició d'una llengua o una educació basada en un aprenentatge avaluat quantitativament fan que la nostra figura d'educador passi a ser el “d'educador com a agent discapacitador”. Un suposat “educador” el qual obliga a un aprenentatge forçat, institucionalitzat i no individualitzat sobre un subjecte tractat, més aviat, com a objecte i no com a subjecte de dret. La llengua -que normalitzem i considerem estàndard o com a única forma vàlida per a la comunicació, creació de vincle i relació- representa un verdader instrument d'exclusió i discapacitació per a tots i totes aquelles persones qui no empren aquest llenguatge, no volen usar-lo o funcional o culturalment els hi afavoreix emprar-ne un altre. Les persones amb diversitat funcional han estat històricament discapacitats per aquesta concepció poc individualitzada i poc respectuosa d'obligar a emprar una llengua concreta.

Per abordar la diversitat funcional i la construcció de la discapacitat a través de la llengua cal reflexionar sobre la cosmovisió hegemònica de l'ésser humà com a ésser social i ésser lingüístic. Aquesta concepció sobre la “naturalesa” humana ha fet que les persones qui no controlessin el llenguatge estàndard fossin considerades no lingüístiques i en conseqüència retrassades intel·lectualment per la manca o dificultat d'aprenentatge lingüístic estàndard i, en molts casos, considerades per aquesta anormalitat com a no humanes.

Des de la lingüística i la sociologia es parla sobre la construcció de la realitat mitjançant el llenguatge. Per això parlem, des d'una perspectiva constructivista, de realitats (Luckman i Berger, 1968). L'aprenentatge lingüístic i d'una llengua normalitzada ens serveix doncs com a tecnologia per a comunicar-nos i entendre'ns (Foucault, 1990), fent que puguem esdevenir éssers socials, ja que la llengua ens facilita incloure'ns en la societat, ja que compartim una mateixa manera de significar i percebre la realitat. Com ens explica Joseph Church (1961):

el lenguaje no es sólo una función entre otras muchas (...) sino una característca omnispresente del

individuo, hasta el punto de que éste se convierte en un organismo verbal. (...) a través del lenguaje

podemos iniciar al niño en un campo puramente simbólico, de pasado y futuro, de lugares remotos, de

relaciones ideales, de acontecimientos hipotéticos, de literatura fantástica (...)

El llenguatge ens crea com a éssers lingüístics i ens dona una manera única de percebre la realitat. Per això, casos de nens salvatges, com Victor d'Aveyron, qui suposadament no van aprendre el llenguatge de ben petits, van mostrar dificultats d'incloure's a la societat, ja que les seves tecnologies de relació no eren les normalitzades i, probablement, la seva cosmovisió i construcció de la realitat no era a través del llenguatge o, potser, del llenguatge estàndard.

Com ens expliquen Berger i Luckman (1968) les persones som capaces de construir, viure i percebre des d'un mateix cos i persona diverses realitats. Com ens mostra David le Breton (2006), l'experimentació de la realitat i la construcció d'aquesta mitjançant els sentits varia de manera totalment diferenciada segons les cultures, per això ell ens parla d'organització sensorial. Per exemple, els aiviliks tenen un gran desenvolupament de l'olfacte, el gust i la oïda que els ajuden a orientar-se en desplaçaments on les condicions meteorològiques no els hi són favorables. El gust salat de l'aire, la qualitat de la neu i el vent o els sorolls que fa l'aire els ajuden a orientar-se, mentre per nosaltres, com a cultura occidental, si se'ns elimina el sentit visual perdem la orientació amb molta facilitat.

Aquestes diverses construccions sobre la realitat han portat a categoritzar científicament i medicament moltes persones que no seguien els patrons estandarditzats com a retrassades mentals (DSM-IV 2002), discapacitades (CIE, 1985) intel·lectuals o mongòliques, ja que la seva construcció de la realitat no s'avenia a la lògica estàndard, la seva socialització i cultura els hi privava de percebre la realitat de la mateixa manera que els testos que mesuraven la seva intel·ligència ho feien o, directament, perquè construeixen la realitat des de forma diversa. Això els porta a que la seva realitat sigui considerada il·lògica o fora del llenguatge. Autors com Lewontin (1984) critiquen els testos per mesurar la intel·ligència i promouen la percepció de que cada subject e una intel·ligència única. Aquesta cosmovisió va ser la precursora de la neurodiversitat, que tractarem més endavant.

L'aprenentatge del llenguatge estàndard va completament lligat a la idea de desenvolupament. Històricament existeixen cultures de persones amb diversitat funcional, com la Cultura Sorda (Ladd, 2011), qui se'ls ha catalogat com a retrassats mentals o discapacitats intel·lectuals per la seva dificultat d'aprenentatge de la llengua oral. Els sords pre-lingüístics (Sacks, 1990) presenten diverses dificultats d'aprenentatge de la llengua oral, ja que la seva realitat està construïda obviant el so, per tant, és una gran dificultat per al subjecte aprendre des del mètode Oralista (Ladd, 2011). La Cultura Sorda, va elaborar el seu propi llenguatge, la llengua de signes, que, actualment, encara resta discriminat socialment i no és internacionalment considerada una llengua. Per tant, podem veure com existeixen diversos mecanismes socials que exclouen als subjectes qui no es comuniquen de la mateixa forma i no respecten els mateixos patrons d'aprenentatge. I, per contrapartida, se'ls cataloga coma discapacitats o retrassats. Però no és que aquests subjectes no tinguin llenguatge o no siguin intel·ligents, sinó que la seva forma d'aprenentatge i de comunicació no és la hegemònica ni la considerada socialment com a normal. Per tant la idea de desenvolupament lingüístic i aprenentatge coma desenvolupament humà és una concepció educativa que pot resultar discriminadora i exclusiva.

És interessant veure els estudis de A.R. Luria i F. I Yudovich (1958) qui van estudiar el cas de dos bessons idèntics amb un retràs lingüístic congènit. Els bessons actuaven, segons els autors, de forma primitiva i amb uns jocs repetitius i poc originals. Però, en el moment que un d'ells va aprendre els sistema de llenguatge estàndard la seva estructura mental i de vida van fer-los canviar de forma brusca. Per tant, l'aprenentatge d'un llenguatge estàndard els hi va crear una altra manera de viure, relacionar-se amb l'entorn i entre ells. O el cas d'Estrella, una noia amb sordera congènita qui fins als nou anys no va aprendre llenguatge de signes però, que es mostrava curiosa, imaginativa i reflexiva. Com ens diu Sacks (1990) Estrella creia que el mar era orina del gran déu del mar i la lluna la deessa del cel. Això ens mostra com la manca de llenguatge oral no ha de perquè portar al subjecte a ser considerat com a retrassat, poc intel·ligent, amb manca d'abstracció de pensament o deficient. Cada subjecte construeix i es relaciona amb la seva realitat segons les tecnologies que disposa. Però la percepció social i mèdica fan que aquests subjectes no siguin considerats com a subjectes humans complerts (comunicatius, amb cultura, amb llenguatge, amb sentiments, amb pensament polític...)

Això ens porta al concepte de neurodiversitat que ens justifica el perquè no existeix subjecte deficient o discapacitat, sinó divers. Per començar entrar al món educatiu m'agradaria introduir la figura i estudi de Fernand Delingy (2009). Aquest educador i poeta va realitzar estudis sobre l'autisme des d'una altra perspectiva fora del discurs mèdic qui patologitzava i considerava malaltia totes les diferències de funcionament del subjecte autista (els seus moviments, les seves expressions verbals, els seus gestos...). Deligny ens parla sobre la comprensió de l'autisme fora del nostre llenguatge, és a dir, acceptar el subjecte tal i com és sense intentar interpretar o entendre els seus moviments i expressions. Per tant, conviure i respectar-lo com una altra manera de viure enlloc d'intentar curar-lo i canviar-lo. Segons Deligny, l'autisme és ser-fora-del-llenguatge. És a dir, l'autista actua, recorre, toca, marca, olora allò que l'envolta: té una manera d'estructurar la realitat a través de l'acció i no des del llenguatge. La seva forma de vida és completament oposada al mode de socializació mercantilista que inclou als subjectes “normals” a un sistema capitalista, ja que ells s'oposen completament a aquesta manera de percebre i viure la realitat. Les anomenades mèdicament estereotípies (gestos, actitud, crits...) no són malaltisses, són una manera de relacionar-se amb l'espai a través del moviment i l'acció.

Trobo molt impressionant aquesta cosmovisió i la seva percepció del subjecte autista com a subjecte en acció que ens planteja Delingy. Però, crec que els seus estudis poden ser complementats amb la cosmovisió de la neurodiversitat i la percepció, en primera persona, d'activistes autistes qui parlen sobre la seva manera d'estructurar la realitat, una realitat no fora del llenguatge, sinó a través d'un altre llenguatge no estàndard i incomprès.

Amanda Baggs (2007), activista autista, ens explica en el seu vídeo “In my language” que ella es relaciona amb el seu entorn a través de sons i moviments. Tots aquests sons i moviments els categoritza, a diferència de Delingy, com a llenguatge, el seu llenguatge natiu. Aquest llenguatge no és pas una eina perquè els altres, amb el seu llenguatge estàndard, hagin d'interpretar. El seu llenguatge és un tecnologia per a relacionar-se i comunicar-se. En un moment del vídeo ella ens posa l'exemple de que quan toca l'aigua es comunica amb l'aigua i l'aigua es comunica amb ella. Els seus moviments i sons esdevenen tecnologies de comunicació i relació amb el seu entorn. Per tant, existeix clarament un llenguatge. Però, la realitat en la que viu Baggs i les seves tecnologies són tant completament diverses a la forma i les pràctiques normalitzades i normativitzades que resulten inintel·ligibles. Baggs ens explica, en el seu vídeo “If you can do X, why you can do Y” com ella és incapaç de fer bullir aigua, tal i com ho mostra en el vídeo “How to boil Water the EASY way”, perquè les seves potencialitats són altres, tal i com relacionar-se constantment amb el seu entorn de forma diversa o tenir una capacitat auditiva (oïda absoluta), mentre, per altra banda, té dificultats amb la distinció i diferència amb els colors o de bullir aigua.

També tenim l'activista Jim Sinclair, qui en el seu article No sufran por nostros (1993) ens parla com la experiencia, sensació, percepció, pensament, emoció de la persona amb autisme és completament diversa a la d'una persona considerada socialment com a normal. Per tant, els subjectes considerats deficients i retrassats no són no-humans, no-lingüístics, subdesenvolupats, incapaços de pensar o improductius lingüísticament. Són subjectes amb una altra construcció de la realitat i de relació amb aquesta, amb una diversitat de pensament, amb neurodiversitat.

La discapacitat, per tant, és construïda en base a una no-acceptació de la diversitat funcional i neurodiversitat dels subjectes. La diversitat funcional i la neurodiversitat es mostren rebels davant les estructures de funcionament de la societat capitalista. Aquesta, com a contrapartida per la seva incomprensió i exclusió discursiva, les cataloga com a deficients, discapacitades o minsuvàlides, ja que s'oposen o no poden ser subjectes productius pel capitalisme i els seus mitjans de producció. La seva diversitat lingüística, a través de diversos mecanismes jurídics i mèdics d'exlcusió social, és considerada com a no comunicativa o directament patològica. Això els porta a ser considerats subjectes no productors de capital cultural, no intel·ligents, inútils i infantils. Són construïts com a subjectes pre-polítics, incapaços de tenir el seu propi funcionament i pensament, ja que tot el que ells produeixen (llenguatge, cultura, cosmovisió...) és directament considerat patològica o inintel·ligible. La llengua, igual que el treball (com explico en l'article “El treball com a instrument discapacitador biopolític”), representen discapacitadors biopolítics que deslegitimen al subjecte divers i el transporten a l'exclusió social i a la incomprensió.

Com a educadors podem seguir cecs i reproduint el discurs clínic en el món social i educatiu. O podem basar la nostra practica educativa en el respecte i acceptació a la persona amb diversitat funcional i intentar acompanyar-lo en un procés que la pròpia persona decideixi. No hem de crear subjectes productius pel mercat laboral. No hem d'obligar a l'aprenentatge d'unes tecnologies des d'una perspectiva paternalista i d'ajuda a l'altre. No hem de considerar malalt o retrassat a l'altre quan no entenem la seva diversitat. Cal que canviem la nostra manera de concebre el món i l'educació. Cal que no acceptem com a únicament vàlid tot allò normalitzat i estandaritzat, com la llengua oral. Cal que ens transformem en acompanyadors de persones i no educadors de subjectes-objectes.

Amat Molero Borràs

Bibliografia i webgrafia:

Berger, Peter i Luckman Thomas. 1968. La construcción social de la realidad. Amorrortu ediciones.

Baggs, Amanda. 2007. In My Lenguage.

http://www.youtube.com/watch?v=JnylM1hI2jc&feature=kp

Baggs, Amanda. 2007. How to Boil Water the EASY Way.

http://www.youtube.com/watch?v=9fUi1EYq6Rs

Baggs, Amanda. 2007. If You Can Do X, Why Can't You Do Y? My All-Purpose Answer.

http://www.youtube.com/watch?v=8WK144ZdxFU

Church, Joseph. 1961. Lenguage and Discovery of Reality. New York.

Deligny, Fernand. 2009. Permetre, traçar, veure. MACBA. Barcelona

Ladd, Paddy. 2011. Comprendiendo la Cultura Sorda, en busca de la Sordedad. Chile
Le Breton, David. 2006. El sabor del mundo, una antropologia de los sentidos. Nueva vision.

Lewontin R.C. 1978. Not in our Genes. Pantheon Books.

Luria A.R. I Yudovich, F.I. 1958. Speech and Development of Mental Processes in the Child. Basic Books.

Sacks, Oliver. 1990. Veo una Voz. Anagrama. Barcelona

Sinclair, Jim. 1993. Our Voice. Red Autismo Internacional.

El monopoli mèdic de la salut mental

La nostra societat occidental elabora un llenguatge que parteix, en molts casos, d'un binomi. Bo-dolent, sa-malalt (o sa-boig), normal-anormal, home-dona... aquesta binomització crea una clara i simple estructura mental. Però aquesta categorització resulta ser alhora molt perversa, discriminadora i exclusiva. El llenguatge configura la nostra ment i delimita la nostra manera de percebre i veure les realitats¹, per exemple, amb el binomi home-dona que socialment es relaciona amb els generes masculí-femení s'exclou altres tipus de cossos com els transsexuals² o intersexuals³, per tant, el llenguatge elabora una realitat en la qual no tothom resta intel·ligible ni inclòs. Alhora, el llenguatge està configurat amb un significat, aquest dona una valoració a cadascuna de les paraules que determinen la percepció social de la persona classificada amb aquella paraula. Les paraules “malalt” o “boig” parteixen d'una valoració negativa⁴, ja que històricament les persones titllades amb aquestes paraules han estat discriminades, estigmatitzades, controlades, castigades i marginades⁵, un fet que actualment encara succeeix i amb la reforma del codi penal s'augmentarà altra cop aquesta discriminació que s'ha lluitat en contra durant anys⁶. La fabricació⁷ de significat i descripció de la històrica bogeria, o actualment anomenada problemàtica de salut mental, ha estat controlada pel discurs hegemònic mèdic, en aquest cas l'especialitat de la psiquiatria. Doncs aquesta ha estat la que ha perpetuat la construcció de la bogeria i l'ha legitimitat a través del seu poder i influència social com a malaltia. Si no hi hagués una construcció de malaltia i la seva significació social, les persones amb aquesta categoria serien tractades i vistes de manera distinta i aquesta diferència, que partia d'una categorització religiosa no s'hauria reproduït al llarg de la història amb l'aparició de la ciència com a desmitificadora de la construcció mística de la realitat.

Abans de parlar de la psiquiatria actual cal parlar sobre els seus orígens històrics i de tal i com han construït la bogeria o malaltia mental. El treball de Charmaine Williams (2013) ens mostra una perspectiva històrica de la concepció de la bogeria i la malaltia mental. La bogeria, com ens explica Foucault, es visibilitza⁸ en el tancament dels considerats bojos dins d'Asils per a Lluinatics (Lunatic Asylums). En aquest moment es concebia a la persona boja com un dimoni o un maleït, per tant, s'entenia com quelcom religiós, com un càstig diví cap a la persona o la seva família. Aquests centres van suposar el principi de l'aïllament, visibilització i institucionalització de l'anormal i l'estrany, per tant, el marginar, assenyalar i internar allò que vulnera la norma social i l'ordre social. L'internament no se'l concebia com una cura o rehabilitació, sinó com una clausura i, en molts casos, un càstig. El tancament era llavors un mecanisme per mantenir i perpetuar un ordre social justificat amb arguments religiosos.

Més tard van aparèixer els Asils per Insane (Insane Asylums) aquests centres eren un clar recurs per aïllar persones problemàtiques dins la societat, en molts casos, els perfils de les persones internats eres idèntics al de les presonsl. Aquest internament servia, altre cop, com a estratègia política per aïllar, visibilitzat, i tancar a aquell detractor del poder de l'Estat. Aquests centres no van trigar en omplir-se ràpidament i provocar un excés de persones amb “necessitat social” d'internament mentre els recursos i places als Asils eren insuficients.

Poc a poc es va traspassar aquesta cosmovisió religiosa dels Lunatic Asylums i Insane Asylums, basada en el mite i la religió, en una visió científica i investigada mitjançant el mètode científic hipotetico-deductiu, un fet que no la transforma la percepció en més objectiva, però si més legitimada socialment, ja que el llenguatge usat i la complexitat d'aquest és popularment irrefutable. Per això van anar desapareixent els Asils i es van transformar en Hospital of Mental Hyigene. Aquest canvi lingüístic va suposar un canvi de paradigma en la concepció del boig i l'anormal, ja s'incorpora nou llenguatge mèdic per parlar sobre el boig, s'escriu sobre malaltia mental i s'investiga en la curació d'aquests. Finalment apareixen els Hospital de Salut Mental que són els que actualment tenim. L'interessant terme que segueix perpetuant-se amb l'internament és la visibilització, que Foucault ens parla, perquè la bogeria segueix essent construïda i significada socialment per l'existència de centres com aquests i per l'exclusivitat que generen en el tracte d'aquestes persones catalogades com a malaltes mentals.

Aquest procés de producció de saber sobre la bogeria/malaltia mental va ser portat i conduit pel poder psiquiàtric, que durant tots aquests anys va afanyar-se a ser reconeguda com especialitat mèdica. Aquesta, juntament amb la psicologia clínica, intenten comprendre la salut mental des de la ciència mèdica mentre, actualment i anteriorment, mai s'ha pogut entendre i estudiar el cervell a la perfecció. Per tant, la psiquiatria i la psicologia clínica s'han ajuntat al costat del discurs clínic aconseguint legitimitat i poder d'influència social mentre no representen més que una altra perspectiva que opina sobre la salut mental i no produeix un coneixement de veritats universals.

En aquest llarg trajecte d'Asil a Hospital, la psiquiatria va anar provant diferents tècniques de control, rehabilitació i suposada cura dels pacients, entre ells podíem trobar la lobotomia, les descàrregues elèctriques o els banys d'aigua freda. Aquests tractaments únicament produïen la destrucció de la salut mental del pacient que, en molts casos, era irrecuperable. Per tant, la psiquiatria, durant aquells anys per constituir-se com a especialitat mèdica, va jugar amb la salut de moltes persones concebudes com a malaltes. L'altra pregunta que caldria fer-nos és si eren verderament “malaltes”. Com hem pogut veure anteriorment els internats, en molts casos, no eren res més que persones que vulneraven un ordre social establert. Eren aquells anormals i socialment bojos que l'Estat i el poder psiquiàtric patologitzava i els fabricava com a malalts per poder-los internar, aïllar i suprimir com a individus sans i lliures. Doncs aquestes institucions han suposat ser una millora per a la Salut Mental o benestar de la societat, o únicament un mètode de control social i reproductor del sistema?

Foucault, a personalidad y enfermedad mentanl, ens parla sobre la construcció cultural de les malalties mentals, és a dir, símptomes que en altres cultures no es dona importància o resta dins la normalitat en una altra cultura podria ser categoritzat com a malaltia. Per tant, la creació del poder psiquiàtric suposa que uns quants privilegiats decideixin qui és boig i qui és sa, qui és malalt i qui és sa, qui és normal i qui és anormal. No és una qüestió biològica, és una qüestió cultural i de reproducció i vigilància del sistema tal i com esta establert.

Centrant-nos més amb els actuals Hospitals de Salut Mental podem dir que la perspectiva ha canviat molt, com hem comentat anteriorment la percepció de dimoni (religiosa i metafísica) ha desaparegut i s'ha transformat en malaltia o trastorn mental, paraules que lingüísticament no deixen de significar pejorativament. Però hi ha un aspecte que cal tenir recalcar, el fet de concebre la bogeria com una malaltia va suposar que la psiquiatria s'instaurés com una especialitat mèdica, ja que s'atribuïa aquesta “dolència” al cos. Per això, s'instaura la percepció que una malaltia mental s'ha de curar amb tractaments propis de la medicina i, per tant, la psiquiatria assoleix el monopoli i control del saber i el tractament del boig. Per tant, la psiquiatria ha adquirit el monopoli de la salut mental.

Un altre aspecte a tenir en compte en l'actualitat és l'abolició de molts dels antics mètodes, actualment considerats no ètics, com la lobotomia. Però que es fa llavors amb els “bojos” o “anormals”? Actualment hi ha un mètode molt més silenciós, econòmic i de major efectivitat: la medicació. Durant el S.XX la psiquiatria comença a administrar medicació per estabilitzar i controlar millor els pacients. Actualment la societat occidental capitalista ha promogut la medicalització i el consum de medicaments a un nivell molt elevat, s'ha comprès la medicació com una necessitat i com un costum i solució màgica de la salut. Altra vegada, la medicina monopolitza la salut mental.

Per poder entendre la construcció de la salut mental no tant sols hem de tenir en compte el monopoli i control de la producció de veritat que, com hem comentat, el té el discurs mèdic, sinó també l'efecte que provoca que aquest discurs sigui hegemònic. Tot i que el terme hegemònic sigui utilitzat per Gramsci, l'obra de l'Ordre del Discurs de Michael Foucault també ens pot donar, des d'un punt de vista molt esquemàtic, quins són els mètodes que usa un discurs dominant per tal de perpetuar-se en la legitimitat social creant una estructura en la que aquest tingui el poder. Un dels mètodes que ens parla Foucault és com els discursos dominadors elaboren, mitjançant un llenguatge contret, una veritat i una mentida, aquesta veritat serà únicament portada per ells i, per tant, tots els altres discursos i contra-discursos quedaran totalment deslegitimats, ja que el discurs dominant – en el cas de la salut mental el mèdic- disposarà del poder de produir la veritat davant d'altres discursos – en el cas de la salut mental els discursos socials i humanistes com l'antrolpologia, sociologia, història o filosofia-.

Doncs aquesta dominació discursiva penetra en la cultura fabricant una cosmovisió respecte la salut mental que transforma el discurs mèdic, com a perspectiva per estudiar i tractar la salut mental des de l'espai clínic, a la realitat quotidiana. Aquesta percepció de la salut mental passada a la realitat quotidiana ha estat històricament negativa. Parlar de bogeria ha estat negatiu -en el cas del discurs hegemònic religiós-catòlic, anterior a la revolució científica- i parlar de malaltia mental també – en aquest cas parlem del discurs mèdic hegemònic-. Aquesta percepció negativa que arrela la societat genera una manera de veure i viure la realitat que vulnera les persones diagnosticades, ja que passen de ser persones a ser persones estigmatitzades. Aquest estigma (Goffman, 1963)⁹ genera la identitat social del subjecte que, en molts casos, també és acceptada i integrada pel pròpi estigmatitzat, fent que l'engranatge de perpetuació del discurs i l'exclusió d'aquest sigui completament efectiu i eficaç.

En conclusió, la creació d'un discurs que produeixi veritat legitimada socialment sobre subjectes vulnerables provoca que segons la seva producció de veritat el subjecte catalogat de “malalt” pugui ser concebut i identificat socialment com a subjecte vulnerable, subjecte perillós o subjecte normalitzat. Aquest joc de dominació del discurs hegemònic mèdic, provoca que segons la seva percepció sobre la salut mental podrà determinar la percepció i tracte social, la seva categorització dins la salut/malaltia i el seu tracte mèdic.

Amat Molero Borràs

1 Tornant a citar Luckman i Berger, podem dir que preferim parlar de realitats, enlloc d'una única realitat. Ja que segons l'espai i el temps la percepció social de la realitat variarà. Alhora cal distingir la realitat quotidiana de la realitat en altres espais fora d'allò quotidià.

2 Per parlar de transsexualitat referenciem l'obra de Gerard Coll Planas de “Dibuixant el gènere”, qui molt esquemàticament ens exposa els discursos que existeixen sobre transsexualitat.

3 Per parlar de intersexualitat referenciem l'obra de “Interdicciones” coordinada pel propi intersexual militant Mauro Cabral. Des d'aquesta obra podem definir la intersexualitat i llegir reflexions i discrusos sobre aquestes.

4 Asun Pié Balaguer ens parla sobre la fabricació de la bogeria i lingüísticament tal i com la malaltia o la bogeria parteixen d'una construcció històrica i social pejorativa.

5 Tal i com ens mostra Foucault a “història de la bogeria”, podem veure, a través de diverses referències històriques, com des de la construcció dels Asils la bogeria ha estat estigmatitzada, vigilada i castigada.

6 Trobo interessant fer menció a projectes com Radio Nikosia, Activament o Obertament.

7 És interessant tal i com Szanz, a la seva obra la Fabricación de la Locura, usa constantment el terme fabricar, ja que suposa una crítica respecte les produccions de veritat psiquiàtriques, ja que la fabricació és un procés industrial on només es canvia la matèria prima, sinó que la finalitat també és econòmica.

8 Per parlar de visibilitzacions, citarem a Deleuze i la seva obra “El Saber”, en la qual interpreta a Foucault, i ens defineix les visibilitzacions com a espais on visibilitzar un discurs. Per exemple, les presons són espais de visibilització del crim, que respon a el codi penal.

9 Goffman elabora l'obra “Estigma” reflexionant durant tota aquesta sobre l'estigma i l'estigmatització. Podríem definir que una persona té una estigma, quan aquesta, pels seus atribuits innats o adquirits, el porten a ser desacreditat socialment o ser desacreditable.

El discurs en les drogodependències

El discurs que impera en els serveis dirigits a les drogodependències és el positivisme. Aquest suposa que la realitat està donada i que pot ser coneguda de manera absoluta pel subjecte, per la qual cosa només cal descobrir el mètode adequat per conèixer-la. Descriu que el subjecte té accés a la realitat mitjançant els sentits, la raó i els instruments que utilitzi, i que tot el coneixement ja està donat, elaborat i acabat, no permetent-se la interrogació; i això nega la intervenció del subjecte en la seva construcció.
No analitzen la totalitat ni la particularitat de cada subjecte. En el cas de les drogodependències es comprova quan es treballa entorn de la substància i no en base del subjecte. En les institucions que treballen aplicant mesures prohibicionistes del consum, centren els seus objectius en l’abstinència i s’obliden de les particularitats de les quals disposa cada subjecte. Un altre fet rellevant és que les institucions remarquen el concepte de subjecte drogodependent. Aquest concepte estigmatitza i nega la possibilitat de comprendre que una persona és molt més que un drogodependent. Així, es generalitza el concepte per tots els subjectes, “tots són toxicòmans” i s’esborra la identitat personal de cada un.

Dins de les institucions de segrest, Foucault qualifica el poder com, econòmic, polític, judicial, i epistemològic. Aquest últim és entès com un poder d'extreure un saber sobre aquests individus ja sotmesos a l'observació i controlats per aquests diferents poders. Una institució social podia comparar-se amb una escola de perfeccionament social, en la qual tots els reclusos havien de realitzar una activitat regulada al mateix temps que els companys interns. Això és al que se li denomina reglamentació. Així feien patents el domini sobre el món, o almenys sobre el seu món, en el qual tenien els fils i la tutela de cadascun d'ells. Aquesta és una altra mostra de la seva incompetència personal, l'autoritat no s'obté amb la repressió, sinó amb el fer-se respectar i guardant una distància que no té perquè ser una demarcació que comporti la humiliació i el maltractament físic-psicològic. Per tant, parlar de comoditats, aquí és una utopia permanent si no es mira pel benestar personal i les necessitats bàsiques de cadascun. És incoherent demanar un confort major a una situació tan degradant. Una de les paradoxes i contradiccions del personal de camp és el fet que obliguin als interns de les institucions a treballar en manada i d'altra banda, impedeixin la socialització entre ells.

En aquest sentit és interessant analitzar les aportacions de Goffman.  Defineix les institucions totals com a dipòsits d'interns, organitzacions dissenyades de cap a cap i a consciència com a màquines efectives, la meta de les quals és complir unes poques finalitats formalment admeses i aprovades, que tenen com a objectiu primordial la reforma dels interns, d'acord amb un esquema ideal que apliquen, amb el material que disposen, als interns que poden presentar les mateixes característiques que éssers inanimats. Així demostra, paradoxalment que existeixen similituds entre treballar amb humans i treballar amb objectes. El determinant crucial del món laboral, deriva dels aspectes de l'ésser humà com a material sobre el qual es treballa. Segons els principis morals que regeixen en la societat circumdant, les persones es consideren com a finalitats en si mateixes. D'això es dedueix que en el maneig del material humà cal atenir-se a certes normes, encara que de vegades s’incompleixin perquè són obstacles que s'interposen en el camí de la desqualificació humana.

D’aquesta manera comprenc que totes les accions educatives s’han de fomentar en un model crític, on els professionals sempre qüestionin les seves actuacions, que entenguin els subjectes com enigmes i com a éssers particulars. Que mai es pressuposin conductes ni comportaments i que davant de qualsevol problemàtica, addicció o conducta, els professionals s’han d’interrogar sobre la globalitat que compon una persona abans de calcular o implementar les accions pertinents. Així, l’educació social ha de promocionar i desenvolupar totes aquelles capacitats i recursos que el subjecte té i pot utilitzar per a una major capacitació personal. Es tracta de treballar i fomentar que la persona trobi en si mateixa les respostes necessàries per respondre a les diferents situacions que se li presentin. És important crear estructures i condicions socials que permetin el desenvolupament d'entorns i espais ambientals que, lluny d'impedir o limitar les actuacions de l'individu, en ús de la seva llibertat, possibilitin la participació activa d'aquest en la construcció d'estils de vida integrats en la cultura del moment. Mai s’ha de conceptualitzar l’abstinència com un objectiu, sinó que ha de formar part de les eleccions personals de cada persona. Així, crec que el discurs educatiu ha d’estar enfocat cap a un acompanyament del subjecte en la seva trajectòria personal.

Les institucions com a discurs social.

Aquesta temàtica es desvia una mica de la pedagogia pròpiament dita,  però crec que gaudeix d'una gran importància, sobretot en el món de l’educació social. He escollit la pel·lícula Horas de Luz per relacionar el tema de les institucions i el control social ja que crec que expressa d’una forma encertada el funcionament dels mecanismes de les institucions penitenciàries i permet una reflexió antropològica intensa i interessant. 

El fet que la majoria d’un grup humà o una societat, empresoni, desautoritzi  i desacrediti a un conjunt menor de la seva pròpia gent, fa que ens plantegem diversos debats sobre l'existència  de les presons. Al llarg de la història de la humanitat, l'ésser humà i les seves societats, han oscil·lat en la forma de reaccionar davant les conductes antisocials o asocials d’alguns integrants. Antigament la manera de corregir i castigar certes actituds o comportaments per part del poder establert eren les execucions, crucifixions, mutilacions i altres càstigs salvatges. Durant el segle XVIII el filòsof britànic Jeremy Bentham va intentar que existís una connexió més concisa sobre el càstig i el delicte. Bentham creia que el plaer podia mesurar-se en contrast amb el dolor dins de totes les àrees de la conducta humana. Argumentava que si els delinqüents coneguessin el sofriment causat pel seu delicte deixarien de delinquir, així creia oportú i necessari que el dolor de la pena superés el plaer de cometre el delicte. Actualment, en les societats més modernes, ja no s’apliquen aquests tipus de càstigs sinó que s’ha passat a la segregació i l'aïllament com a intent de rehabilitar les persones, d’aquesta manera neixen les presons tal com les entenem avui en dia.

Sobre el naixement de la presó, no com a forma física, sinó com a institució, ens hem d’apropar a les paraules de Michel Foucault. Explica que les diferents institucions que apliquen control neixen com a resposta de l’estat o del poder a una necessitat social i moral i que aquestes són l’espai on la societat necessita col·locar a la gent que pel seu comportament o les seves actituds no compleixen els paràmetres socials i morals per conviure correctament en societat.

Amb aquesta reflexió som capaços de comprendre la presó des d’un punt de vista extern, que realment és el que nodreix i fa que tingui sentit de cara a la societat. L’ordre exterior i la tranquil·litat ciutadana fan que moralment la societat necessiti la figura d’institucions de control com la presó. Un dels components més importants de les institucions és la consecució d’un ordre social. L’existència de les presons intenta que l’ordre en el comportament humà es perpetuï i sigui conseqüent amb les normes socials ja que sense aquest element, les institucions de control no tindrien sentit. D’aquesta reflexió, comprenem que la presó no és tan sols un centre de rehabilitació de persones, sinó un mecanisme social per mantenir un domini de poder cap a la majoria del grup humà. D’aquesta manera ens podem preguntar si una institució penitenciària és la solució per a una persona que ha assassinat, com és el cas de Juan José Garfia, ja que ens obre la porta a la pregunta de si la persona delinqüent és tancada per rehabilitar-se i castigar-la o només per calmar i reeducar a la societat.

Entenc que la presó com a institució exposa dos discursos. El primer és el de castigar a la persona que s’ha comportat d’una forma irregular o fora dels paràmetres de la jurisdicció penal amb l’aïllament. En el cas de Juan José Garfia és amb l’aplicament dels Presos FIES (fitxers interns d’especial seguiment). El règim de presos FIES sorgeix a partir d’una sèrie de mesures aplicades des de l’Administració Penitenciària Espanyola, que consisteixen en un major control sobre els presos. S’aplicava segons la tipologia dels delictes comesos, la trajectòria penitenciaria o la pertinença a organitzacions criminals. Algunes de les mesures més habituals eren la intervenció de les comunicacions escrites i orals, retirament del vestuari propi, observació i anotació diària per part dels funcionaris de totes les activitats que realitza l’intern, aïllament total 24 hores, i tot un seguit d’actes que atacaven directament els principals drets humans. Actualment aquest règim és il·legal. D’aquesta manera, el poder exhibia la teoria que la finalitat d’aquest procés bastat en el conductisme del premi – càstig, era la recuperació de la persona per poder introduir-se de nou a la societat d’una manera adequada.

L’altre discurs que exposa la presó és exterior, de cara a la societat. Amb l’empresonament d’una persona la societat adverteix als altres integrants de com es castiga un comportament incorrecte, d’aquesta manera s’intenta mantenir e imposar un control social. Durant el llargmetratge la infermera Marimar és assetjada per part dels seus superiors i companys per intentar que no ajudi a l’intern Juan José Garfia, fins al punt de perdre la feina. També comença una lluita aferrissada per l’aboliment dels presos en règim FIES. D’igual manera rep negacions i vexacions perquè deixi la seva pugna contra les institucions penitenciàries. Aquestes actituds són donades per la pressió impulsada per la mateixa societat del poder i el control social.

Quan parlem de control social, fem referència al grup de normes i regulacions de diferent tipologia i que són establertes per una societat per mantenir l’ordre dels individus i permetre el desenvolupament d’un nivell de vida organitzat i controlat. El control social pot aplicar-se de diverses maneres, tan a través de practiques socialment acceptades (com és en el cas de Marimar) o també a través de la violència i la coacció.

El control social sustenta a la població dins d’un ordre que, formalment tothom accepta, i que té com a finalitat generar una pau social i uns estils de vida organitzats i no conflictius. D’aquesta manera tots els membres d’una societat han de complir les lleis, els estatuts i les regulacions imposades per l’Estat si no volen rebre el càstig pertinent. 

¿Puede extrañar que la prisión se asemeje a las fábricas, a las escuelas, a los cuarteles, a los hospitales, todos los cuales se asemejan a las prisiones?

La prisión es el único lugar en el que el poder puede manifestarse de forma desnuda, en sus dimensiones más excesivas, y justificarse como poder moral.

Michel Foucault

 

Si los tiburones fueran hombres

Aquest text és extret del Llibre de Claudio Naranjo, Cambiar la educación para cambiar el mundo, pag 128. M’ha semblat d’especial interès per la gran descripció simbòlica que ens presenta d’una societat submarina. En el text es pot observar una gran comparació amb la nostra societat i en la que descriu George Orwell en el llibre 1984.

El subcomandante Marcos escribió:

-Si los tiburones fueran hombres- preguntó al señor K. la hija pequeña de su patrona-, ¿se portarían mejor con los pececitos?

-Claro que sí, respondió el señor K. Si los tiburones fueran hombres , harían construir en el mar cajas enormes para los pececitos, con toda clase de alimentos en su interior, tanto plantas como materias animales. Se preocuparían de que las cajas tuvieran siempre agua fresca y adoptarían todo tipo de medidas sanitarias. Si, por ejemplo, un pececito se lastimase una aleta, enseguida se la vendarían de modo que el pececito no se les muriera prematuramente a los tiburones. Para que los pececitos no se pusieran tristes habría, de cuando en cuando, grandes fiestas acuáticas, pues los pececitos alegres tienen mejor sabor que tristes. También habría escuelas en el interior de las cajas. En esas escuelas se enseñaría a los pececitos a entrar en las fauces de los tiburones. Estos necesitarían tener nociones de geografía para mejor localizar a los grandes tiburones, que andan por ahí holgazaneando. Lo principal sería naturalmente, la formación moral de los pececitos. Se les enseñaría que no hay nada más grande ni más hermoso para un pececito que sacrificarse con alegría; también se les enseñaría a tener fe en los tiburones, y a creerles cuando les dijesen que ellos ya se ocupan de forjarles un hermoso porvenir. Se les darían a entender ese porvenir que se les auguraba solo estaría asegurado si aprendieran a obedecer. Los pececillos deberían guardarse bien de las bajas pasiones, así como de cualquier inclinación materialista, egoísta o marxista. Si algún pececillo mostrase semejantes tendencias, sus compañeros deberían comunicarlo inmediatamente a los tiburones. Si los tiburones fueran hombres, se harían naturalmente la guerra entre si para conquistar cajas y pececillos ajenos. Además, cada tiburón obligaría a sus propios pececillos a combatir en esas guerras. Cada tiburón enseñaría a sus pececillos que entre ellos y los pececillos de otros tiburones existe una enorme diferencia. Si bien todos los pececillos son mudos, proclamarían, lo cierto es que callan en idiomas muy distintos y por eso jamás logran entenderse. A cada pececillo que matasen en una guerra a un par de pececillos enemigos, de esos que callan en otro idioma, se les concedería una medalla y se les otorgaría además el título de héroes. Si los tiburones fueran hombres, tendrían también su arte. Habría hermosos cuadros en los que se representarían los dientes de los tiburones en colores maravillosos, y sus fauces como puros jardines de recreo en los que da gusto retozar. Los teatros del fondo del mar mostrarían a heroicos pececillos entrando entusiasmados en las fauces de los tiburones, y la música sería tan bella que, a sus honores, arrullados por los pensamientos más deliciosos, como en un ensueño, los pececillos se precipitarían en tropel, precedidos por la banda, dentro de esas fauces; habría así mismo una religión, si los tiburones fueran hombres.

Esa religión enseñaría que la verdadera vida comienza para los pececillos en el estómago de los tiburones. Además, si los tiburones fueran hombres, los pececillos dejarían de ser todos iguales como lo son ahora.

Algunos ocuparían ciertos cargos, lo que los colocaría por encima de los demás. A aquellos pececillos que fueran un poco más grandes se les permitiría incluso tragarse a los más pequeños. Los tiburones verían esta práctica con agrado, pues loes proporcionaría mayores bocados. Los pececillos gordos, que serían los que ocupasen ciertos puestos, se encargarían de mantener el orden entro los demás pececillos, y se harían maestros u oficiales, ingenieros especializados en la construcción de cajas, etc. En una palabra: si los tiburones fueran hombres habría por fin en el mar una cultura.